(Article que em publica el diari ARA del 22 de maig del 2013)

 

Vivim un canvi d’època. Les pautes estructurants de la vida personal i col.lectiva ja no tornaran a ser com abans. Però el futur està en disputa. Travessem un temps fundacional amb projectes en conflicte. La resultant fixarà els elements vertebradors de les properes dècades. El procés constituent o el fem o ens el fan, no hi ha camí del mig. La coalició dominant, els agents del capitalisme financer i de la vella política n’estan impulsant (imposant) el seu: extracció de rendes de la majoria cap a l’1%;  traspàs de poder ciutadà cap als mercats; despossessió de drets i vivència del dolor en àmbits privats; precarització vital i ambiental; erosió de vincles comunitaris; lògica punitiva per suprimir -més que regular- conflictes. Però enlloc està escrit que se’n surtin. És més, hi ha prou energia i creativitat a la societat per forjar un procés constituent alternatiu. Per plantar cara i guanyar. De fet, ja està en marxa. Hi ha llavors i pràctiques transformadores. Cal estendre-les i trenar espais de confluència; cal articular-les en clau política per construir poder popular. Difícil, sí. Però hem de trobar marcs tangibles per avançar. I és aquí on l’àmbit municipal ha de jugar el rol catalitzador. Barcelona pot ser un detonant.

 

 El govern de Trias és l’expressió local del projecte dels poderosos. Es mou còmodament en el món dels lobbies però és insensible a les famílies que no poden pagar l’escola bressol o el rebut de l’aigua (ara privatitzades) o el lloguer del pis (ara sota risc de desnonament exprés). S’enrecorda del Passeig de Gràcia però s’oblida de Can Peguera. Aposta pels espais del luxe banal i margina els barris populars. És diligent amb els hotelers i indolent amb els veïns. Regala recursos públics als seus amics de partit (25 milions a Mas del conveni d’Spanair) i també als de classe (16 milions a Ecclestone per la Fórmula-1). El neoliberalisme urbà i el buidatge democràtic van de la mà. Privatitzen la ciutat i privatitzen la política. Neguen a la gent el dret a decidir la seva quotidianitat. Però hi ha quelcom que no han aconseguit: la resignació de la gent i dels barris. La indignació ha arrelat a la ciutat, el compromís creatiu també. El classisme i les idees insolidàries no són hegemòniques al carrer. La majoria comparteix valors de fraternitat. Hi ha un entramat social que ja està forjant la nova Barcelona.

Emergeix d’una banda un mosaic mobilitzador format per plataformes de barri, les marees, la PAH, el 15M i les assemblees socials, el moviment veïnal, l’ecologisme i els sindicats de classe. D’altra banda, un mosaic de pràctiques alternatives impulsades per l’economia solidària, els plans comunitaris, els ateneus populars, les cooperatives de consum ecològic, la comunitat educativa o les xarxes d’intercanvi solidari. És la Barcelona que es rebel.la i té confiança en la capacitat col.lectiva per fer possible la revolta. Sorgeix sobre aquesta base un repte doble. La política democràtica del segle XXI no tindrà en l’acció institucional l’espai únic ni principal de transformació. Només podrem superar el model neoliberal si socialitzem la política. A Barcelona, per tant, només podrem derrotar la ciutat excloent si fem confluir lluites i alternatives socials; i si dotem aquestes de dimensió política. Confluència per enfortir el canvi de consciències; aliança política per fer possible el canvi de model.

El nou temps demana solidesa i audàcia. A Barcelona es donen les condicions per obrir el procés. Ciutadania, moviments, xarxes, plataformes i partits d’esquerra transformadora compartim moltes coses: valors, indignació, esperança i marcs d’acció als barris. Necessitem compartir també un espai ampli i unitari d’alternativa. Una nova aliança social i política que connecti lluites i propostes, que convoqui aspiracions diverses i totes les il.lusions, amb un relat compartit. Un projecte escrit per la ciutadania. Hem de fer-ho bé, però no podem esperar. Hem de començar a fer-ho ja, abans que tanquin el proper centre social i obrin el proper hotel de luxe, abans que privatitzin la propera escola bressol o eliminin el proper bus de barri, abans que acabin de repartir-se el negoci de l’aigua, o que permetin un altre desnonament. Es tracta de disputar el futur amb voluntat de guanyar-lo. Per retornar la ciutat a la gent i la dignitat als barris. Per construir la Barcelona del bé comú, i erigir-la en símbol del canvi d’hegemonia, del nou país i la nova política.

