La realitat de Barcelona es pot observar i viure des d’angles molt diversos. A la ciutat passen cada dia milers de coses vinculades a la quotidianitat de la gent. Hi ha tres aspectes, però, que estan molt presents: la vulnerabilitat, la lluita i la creativitat. A Barcelona hi ha moltes persones que ho passen malament, en situació o risc d’exclusió social; moltes que no es resignen i es comprometen en dinàmiques col.lectives de defensa dels barris; i moltes que aposten per generar propostes innovadores de millora comunitària. Aquests tres elements –la vulnerabilitat, la lluita i la creativitat- s’expressen a més de forma interconnectada. Tres mostres d’aquest cap de setmana.

La vulnerabilitat. Al carrer Puigcerdà del Poblenou, en una nau industrial abandonada pels seus propietaris, viuen des de fa temps unes 300 persones en condicions socials molt dures. Tenen moltes dificultats però són gent lluitadora. Han anat teixint un conjunt de complicitats amb les entitats i la resta de veïns/es de l’entorn. Ahir al vespre a la nau hi havia alegria i consciència. Celebràvem una petita gran victòria: in extremis, però s’havia guanyat la batalla judicial contra el desallotjament. Ara caldrà seguir treballant per la inclusió social del col.lectiu, des de l’evidència que cap solució no passa per la pressió policial instada per una propietat especuladora amb el vist-i-plau d’un govern municipal llunyà i insensible.

La lluita. Dissabte al matí centenars de persones abraçàvem el Port Vell amb una cadena humana, com a expressió d’una voluntat molt ferma: la resistència enfront del projecte d’una marina per super-iots. Un grup inversor voraç, l’autoritat portuària i el govern municipal han travat un acord per expropiar-nos el Port Vell: perquè deixi de ser ciutat, per entregar-lo a l’afany de lucre i a l’obscenitat. La Barceloneta i la resta de barris de Ciutat Vella són realitats socials i urbanes fràgils, però disposades a seguir lluitant per ser respectades, pel dret al futur amb dignitat de la gent que hi viu, enfront de les dinàmiques d’expulsió que acabarien generant operacions a cavall de l’especulació i el luxe.

La creativitat. Aquest cap de setmana ha estat també d’activitats a l’entorn del projecte Recreant Cruïlles. A tota la ciutat, però a l’Eixample especialment, falta molt espai per a les persones, i sobren cotxes i espai viari. S’estan articulant alternatives tan contundents com imaginatives. Recreant Cruïlles fa de punta de llança: des de fa temps es treballen de forma participativa propostes per omplir d’usos comunitaris, i per tant de sentit, un solar buit a Consell de Cent amb Viladomat; i es treballan, alhora, propostes per crear la primera plaça-cruïlla i la primera super-illa a l’Eixample, fent realitat la utopia urbana de Cerdà i retornant la ciutat a les persones.

La dignitat de les persones vulnerables, la força dels barris que lluiten, i la creativitat dels col.lectius que persegueixen utopies quotidianes, dibuixen la realitat de la ciutat que no renuncia a l’esperança; de la Barcelona que sap que el futur no està escrit i que es pot construir cada dia amb lletres de compromís i confiança. És la Barcelona de la que em sento part: la del col.lectiu de la nau de carrer Puigcerdà, la de la Plataforma Defensem el Port Vell, la del projecte Recreant Cruïlles. La que ha de guanyar la partida a l’autoritarisme, l’especulació i els cotxes.          

