Treballadores del vers. Marea poètica del Sud.

S’acaba d’editar el nou poemari d’Ángeles Mora, “Ficciones para una autobiografía”. Repassant els seus llibres, sorgeix una curiosa simetria temporal: el 2001 publicava “Contradicciones, pájaros” i el 2008 “Bajo la alfombra”. Cada set anys, doncs, apareix un recull de la poeta cordovesa. És un procés a foc lent, amb resultats d’una gran bellesa. Tenir entre els dits els versos nous d’Ángeles Mora és un plaer. I fa gairebé inevitable pensar i rellegir els de Josefa Parra i Rosario Troncoso, dues poetes gaditanes que comparteixen una geografia creativa solcada per una mateixa llum. Ángeles, Pepa i Rosario són poesia en carn viva i són vent del sud a cada vers.
Ángeles Mora (1952)  viu a Granada, on va impregnar els seus versos dels codis de la poesia de l’experiència, la proposta que fa del poema territori de diàleg entre consciència personal i ètica col.lectiva, forjada a cops de quotidianitat. Avui presideix l’associació de dones i literatura “Verso Libre”. Josefa Parra (1965) és de Jerez i com ella mateixa diu (http://josefaparr9.wix.com/poeta) s’hi dedica “a la gestió cultural per mantenir el cos, i a escriure poemes per mantenir l’esperit. O algo así”. És sotsdirectora de la revista literària “Campo de Agramante”. Rosario Troncoso (1978) és de Cadis i dirigeix la revista cultural “El ático de los gatosTres dones nascudes en tres dècades diferents (amb la màgia d’una altra simetria temporal: cada tretze anys!) que són avui referents de força poètica, i de compromís amb l’entramat cultural d’Andalusia.
Ángeles Mora és poesia de la memòria, i dels desitjos i els somnis. Els seus poemaris són terrenys de joc entre la veritat i la ficció. Veritats petites i concretes, i ficcions per construir una memòria decent -ni maldita ni ensucrada- i un futur on la dignitat és el bescanvi de la utopia.  Josefa Parra és poesia d’imatges enlluernants, de metàfores teixides amb pols d’estrelles. I és alhora l’ancoratge del vers en llocs i calendaris precisos, allà on el poema esdevé experiència. Rosario Troncoso és pura marea poètica. Expressat en les seves pròpies paraules “Escribo para amar, para que me amen./ Para estar viva. Para negar la despedida de Dios./ Para atarme a la locura, por si la razón me encuentra (…)/ Para errar y deshacerme en cenizas./ Y resurgir en una vorágine de palabras en erupción”. Són tres meravelloses poetes, treballadores del vers. Referents d’honestedat creativa.   

Ángeles Mora

Buscábamos tal vez alguna excusa 
para salir sin fin, a corazón abierto, 
y respirar un aire de los dos conocido. 
Eran las noches largas, sin dormir, 
y las dulces farolas tiritaban 
en el amanecer. 
Aún guardabas aquel resplandor tibio 
debajo de la trenka, 
cruzando la ciudad como una estrella el cielo 
(un gato al verte formuló un deseo). 
Era el amanecer apenas vivo. 
Tú desaparecías algo antes que la luna, 
cuando el alba creciendo goteaba en los mapas. 
Eran las noches altas del amor 
y el futuro temblaba en nuestros labios, 
de pronto presentido... Eran las noches largas. 
Al fondo una mañana desnuda se tendía.
                  
Josefa Parra

Puedo pasar la vida
contando los exactos lunares de tu vientre,
siguiendo en el espejo tu mirada, ahuyentando
tus fantasmas; si quieres, siéndome un poco tú.
Puedo pasar la vida.
Pero vivir, amor, es mucho más que eso;
es crecer y dormir y envejecer contigo,
reñir y bromear, y no vernos a veces,
o vernos como extraños alguna madrugada.
Es la recia costumbre que de pronto fulgura
con una hermosa lumbre de pasión y demencia.

Rosario Troncoso

Un poema más.
Solitario acto de amor.
Bálsamo para el vacío.
Ráfaga de luz.
Deslumbramiento.
Vanidad.
Buscada tristeza.

