utopies quotidianes

(Article publicat a El Crític. 12 de Gener del 2017)

Al 2016, en el terreny polític, han passat coses força imprevisibles i avui encara difícils d’explicar. Iniciem el 2017 amb la sensació que ens falten respostes i ens han canviat les preguntes. Intuïm que la política del futur serà diferent a la que hem conegut, diferent inclús a la que podíem imaginar. La rapidesa i la complexitat dels canvis, tanmateix, dificulten discernir les pautes vertebradores del nou escenari. Fa poc em deia un estudiant: “t’enrecordes quan el curs passat parlàvem a classe que era impensable que guanyés el brèxit, i impossible que ho fes Trump?”. Sí, semblava que no podia passar. Cap de les dues coses no encaixava bé en els nostres marcs de lectura de la realitat. Avui en canvi tenim el Regne Unit en procés d’activar el mecanisme de sortida de la UE; i el magnat agressiu, xenòfob i masclista és el president electe dels EEUU. Les sorpreses però no començaven ni molt menys aquí. A Catalunya, i en un sentit polític contrari als exemples anteriors, les onades mobilitzadores del 15M i del procés sobiranista havien alterat el tauler polític com mai des de la transició. El 2015 es constituïa, per primer cop, un Parlament de majoria independentista. La gramàtica del 15M, d’altra banda, es transferia a l’arena electoral i un conjunt de confluències, acabades de forjar, guanyaven les eleccions locals i es disposaven a governar les grans ciutats. Era previsible la potència cultural de la indignació  i la seva expressió en majories sociopolítiques?. Difícil de respondre. S’ha anat generant un cert abisme entre claus interpretatives preexistents i dinàmiques col.lectives emergents. Cal bastir una nova capsa d’eines per entendre el que està passant. I per  intentar incidir-hi: amb voluntat democràtica, d’empoderament i protagonisme ciutadà.

És un temps nou. I no el podem explicar ni transformar des de pautes i categories nascudes en un món que ja no existeix. Tot allò que ens feia reconeixible l’era de la modernitat industrial ha anat mutant. Ho ha fet en l’esfera dels itineraris vitals, dels vincles familiars i de l’estructura de les llars; en l’àmbit dels cicles de vida, dels processos d’emancipació i envelliment, i de les identitats de tota mena; en el camp tecnològic, cultural, i de la quotidianitat urbana ; en el format de les desigualtats, les vulnerabilitats i les exclusions. No podia ser que la política no acabés reflectint i expressant també aquestes mutacions. La política democràtica forjada en els paràmetres del segle XX sembla tenir avui molt afeblida la seva capacitat de processar el canvi d’època. El futur resta obert. I la gramàtica del temps nou no encaixa amb previsions rígides. Poden, però, dibuixar-se alguns elements. Hi ha un punt de partida: el canvi cap a la modernitat líquida (Bauman) -amb complexitats, incerteses i injustícies de nou tipus-  impacta de forma irreversible l’esfera de la política. I ho fa en tots els seus vessants: institucions, governança, actors, ideologies, polítiques, codis mobilitzadors, relats, dimensió emocional. Davant d’aquest ventall d’impactes hauríem d’evitar lliscar cap el que Hirschman definia com les retòriques de la intransigència: la futilitat, el risc i la perversitat. No, el canvi d’època no és un encenall fugaç; tampoc porta inscrita a la pell cap mena de sentència demolidora dels avenços del passat. Cal dialogar amb les noves coordenades, explicitar valors, generar reptes, i construir capacitats i formes col.lectives d’abordar-los. Voldria posar l’accent en tres dimensions. Segur que deixo fora aspectes molt rellevants. Són, però, tres espais de transformació que em semblen clau per practicar una nova política democràtica, connectada a trajectòries d’emancipació, i inserida en les coordenades del canvi d’època.

