utopies quotidianes

(Article publicat a Revista Nous Horitzons n.220 Desembre 2018)

Al llarg de 40 anys s’ha reproduit un tipus de debat sobre la transició i la constitució de 1978 que, molt en síntesi, podria expressar-se en els termes següents. Es desenvolupa, d’una banda, una perspectiva que posa l’èmfasi en l’absència de ruptura, fet que es traduiria en una carta magna que blinda la monarquia, i diposita en l’exèrcit la defensa de la unitat de l’estat. Una altra perspectiva, en canvi, subratlla el fet que la mobilització ciutadana desbordà els límits reformistes del règim, i va acabar generant un procés constituent i un text de caire democràtic. Segurament ambdues mirades incorporen elements de raó, i al final l’important és assumir el caràcter dialèctic d’aquell temps polític, i del seu resultat constitucional. Els actors d’arrel immobilista van aconseguir deixar intactes alguns aparells clau de la dictadura, així com imposar la cultura de la desmemòria; els agents del canvi van arrencar llibertats, autonomies i palanques de redistribució material. Tot això, d’alguna manera, va quedar també plasmat a la constitució del 78: un text indestriable de la gramàtica de conflicte que el va produir. Hi trobem el reconeixement de les nacionalitats, però alhora un esquema molt tancat de subordinació a l’estat; apareixen drets i formulacions avançades (l’article 129.2 per exemple diu que els poders públics “establiran els mitjans que facilitin l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció”) però se situen en un àmbit simbòlic sense mecanismes d’acompliment; es garanteix la lògica del pluralisme, però es dissenya un model partitocràtic que defuig la democràcia participativa i directa. Llegida avui destaquen a més importants anacronismes: l’absència de la UE, de qüestions de gènere i ambientals, o d’un canvi tecnològic que ni tan sols apuntava.

Al llarg dels anys, la constitució del 78 ha emparat avenços democràtics i socioculturals rellevants; n’ha estat fins i tot un factor d’impuls. El text s’hagués pogut gestionar també en clau més flexible i dinàmica; s’hagués pogut obrir als nous temps i a canvis progressius. Però això no ha passat. Més aviat al contrari, ha predominat a l’entorn de la constitució una lògica de tancament. I potser avui el projecte reformista ja no és suficient. Hem viscut des del tombant del mil.leni, i molt intensament els últims anys, un procés de canvi d’època que ha anat impactant la política: del 15M al nou municipalisme i les ciutats del canvi; del procés sobiranista al sorgiment de nous eixos de conflicte. La constitució, en aquest context, ha estat més la trinxera de la vella política que l’espai on vehicular solucions innovadores a aspiracions democràtiques. Un aparell judicial i un Tribunal Constitucional conservadors han imposat interpretacions restrictives i una espiral recentralitzadora; el bipartidisme PP-PSOE ha tancat files en l’erosió dels contractes social i territorial (modificació de l’article 135 i aplicació del 155), en l’aval a lògiques punitives contra la llibertat d’expressió,  i en el suport a una monarquia ofensiva (discurs del 3 d’octubre de Felip VI) i allunyada de l’escrutini democràtic. En el terreny discursiu, on es disputa la batalla dels significats, s’ha intensificat l’apropiació simbòlica de la constitució per part dels espais polítics i socials més immobilistes, més proclius a una gramàtica autoritària de gestió dels problemes col.lectius. A 40 anys del seu naixement, es produeix un distanciament creixent entre els projectes de futur, i una constitució-trinxera feta bandera del bloqueig.

Més que reformar, potser cal pensar a obrir escenaris constituents a partir de lògiques que mirin al futur amb l’audàcia que requereix el temps nou que vivim. Apunto molt breument algunes d’aquestes lògiques.

- En primer lloc, més política democràtica i menys murs legals. L’octubre del 2012, David Cameron i Alex Salmond van signar l’acord sobre el referèndum d’independència, una sortida democràtica al futur institucional d’Escòcia. Va ser un pacte en clau constituent, i políticament viable: una constituent policy (segons la celebrada tipologia de Lowi). En efecte, el Regne Unit -com Canadà, Estats Units, Nova Zelanda...- són democràcies que van construint la regulació del seu teixit plurinacional i multicultural de forma oberta i successiva, sense marcs jurídics de bloqueig. Resulta interessant. Transitem un temps de complexitat i incerteses creixents, on calen instruments i cultures flexibles de resolució de conflictes: més capacitat de vehicular el dissens sense amenaces ni processos judicials. La constitució no hauria de ser un sostre normatiu, sinó un espai d’acomodació de diferències.

- En segon lloc, ciutadania i drets. Refer l’esfera constitucional hauria de servir per teixir noves coordenades democràtiques, i per innovar els contractes social, de gènere i ecològic. La constitució del 78, com moltes altres del segle XX, destil.len por a l’aprofundiment democràtic. És moment de superar-la. Els nous escenaris constituents haurien d’incorporar eines i processos de participació, més enllà de l’esquema electoral-partitocèntric. Joan Font n’ha proposat un ventall: de les primàries obligatòries als partits, a fer possible la presència directa de la ciutadania en parlaments i plenaris municipals; d’espais vinculants de deliberació i coproducció de polítiques, a referèndums impulsats per la població. Els nous escenaris haurien de possibilitar també la reconstrucció constitucional de drets i llibertats. Amb garanties enfortides en la igualtat de gènere, en l’àmbit de la transició ecològica, i en la doble dimensió de la justícia social: la redistribució material (serveis, bens comuns i renda bàsica) i el reconeixement de la diversitat (cultural, afectiva, funcional...).

- En tercer lloc, constitucions a múltiples escales. Els escenaris constituents haurien de reflectir la governança multinivell. Superar l’esquema anacrònic estat-constitució-sobirania (en singular) i dibuixar escenaries d’articulació de sobiranies (en plural), a partir de relacions horitzontals d’interdependència. L’escala no hauria d’implicar jerarquia. Ni l’estat ser dipositari (via constitucional) de centralitats simbòliques o monopolis coercitius. Ciutats regions, estats i Unió Europea podrien disposar de constitucions pròpies (breus, flexibles, obertes, innovadores...) amb autogovern i poders compartits. Amb la sintaxi vertebradora del principi de proximitat, dels vincles entre iguals, i del dret a decidir. En aquest context, la constitució de la ciutat (o metròpoli) de Barcelona hauria de preveure totes les competències per fer efectiu el dret a la ciutat; les de Catalunya i Espanya haurien d’incorporar fòrmules per decidir la seva relació institucional (inclosa la independència); i la de la Unió podria adoptar finalment un disseny democràtic, participatiu i federal.   

Aquestes tres lògiques configuren un horitzó ambiciós. Expressen l’aposta per transitar de l’actual model –carregat de rigideses, jerarquies i raons d’estat- a una esfera constitucional flexible, de demos múltiples i proximitat reforçada. Un entramat d’acords constituents orientats a sostenir un temps socialment just, amb igualtat de gènere, i respectuós amb els límits ambientals del planeta. Radicalment democràtic. Això no és fàcil, ni ràpid. Però hi ha processos en marxa que el prefiguren: des de l’eclosió feminista fins al nou municipalisme. I sobretot, és un camí motivador que convoca a posar en valor cada guany quotidià i a no renunciar mai a l’horitzó.