18 de Juny. ICV-EUiA impulsa, a la Comissió de Qualitat de Vida, l’aprovació d’una proposició per garantir tres àpats al dia a tots els infants vulnerables tots els dies de l’any. 28 de Juny. ICV-EUiA impulsa, al Plenari, l’aprovació d’una proposició per garantir a tothom els consums bàsics de la llar, i evitar els talls d’aigua i la pobresa energètica (llum i gas). Sí, volem fam 0 i talls 0 a Barcelona. Fa només 3 anys no haguéssim imaginat haver de presentar cap d’aquestes dues proposicions. Ara, l’impacte brutal de la crisi econòmica, les polítiques inhumanes de retallades socials i l’increment salvatge del preu de l’aigua per blindar els beneficis de la seva privatització han fet aquestes iniciatives del tot necessàries. No són, ni de lluny, propostes assistencialistes. Són un veritable programa de rescat de la dignitat, els drets humans i l’autonomia personal. Fam 0 i talls 0 a Barcelona, el 2013, són un imperatiu ètic. Inel.ludible. Farem un seguiment molt estricte.

Us deixo una síntesi de la intervenció al Plenari en defensa de la proposició de Garantia Social dels Consums Bàsics de la Llar.

Disposem, des de fa algunes setmanes, de l’estudi sobre l’Impacte Social de la Crisi a Barcelona, l’Àrea Metropolitana i Catalunya, realitzat a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida 2011. I els resultats trenquen esquemes: per la direcció i per la contundència dels canvis que expressen. Només 2 idees-clau per emmarcar la proposta. Al llarg de la crisi a Barcelona l’atur de llarga durada passa de 17.000 a 69.000 persones; les llars amb tots els membres a l’atur es multipliquen per 3,5; i l’atur sense prestació social passa de 74.000 a 183.000 persones en l’àmbit metropolità. Creixen la desigualtat i la pobresa: la població amb rendes per sota del 50% de la mediana s’amplia un 36%. La pobresa passa de 1.3 a gairebé 2 milions de persones a Catalunya.

Més enllà de l’augment de l’exclusió laboral, la desigualtat i la pobresa, dues realitats emergeixen amb força i expliquen de forma directa el per què d’aquesta proposició. Primera realitat: els talls d’aigua. L’accés al consum bàsic d’aigua és un dret humà, han d’existir, per tant, mecanismes que el garanteixin. Cap llar, cap persona en situació de vulnerabilitat no s’ha de veure privada del dret a l’aigua per cap barrera tarifària d’accés. Doncs bé, al llarg del 2012 s’han iniciat 70.000 expedients de tall d’aigua en l’àmbit metropolità. D’aquests, a l’entorn d’uns 30.000 han acabat en talls efectius al municipi de Barcelona. Segona realitat: la pobresa energètica. A l’inci de la crisi, la UE introdueix el concepte de taxa de privació material, configurada per indicadors vinculats a la manca d’accés a consums bàsics. Un dells, és el de pobresa energètica: les llars que no poden pagar el consum de gas i electricitat per cobrir necessitats bàsiques; per exemple, mantenir l’habitatge a una temperatura adient. Doncs bé, el 2011 la pobresa energètica arribava al 15% de les llars de Barcelona: l’hivern passat més de 100.000 llars van deixar d’encendre la calefacció.

Els talls d’aigua i la pobresa energètica són avui una realitat a Barcelona. La crisi, les polítiques de retallada de drets laborals i socials, i l’increment del preu de l’aigua per blindar els beneficis de la seva privatització, empenyen avui més de 200.000 persones a la nostra ciutat a una situació de privació material en l’àmbit dels consums bàsics.

Enfront a aquesta realitat, el govern municipal té la responsabilitat d’actuar. Ha de posar en marxa un conjunt d’actuacions de garantia social de consums bàsics de la llar: d’accés garantit a l’aigua, el gas i l’electricitat. I té l’oportunitat de fer-ho amb convicció i valentia. A l’alçada de la magnitud del problema. No hauria d’haver-hi mai més 30.000 talls d’aigua d’arrel social. No hauria de passar mai més que 100.000 llars deixin d’escalfar la casa a l’hivern per dificultats econòmiques. El govern municipal s’hi ha de comprometre. I ha de concretar el compromís en un conjunt d’eines –del tot possibles des del punt de vista legal- per garantir l’aigua i prevenir la pobresa energètica. Barcelona ha de ser una ciutat lliure de talls socials en els consums bàsics de la llar. Com hauria de ser-ho de desnonaments i malnutrició.

