Diumenge, la participació electoral de la ciutadania va créixer substancialment, com mai en unes eleccions al Parlament. Els vots en blanc, que havien anat creixent en eleccions anteriors, es van reduir de forma considerable. Dos bons indicadors: expressen la rellevància amb que la ciutadania va viure el procés, i la mobilització de mirades i consciències crítiques en forma de vot. Tenim la millor fotografia electoral del país real en unes eleccions nacionals.   

Primera consideració: l’intent de CiU de suprimir el conflicte social del debat democràtic, i crear una bombolla político-mediàtica, desconnectada del patiment de la gent, ha estat contestada amb força per la ciutadania. I la ciutadania l’ha derrotada: a través de la vaga general, de les lluites socials (les PAH, la marea groga, el suport a la vaga de fam a Telefònica...) i a través també del vot. Artur Mas convoca unes eleccions (en clau nacional-plebiscitària) per obtenir  la majoria absoluta –i així poder desplegar les retallades socials amb menys obstacles- i es troba que la ciutadania li retorna l’aposta amb una caiguda de 12 diputats/des i 100.000 vots menys. La dignitat d’un poble.

Segona consideració: l’intent de CiU de monopolitzar el dret a decidir, de vincular-lo en exclusiva a una força política, a un líder polític de tall mesiànic, ha estat també contestada i superada per la ciutadania. Avui el procés cap al dret a decidir és més fort perquè és més plural, perquè és patrimoni de la ciutadania i no de Mas. Avui el dret a decidir, en clau electoral, l’aguanta el creixement de l’esquerra nacional (ERC, ICV-EUiA, CUP) i el debilita la davallada de CiU. L’acord nacional i social pel dret a decidir s’hauria d’obrir pas més enllà de qualsevol nou intent monopolitzador –i afeblidor- de CiU.

ICV-EUiA ha estat la força que més nítidament ha situat el conflicte social en el centre del debat electoral, en coherència amb una trajectòria de lluita, des del carrer i des del Parlament, contra el desmantellament de l’estat de benestar. I ha defensat també el dret a decidir sense cap voluntat de protagonisme ni monopoli, situant-lo en marcs de pluralisme i implicació ciutadana. Ho deia el Joan Herrera: “defensarem el dret a decidir com els primers, i els drets socials com ningú”. Els resultats d’ICV-EUiA han estat bons, de fet, els millors mai obtinguts per la coalició: de 230.000 a gairebé 360.000, un increment de més del 50% sobre el vot del 2010. I un increment que es produeix a tot arreu: a territoris i espais sociològics ben diversos, per bé que amb més força als barris de classes populars. Un grup parlamentari paritari (6 diputades i 7 diputats), intergeneracional i amb presència de les 4 demarcacions, un grup de gent lluitadora que treballarà colze a colze amb la ciutadania i els moviments socials per construir alternatives justes al desmantellament de drets i a tota mena d’opressions i desigualtats.

A Barcelona, els resultats d’ICV-EUiA són també molt esperançadors. Un 12%, 95.000 vots, 30.000 més que el 2010, un nombre de vots tampoc mai obtingut abans per la coalició. El creixement es produeix a tot arreu: 7 districtes i 48 barris per sobre del 12%. Amb avenços molt importants a Nou Barris, Sant Martí, Sant Andreu, Horta-Guinardó i Ciutat Vella, on assolim nivells entre el 13 i el 15%. L’empenta d’ICV-EUiA situa la coalició com a segona força política a dos districtes (Ciutat Vella i Sant Martí), i per davant del PSC a 5 dels 10 districtes i a 36 barris, la meitat dels barris de la ciutat.