 

(Article que em publica El País. 10 de Maig del 2013)

El proceso de acuerdos CiU-PP en Barcelona ha sumado estos días algunas piezas relevantes: Marina de Lujo en el Port Vell, modificación del Plan de Usos de Ciutat Vella al dictado del lobby hotelero, y pacto de 197 millones que hunde la inversión social. No es una dinámica nueva. Trias y el PP habían acordado ya en el presupuesto y las ordenanzas fiscales de 2012 fuertes recortes en las políticas y la fiscalidad ambiental, o el endurecimiento de la ordenanza del civismo. Y habían cerrado filas en torno al abandono de las políticas activas de empleo, y al cambio privatizador en el modelo de escoles bressol. Todo ello, tras casi dos años, va cristalizando un nuevo escenario: un gobierno local más cercano a los negocios que a las personas, a las zonas elitistas que a los barrios populares.

Es la expresión de dos realidades complementarias: la debilidad de CiU que la sitúa a remolque del PP; y una amplia agenda de coincidencias entre las derechas de la ciudad. Debilidad no sólo ni principalmente numérica. No es que CiU tenga 14 concejales –muy lejos de la mayoría- es que no ha sido capaz de formular una sola idea-fuerza estratégica. Gobierna con Programas de Actuación rechazados en 7 de los 10 distritos, y lo hace sin plantar cara ante las deudas, recortes y agresiones de Mas y Rajoy. Un gobierno municipal sin base ciudadana que ha diluido el papel de Barcelona como sujeto político. En este marco de fragilidades, se despliegan las coincidencias ideológicas de CiU con el PP. La decisión de privatizar el Port Vell al servicio de la banalidad y el lujo, y de dinamitar el Plan de Usos de Ciutat Vella para convertir el patrimonio en pista de aterrizaje del negocio turístico, simbolizan claramente el gobierno del 1%, el abandono de toda perspectiva vinculada al bien común.

El acuerdo de inversiones CiU-PP para 2013 consolida el modelo clasista. Frente al impacto de la crisis sobre la mayoría, responden con una dura caida en las inversiones sociales. De los 197 millones pactados sólo 13,5 estan vinculados a la red municipal del estado de bienestar, un recorte del 61% en relación a la media anual del gobierno de izquierdas. Y frente al impacto de la crisis en los barrios populares responden con inversiones concentradas en los espacios de la riqueza: 16 millones para la Fórmula-1 y bastantes más para el lifting urbano de avenidas donde hay más lujo que necesidad (Pg. de Gràcia, Rambla Catalunya, zona alta de Balmes, Via Augusta, Josep Tarradellas, Mitre). No pueden decir que no hay dinero para escoles bressol, formación profesional, casals de jóvenes, bibliotecas o centros de servicios sociales, cuando cierran el ejercicio de 2012 con un superávit de 60 millones. Eso es poner la solvencia del Ajuntament al servicio de la austeridad salvaje, es abandonar la cohesión social. No pueden justificar la marginación de Can Peguera, la Clota, Trinitat Nova o la Marina, cuando llueven millones sobre la Barcelona de las clases poderosas. Es hiriente e injusto, es ahondar en la fractura territorial.   

Hay alternativas. ICV-EUiA las construimos con los movimientos sociales y vecinales. En los tres últimos plenos hemos defendido la reapropiación ciudadana del Port Vell, la defensa íntegra del Plan de Usos de Ciutat Vella y una propuesta de inversión social de 300 millones para impulsar 65 nuevos equipamientos de proximidad en los barrios más frágiles. Y lo hemos hecho en clave de más democracia. Con propuestas de consultas ciudadanas y presupuestos participativos, porque el derecho a decidir debería también aplicarse al modelo de ciudad. CiU-PP han cerrado filas. Se han convertido en la coalición del no. Su agenda de privatitzación de espacios públicos y servicios requiere también la privatización de la política, la exclusión de procesos participativos en el ámbito municipal. 

Frente a las políticas del 1% y la precarización democrática, toma fuerza la indignación y el compromiso ciudadano. La Barcelona de la gente que lo pasa mal pero no se resigna, la de los barrios que luchan y cooperan es mayoritaria. Ahora el gran reto es transitar de la fragmentación de resistencias a la confluencia en la alternativa; de las luchas ciudadanas a la necesaria articulación política de éstas; a la construcción de una gran alianza social y política referente del 99%. Para devolver la ciudad y los derechos a la mayoría. Para ganar. 