Hi ha una trajectòria sobre la qual construir. D’una banda, és cert que la competència sobre l’aigua resideix en l’àmbit metropolità, però el mateix reglament que la regula fa compatible aquest fet amb la intervenció municipal, sempre que hi hagi voluntat política d’exercir-la. L’actual procediment de tall hauria de modificar-se en dos sentits: coneixement preceptiu de l’Ajuntament i activació preventiva dels serveis socials, per mitjà d’un protocol on quedi garantit el dret al consum bàsic en cas de vulnerabilitat. D’altra banda, el Programa d’Acció Social contra la Pobresa del 2009, ja va preveure la creació d’un Suport Econòmic d’Inclusió orientat a fer front a les necessitats bàsiques no cobertes. El mateix Programa el vinculava –entre d’altres qüestions- a la reducció de despeses domèstiques de les famílies vulnerables. D’ençà el 2010, quan es posa en marxa, la partida pressupostària del suport econòmic d’inclusió no ha deixat de créixer. Ara bé, l’alimentació i sobretot el suport a la cobertura de despeses de lloguer i hipoteca ha anat absorvint la majoria dels recursos. És lògic. Però això no pot anar en detriment d’una aposta decidida d’acció contra els talls d’aigua i la pobresa energètica, destinant també els recursos que siguin necessaris.

En definitiva, en el marc d’unes condicions socials molt dures, Barcelona no pot ignorar per més temps l’existència de milers de llars, de milers de famílies amb nivells de privació material que afecten el dret bàsic a accedir a serveis domèstics d’aigua i d’energia. I aquesta realitat requereix un pas endavant potent i decidit per part del govern municipal. Barcelona, com tantes vegades en matèria de cohesió social, pot tornar a marcar el camí. Pot fer-ho, és una qüestió de voluntat i convenciment. Hem de fer-ho, com a Ajuntament, com a ciutat, és també avui un imperatiu ètic.

Antonio Gramsci va aportar la reflexió sobre el paper fonamental del combat de les idees i de l’hegemonia cultural –moral i política- en el procés d’emancipació col.lectiva. Des d’aquesta perspectiva, pren molta rellevància que Gramsci situés en l’organització la clau de volta de les idees i la lluita. Hem de pensar-hi a fons, en l’actual context de canvi d’època. Fa uns anys, sota les condicions de certeses i estabilitat de la societat industrial, les nostres organitzacions polítiques van relegar -d’alguna forma, amb més o menys intensitat- l’activisme i la imaginació. Avui, sota condicions de fi de règim i obertura d’un nou temps, els ideals i la creativitat social reneixen amb força, però les claus organitzatives, és a dir, els subjectes col.lectius necessaris per assolir l’hegemonia, no acaben de configurar-se. És normal, el procés és complex. Però s’ha d’intentar.

A Iniciativa ho estem intentant. Amb tota la modèstia, però amb convenciment. Volem articular un espai de valors i d’idees innovadores; però ben arrelades en els vells (i bells) somnis d’emancipació. I sabem que per fer-les créixer necessitem més organització. Una ICV més forta i alhora diferent. A Barcelona explorem formes per fer-ho possible. Ahir va acabar el procés d’eleccions primàries per elegir la coordinadora i el coordinador de la nova etapa, que s’obrirà amb l’Assemblea de Juliol. La Montse Aguilera i el David Cid han estat elegits per impulsar una Iniciativa més activista i més propera a la quotidianitat de la gent. Al servei d’una nova confluència social i política com a motor de la nova Barcelona. Segur que faran una magnífica feina. I declinem també en present la pràctica de la nova política. Formem part, a peu de carrer, de les resistències i les alternatives... barri a barri, lluita a lluita. Aquestes últimes setmanes, amb el Joan Herrera, la Dolors Camats, el Joan Coscubiela… hem compartit també espais de diàleg amb moltes veïnes i veïns, al Bon Pastor, Sant Andreu, Trinitat Vella, Roquetes, Ciutat Meridiana, Porta…i no pararem. La gent ens vol com ella: ens vol lluitadores i properes. I ens demana esperança, claus d’optimisme per vèncer la resignació.   

Ahir, amb la regidora Janet Sanz, i amb la Mònica Palet i el Pere Fernàndez –consellera i conseller d’ICV-EUiA a Nou Barris- compartiem tarda de Festa Major amb la gent de Roquetes. Un barri compromès i cooperatiu que fa de la seva festa una oportunitat per enfortir vincles de convivència en la diversitat, un esclat de ciutadania activa, una barreja de reivindicació i alegria. La metàfora d’una Barcelona on les idees, la lluita i l’organització es combinen per generar utopies quotidianes. Persones, xarxes i barris que ens donen força. I amb els quals hem de construir l’hegemonia cultural i el poder popular.  

