utopies quotidianes

Article publicat a Crític 12 juny 2019. (I.Blanco, R.Gomà)

1. Les eleccions municipals del 2015 van significar a Barcelona l’obertura d’un temps nou. L’articulació de Barcelona en Comú va implicar dotar d’expressió política a les energies del 15M i a la defensa dels drets bàsics enfront l’austeritat neoliberal, amb voluntat constructiva. L’aposta va reeixir, conformant una nova majoria a la ciutat. En un context difícil, marcat d’una banda pels impactes socials de la crisi i les retallades, i d’altra banda per l’hostilitat de l’establishment econòmic i mediàtic, l’acció del govern d’Ada Colau ha resultat emblemàtica. Ha estat un exercici quotidià, amb els seus límits i errors, de reconnexió de les institucions al bé comú, de retorn de la política municipal a la ciutadania. Ho ha fet desplegant un ventall d’accions fortament arrelades en valors: des de l’expansió de la inversió social a l’obligació del 30% per habitatge assequible, passant pel pla de barris o l’operador enèrgetic públic; des de l’agenda feminista i LGTBI a la remunicipalització de serveis, passant per la justícia climàtica o l’impuls a l’economia cooperativa. De la mà d’aquestes realitats, ha crescut el paper de la ciutat al món. Barcelona ha esdevingut referent mundial de l’alternativa municipalista als mercats globals i a les fronteres estatals; espai d’esperança democràtica enfront els discursos de l’odi; bandera dels qui arreu del planeta construeixen futur des de les ciutats com a nous subjectes polítics. Ara tot això està en joc. Ho està la possibilitat de consolidar i ampliar l’agenda del canvi. El món ens mira.      

2. El resultat del passat 26 de maig a Barcelona torna a presentar elements de gran interès. Creix la participació, però la segregació urbana es projecta en un augment de les desigualtats participatives (14,5 punts entre Sarrià i Nou Barris; 10,7 punts el 2015). Per primer cop en l’actual etapa democràtica ERC guanya, i es dóna un empat a regidories amb la segona força, BComú, a menys de 5.000 vots. Les tres candidatures més votades són d’esquerres, i sumen 28 de 41 electes (un 68,3%); en clau territorial, guanyen a 9 dels 10 districtes (6 BComú, 2 ERC, 1 PSC). Són fets sense precedents.  Són resultats que refermen el caràcter nítidament progressista de la ciutat: a l’últim baròmetre municipal, un 64,5% de la població se situava a l’esquerra; a l’enquesta de valors socials, la solidaritat, l’acollida o la consciència ecològica obtenen uns registres àmpliament majoritaris. L’hegemonia política i social de les esquerres, d’expressió molt plural, reflecteix la creixent complexitat social i urbana de Barcelona. Ara bé, les eleccions determinen la composició del consell municipal; l’alcalde o alcaldessa s’elegeix al plenari de constitució. Es tracta de la gramàtica política del model parlamentari, que en l’esfera local incorpora una clàusula final en favor de l’opció electoral guanyadora. No és un mal sistema: prioritza, primer, el suport de la majoria, i tanca l’escenari, després, amb un mecanisme d’elecció automàtica de la força més votada. Les regles del joc són per tant nítides: no hi ha, d’entrada, cap determinació sobre l’alcaldia. S’obren possibilitats diverses, totes elles igualment legítimes. ERC i BComú, separades per menys de l’1%, tenen tota la legitimitat per proposar i treballar acords de govern i candidatures a l’alcaldia.