1. La democràcia del comú.  És força evident la crisi de la representació política clàssica: la que s’ha vehiculat durant molts anys per mitjà del vot a partits tradicionals, ancorats en identitats ideològiques, i competint sobre eixos de conflicte ben cristal.litzats. L’estratègia de l’austeritat ha aportat un vector de desapoderament ciutadà, de captura posdemocràtica de les decisions. Enfront a tot això, s’han anat desplegant respostes anti-establishment en múltiples direccions. La reconfiguració política avança, però presenta dilemes de fons. Apareixen d’una banda ‘solucions’ inscrites en lògiques d’involució democràtica: l’expressió tecnocràtica (confinament de la política en l’arena dels experts); la restauració conservadora (articulació d’autoritarisme polític amb reaccionarisme moral); i el replegament nacional (blindatge del sistema polític en relació a dinàmiques supraestatals). La troika, Trump i el brèxit poden ser exemples respectius, amb lògiques creuades i elements compartits. És possible erigir alternatives ?, és viable crear nous formats d’obertura institucional i empoderament ciutadà? És aquí on la política del comú pot configurar una proposta tangible d’aprofundiment democràtic. La democràcia del comú vol dir la construcció d’una esfera pública compartida: amb presència institucional i comunitària, amb aliances i processos de coproducció; vol dir polítiques que empoderin persones i col.lectius, i pràctiques socials que construeixin drets i ciutadania; vol dir omplir de lògica ciutadana les institucions, i carregar de força universalista les pràctiques cooperatives i d’innovació social. És un canvi de paradigma. On governar és articular el comú més que gestionar burocràcies; on el protagonisme popular passa més per construir que per resistir, més per crear que per protestar, en una dinàmica sostinguda d’empoderament i autonomia. Aquesta nova trama democràtica de codi obert implica, és clar, processos de canvi en els actors i en els seus resorts ideològics: canvis cap a nous subjectes polítics postpartit; cap a nous marcs de valors postideològics. La democràcia del comú seria una proposta en construcció permanent, que defuig tancaments conceptuals i punts d’arribada; però que té sentit només si opera en el dia a dia, si esdevé una veritable política de la quotidianitat.

2. La predistribució. La política de la quotidianitat s’hauria de fer tangible com a projecte de prosperitat compartida, de vides dignes. L’austeritat injusta, des del 2010, ha dinamitat el contracte social preexistent, ha menyspreat la fibra moral que l’havia teixit. Els seus agents intenten ara naturalitzar la nova geografia humana de les desigualtats. És possible en aquesta dimensió erigir també alternatives? Caldria una dinàmica de reconstrucció de drets, però no em sembla que sigui possible des de l’agenda i les formes de fer del vell estat de benestar; s’hauria de lligar la reconstrucció amb el canvi d’època, amb les noves bases socioculturals i ecològiques del segle XXI. El model fordista i keynesià de benestar va implicar un avenç civilitzatori, una forma històrica del comú, la implantació del socialisme en l’escola i la sanitat. És clau posar-ho en valor. Va resultar molt difícil, tanmateix, desafiar la lògica especulativa i contaminant de l’economia. L’agenda social va arrossegar problemes no resolts d’articulació de l’equitat amb les dimensions de diversitat i solidaritat horitzontal. I va cristal.litzar, sobretot, un model de redistribució poc orientat a crear condicions bàsiques d’autonomia; orientat a distribuir rendes més que poder. És aquí on la lògica de la predistribució, en tots els seus vessants, pot adquirir un paper central d’alternativa. Predistribució implica incidència col.lectiva en el model econòmic, en les fonts de creació de riquesa i de satisfacció primària de necessitats humanes. Hi ha predistribució amb economia del bé comú; amb ecosistemes cooperatius, amb cadenes de generació i apropiació col.lectiva de valor; amb teixits productius creadors de sociabilitat, amb formes ecològiques i col.laboratives de consum; amb el reconeixement i la dignitat de totes les feines. Es construeix predistribució, com a aposta de justícia social, quan s’enforteixen les polítiques que són palanca d’autonomia i empoderament: el treball, l’educació, l’habitatge, el dret a cuidar i a ser cuidat; quan la igualtat es forja també en les polítiques de reconeixement de les diferències (Nancy Fraser); quan les dimensions ecològica, de gènere i de proximitat escalen al nucli de l’agenda. La predistribució planteja finalment una proposta amb capacitat de sintetitzar model: la renda bàsica universal, com a eina de distribució primària i més equitativa de la riquesa, com a eina també d’autonomia personal i distribució social del poder. El model de benestar del segle XXI hauria d’avançar cap a lògiques i mecanismes predistributius, i fer-ho per mitjà de processos de coproducció de polítiques, d’una governança capaç d’anar assumint els valors de la democràcia del comú. Això necessàriament ens porta a reflexionar sobre les sobiranies de proximitat.  