Nou Barris és una història de solidaritat i dignitat. De persones compromeses amb la millora dels seus entorns de vida quotidiana, d’un teixit social i veïnal que no ha renunciat mai a la lluita ni a l’esperança. Tampoc a la construcció d’alternatives. Que ha forjat convivència i llibertat. Avui Nou Barris pateix de forma molt intensa l’impacte de la crisi-estafa i de les polítiques injustes dels governs. Dels 12 barris amb menys renda de Barcelona, 8 són al Districte. L’atur a Nou Barris triplica el de les zones benestants de Barcelona. I és on més creix: el 2012 l’atur augmenta a la ciutat un 3,28%, a Nou Barris un 6,22% (gairebé el doble). Els desnonaments han passat a ser una realitat quotidiana, amb especial incidència a Ciutat Meridiana. Avui a Nou Barris hi ha 320 llars pendents de desnonaments. Una realitat molt dura, sí. Però tampoc ara la ciutadania i les entitats no s’han resignat. La plataforma 9b Cabrejada ha forjat dinàmiques de mobilització i d’alternativa. Mobilització per plantar cara a les injustícies i els oblits. Alternatives en forma de plans comunitaris, ateneus, xarxes d’acollida i d’intercanvi, cooperatives…

Sant Martí és també una història de solidaritat i dignitat. Ahir mateix, per exemple, l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Martí de Provençals rebia la Medalla d’Or de la Ciutat com a expressió d’una trajectòria de 40 anys de lluita i d’energies inesgotables de transformació social. Avui al bell mig del Districte, a diferents indrets de Poblenou, emergeix una de les cares més frapants de la injustícia global/local: centenars de persones, bona part immigrants sense papers, viuen en solars i naus industrials abandonades, en condicions d’exclusió social intensa. Amb l’amenaça persistent del desallotjament i la repressió policial. La gent i les entitats de Poblenou han sabut forjar un entorn de suport i acollida. Des del Pla Comunitari Apropem-nos, des de l’AVV, des de l’Assemblea de Barri, des de l’Ateneu Flor de Maig… s’ha produit una veritable confluència de fraternitats en l’Assemblea Solidària contra els Desallotjaments. El repte passa per la plena inclusió social del col.lectiu: l’accés a papers, contractes laborals i habitatge digne.

Ciutat Vella és una altre història de solidaritat i dignitat. Barris acollidors des de sempre, porta d’entrada a la ciutat de milers de persones humils al llarg de moltes dècades. Barris lluitadors que van aconseguir impulsar processos de regeneració urbana i de millora de les condicions de vida del col.lectiu resident. Que van aconseguir plantar cara i frenar les dinàmiques d’expulsió i substitució per classes de rendes altes, desitjades pel negoci immobiliari. Avui Ciutat Vella torna a estar sota pressió. L’impacte del turisme és brutal. I els lobis que actuen a l’entorn d’interessos econòmics molt poderosos apreten com sempre, potser com mai. Per convertir el Port Vell en un espai privatitzat al servei del luxe més banal. Per dinamitar el Pla d’Usos, aixecar la prohibició de noves places hoteleres al Districte, i situar el patrimoni com a plataforma d’aterratge d’operacions especulatives. Les AA.VV. la Plataforma en Defensa del Port Vell i altres entitats de Ciutat Vella no només s’han mobilitzat amb força contra les noves agressions classistes i especulatives, també han posat en marxa processos per pensar i imaginar el futur des de valors alternatius. I per fer-lo possible.

Nou Barris i Sant Martí són districtes de classes populars que enfronten els impactes de la crisi, les retallades i l’exclusió. Ciutat Vella és també un districte de classes populars que enfronta l’amenaça de processos especulatius molt poderosos.  Són, en tots els casos, barris que han articulat respostes de dignitat col.lectiva: 9b Cabrejada, l’Assemblea Solidària contra els Desallotjaments, la plataforma Defensem el Port Vell…  I el govern municipal de CiU, també en tots els casos, ha girat l’esquena a la ciutadania. Ha estat i és un govern insensible, desconnectat del patiment i de les lluites de la gent. Un govern que, a Nou Barris, ha tancat les portes al diàleg i ha reprimit la protesta social. A Poblenou s’ha arrenglerat amb la pressió judicial i la violència policial en els desallotjaments. I a Ciutat Vella s’ha plegat al dictat dels lobis del luxe i l’especulació. Un govern classista i autoritari. Però un govern també amb peus de fang. Un tigre de paper. Un govern que no expressa ni els valors, ni les inquietuds, ni les aspiracions de la majoria.

 

Les lluites als barris han d’aconseguir activar consciències i pràctiques de resistència i alternativitat. La confluència d’aquestes lluites i l’oportunitat de dotar-les també d’una dimensió política forta i innovadora ha de fer possible derrotar CiU, i tota la vella política de l’establishment municipal. A Barcelona, és possible. Totes juntes sí que podem !