Un llenar los huecos
de otros versos que volaron.
Aquelarre de sintagmas
borrachos de belleza.

Corte limpio en las venas
para desangrarse adrede.
Suicidio de atrezzo
Otro egoísmo.

Un poema más
es recoger cada recuerdo roto
de las cunetas del alma.

La inmortalidad perdida,
buscada, no encontrada.

Un poema más,
como todos los poemas,
tiene la piel del silencio
y tus ojos.










Per què crec que vivim un canvi d'època política a Catalunya?

(Article que em publica El Crític 28 de Maig del 2015)

Vivim un canvi d’època que es manifesta en moltes dimensions. Al llarg dels últims anys s’han expressat indignacions i alternatives socials. A les eleccions de diumenge la ciutadania ha situat la política, també, com un territori on és possible forjar somnis, on l’esperança busca camins de majoria. Des del 1979 no havia passat una cosa així; un procés polític amb remor de moment històric. A les municipals, les forces de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots a Catalunya respecte el 2011. Els diferents espais de l’esquerra vinculada a la superació del règim del 78 (ERC, ICV-EUiA, CUP i formats diversos de Confluència) en guanyen 536.000. No és tan sols una qüestió de volum de vots. És un punt d’inflexió: en actors, guió i agenda.   

Ho és en actors, perquè més enllà de la lògica de partits emergeix la dels nous subjectes de confluència. Barcelona en Comú (Bcomú) n’és l’expressió més rellevant però no l’única. A Terrassa, Vilafranca, Mollet, Santa Coloma, Badalona, Vic, Tortosa, Sabadell, Castelldefels… s’han articulat també confluències de geometria variable, totes elles amb components de ciutadania potents, més enllà dels espais polítics preexistents. I no es tracta només de presència o irrupció en l’ecosistema polític, sinó d’apostes amb vocació guanyadora que trenquen els respectius taulers. Bcomú assoleix el 25,2% dels vots i guanya a 6 dels 10 districtes, i a 54 dels 73 barris de la ciutat. A feus històrics del PSC, com Nou Barris, s’enfila al 34% dels vots, deixant els socialistes al 16,3%, un veritable canvi d’hegemonia.

El punt d’inflexió es produeix també en la reconfiguració de l’agenda política. El triomf de Bcomú, els bons resultats de moltes altres candidatures de confluència, el manteniment de les alcaldies d’ICV-EUiA i l’avenç important de la CUP, fan emergir les dimensions social i ciutadana amb força, és a dir, els antagonismes polítics a l’entorn de les injustícies socials i de la corrupció estructural. Queda molt tocat el guió de la unidimensionalitat política a l’entorn del procés sobiranista. L’eix nacional no s’abandona, però s’articula als altres dos eixos del conflicte polític. Bcomú incorpora el compromís programàtic de situar Barcelona com a capital del dret a decidir, única forma de resoldre en clau democràtica el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Però Bcomú ha ubicat la lluita contra les desigualtats i contra la corrupció en el nucli del seu relat. No, el triomf d’Ada Colau no afebleix el procés; però impugna frontalment les polítiques socials de CiU. És més, Bcomú fa l’aportació d’emmarcar el vot majoritari de les classes populars de la ciutat en el terreny del catalanisme, barrant el pas a l’avenç del fenomen Ciutadans.

Finalment, les ruptures en el sistema d’actors i en el guió polític tenen lloc en un context de canvi de règim. Les correlacions de força canvien substancialment. A Barcelona les forces favorables a exercir el dret a decidir (per tant sobiranistes) passen de 21  a 29 regidors, produïnt-se a més un gir substancial: les esquerres pel dret a decidir (Bcomú, ERC i CUP) passen de 7 a 19 regidors, deixant CiU (10 regidors) clarament en minoria dins el camp sobiranista. A l’interior de l’esquerra, la suma de Bcomú i la CUP (14 regidors) deixa molt enrere els 5 d’ERC i els 4 del PSC, un escenari ni tan sols imaginable fa només 4 anys. Barcelona, a més, no és un cas aïllat. La dinàmica guanyadora -o la possibilitat real de liderar governs- dels subjectes de confluència es reprodueix, per exemple, a la capital de l’estat (Ahora Madrid), València (Compromís), Saragossa (Zaragoza en Común) o A Coruña (Marea Atlántica). Els nous actors emergeixen com a espais de majories, configurant-se, per tant, alternatives guanyadores no només al PP, sinó al bipartidisme del 78 (PSC-CiU a Catalunya; PP-PSOE a l’estat).