3. En el marc de la realitat complexa de Barcelona, i davant dels escenaris oberts que plantegen els resultats electorals del 26M, la proposta d’un govern municipal tripartit (ERC, BComú, PSC) incorpora elements rellevants i positius. D’entrada, reflecteix amb fidelitat l’àmplia majoria d’esquerres i la seva pluralitat. Una ciutadania que envia un missatge tan nítid, no hauria de ser atesa amb l’articulació responsable d’un govern progressista i inclusiu? Es tracta, a més, d’una fórmula que suma perfils socials i territorials diversos: majoritària entre la gent jove i les capes populars; majoritària als barris vulnerables i també a l’Eixample. El tripartit, en segon lloc, configura una plataforma per governar de manera estable, per fer-ho des d’un programa d’accions acordat (habitatge, crisi climàtica, reducció de les desigualtats, educació pública, mobilitat sostenible, innovació...), situant les persones al centre de les polítiques, i a Barcelona al centre de la política. I és, finalment, una aposta de transversalitat, de superació de la dinàmica de blocs. El municipalisme, des de la capital del país, podria aportar condicions inicials de desbloqueig, ajudant a dibuixar un camí de superació del conflicte per mitjà de la política democràtica, que ens situi més enllà del binomi asimètric repressió (realitat)/ procés (relat). Sí, sobren els motius, però no sembla gens fàcil. És prou evident que ERC i PSC es troben avui instal·lats en una dinàmica de vetos creuats: una partida que disputen en una lògica no municipalista, on Barcelona hi queda relegada; un joc d’exclusions mútues alineades en l’eix procés/antiprocés, que prioritzen i alimenten. La proposta del govern tripartit parteix, en canvi, de reconeixements creuats, i s’erigeix com a garantia d’un govern municipalista, de polítiques valentes i transversals.

4. El sentit de la decisió de presentar la candidatura d’Ada Colau a l’alcaldia és prou clar: el joc de miralls excloents entre Esquerra i socialistes no arrossega els comuns; no aconsegueix forçar a BComú a renunciar a l’objectiu estratègic d’obrir una nova fase municipalista, que cap altra força política no està en condicions de garantir. A partir d’aquesta constatació, una bateria d’arguments avalen l’opció de no renúncia d’Ada Colau. Tres d’ells són clau. En primer lloc, la consolidació i ampliació de l’agenda del canvi. Resulta cabdal dotar d’horitzons de futur a qüestions com el pla clima, les superilles urbanes i socials, la connexió del tramvia, la recuperació de sobiranies sobre els bens comuns, les polítiques pel dret a la ciutat, o l’enfortiment de l’autoritat democràtica enfront els agents de l’economia extractiva. En segon lloc, la consolidació i ampliació del municipalisme global. En temps del Brèxit i Salvini, de Trump i Bolsonaro, Barcelona ha teixit xarxes amb Nova York, Londres, Nàpols, Viena... com espais de respostes democràtiques i inclusives a reptes estructurals (drets humans, gentrificació, emergència climàtica). En temps de forta competència urbana, Barcelona ha reeixit amb projectes col.laboratius capdavanters: des de l’institut de mobilitat de la UE al superordinador europeu, la inversió més alta en infraestructura pública de recerca. I en tercer lloc, la consolidació i ampliació de la lògica democràtica, de Barcelona com a espai de desactivació de la política de trinxeres: des del compromís antirepressiu i amb la llibertat dels presos polítics, des del catalanisme popular i republicà. El rol referencial d’Ada Colau, d’escala internacional, esdevé bàsic per a l’enfortiment de les tres dinàmiques: agenda del canvi, municipalisme global, lògica democràtica.

No és fàcil saber com i en quina direcció anirà canviant (o no) l’escenari municipal fins el proper dissabte, el dia del plenari d’investidura. Hem intentat desgranar algunes reflexions i arguments que ens condueixen a pensar en l’existència d’una estructura d’oportunitats per a la continuïtat del municipalisme del canvi, des d’un govern progressista tripartit, i des d’un paper determinant i sense renúncies de Barcelona en Comú. Som conscients també de les dificultats de concreció d’aquests escenaris. El 15 de juny hi haurà, segur, alcaldessa o alcalde, però si no s’ha assolit un acord de govern entre ERC, BComú i PSC restarà pendent l’articulació de la majoria necessària per al desplegament de l’agenda municipalista de progrés. En aquest cas, el repte de construir una majoria política que connecti amb els anhels i les esperances de la ciutadania, amb el potent missatge que els barris i la gent comuna van emetre el 26 de maig, haurà de seguir interpel·lant al conjunt de les forces progressistes. Fer-la possible ara implicaria obrir aquesta nova fase amb totes les energies necessàries. Tant de bo!.