 La ciutadania de Barcelona ha castigat les polítiques al servei de l’1%, impulsades per Trias (20.000 vots menys de CiU). Si l’alcalde sap escoltar hauria d’imprimir un gir radical en el seu govern. Cap indici, però. ICV-EUiA hem liderat l’oposició d’esquerres a CiU a Barcelona. El creixement ens avala. És un bon punt d’inflexió cap a liderar també la construcció d’una alternativa àmplia, popular i ciutadana que planti cara a l´hegemonia política de la dreta a la ciutat. I faci possible que la majoria social inconformista de Barcelona s’expressi també en termes de majoria política alternativa. Al servei del 99%, d’una ciutat i uns barris que no es resignen i volen guanyar un present de dignitat i un futur millor, amb igualtat, ecologia i llibertat. 

Estem a punt d’iniciar la segona setmana de campanya. Al llarg de la primera, l’intent de CiU de situar el debat només en l’eix nacional i suprimir l’eix socioeconòmic ha quedat desmantellat per la força de la pròpia realitat; i per l’impuls dels moviments socials i les forces polítiques que hem lluitat per impedir-ho. D’altra banda, la força ciutadana i el suport polític al dret a decidir segueixen sent àmpliament majoritaris; les estratègies dels qui el neguen s’encallen en les seves pròpies febleses i anacronismes. L’emergència social dels desnonaments és inapel.lable. Com ho és que PP, CiU i PSOE rescaten bancs i retallen vides. La vaga general ha estat un esclat de solidaritat i d’empoderament de la majoria enfront dels poderosos. I la hostilitat de l’estat espanyol respecte els drets i el futur nacional de Catalunya segueix expressant-se des de l’amenaça i la difusió de la por. Però no en tenim de por. Sabem que el 25N tots els drets estan en joc. I sabem que volem decidir-ho tot. Volem decidir posar en marxa el futur: la construcció d’un somni quotidià de justícia i llibertats. Un societat lliure de pobresa, de desnonaments, de patiment, de centralisme, de nuclears. Un país lliure d’opressions de classe i nacionals; de persones lliures on es puguin realitzar tots els projectes de vida en condicions d’igualtat.

Aquest somni requereix mirades i espais de lluita diversos; necessita totes les esperances. En clau política, el tindrem més a tocar amb un gran resultat d’ICV-EUiA, amb un ampli i creixent suport social a les candidatures de l’esquerra verda nacional:

-Perquè som part del compromís i la mobilització ciutadana. Altres han fet de la política un espai d’opacitat, privilegis i desconnexió de la realitat. Una activitat privatitzada al servei de l’1%: la vella política dels poderosos, la de Mas, Rajoy, Zapatero, Merkel. ICV-EUiA hem estat sempre al costat de les respostes cíutadanes. Formem part de la indignació social i nacional, de les lluites populars. Estem vinculats al patiment de la gent. I és des de les injustícies i des de la capacitat d’enfrontar-les que entenem la política. Una nova política radicalment democràtica. 

-Perquè no tenim cap mena de por; tenim rebel.lia i esperança. Construir una democràcia plena, al servei de la majoria no és fàcil. Perquè la lluita de classes existeix i s’ha de guanyar. I el primer que cal és una actitud de no resignació, de rebel.lia: que la por es traslladi de la vulnerabilitat al poder. Però no és suficient. Cal també construir actituds de confiança en la capacitat popular per canviar les coses, per guanyar el futur. Amb lluita i amb creativitat hem aturat Eurovegas i hem guanyat el dret a decidir. Adelson ja ha perdut als Estats Units. El 25N els amics d’Adelson han de ser derrotats a Catalunya.      

-Perquè el nostre programa és creïble, no oportunista. ICV-EUiA hem estat amb la gent. Lluitant contra les retallades i salvant el futur del Parc Agrari i del Delta del Llobregat. Però, a més, hem estat coherents i hem portat les lluites socials al Parlament. ICV-EUiA ha fet del Parlament un espai de confrontació nítida contra les polítiques neoliberals de Mas i Rajoy. Un espai també de propostes alternatives. Per això avui quan diem pobresa 0, banca ètica i pública, no pagament del deute il.legítim, tancament de les nuclears, impost sobre la riquesa, o referèndum d’autodeterminació en la propera legislatura som creïbles. Perquè hi ha coherència amb la trajectòria. No hem estat de vacances al Parlament, hi hem lluitat. És el millor aval per esdevenir referents de l’alternativa. Més enllà de l’oportunisme d’altres.     