La consolidació o afebliment d’aquestes dinàmiques resta oberta. En tot cas, les municipals han representat un pas endavant rellevant per les esquerres alternatives i ciutadanes. Un salt qualitatiu en clau de canvi de règim, en tant que canalitzen propostes de nova política, i de sobirania social i nacional, de lògica constituent. Barcelona esdevé de nou, com en altres moments de la seva història, la punta de llança. Potser sense l’èpica de la Rosa de Foc o del 14 d’Abril, però amb la possibilitat d’obrir un escenari fins ara inèdit, referent de justícia social i revolució democràtica per a les ciutats i els pobles del Sud d’Europa. 

24 de Maig de 2015


Gràcies. A totes i tots els qui heu fet possible, cada dia, aquesta extraordinària campanya que va acabar ahir.

Als barris, a les places de Barcelona s'han tornat a obrir horitzons d'esperança. Ha estat emocionant veure i compartir tants somriures de tanta gent senzilla, amb trajectòries vitals de lluita, que ara sí, ara poden guanyar!.

Pere Casaldàliga diu que és només en el treball de cada dia on hi ha la prova del valor dels nostres somnis. Hi ha molts petits i grans esforços, molta feina ben feta, al darrera de cada acte, de cada debat... de cada esclat ciutadà de força i de tendresa. 

Gràcies immenses. I demà, a exercir de debò, amb alegria, el poder popular. I a fer història en comú. I dilluns, a seguir construint vida, a peu de carrer, des de trinxeres de fraternitat. 

Construint alternatives. ICV-EUiA-EPM a peu de carrer

 
“Som d’esquerres i ecologistes perquè som municipalistes. Des de sempre, i ara més que mai. Fem activisme polític des del compromís amb la quotidianitat, com a espai per transformar la vida. Amb les polítiques de proximitat, com a eines per construir igualtat, llibertat i fraternitat. Amb la democràcia local, com a projecte per situar el poder en mans de la gent”.

Així arrenca el Manifest 2015 d’ICV-EUiA-EPM. Sí, el municipalisme de l’esquerra verda nacional, colze a colze amb la ciutadania i els moviments socials, ha estat clau per avançar cap a pobles més humans i habitables, cap a barris dignes, com a àmbits de convivència entre persones diferents. Mai no hem deixat de treballar per millorar les condicions de vida de la gent. Sempre hem lluitat per fer possible que la gent escrigui el seu propi futur, ciutat a ciutat. Aquests últims anys han estat molt durs. Anys de crisi-estafa on PP-PSOE-CiU, al dictat de la troika, han retallat i mercantitlitzat els drets bàsics de tothom per finançar el rescat de bancs i banquers corruptes. Però la gent comú ha plantat cara: amb indignació col.lectiva i construint alternatives. Molts Ajuntaments han estat trinxeres de resistència ètica. El món local d’ICV-EUiA-EPM hem estat a peu de carrer, compartint espais de mobilització; i als Ajuntaments, a molts governs municipals, fent de les polítiques públiques eines de treball pels drets, la dignitat i la democràcia. Tot aquest bagatge de lluita i de govern el posem ara al servei de projectes municipalistes carregats de futur. Perquè el 24M la ciutadania ompli les urnes de força i esperança; de vots a les candidatures on s’integra la gent lluitadora d’ICV-EUiA-EPM.

