Les estatals del 20D no són tampoc unes eleccions més. Amb elles es tanca el primer cicle del canvi d’època, que s’inicià amb les europees del 2014, i va continuar amb les municipals del Maig i les catalanes del Setembre, on es van expressar en clau electoral i guanyadora les dinàmiques del 15M i del sobiranisme. Sí, el paisatge polític ja ha canviat de forma substancial: BComú governa i Ada Colau és alcaldessa; al Parlament hi ha majoria d’escons constituents. Totes dues coses eren gairebé impensables a l’inici del cicle. En paral.lel a tot això, el govern conservador i autoritari de Rajoy anava esgotant el mandat, instal.lat en la majoria absoluta d’un PP instal.lat, alhora, en la corrupció estructural (com CDC, d’altra banda, a Catalunya). Però el 20D està a punt d’arribar, i amb ell la possibilitat de fer fora el govern de la dreta,  acabar amb el bipartidisme, culminar el cicle de canvi, i obrir un temps polític constituent també a l’estat espanyol. Què aporten d’específic aquestes eleccions al període que estem vivint?. Alguns elements i no menors.

D’entrada, la possibilitat que la dinàmica guanyadora de les confluències i les alternatives municipals esclati també amb molta força en el marc estatal. Les victòries de Barcelona, Badalona, València, Madrid, Saragossa, A Coruña, Santiago, Ferrol, Cadis, Pamplona... van ser incontestables i de magnitud no prevista. Per què la xarxa de ciutats del canvi no hauria de ser una palanca cap al triomf de la xarxa de candidatures que recullen aquell esperit? Em sembla que hi ha condicions de possibilitat perquè els resultats d’En Comú Podem, Compromís, En Marea, Podemos… no només forcin un escenari d’irrupció, sinó també de disputa per guanyar. Que la possible derrota del PP no passi per un recanvi dins l’establishment (PSOE o Ciutadans), sinó per una alternativa constituent i plurinacional.

És la primera vegada que el cicle d’activació ciutadana nascut del 15M (democràcia real) i del mosaic de mobilitzacions en defensa dels drets bàsics (de la PAH a les marees contra les ratallades, passant per tres vagues generals) es troba amb una finestra d’oportunitat per convertir la nova hegemonia social de valors en majoria política a l’estat. Si això funciona, serà també possible desfermar dues lògiques: la del canvi de gramàtica en les formes d’exercici de la política (la reconstrucció d’una democràcia socialment reapropiada); i la del canvi en les polítiques públiques (la reconstrucció de la dignitat i els drets bàsics de la gent). Per tal que s’obri pas la decència sobre la corrupció, i la justícia social sobre l’austericidi, no només s’ha de fer fora el PP, cal que el canvi real del 24M no s’aturi, i que la constel.lació d’agents que l’impulsen resulti també guanyadora el 20D.    

En moments de crisi de règim, a més, els canvis en les esferes de la politics (sistema de partits) i les policies (polítiques públiques), impliquen també transformació de la polity (regles del joc). Més enllà de l’immobilisme reaccionari del PP ; més enllà del tímid reformisme constitucional de PSOE i Ciutadans, pot obrir-se pas un tercer relat que situi el futur en mans d’un procés participatiu transformador; una dinàmica que generi una nova institucionalitat superadora de la cultura política fins ara dominant. No és fàcil. Hi ha però un element indefugible: el compromís de convocar el 2016 un referèndum a Catalunya, on puguem exercir el dret a decidir, inclòs el dret a la independència, amb el compromís simultani d’articular els mecanismes que facin efectiu l’escenari desitjat per la ciutadania. Només el referèndum pot desbloquejar el conflicte nacional, i només votant es pot plantejar una resolució d’aquest en termes democràtics.

En síntesi, el 20D va de sobiranies. De la possibilitat de reconstruir la sobirania popular en un marc constituent que deixi enrere la política corrupte, autoritària i inhumana. De la possibilitat d’exercir la sobirania nacional, per mitjà d’una consulta vinculant. Crec que per fer realitat aquesta aposta la xarxa de forces del canvi real ha de guanyar el 20D. Per tot això, el diumenge vinent votaré En Comú Podem. Votaré un gran equip humà encapçalat per en Xavi Domènech, una persona generosa, lluitadora i honesta. Ho faré com a ciutadà que reclama protagonisme; com a militant de Barcelona en Comú i d'Iniciativa. Amb la il.lusió i l’esperança intactes.

