Article publicat a 'Tot Barcelona' (11/2018)

En el marc d’un mandat (2015-2019) d’aprofundiment municipalista i participatiu, l’octubre del 2017 el Ple Municipal aprovava les noves Normes de Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona. Els canvis tecnològics, socials i institucionals de l’última dècada havien deixat les anteriors normes del 2002 fortament desfasades. Les actuals presenten avenços rellevants en l’ampliació de la lògica democràtica a la ciutat en almenys quatre àmbits: la participació de proximitat; la participació digital; l’enfortiment de la gestió comunitària, i l’impuls a la democràcia directa a través de les iniciatives ciutadanes.

Amb l’aprovació del mapa de barris de Barcelona l’any 2006, l’Ajuntament reconeixia els espais de quotidianitat per excel·lència en la vida de les ciutats. Les normes del 2017 doten d’una nova i enfortida regulació el sistema participatiu de proximitat, els consells de barri, per tal que vagin més enllà de la queixa individual, promoguin l’intercanvi entre govern i ciutadania, i se situïn com a espais de proposta col.lectiva. La plataforma Decidim Barcelona ha suposat un punt d’inflexió en l’àmbit de la democràcia digital, com a nova dimensió participativa, assegurant la transparència i la traçabilitat de processos tan rellevants com el del Programa d’Actuació Municipal (PAM). Les noves normes dediquen també un apartat a reconèixer i regular l’accés de la ciutadania organitzada a la gestió dels equipaments de proximitat. La gestió comunitària o cívica té una llarga tradició a Barcelona des de la reeixida experiència de l’Ateneu Popular de Nou Barris, amb un creixement important en els últims anys a partir de múltiples demandes ciutadanes a diferents barris. Finalment, la gran novetat és la potència que li és reconeguda a la ciutadania per, entre d’altres eines, activar de manera autònoma consultes ciutadanes sense intermediació dels partits polítics. Fins ara només havia estat utilitzada a iniciativa del propi govern municipal, la consulta de la Diagonal, i transformada en un camp més de la lluita partidista. A la propera tardor del 2019, la primera multiconsulta d’arrel ciutadana es podrà celebrar finalment sota el paraigua de les noves normes de participació, on es podrà decidir sobre la remunicipalització del servei de l’aigua i el canvi de nom de la plaça Antonio López.

Per tal d’avançar en la democràcia urbana de proximitat, però, queda pendent una demanda que ve de lluny: l’elecció directa dels consellers i conselleres de Districte. Ara són els partits polítics qui escullen els representants més pròxims a la ciutadania. L’elecció directa ja estava prevista quan es va impulsar la creació dels actuals Districtes a mitjans dels anys 80, amb un amplíssim suport polític i veïnal. L’aprovació de la Carta Municipal també la va incorporar. L’any 2016 el Ple municipal la va ratificar de nou amb el vot favorable de tots els grups. Per tal de superar la incapacitat del Parlament a l’hora de tirar endavant una llei electoral catalana que li doni cobertura, és necessària la determinació política i el lideratge institucional d’un govern municipal que faci possible l’elecció directa en el marc d’una nova descentralització. Es tracta d’un repte significatiu i assolible. El pas endavant necessari per completar el gir d’aprofundiment democràtic que s’ha desenvolupat al llarg dels darrers anys a Barcelona.    

(Article publicat al monogràfic Ciutats, de Crític, novembre 2018)

Al llarg del s.XX, les polítiques d’igualtat es van produir de forma centralitzada i jeràrquica. Les ciutats no van protagonitzar l’expansió dels drets socials. Va haver un primer punt d’inflexió. Era la primavera del 1968. Sota les llambordes dels carrers arrelaven llavors de llibertat, feminisme, pacifisme... i també de dret a la ciutat. Lefebvre publicava Le droit à la ville i començava a escriure’s una gramàtica de democràcia urbana. Anys després es desplegaven nous mapes de ciutadania: els moviments socials polititzaven la globalització, i les ciutats emergien com a espais de fraternitat. Avui el dret a la ciutat retorna amb força i ho fa des de coordenades municipalistes.