És un gran bagatge: la força dels valors traduïts en fets. El grup de Suport Municipal d’ICV-EUiA-EPM ha recollit les experiències en una magnífica publicació coordinada pel Santi Cayuela. Es tracta del llibre “Construint Alternatives”, on es fan visibles i prenen significat fins a 92 pràctiques –vertebrades en 4 blocs i 22 eixos- impulsades pels governs de l’esquerra verda a molts pobles i ciutats. És el relat dels fets. Una realitat escrita amb la gramàtica del compromís municipalista i transformador. Una aportació on conceptes com nova política, on paraules com esquerra i ecologisme prenen vida, s’omplen de contingut. Fóra impossible fer-ne una síntesi en poc espai. Es pot llegir/consultar el llibre a http://apeudecarrer.cat/publications/1362 val la pena fer-ho. Però val la pena també destacar alguns elements a tall il.lustratiu.

En el primer bloc, sobre “territori i recursos naturals” s’hi presenten més de 30 experiències al voltant de models urbans i ecològics amb implicació ciutadana, orientats a construir entorns habitables de vida quotidiana: la gestió pública de l’aigua al Prat, les polítiques exemplars d’energies netes a La Sénia, l’urbanisme participatiu i amb consulta ciutadana d’Olesa i Altafulla, les anelles verdes de Terrassa i St Boi, o la xarxa d’horts urbans de St Feliu i Sta Coloma de Gramenet. Al segon bloc, el de “les polítiques municipals per la justícia social” s’hi despleguen pràctiques de rescat ciutadà, accés a l’habitatge, garantia del dret a l’alimentació, educació al llarg de la vida o cultura per la igualtat: la mobilització de pisos buits per lloguer social a St Vicenç dels Horts, l’escola municipal de música a l’Hospitalet, la potent tarifació social de St Feliu i Cerdanyola, el projecte educatiu de Sta Coloma de Cervelló o el Pla Jove de Cubelles. El tercer bloc fa visible l’esforç municipal per “superar la crisi amb nous models productius i ocupació digne” i s’exposen més de 20 polítiques concretes de dinamització econòmica i lluita contra l’atur: l’exemplar iniciativa de Sta Perpètua de convertir cada inversió en un projecte associat a un pla d’ocupació, la gestió de serveis municipals per impulsar cooperatives a La Llagosta i entitats socials a Esparreguera, o el projecte d’emprenedoria social a St Boi. El quart bloc, per últim, tracta les pràctiques de “qualitat democràtica i participació” on emergeix la gestió ciutadana d’espais, les audiències públiques i les consultes o l’elaboració participativa de pressupostos: les regidories de barri a St Feliu, el portal de transparència a Sta Perpètua, el pla de participació ciutadana de La Palma de Cervelló, les inversions participatives a Altafulla o les reunions veïnals obertes a Argençola.

Sí, un llegat sòlid que cal posar en valor: el millor punt de partida  per anar ara més enllà. Per construir el nou municipalisme del bé comú. Des de la confluència de totes les opcions compromeses a derrotar les causes i les polítiques del patiment; des de l’aposta per la justícia, la vida i la felicitat, poble a poble; barri a barri. A Barcelona hi estem treballant de valent per fer-ho possible a través de Barcelona en Comú. Arreu del país, centenars de candidatures municipals d’ICV-EUiA-EPM i d’espais de Confluència estan també plantejant alternatives per guanyar, per obrir un temps nou de ciutats humanes i habitables. Fem-ho possible el 24 de Maig. Que l’esperança trobi camins de majoria.    

 

Un Programa En Comú per guanyar Barcelona


 
Un dels components clau dels períodes electorals és l’elaboració i aprovació de programes per part de les candidatures que s’hi presenten. A Barcelona En Comú ho hem fet. I hem considerat el procés com a oportunitat per transformar les formes i els resultats: per innovar en el com i en el què. Tenim un programa sòlid i atrevit, i ho és en la mesura que s’ha construït en comú, a partir de les capacitats col.lectives. És un programa transformador i factible, i només podia ser-ho si arrelava i creixia en espais d’intel.ligència vivencial i quotidiana, amb aportacions des de molts angles d’expertesa. Es tracta d’un programa trenat i amb valors que el vertebren, però obert i dinàmic, entès com a espai de diàleg permanent amb la ciutadania. S’havien d’explorar maneres d’obertura democràtica inèdites, i crèiem tenir el teixit humà i el cabal d’il.lusions necessari per fer-ho. S’hi han implicat a l’entorn de 5.000 persones que, des d’aportacions molt diverses, han anat forjant un programa per guanyar Barcelona, per escriure el futur de la ciutat amb lletres de justícia social i ambiental, amb músiques de revolució democràtica i fraternitat.