-Perquè no triem entre esquerra i país. Volem nació d’esquerres. Perquè no hi ha projecte nacional amb fractura social. Perquè no hi ha autonomia personal sense llibertat col.lectiva. L’emancipació social i l’alliberament nacional són les dues cares d’una mateixa realitat. És impossible fer una Catalunya justa, fent de crossa a CiU com tantes vegades fa ERC. És impossible fer una Catalunya lliure fent de crossa al PSOE com sempre fa el PSC. Ni CiU ni centralisme. Ni messianisme nacional ni establishment estatal. ICV-EUiA és l’esquerra nacional de les persones. Dret a decidir i estat propi sí, com a conquestes democràtiques al servei de la justícia, contra l’austeritat salvatge i el capitalisme financer.    

D’aquí al 25N caldrà seguir treballant, colze a colze amb la ciutadania i els moviment socials, per construir confiança a l’entorn de l’alternativa. Sobren els motius per votar ICV-EUiA. Sense cap prepotència però amb la màxima ambició. Amb humilitat, al costat de la gent que pateix i que lluita. I amb esperança. Hem d’escriure el futur del nostre país lliurement, amb lletres de justícia social, ecologia i democràcia plena. El 25N un pas endavant excepcional.

(A l'últim Plenari, vam proposar que l'Ajuntament de Barcelona donés suport a la Vaga General del 14N. Els vots de la dreta (CiU i PP) van impedir-ho. Ells sempre junts contra les treballadores i els treballadors. Aquí teniu una síntesi de la meva intervenció, en nom d'ICV-EUiA). 

La crisi és profunda i persistent i els seus impactes socials molt durs. L’atur no para de créixer, els desnonaments tampoc. Milers de famílies tenen molts problemes per cobrir necessitats bàsiques, la gent jove afronta dificultats sense precedents per emancipar-se. Però sobre aquesta realitat se superposa una altra. Portem dos anys d’aplicació dogmàtica de polítiques de retallada dels drets socials, d’austeritat injusta, d’imposar sacrificis als més vulnerables i no demanar ni un sol esforç als més benestants, de rescatar bancs i desatendre persones. Dos anys protagonitzats per les mateixes polítiques del PSOE i del PP a Madrid, de CiU a Catalunya.

·       A Catalunya, en dos anys 135.000 persones més en atur, 9.000 empreses menys. I CiU vota i aplaudeix una reforma laboral que multiplica per tres els ERO i fa els acomiadmanets més fàcils i més barats. De la mà del PP.

·     A Catalunya, en dos anys a l’entorn de 10.000 persones han perdut la casa. I CiU vota a favor del desnonament exprés, en contra de la dació en pagament, i elimina el programa d’ajuts al lloguer. De la mà també del PP.

·        A Catalunya, en dos anys la pobresa s’enfila més enllà dels 2 milions de persones. I CiU, en comptes de combatre-la, retalla i deixa de pagar la renda mínima d’inserció, empenyent 10.000 infants a l’exclusió social. De la mà del PP.

·        El PP deixa sense atenció sanitària pública a més d’un milió de persones nouvingudes. Intercanvia el dret a la salut per un estalvi de 1.500 milions d’euros; el mateix dia que li atorga a Bankia una ajuda directa de 4.500 milions. I CiU la vota i l’aplaudeix.

·        El PP retalla 10.000 milions en educació, sanitat i dependència al pressupost del 2012. CiU s’afanya a dir-li que el camí està aplanat: en dos anys a Catalunya 3.700 mestres menys,  23 milions menys en beques menjador i un 43% més de llista d’espera sanitària.