Text de l'article que em publica El Periódico (10 de Desembre 2015)

Fa ara 10  anys aquest diari mostrava la història de 3 nenes moçambiqueses trobades per Unicef en una zona rural, òrfenes i desnodrides, per l’impacte de la guerra i la sida. La seva situació il.lustrava la vulnerabilitat severa de centenars de milions de persones. Avui Laura, Grenilda i Anastasia podrien ser encara el rostre d’un dolor persistent. L’any 2000 l’ONU adoptava els Objectius del Mil.leni. S’establia per primer cop una Agenda d’accíó global orientada a assolir, en 15 anys, fites mesurables de desenvolupament humà. Els objectius es definien en termes de millora rellevant respecte del punt de partida. Els resultats han estat desiguals: avenços clars coexistint amb realitats desoladores. Revisem els elements clau. 

Els Objectius del Mil.leni plantejaven 3 fites principals: reducció a la meitat de la malnutrició, la pobresa extrema i la mortalitat infantil (0-5 anys); escolarització bàsica universal; i augment substancial de persones amb accés a aigua potable i serveis de sanejament. La fam s’ha reduït en 15 anys del 19% al 12% de la població mundial i la pobresa extrema del 40% al 19%. Rere els percentatges s’amaguen però realitats frapants: 780 milions de persones passen gana i 836 milions viuen avui amb poc més d’un euro al dia. La mortalitat infantil s’ha retallat a la meitat, però 16.000 menors de 5 anys segueixen morint cada dia per malalties curables en entorns desenvolupats. S’ha assolit una taxa alta d’inclusió educativa (91% en primària) i una forta reducció de l’exclusió hídrica. Tampoc aquí els avenços no poden deixar-nos tranquils: hi ha encara 57 milions d’infants desescolaritzats i 663 milions de persones sense accés quotidià a l’aigua potable.  

Són dades que ens parlen d’un món on la vida i l’existència digne no estan garantides. I són també el mirall on s’hi reflecteixen les grans desigualtats: entre homes i dones, entre el nord i el sud, entre el món urbà i el rural. El nombre de llars en pobresa extrema cau; però la feminització de la pobresa creix. Les dones superen en un 17% els homes en llars pobres –el doble de l’any 2.000- i l’esquerda salarial a igual feina roman a l’entorn d’un 24%. El Sud expressa la injustícia. A l’Àfrica subsahariana la pobresa extrema afecta el 41% de la població, 3 milions d’infants petits moren cada any, i una de cada tres persones viu sense accés a aigua potable: Àfrica dibuixa una geografia humana d’exclusió intensa. Més de la meitat de la població mundial viu avui en entorns urbans, però l’accés a serveis bàsics és un miratge per 880 milions de persones, que resideixen en condicions de marginalitat urbana. Tot i així, el món rural multiplica per quatre la taxa urbana d’exclusió hídrica, i només un 56% dels naixements rurals són atesos per personal de salut capacitat (un 87% a les ciutats).     

Un món injust i desigual. On el futur del planeta segueix amenaçat: les emissions de diòxid de carboni han augmentat un 50% entre 1990 i 2015. On els conflictes armats segueixen operant com l’obstacle principal al desenvolupament. Avui hi ha 60 milions de persones desplaçades, el nivell més alt des de la II Guerra Mundial. Els infants, d’altra banda, representen la meitat de tota la població refugiada sota responsabilitat de l’ACNUR. A finals del 2015 el món segueix solcat per realitats de patiment moralment indignants i políticament evitables. L’acció a escala global segueix essent imprescindible. El setembre passat, l’ONU va adoptar els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible 2015-2030. Aprofundeixen la lògica del mil.leni. S’afirma l’objectiu d’eradicar la fam, la pobresa extrema i la violència contra les dones; s’expressa també la fita d’accés universal a l’aigua, als serveis de sanejament i a l’educació primària i secundària. Queden en canvi en un terreny retòric el combat contra les desigualtats, l’acció pel clima, o la lluita contra el comerç  d’armes.      

Es tracta d’una agenda que cal transitar; una agenda que mostra també els límits que imposa l’estructura de poder realment existent: la cobdícia d’una minoria potent i desvinculada del bé comú. La cooperació segueix lluny del 0,7%; el deute dels països empobrits no s’aborda amb regles justes; la despesa militar galopa, quan una reducció global del 2% alliberaria recursos per assolir en aquesta dècada els nous objectius. La lògica de la guerra s’instal.la com a forma de resolució de conflictes; i Europa és incapaç d’arbitrar una resposta humana al drama dels refugiats. Hi ha però un horitzó d’esperança. Creix una ciutadania activa que genera vincles solidaris; creix un nou municipalisme que articula valors democràtics i polítiques d’acollida. Barcelona ha estat sempre al capdavant de les xarxes locals per un altre món necessari. Ara enforteix l’aposta per un món nou ja en construcció, convençuts, com fa el proverbi, que “és millor encendre un llum que maleir la foscor”.