Article publicat a El País (30-7-2015)

Los resultados municipales del 24-M pueden leerse en clave de ruptura. CiU ya no gobierna Barcelona, el PP tampoco gobierna Madrid ni Valencia. Los socialistas, sin embargo, no han erigido alternativa alguna. ¿Quién hubiera dicho hace un año que Compromís y dos confluencias emergentes estarían hoy al frente de los gobiernos municipales de las tres grandes ciudades? Los espacios de revolución democrática no han salido a irrumpir, sino a ganar; a alterar el juego y el tablero, a disputarle la hegemonía al viejo stablishment local. Y en muchos casos lo han conseguido. Es interesante observar, por un lado, el alcance y las dimensiones del cambio en la red de actores. Y preguntarnos, por otro, si asistimos a fenómenos de coyuntura, o si nace un tiempo social y político nuevo, que se expresa el 24-M con fuerza incipiente.

En las 13 ciudades del Estado de más de 300.000 habitantes, PP y PSOE obtuvieron, en 2011, 336 concejales, un 80% del total; en 2015 llegan sólo al 50%. Más relevante aún: las diversas candidaturas de unidad popular consiguen, en esos municipios, 114 concejales, un 27,5% del total. Estamos pues ante una geografía electoral con rasgos de ruptura. La correlación de fuerzas entre partidos clásicos y candidaturas alternativas experimenta, en las grandes ciudades, un vuelco sin precedentes: 336 a 17 concejales (2011); 223 a 114 concejales (2015). En Cataluña los partidos de la vieja centralidad (CiU, PSC y PP) pierden el 24-M 435.000 votos respecto a 2011. Los espacios de confluencia y las fuerzas que los integran —en un mapa de geometrías variables— ganan 536.000 votos. Algo también sin precedentes.

Barcelona en Comú es la expresión más nítida, pero no la única. En Badalona, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, Castelldefels, Mollet, Vic o Tortosa se articulan también nuevas confluencias municipalistas, más allá de los actores políticos preexistentes. Bcomú consigue el 25,2% de los votos y gana en 54 de los 73 barrios. En Nou Barris, distrito de clases populares y feudo emblemático de la izquierda, Bcomú llega al 34%, doblando el voto de los socialistas (16,5%). Se produce pues un doble cambio: en la naturaleza de los actores y en su correlación de fuerzas. En Barcelona los dos partidos históricamente dominantes pasan a ser minoritarios en sus respectivos ejes de identidad política: el PSC en el eje social (4 concejales sobre 23 de izquierdas); y CiU en el eje nacional (10 concejales sobre 29 soberanistas). ¿Se dibujan así las bases de una nueva hegemonía? ¿Hasta qué punto estas transformaciones reflejan tendencias de fondo, alineadas con el cambio de época? Merece la pena una breve reflexión.

Las confluencias municipalistas son postpartidos llamados a funcionar como cooperativas sociopolíticas

En la política, como en la vida, se mezclan razones y sentimientos. La vieja política de la sociedad industrial traducía razones en intereses de clase y sentimientos en identidades comunitarias. Con el cambio de época, las dimensiones colectivas de la racionalidad y la sentimentalidad tienden a desplazarse hacia un nuevo tejido de valores y emociones. El binomio intereses-identidades había generado ideologías sólidas, ismos de todo tipo. Pero el mundo que produjo las cosmovisiones políticas clásicas ya no existe. La nueva época modela ideales líquidos, con una fuerte carga de valores y emocionalidad. Esta segunda modernidad de riesgos y complejidades; de incertidumbres vitales e injusticias colectivas no es ya capturable desde los resortes ideológicos del pasado. Pero es posible transformarla. Y es aquí donde las prácticas municipales enraizadas en principios de cooperación, ecología, igualdad, autonomía, fraternidad… toman un sentido nuevo y básico. Son el terreno tangible donde se forjan horizontes de emancipación, de construcción cotidiana del bien común.

Las ideologías del siglo XX, además, generaron instrumentos de acción en forma de partidos y movimientos. Siguen existiendo, pero no podemos tampoco obviar que responden a la época pasada. Hoy el paisaje se va poblando de compromisos individuales, mareas, plataformas, activismo digital; nuevos diálogos entre conciencia personal y ética colectiva. La transferencia de estas lógicas vitales y compartidas a la esfera de disputa del poder institucional crea sujetos políticos de nuevo tipo. Las confluencias municipalistas reflejan este proceso. Son postpartidos llamados a funcionar como cooperativas sociopolíticas; espacios de valores y códigos actitudinales en común: colaborativos, orientados a la acción y a la creatividad, más que al refugio de certidumbres heredadas. El mundo local, la política de la proximidad, puede estar convirtiéndose en el territorio donde todo esto empieza a ser realidad. Donde lo viejo no acaba de morir, y lo nuevo… nace con fuerza. Y traza primaveras de ilusión y caminos de mayoría