·    El PP retallant agredeix l’autogovern de Catalunya: la llei d’estabilitat, la reforma laboral i el decret educatiu són profundament centralitzadors. I què fa CiU ? els vota o es nega a portar-los al Tribunal Constitucional. Artur Mas de la mà de Rajoy contra l’estatut.

·    CiU i el PP diuen que la situació financera és molt complicada. D’acord, acceptem-ho. Però llavors perquè una amnistia de 20.000 milions als estafadors fiscals, perquè l’eliminació de l’impost de successions als milionaris, perquè concerts educatius amb escoles d’èlit... És clar, per compensar-ho fan pagar 1€ per recepte... als pensionistes, una taxa caríssima d’accés... a la FP, o un IVA estratosfèric... en el material escolar. És pot ser més injust?;  es pot ser més irresponsable?

Xavier Trias ha instal.lat Barcelona en una doble dinàmica: d’una banda, el silenci de complicitat amb les retallades de la Generalitat i amb els impactes d’aquestes en forma de fractura social i pobresa als barris de la ciutat; d’altra banda un conjunt de polítiques municipals socialment injustes. Perque...

-        És injust que a una persona gran i sola que li fan pagar l’euro per recepta i li pugen tres vegades l’aigua en un any, ara vostè li vulgui fer pagar la teleassistència i també ho és que en temps d’atur creixent a la ciutat, vostè redueixi d’un 35% el pressupost de Barcelona Activa

-         És injust que suprimeixi la 6a hora a 2 de cada 3 escoles públiques de Nou Barris; i també que deixin de construir escoles bressol de gestió pública mentre massifiquen les aules del 0-3.

-    És injust que es gastin 5m en un pla per un Pg de Gràcia premium i en canvi ens presentin un pla d’assentaments irregulars sense que consti un sol euro d’inversió; i també que entreguin el Port Vell a l’obscenitat dels mega-iots de luxe.

-    És injust que esgrimeixin la solvència financera de l’Ajuntament per fer gratuïta l’àrea verda o reduir l’impost de vehicles, i en canvi vulgun pujar un 116% el bicing fent-lo 3 vegades més car que París o dues més car que Londres.

-     És injust que es neguin a reformar l’ordenança del civisme perquè es deixin de multar persones sense sostre i en canvi la reformin per començar a multar treballadores sexuals.

I tot això per què ? Ens diuen que no hi ha alternativa ?. Fals. A Catalunya i a l’estat l’alternativa passa per una fiscalitat més justa: redistribuir i no retallar. A Barcelona, les privatitzacions i les retallades no són econòmiques, són ideològiques. I ens deien també que tot això ens faria retornar al creixement ?. També fals. L’austeritat dogmàtica escanya l’economia. En dos anys, 135.000 aturats més a Catalunya; 10.000 aturats més a Barcelona.   

S´ha de posar fi ja a tot aquest desplegament de dolor inútil; de fractura social amb depressió econòmica. Perquè hi ha alternatives i són perfectament factibles. Però s’han d’obrir pas de la mà d’una ciutadania activa i mobilitzada. El 14 de novembre ha de ser als drets socials el que l’11 de setembre va ser als drets nacionals. Aquell dia els carrers de Barcelona es van omplir de gent i aconseguirem el dret a decidir. El dia 14 Barcelona s’ha d’aturar i els carrers s’han de tornar a omplir de gent i aconseguirem posar fi a les retallades i les privatitzacions. Barcelona fa de capital de Catalunya quan lidera el clam per la llibertat nacional. Però fa de capital també quan lidera el clam per la justícia social.  Per això és tan, tan important que el Consell Plenari digui no a les polítiques inútils del dolor i expressi tot el seu suport a la Vaga General del 14 de Novembre.