El procés va arrencar fa temps, a la tardor del 2014, lluny encara de les pressions electorals. Centenars de persones als eixos temàtics, als grups de barri i als espais polítics van elaborar diagnosis, reflexions compartides i unes primeres propostes. Un cop tancat l’acord de confluència i concretada l’aposta de Barcelona En Comú, es va posar en marxa un procés de participació presencial i digital, amb l’objectiu d’incorporar propostes, valorar-les i prioritzar-les. El resultat és, d’una banda, un Mandat Ciutadà format per un nucli de 40 mesures de màxima prioritat. I d’altra banda la proposta Fem Barris, un conjunt ampli de mesures de proximitat, elaborades barri a barri, a peu de carrer. Al Mandat Ciutadà i al Fem Barris s’incorpora, finalment, el document de la Ciutat En Comú, amb propostes aportades per col.lectius de població i àmbits temàtics, moltes d’elles amb un alt grau de transversalitat. No ha estat fàcil anar encaixant les peces del mosaic programàtic, però ha estat possible. I s’ha erigit un procés d’aprenentatge col.lectiu inèdit i molt valuós. Inscrit en els valors de democràcia oberta que habiten l’ADN de Barcelona En Comú.

El resultat d’aquest procés no és, no podia ser un programa convencional. No és un document rígid i tancat, carregat de promeses amb peus de fang. És un programa articulat per mesures concretes orientades a l’acció; mesures ambicioses i alhora realitzables; transformadores; molt pensades i alhora obertes a noves interaccions.

El programa es vertebra a partir de quatre blocs. El primer d’ells, Drets Bàsics, recull el conjunt de propostes orientades a reconstruir la dignitat i l’autonomia personal, a restablir el respecte més estricte pels drets humans vulnerats en època de crisi i desmantellament social: des de la prevenció dels desnonaments i la lluita per l’ocupació digne, fins al compromís d’assegurar els subministraments bàsics, passant per la seguretat alimentària, o la garantia d’una renda municipal perquè ningú no visqui en situació de pobresa. El segon bloc, Canvi de Model, incorpora les mesures que expressen amb força l’aposta per un nou model econòmic i ecològic: una economia urbana diversificada, cooperativa, amb teixit comercial i industrial de proximitat, generadora d’ocupació estable; i una ciutat ecològica i habitable que situa els bens comuns –l’aigua, l’energia, l’aire; i també l’habitatge i els carrers- sota control social, perquè mai més no siguin privatitzats. El tercer bloc, Ciutat per la Vida, agrupa les mesures vinculades al dret a la salut, a l’educació, al suport a l’autonomia i a la vida en comunitat. Les propostes per construir entorns urbans, ambientals i culturals acollidors i incentivadors: una quotidianitat de relacions cuidadores i emancipadores. Com ens diu la xarxa feminista, ciutadania i cuidadania. Una Barcelona on tots els projectes de vida siguin realitzables, on els barris siguin dignes perquè la gent pugui ser feliç. Finalment, el quart bloc, Democràcia Oberta, allà on s’articulen les mesures de govern exemplar i transparent; de rendició de comptes i control ciutadà; de democràcia participativa i institucions obertes. Unes noves regles del joc per una nova política, perquè Barcelona estigui en mans de la gent; de veïnes i veïns que han de poder exercir el seu dret a decidir sobre inversions i projectes, sobre el model de barri i ciutat on volen viure i atrapar la felicitat.         

Sí, un Programa En Comú de veritat; un programa per guanyar el 24 de Maig. Una proposta sòlida i oberta per construir en clau col.lectiva una Barcelona més justa, humana, habitable i democràtica.