Governs locals que despleguen polítiques valentes; ciutats que van esdevenint subjectes polítics. Barcelona, Nova York, Mont-real, Londres, París, Berlin, Amsterdam, Lisboa, Ciutat de Mèxic i Montevideo han presentat, en el marc de l’ONU, una potent “declaració municipalista pel dret a l’habitatge i a la ciutat”. Mai s’havia arribat tan lluny. Són xarxes de ciutats que impulsen una nova geografia de la governança; que van forjant l’alternativa a la globalització financera i al tancament estatal. El nou municipalisme irromp com a projecte d’obertura i protecció; en ell, el dret a la ciutat (benestar de proximitat més agenda urbana) opera com a territori de construcció de la ciutat igualitària..

- En la dimensió de benestar, Glasgow ha creat un model comunitari d’integració de serveis socials i de salut. Les superilles socials a Barcelona articulen el suport a l’autonomia personal amb els vincles de barri. Helsinki ha eradicat el sensellarisme amb un ampli programa de housing first. Chicago, Nova York o Medellín han desplegat un entramat  d’escoles comunitàries que vinculen territori i educació al llarg de la vida. Utrecht i Ontario desenvolupen experiències avançades de renda bàsica, i Londres de salari mínim vinculant. Bristol ha consolidat una moneda social com a eina de dinamització de l’economia i el comerç urbà. Mont-real ha hibridat tradicions i ha teixit un model referent de convivència intercultural.

- En la dimensió urbana, Viena mostra la política habitacional més intensa: el 45% del parc construit en règim de lloguer social. Barcelona ha aprovat quotes obligatòries d’habitatge assequible. París i Berlín han posat els preus del lloguer privat sota control municipal. Bolonya té un sòlid model de cohousing que protegeix els barris de dinàmiques gentrificadores. Nàpols ha aprovat una política de patrimoni ciutadà que blinda la finalitat col.lectiva i la gestió comunitària de tos els equipaments municipals. Amsterdam ha reduit els cotxes de forma substancial. Copenhague esdevindrà, el 2025, la primera capital del món neutre en carboni. I Milà ha impulsat el pacte de polítiques alimentàries que situa la producció ecològica i la distribució de proximitat en el centre del model.

En altres moments, les grans batalles col.lectives es van donar en l’àmbit dels estats. Avui és als barris i a les ciutats on es disputen les grans partides del segle XXI: entre la desigualtat i el bé comú; entre l’especulació i la vida; entre el canvi climàtic i el planeta. Moltes ciutats les estan jugant i les estan guanyant cada dia… cada dia que obre una escola comunitària i una fàbrica de cultura; que es consolida una renda bàsica municipal; que s’acull a una persona migrant; que homes i dones comparteixen cures i afectes, i els barris cuiden a les persones soles; que es posa en marxa una cooperativa d’habitatges i es controlen els preus del lloguer; que es planta cara a fons voltors i lobbies, i als mercaders del turisme depredador; que es remunicipalitza l’aigua i es desconnecta de l’oligopoli elèctric. Cada dia que passa això s’està construint el dret a la ciutat, la ciutat igualitària. I s’està fent un pas més en un camí d’emancipació. Poc èpic, però molt ètic. Radicalment possible.

(Article amb Albert Sànchez-Gelabert, publicat al Diari de l'Educació, 19 d'octubre de 2018)

Se celebren enguany els 40 anys de la creació del primer dels Centres de Formació de Persones Adultes (CFA) a la ciutat de Barcelona. Aquests centres van sorgir arrel de les demandes veïnals i el procés d’autoorganització als barris de certs col·lectius socials, amb l’objectiu de cobrir les necessitats educatives d’alfabetització i adquisició de coneixements durant l’etapa adulta. Els CFA van esdevenir una institució formativa de referència i alhora un espai comunitari de trobada, interacció i aprenentatge en molts àmbits.

En les darreres quatre dècades, però, una sèrie de canvis han dibuixat una nova realitat que planteja nous reptes i oportunitats per a l’educació al llarg de la vida. Les lògiques demogràfiques i l’expansió educativa han implicat una reducció de l’analfabetització i un increment del nivell formatiu entre el conjunt de la població catalana. Els processos migratoris i d’acollida global d’altra banda han comportat, des del tombant de segle, nous reptes en termes organització i política educativa, amb l’exigència de respostes ràpides, efectives i de caràcter inclusiu a una realitat multicultural emergent.