3. Les sobiranies de proximitat. El temps de la modernitat industrial va anar de la mà de l’espai dels estats. En l’àmbit estatal s’articulava la democràcia, les polítiques públiques i els processos de mobilització popular. Fa dècades que aquest esquema trontolla: la globalització ha anat desbordant per dalt, i la descentralització enforteix regions i municipis. Els estats han preservat, però, alts nivells de centralitat jurídica (sobirania legal) i simbòlica (marcs políticoculturals). El canvi d’època comporta nous desafiaments en el territori. El tauler polític es tensiona també en la seva dimensió espacial: lògiques globals més potents que mai, crisi del projecte europeu, replegament estatal, qüestió nacional, nova agenda urbana. La multiplicitat d’escales sembla irreversible, la resultant pel que fa a models de governança apareix oberta. En aquest marc de geografies polítiques incertes sorgeixen amb força dues idees. D’una banda, les bases socials del canvi d’època -quotidianitats complexes, discontinuitats vitals, demandes heterogènies, divisòries múltiples- creen condicions favorables per l’empoderament local, per l’enfortiment de l’agenda urbana i el municipalisme en xarxa. El dret a la ciutat i les sobiranies de proximitat, d’altra banda, esdevenen projectes clau per fer tangible la democràcia del comú i el model predistributiu.  El dret a la ciutat és la dimensió urbana dels drets socials, econòmics i culturals. Fer-lo efectiu vol dir tornar a l’esfera local les conquestes col.lectives que la història recent va desplaçar als estats. El segle XXI anirà resituant polítiques i pràctiques de proximitat en el centre dels projectes emancipatoris: polítiques que enforteixin teixits econòmics urbans per generar prosperitat sense precarietat; polítiques socials i d’habitatge que portin dignitat humana i dret al barri a cada llar. Les sobiranies de proximitat esdevenen una de les claus de volta de l’empoderament ciutadà, en un context de pressions globals en sentit contrari. Impliquen l’aposta per tornar a posar la vida en mans de la gent; persones i comunitats bastint un present recuperat al mercat, un futur que ningú ha d’hipotecar ni escriure per nosaltres. Sobiranies de proximitat vol dir sobirania tecnològica, com a conjunt de pràctiques orientades al protagonisme col.lectiu i la democràcia digital, oberta i col.laborativa; vol dir sobirania energètica i mobilitat sostenible com a vectors de canvi cap a la justícia climàtica i la qualitat de l’aire ; vol dir sobirania alimentària i gestió pública de l’aigua com a palanques de canvi -de mercaderies a drets- pel que fa a necessitats bàsiques i quotidianes.   

No crec casual que avui les expressions més potents d’una política democràtica per al canvi d’època tinguin lloc en l’esfera local: les ciutats del canvi a Catalunya i l’estat espanyol; les experiències de París, Londres, Nova York o Berlin. No pot ser anecdòtic que enfront l’auge autoritari a França, Regne Unit o EEUU, els exemples més clars d’una política del comú i de justícia social siguin les pràctiques i els equips d’Anne Hidalgo, Sadiq Khan o Bill de Blasio. No pot ser anecdòtic que Ada Colau i les polítiques de Barcelona en Comú s’hagin erigit, a la recent cimera de Nacions Unides, com a referents del nou municipalisme a escala global.  Tot això és molt rellevant, i crec que ens diu moltes més coses del que pugui semblar.  

Un apunt final. No oblido la dimensió de sobirania que expressa la demanda d’exercir el dret a decidir a Catalunya. La proposta de resolució ciutadana del conflicte -donar veu a la gent per mitjà d’un referèndum- s’insereix plenament en les coordenades que he anat desgranant. Em sembla que el procés guanya força si connecta amb el debat sobre model social, si ho fa en termes d’empoderament i democràcia, més que d’identitat. I que l’opció per la independència guanya força si implica un projecte de decisió lliure de les interdependències, situant aquestes –en ple context de canvi d’època- en l’àmbit europeu. En síntesi, l’articulació del comú, de polítiques predistributives, del dret a la ciutat  i de totes les sobiranies pot donar lloc a un horitzó d’esperança; a la possibilitat de fer del canvi d’època una nova oportunitat d’avenç democràtic, de situar quotidianament la política i la vida en mans de la gent.