utopies quotidianes

Les altres geografies habiten els mars del Sud… i també les aurores boreals. Més enllà del nord polític i poètic -“on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure/ desvetllada i feliç”- hi ha un Nord perifèric i invisible. A l’altra banda del benestar i dels versos, viuen els pobles àrtics. Vides senzilles, en condicions complicades. Són l’extrem septentrional de la nostra pròpia existència, allà on el sol il.lumina les nits. Són gent arrelada a mapes blancs i històries de fred. Pobles que han preservat llengües i cultures mil.lenàries, i que demanen avui amb discreció ancestral un lloc just a la cartografia del futur. El canvi climàtic els amenaça l’hàbitat. I es despleguen pressions per fer de l’Àrtic, també, un valor de canvi econòmic; un espai de negoci per part d’estats i mercats, contra la lògica del comú, un cop culminat l’escalfament i el desglaç. Encara hi som a temps. A temps de protegir el clima; de respectar i (re)conèixer els pobles que ens cuiden el nord de l’horitzó.

Són 4 milions d’habitants. Viuen per sobre del cercle polar àrtic, en tres continents i nou països: a Islàndia, Illes Fèroe, Noruega, Suècia i Finlàndia (Europa); a Rússia (entre Europa i Àsia); i a Alaska, Canadà i Grenlàndia (Nord-Amèrica). El 10% de la població àrtica la configuren els pobles autòctons, amb una distribució geogràfica desigual: són àmplia majòria a Grenlàndia, i la meitat al Canadà àrtic; minories significatives a Alaska i a la resta de terres àrtiques euroasiàtiques; i sense presència  a Islàndia i les Fèroe. Es tracta de territoris de molt baixa densitat, amb ciutats poc poblades que fan de baula d’una xarxa de petites comunitats. L’eix vertebrador urbà de l’Àrtic el conformen, d’oest a est, les ciutats d’Anchorage (Alaska), Iqaluit (Canadà), Nuuk (Grenlàndia), Reykjavick (Islàndia), Tórshavn (Fèroe), Tromso (Noruega), Kiruna (Suècia), Rovaniemi (Finlàndia) i Múrmansk (Rússia). Totes elles en una franja entre 7.000 i 120.000 habitants, amb l’excepció de les dues ciutats que tanquen l’eix, a cada extrem: Anchorage i Múrmansk, amb 300.000 hab. cadascuna.

Els pobles autòctons de l’àrtic configuren un mosaic heterogeni, d’uns 40 grups ètnics. A Rússia la pluralitat és molt elevada, destacant el poble Nenets, format per unes 40.000 persones. A la resta de l’àrtic trobem, principalment, dos grans grups: els pobles Inuit i Saami. Els Inuit viuen a nordamerica; els Saami a Europa. El poble Inuit habita a Alaska, Nunavut i Grenlàndia. Són tres territoris autònoms: Alaska és un Estat dels EE.UU, on els inuit són minoria; Nunavut (2milions km2 i 32.000 hab) és el territori autònom dels inuit del Canadà, constituït el 1999 després de més de 10 anys de lluites polítiques i culturals; Grenlàndia (2,1milions km2 i 57.000 hab) és des de 1979 una nació autònoma de l’estat danès, amb poder polític molt rellevant des del 2008, quan el 75% de la ciutadania va recolzar en referèndum un autogovern ampliat que obre la porta a la independència. Els idiomes inuit articulen un sistema lingüístic format per quatre grans variants: la yupik és parlada a Alaska –en un context de predomini de l’anglès- per unes 11.000 persones; mentre que les tres modalitats d’Inuktitut són majoritàries a Nunavut (25.000 parlants, 70% de la població) i Grenlàndia (50.000 parlants, 88% dels habitants), on la llengua pròpia és oficial i vehicular a l’escola. El poble Saami habita les terres central-nòrdiques d’Escandinàvia i Finlàndia, i la península de Kola. Són 82.000 persones (50.000 a Noruega; 20.000 a Suècia; 10.000 a Finlàndia i 2.000 a Rússia). La llengua saami configura una cadena de 10 variants amb uns 25.000 parlants, la majoria (15.000) a les regions septentrionals de Noruega (Tromso, Vadso) i Suècia (Kiruna). Entre 1989 i 1996 els pobles saami va anar creant, en el marc de cada estat, els seus propis parlaments (consultius, no legislatius) i el 1997 van constituir l’Assemblea Saami. El 6 de febrer celebren el dia nacional.        

Vitalitat humana i cultural de les nacions inuit i saami. Economies i quotidianitats on es combinen activitats avançades i tradicionals. Espais d’autogovern limitats, però impensables fa només algunes dècades. Lluites i intents d’atrapar la felicitat. Elements per l’esperança. Amb una amenaça, tanmateix, desoladora: com a conseqüència del canvi climàtic, els pobles àrtics poden veure alterat el seu hàbitat –de forma exògena i imposada- substancialment. En concret, l’increment de les temperatures mitjanes provoca el desglaç accelerat i –a diferència d’altres regions del planeta- tot un conjunt de canvis ecosistèmics estructurals. L’escalfament global, degut a l’ús d’energies fòssils, és geogràficament desigual: a l’àrtic multiplica per dos el que es dóna a latituds menys extremes. Els efectes impressionen: l’extensió de gel el 2015 era un 29,1% menor que la mitjana 1980-2010; una part creixent del permagel de la tundra esdevé aigua líquida.

Sí, el canvi àrtic retroalimenta l’escalfament del planeta, però té sobretot impactes intensos sobre la gent que l’habita, en dos vessants. D’una banda, la desestabilització climàtica altera les activitats i relacions socioeconòmiques pròpies de les formes de vida dels pobles inuit i saami. D’altra banda, el desglaç obre la perspectiva a noves explotacions de recursos i a noves rutes comercials. Al fil d’aquest nou horitzó, els estats nòrdics –amb Rússia i EEUU alcapdavant- han intensificat les seves reivindicacions territorials. L’objectiu sembla clar: repartir-se i mercantilitzar l’àrtic. Obtenir beneficis econòmics (empresarial/estatals) a costa de la sostenibilitat ecològica de l’àrtic, i a costa de la sostenibilitat sociocultural dels pobles que el cuiden. Això és un carreró sense sortida. L’àrtic és la clau de volta de la casa-terra. Des de l’empoderament de la seva gent, des d’espais supranacionals de governança democràtica –més enllà i diferents del que avui és el Consell Àrtic (www.arctic-council.org)- i des de la consciència global, caldrà guanyar el futur al canvi climàtic i a la mercantilització dels seus efectes.

Els pobles inuit i saami atresoren centenars de mots per referir-se a la neu; cadascuna d’aquestes paraules guarda la clau del futur de totes nosaltres. El futur del planeta depèn de que, demà, una nena inuit pugui seguir dient qanik o aput; de que un nen saami pugui seguir pronunciant muotha o jassa, tot mirant la neu amb el somriure als ulls, sense cap amenaça. Un mapa de paraules amb tots els colors del blanc; una geografia de somriures emmig d’una tempesta de futur. És així de senzill, així de quotidià… així de revolucionari.