Tots aquests fenòmens han provocat un canvi tant en les necessitats educatives com en les demandes formatives del col.lectiu. El conjunt de persones que es matricula als CFA de Barcelona ha anat disminuint de forma sostinguda en els darrers anys, amb una lleugera repuntada en l’actual curs, que és tanmateix remarcable pel que significa de canvi de tendència. Una mirada més en profunditat deixa entreveure, però, que la davallada dels darrers anys ha estat diferencial en els diferents programes formatius. S’observa una clara reducció de la matrícula en els programes d’educació o formació bàsica (alfabetització o obtenció del títol d’educació obligatòria) però es posa de manifest, en canvi, un clar increment de l’educació orientada a competències transversals: l’aprenentatge de segones llengües, i l’adquisició de coneixements i competències en noves tecnologies. Aquesta nova realitat, per tant,  dibuixa noves necessitats.

No es pot oblidar que tots aquests canvis s’emmarquen en una sobtada i ràpida irrupció de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. El procés de transició a la societat postindustrial, al costat dels canvis més directament vinculats als impactes de la crisi, posen de manifest la necessitat constant de formació i adquisició de noves habilitats, competències i coneixements: noves alfabetitzacions en molts àmbits de la vida. Aquest context evidencia, alhora, la importància de tot un ventall de diferents espais formatius que permetin fer front a situacions (cada cop més àmplies i freqüents) de vulnerabilitat i riscos d’exclusió social i relacional.

Una de les conseqüències de l’abast i el ritme d’irrupció d’aquestes transformacions ha estat l’emergència d’un gran nombre de programes i iniciatives que han intentat donar resposta de forma ràpida i flexible a necessitats emergents i altament canviants. Aquestes respostes han sorgit des de múltiples entitats i equipaments, i des d’una gran diversitat de lògiques organitzatives i de gestió emmarcades en entorns específics.

En aquest sentit, el territori esdevé un agent clau en la construcció i consolidació d’un univers educatiu per la seva doble naturalesa. És d’una banda un taulell de joc amb un conjunt d’equipaments i entitats existents;  i és també un espai resultant de les accions i els processos socials dels habitants que hi resideixen. Incorpora per tant una dimensió més bàsica i estable referent al context d’oportunitats educatives; i alhora una dimensió comunitària, on la col.lectivitat i el seu teixit d’interrelacions esdevenen també realitats educadores que defineixen i dibuixen nous escenaris i horitzons.

La centralitat de l’educació i la creixent emergència d’agents educatius i culturals en un territori suposen, per tant, una oportunitat per a definir prioritats i establir actuacions i polítiques educatives al llarg de la vida, més interconnectades i coordinades. La sinèrgia entre els diferents agents culturals i educatius que interactuen i conviuen en un territori ha de permetre la recontextualització d’aquestes polítiques a la realitat de l’entorn.

L’educació esdevé doncs cada cop més central en les societats actuals i això requereix noves formes d’entendre i repensar el procés d’ensenyament-aprenentatge. És necessari resignificar l’educació més enllà de la concepció històrica centrada només en un àmbit institucional (l’escola), en un moment de la vida (l’etapa inicial) i amb una orientació o lògica acreditativa d’adquisició de títols (formalitat). Cal per tant assumir i posar en valor aquest triple desbordament institucional, vital i finalista; i aconseguir que l’educació esdevingui un procés real, sostingut, contextualitzat, universal, connectat i permeable en tots els cicles de vida de totes les persones adultes.

Gairebé al tombant de la tercera dècada del segle XXI, afrontem doncs el gran repte de concebre l’educació com un instrument de millora de les oportunitats vitals i de lluita contra les desigualtats; com a una gran eina al servei de fer possible la realització lliure de tots els projectes de vida, amb autonomia personal i vincles de comunitat. No podem oblidar que les necessitats educatives presenten una forta i creixent heterogeneïtat social i territorial, i que cal respondre de manera justa a aquesta diversitat. Caldrà articular l’objectiu d’equitat amb el reconeixement de les diferències; vertebrar l’autodeterminació personal amb els llaços de reciprocitat i fraternitat. Fer de les polítiques educatives, en síntesi, un component central del procés de (re)construcció de la ciutadania social, i fer-ho des lògiques de proximitat i quotidianitat, des de la construcció de comuns educatius.