(Article que em publica El Crític 28 de Maig del 2015)
Vivim un canvi d’època
que es manifesta en moltes dimensions. Al llarg dels últims anys s’han expressat indignacions i alternatives socials. A les eleccions de diumenge
la ciutadania ha situat la política, també, com un territori on és possible
forjar somnis, on l’esperança busca camins de majoria. Des del 1979 no havia passat una cosa així; un
procés polític amb remor de moment històric. A les municipals, les forces
de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots a Catalunya
respecte el 2011. Els diferents espais de l’esquerra vinculada a la superació del règim del 78 (ERC, ICV-EUiA, CUP i
formats diversos de Confluència) en guanyen 536.000. No és tan sols una qüestió
de volum de vots. És un punt d’inflexió: en actors, guió i agenda.
Ho és en
actors, perquè més enllà de la lògica de partits emergeix la dels nous
subjectes de confluència. Barcelona en Comú (Bcomú) n’és l’expressió més rellevant però no l’única. A Terrassa, Vilafranca, Mollet,
Santa Coloma, Badalona, Vic, Tortosa, Sabadell, Castelldefels… s’han articulat
també confluències de geometria variable, totes elles amb components de
ciutadania potents, més enllà dels espais polítics preexistents. I no es tracta
només de presència o irrupció en l’ecosistema polític, sinó d’apostes amb
vocació guanyadora que trenquen els respectius taulers. Bcomú assoleix el 25,2%
dels vots i guanya a 6 dels 10 districtes, i a 54 dels 73 barris de la ciutat.
A feus històrics del PSC, com Nou Barris, s’enfila al 34% dels vots, deixant
els socialistes al 16,3%, un veritable canvi d’hegemonia.
El punt d’inflexió es
produeix també en la reconfiguració de l’agenda política. El triomf de Bcomú,
els bons resultats de moltes altres candidatures de confluència, el manteniment
de les alcaldies d’ICV-EUiA i l’avenç important de la CUP, fan emergir les
dimensions social i ciutadana amb força, és a dir, els antagonismes polítics a
l’entorn de les injustícies socials i de la corrupció estructural. Queda molt
tocat el guió de la unidimensionalitat política a l’entorn del procés
sobiranista. L’eix nacional no s’abandona, però s’articula als altres dos eixos
del conflicte polític. Bcomú incorpora el compromís programàtic de situar
Barcelona com a capital del dret a decidir, única forma de resoldre en clau
democràtica el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Però Bcomú ha
ubicat la lluita contra les desigualtats i contra la corrupció en el nucli del
seu relat. No, el triomf d’Ada Colau no afebleix el procés; però impugna
frontalment les polítiques socials de CiU. És més, Bcomú fa l’aportació
d’emmarcar el vot majoritari de les classes populars de la ciutat en el terreny
del catalanisme, barrant el pas a l’avenç del fenomen Ciutadans.
Finalment, les ruptures
en el sistema d’actors i en el guió polític tenen lloc en un context de canvi
de règim. Les correlacions de força canvien substancialment. A Barcelona les
forces favorables a exercir el dret a decidir (per tant sobiranistes) passen de
21 a 29 regidors, produïnt-se a més un
gir substancial: les esquerres pel dret a decidir (Bcomú, ERC i CUP) passen de
7 a 19 regidors, deixant CiU (10 regidors) clarament en minoria dins el camp
sobiranista. A l’interior de l’esquerra, la suma de Bcomú i la CUP (14
regidors) deixa molt enrere els 5 d’ERC i els 4 del PSC, un escenari ni tan
sols imaginable fa només 4 anys. Barcelona, a més, no és un cas aïllat. La
dinàmica guanyadora -o la possibilitat real de liderar governs- dels subjectes
de confluència es reprodueix, per exemple, a la capital de l’estat (Ahora
Madrid), València (Compromís), Saragossa (Zaragoza en Común) o A Coruña (Marea
Atlántica). Els nous actors emergeixen com a espais de majories,
configurant-se, per tant, alternatives guanyadores no només al PP, sinó al
bipartidisme del 78 (PSC-CiU a Catalunya; PP-PSOE a l’estat).
La
consolidació o afebliment d’aquestes dinàmiques resta oberta. En tot cas, les
municipals han representat un pas endavant rellevant per les esquerres
alternatives i ciutadanes. Un salt qualitatiu en clau de canvi de règim, en
tant que canalitzen propostes de nova política, i de sobirania social i
nacional, de lògica constituent. Barcelona esdevé de nou, com en
altres moments de la seva història, la punta de llança. Potser sense l’èpica de
la Rosa de Foc o del 14 d’Abril, però amb la possibilitat d’obrir un escenari
fins ara inèdit, referent de justícia social i revolució democràtica per a les
ciutats i els pobles del Sud d’Europa.