Ahir feia un mes que es constituïa el nou Ajuntament sorgit de les eleccions del 24M. Ada Colau era investida alcaldessa i arrencava el govern de Barcelona en Comú, deixant enrere 4 anys de polítiques injustes. La plaça era plena a vessar, hi havia esperança desfermada per part de molta gent senzilla que per primera vegada guanyava en el terreny col.lectiu. Passats 30 dies hi ha motius per fer més sòlides i intenses les il.lusions d’aquell 13 de juny. El govern ciutadà ha començat a transitar els camins del canvi, ho ha fet amb força, amb formes de fer i decisions que impliquen resultats, i que comencen a fer tangibles els compromisos de justícia social i democràcia.

En el terreny de les polítiques, el govern ha impulsat un decàleg inicial de mesures molt rellevant. En primer lloc, aquelles connectades amb els drets bàsics de les persones: 1) aturada de desnonaments, convocatòria urgent de la Comissió Mixta i requeriment directe als bancs perquè frenin la sagnia ; 2) enfortiment de la cobertura alimentària, amb compromís de recursos addicionals per assegurar el dret a l’alimentació dels infants i les seves famílies; 3) retorn a la gestió pública directa de les escoles bressol, tot i paralitzant la privatització de les dues que obren al setembre. En segon lloc, les mesures vinculades al model econòmic i de desenvolupament: 4) moratòria de llicències per a tot tipus d’allotjaments turístics, per tal de recuperar el control públic dels impactes del turisme a la ciutat; 5) retirada de la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern, un projecte contrari al bé comú i instal.lat en lògiques antiecològiques i anacròniques. En tercer lloc, les decisions en defensa dels drets humans i civils: 6) retirada de l’acusació a l’Isma i el Dani (feliçment absolts!); 7) reunió amb la Síndica i compromís de derogació de tots els aspectes de l’ordenanança del civisme que criminalitzen les persones vulnerables; 8) suport personal d’Ada Colau al tancament del CIE; 9) inici del procés de reforma integral de la Guàrdia Urbana. Finalment, 10) la destitució del director de Barcelona Regional i el control directe de l’agència per part de l’alcaldessa, una decisió de transparència, i de denúncia de possibles pràctiques irregulars en l’ús de recursos públics. I tot això en un mes!.

Són les polítiques del bé comú, totes elles van fitant l’avenç de Barcelona per nous camins de dignitat i humanitat. Hi ha però alguns aspectes d’aquestes últimes setmanes tant o més rellevants. Tenen a veure amb la manera de fer les coses, amb un nou teixit actitudinal, amb una gramàtica emergent en l’exercici de la política municipal. Tenim una alcaldessa i un equip de govern de gent comú, senzilla, lluitadora, usuària dels serveis públics, vitalment connectada als barris populars on viuen: presència per impedir desnonaments al costat de la gent que pateix; aplicació del codi ètic en matèria de retribucions; renúncia als cotxes oficials i desplaçament en transport públic; acte d’Ada Colau al Besòs; eleccions primàries obertes per l’elecció de consellers i conselleres de districte… Una política cosida a la gent, a les seves inquietuds i anhels, que s’assembla a la quotidianitat de la majoria, i que es va teixint amb valors de deliberació democràtica.

I gairebé tot està per fer. Caldrà anar desgranant amb sentit el Pla de Xoc; impulsant les polítiques de lluita contra l’atur i per la qualitat de l’ocupació; posant fil a l’agulla al procés que ha de fer realitat el tramvia per la Diagonal; constituir els consells de districte amb les portes i finestres ben obertes a la ciutadania; elaborar de forma participativa el PAM i el pressupost; impulsar la nova dimensió internacional de Barcelona al costat de les ciutats i pobles que lluiten i treballen per un altre món possible i necessari… i tantes altres coses!  I caldrà fer-ho amb ambició però sense un bri d’arrogància. Construïnt els acords polítics necessaris amb els grups municipals que van votar la investidura d’Ada Colau. Eixamplant les bases de l’acció de govern. Fent del diàleg i del respecte els codis ètics de cada dia.

Hi ha hagut i hi haurà encerts i errors, perquè aquesta manera quotidiana de fer política no és diferent als altres ordres de la vida, on també l’encertem i ens equivoquem. Però el govern de la gent comú està en marxa. I la revolució democràtica també.