Article publicat per l'Assemblea Nacional Catalana en el marc de la campanya Fem Futur (Febrer 2017)
Perquè Catalunya pugui forjar un model de
solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia
social i sobirania plena concretada en un Estat propi
L’estat de benestar és una de les dimensions clau
configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació
institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que
incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés
als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia,
habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o
l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar expressa, duna banda,
contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions
estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi
tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries,
crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de
benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors
i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i
capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de
moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un
escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de
la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de
sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més
estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria
d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i
cap a la plena sobirania.
Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011),
Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense
protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de
l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El
resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la
mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp
educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació
infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a
l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge
queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha
dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la
bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per
sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una
estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències
assumides.
Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya
són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats
diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden
de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant
com l’anterior. Per tal
d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes
de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar
enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de
política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de
l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del
mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat
cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia
personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret
humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat
per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment,
requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa
generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.
En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat
col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble
gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania
plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries
per ampliar l’horitzó d’allò possible avui.
a la part superior de cada escrit