Història número 1. “La imaginació és més important que el coneixement” és una de les frases més conegudes d’Einstein. Fa cinquanta anys, el físic Peter Higgs i el seu equip van proposar la idea d’un nou camp de forces i la seva partícula associada, per completar i donar sentit al Model Estàndard, que explica amb una precisió tremenda què són i com funcionen, a un nivell bàsic, totes les coses. Fa 50 anys Higgs va activar més la imaginació que els coneixements. Avui el cúmul de saviesa derivat d’aquella conjectura és brutal, fins arribar fa pocs dies a l’anunci de la trobada de la partícula de Higgs, la que explica l’origen de la massa i tanca el Model Estàndard. La partícula que ho explica quasi tot: la que parla a Déu de tú a tú; la que li disputa les funciones creadores de la realitat tangible. Han calgut 50 anys. Mig segle de lluita, tenacitat, treball quotidià. Per trobar el bosó de Higgs els equips científics han hagut d’analitzar bilions de col.lisions de protons contra protons, en el marc de LHC, una infrastructura de recerca bàsica d’una complexitat enorme. I a més el bosó no es veu: es desintegra en una fracció de trilionèsima de segon. Es veu el producte de les desintegracions: la signatura del Higgs. Al.lucinant. Mig segle també de cooperació, vincles, xarxes entre equips: el CERN –laboratori europeu de partícules on s’ha detectat el bosó- va ser una de les primeres institucions creades en el procés d’integració comunitària després de la II Guerra Mundial. Avui hi treballen milers de professionals i 20 estats aporten finançament, uns 6.000 milions d’€ d’inversió pública, només per fer possible l’accelerador de partícules (LHC). Imaginació, lluita, tenacitat, inversió pública, cooperació en peu d’igualtat… els valors de la millor Europa. Al servei de la recerca bàsica, de la comprensió del món, del progrés humà. Cap iniciativa privada, cap dinàmica competitiva de mercat no ho hagués fet possible.

Història número 2.  A partir dels anys 50 es va forjant a Europa l’avenç civilitzatori més important de la modernitat en clau sociopolítica: l’estat de benestar. L’accés a l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, el transport… en tant que drets de ciutadania, i no en funció de la renda de cadascú. Els drets laborals. A partir de 1968, aquest pacte social s’obre i s’amplia cap a les dimensions del gènere, la diversitat cultural, l’orientació sexual… cap als drets civils emergents. Sí, amb limitacions: capitalisme, patriarcat i depredació del medi resulten incompatibles amb l’aprofundiment dels drets socials, la sostenibilitat i la democràcia. Però amb molta lluita de les classes populars i dels col.lectius més vulnerables, i amb grans dosis de creativitat social, s’assoleixen a Europa, al llarg de més de mig segle, espais d’igualtat social i autonomia personal sense precedents històrics. Aquesta segona història podria “acabar” aquí. Seria un relat amb bon final, com el de la primera història. Però malauradament té un epíleg imprevist (o no tant).

Epíleg (inacabat) de la segona història. Es volen carregar l’estat de benestar, els drets laborals, els civils i els ecològics. I taponen les vies de més democràcia. S’ho estan carregant, amb autoritarisme i revenja de classe: els rics i els seus instruments polítics (partits de dretes i molts socialdemòcrates), amb la crisi –generada per ells mateixos i la seva cobdícia- com a excusa per al desmuntatge de tot. I amb la UE de les retallades i el dolor com a palanca, en contradicció a l’Europa de la ciutadania i dels pobles. El neoliberalisme, l’austeritat injusta, els privilegis dels bancs… trenquen el pacte social de l’estat de benestar i els equilibris de la vella política.

Alternativa (oberta) a aquest epíleg. L’ofensiva és sistèmica; ja no és qüestió de matisos. És qüestió de construir l’alternativa de fons. Des de la dignitat de la lluita al carrer; des de la necessitat de grans articulacions polítiques per assolir una nova hegemonia. Des de l’esperança del 15-M, d’Islàndia, de Syriza… L’horitzó de la justícia social, de la nova política democràtica. És temps de rebel.lia i creativitat. De lluita social i generositat política. I molta confiança en la capacitat col.lectiva per fer realitat els somnis. Com la comunitat científica de la primera història. Trobarem el bosó de Higgs. La clau social de la utopia democratista on tots els projectes de vida siguin possibles en peu d’igualtat, on la consciència sobre els límits del planeta faci possible una prosperitat ecològica i compartida.