A Na Maria Antònia Salvà se la considera la primera dona poeta moderna en català. Aquesta escriptora mallorquina (1869-1958) va publicar un petit poema, l’any 1934, que va titular A les donzelles de l’any 2000, i arrenca així: “oh vosaltres pressentides flors d’amor i gentilesa/ que viureu quan mon amor s’haurà fet esborradís...” . Avui Donzelles de l’any 2000 és el títol d’una altra petita joia, aquesta vegada en forma d’antologia poètica: un llibre editat per Mediterrània i coordinat per Noèlia Díaz i Sandra Roig. El llibre és una antologia de dones poetes dels Països Catalans: 27 poetes de 6 territoris diferents, nascudes al llarg dels anys 70 i principis dels 80. Poesia de dones, diàleg entre generacions i unitat de la llengua, probablement els tres valors que fan de Donzelles… una aportació extraordinària.

L’any 1999, Maria Mercè Marçal i Montserrat Abelló, entre d’altres, van publicar l’antologia Paisatge emergent: 30 poetes catalanes del segle XX. El llibre va fixar la trajectòria d’un segle de mirades literàries femenines, i és avui el referent de la poesia femenina del segle passat. Donzelles de l’any 2000 és una nova baula en la cadena intergeneracional de la poesia escrita per dones. La Montserrat Abelló –probablement la poeta més rellevant en català del segle XX-  fa el pròleg; altres poetes referents de finals del segle XX, com Josefa Contijoch, Susanna Rafart, Anna Montero o Maria Josep Escrivà, escriuen les introduccions a cada grup de poetes ordenades per territoris. D’entre les 27 joves poetes aplegades a l’antologia n’hi ha de consolidades i d’altres inèdites. Un diàleg de dones poetes en el temps, que va trenant un paisatge poètic ric i ple de matisos. És el feminisme poètic de la diferència, la veu de les dones com a aportació pròpia, des d’una mirada particular al món i des d’una expressió literària molt treballada. La poesia de les dones com a territori de la llibertat. La poesia amb tots els accents del català com a reivindicació d’una llengua avui sotmesa a polítiques hostils al País Valencià i a les Illes Balears. Un plaer literari, un bocí de compromís.  

Us deixo aquí tres de les poesies del llibre: “Tendresa” de la Rosa Comes, de Tarragona; “Versant” de la valenciana Joana Navarro; i “Llegeix-me el cos” de la mallorquina M.Antònia Massanet.           

Tendresa

Tens el nom de la tendresa i del vermell,
fas que en digui tots els sons,
que el recordi pas a pas, lletra a lletra;
els meus llavis són de foc.
El dia ens ha instal·lat en un viatge 
inacabat ―ignoràvem el seu rumb―,
en un cotxe que s’atura veloçment
en el desig, que segueix el vent del sud
per fer-se etern i abraçar l’hora i el minut.
I ja al meu llit, amb la inèrcia 
d’aquest dia vermellós,
t’anomeno amb el meu dit,
t’anuncio entre el ventre i el petó,
amb el ritme sorollós de la humitat.
I el mot s’inscriu a la paret.
I el nom, el teu, s’ofega en l’ombra del plaer.

 

(Rosa Comes)

Versant

 

Despullar-me,
quedar nua al paper,
sentir la carícia en la pell,
gronxar-me als teus ulls,
mostrant-te sols
retalls entrelligats,
abocar-me sobre el poema,
i recitar el vers
guardant el secret.
Cerciorar el que sols jo sé
i amagar-me vulnerable i fràgil
entre l’edredó
relliscant esglaó a esglaó
pel laberint negre o gris 
del més àlgid desig.

(Joana Navarro)

Llegeix-me el cos.

Llegeix-me el cos

Tradueix-te’l a un llenguatge
que et sigui intel·ligible.
Arravata’m les estelles dels dubtes
que em poblen el viu de les ungles.
Desarrela la quotidianitat
d’aquestes mans que et miren
i trasplanta-la a paratges
on s’advingui la revelació de l’instant.
Distorsiona’m ritme i batec
empremta i miratge.
Esborra les marques d’estrangeria
de la teva pell a la meva
i crea dimensions convergents
on abolir neguit i enuig.
Pren-me
i llegeix-me
escriu-me
i anomena’m.
Fes-me real
donant-me nous mots.

(M.Antònia Massanet)