https://www.elcritic.cat/opinio/la-metropoli-de-barcelona-desigualtats-socials-fractures-urbanes-i-agenda-de-politiques-50106
La reactivació econòmica no és suficient per cosir les greus ferides socials i urbanes que va deixar la Gran Recessió a la metròpoli de Barcelona. Després de cinc anys de recuperació —amb increment sostingut de la renda per càpita—, la desigualtat d’ingressos es manté al nivell dels moments més punyents de la crisi. No s’ha produït tampoc, en el cicle més recent, una reducció de la taxa de pobresa, i malgrat que ha millorat la capacitat de cobertura de necessitats bàsiques, la situació d’estrès econòmic continua ofegant àmplies capes de la societat metropolitana. Resulta avui evident que la millora de les condicions de vida del conjunt de la població de la metròpoli no s’està produint a partir d’una lògica inercial connectada a l’impuls de l’economia. Hi ha senyals clars que indiquen la doble necessitat de canvi de model, i de polítiques innovadores d’àmbit metropolità, per tal de revertir els efectes de la crisi, construir inclusió social en un marc de riscos emergents, i evitar que les fractures urbanes acabin adquirint caràcter estructural.
Des de la
transició democràtica fins a l’esclat de la bombolla immobiliària el 2007, la
metròpoli de Barcelona va viure un període de reducció de la desigualtat
social. Les tres dècades de la nostra particular i tardana golden age, van resultar de la combinació de tres factors
principals: a) la millora de la xarxa de serveis i transferències de l’estat de
benestar; b) la creació sostinguda de llocs de treball, amb especial creixement
de les ocupacions intermèdies; c) els avenços en la incorporació de les dones a
l’esfera laboral, amb la conseqüent
expansió
de
les
llars
de
doble
ingrés.
Aquest procés va començar a tocar sostre en el tombant de segle i es va trencar
del tot a partir del 2010. L’espiral de destrucció d’ocupació que es va
desencadenar, acompanyada per la gestió austeritària de la crisi i el col·lapse
del sistema de protecció social, van produir un ràpid i intens increment de la
desigualtat, la qual va tornar a situar-se al nivell de 1995: en pocs anys, la
metròpoli va viure un retrocés de gairebé dues dècades en termes de cohesió
social. Es tracta d’un fet sense precedents. Som ara a la metròpoli del 2020.
S’ha generat una base sostinguda d’evidències que permeten caracteritzar un
esquema metropolità post-crisi, pel que fa a les condicions de vida, amb alguns elements centrals que el
configuren: la cronificació de desigualtats i exclusions; una esfera laboral
feble marcada per vinculacions precàries; i l’emergència d’un eix clau de
vulnerabilitat a l’entorn de l’habitatge i la segregació urbana.
Avui a la
metròpoli tendeixen a cronificar-se els nivells de desigualtat propis del marc
de la crisi, amb una taxa de pobresa lleugerament a l’alça, 21,3% (684.000 persones),
i situacions de privació material severa que afecten a l’entorn del 5% de la
població (160.000 persones). La distribució de la pobresa és asimètrica entre col·lectius.
Cal destacar l’elevada pobresa infantil, patida per més d’una quarta part dels
menors de 16 anys de la metròpoli: 26,4% el 2017-2018. En l’origen d’aquesta
realitat trobem la precarietat laboral i l’impacte negatiu que comporta encara
avui la maternitat en les trajectòries ocupacionals femenines. Però també les
enormes febleses de les polítiques familiars i d’infància dels règims de
benestar estatal i autonòmic, pel que fa sobretot a les transferències
monetàries.
En
relació a l’esfera laboral, encara no s’ha recuperat a la metròpoli el nivell
d’ocupació previ a la crisi. La taxa d’atur a finals del 2018 a la demarcació
de Barcelona era d’un 11,3%, gairebé el doble de la registrada en el mateix
moment del 2007, un 6,4%. Més atur i sobretot més precarietat. El nou model de
creació d’ocupació ve definit per l’increment dels contractes temporals (per
sobre del 85% de la nova contractació), els falsos autònoms, el treball parcial
involuntari i la reducció de salaris en termes reals (un 5% respecte el 2010).
Una dimensió especialment greu la configura l’increment de la pobresa laboral[1]
a
l’àrea metropolitana, la qual passa del 13,3% el 2011 —en plena crisi— al 15,4%
el 2017-2018. La precarietat i la seva expressió en forma de pobresa laboral
afecta particularment als adults que encapçalen llars amb infants i a la
població jove, repercutint de forma clara en els elevats nivells de pobresa
infantil i juvenil. Cal afegir també una realitat d’exclusió laboral com a
factor explicatiu clau de les situacions de pobresa més severa.
L’atur
de
llarga
durada
afecta sobretot a la població activa poc qualificada d’edat avançada, insuficientment
coberta per un sistema de garantia
de rendes molt feble. En aquest
camp, la Renda Garantida de
Ciutadania
(RGC), aprovada
pel Parlament el 2017 com a eina bàsica d’inclusió econòmica, no està responent
com s’esperava.
El tercer vector clau en la cartografia
social de la metròpoli el configuren l’habitatge i la segregació urbana. La
qüestió habitacional s’erigeix avui com a eix central dels riscos d’exclusió.
L’escalada de preus del lloguer que s’ha produït a Barcelona des del 2014, i
que ràpidament s’ha difós en l’àmbit metropolità, ha impactat a una part
rellevant de la població. Avui un 31,1% dels residents a la metròpoli viu en
règim de lloguer, dels quals el 36% destina al pagament de l’habitatge més del
40% de la renda familiar. Aquesta situació de sobrecàrrega de despeses
d’habitatge afecta especialment a la població amb rendes baixes, així com a la
població jove emancipada, ampliant els seus riscos de privació material: l’any
2017-2018, el 27,4% de la població metropolitana expressava dificultats per
arribar a final de mes. No es pot oblidar que la bombolla urbana del lloguer es
produeix en un marc d’absència de regulació pública de preus, de pràctica
inexistència de límits a comportaments especulatius i de feblesa estructural
del parc públic de lloguer social.
Més enllà
de l’habitatge, les desigualtats socials es plasmen també en termes de
fractures urbanes. En efecte, els espais centrals resten subjectes a dinàmiques
visibles de gentrificació. Però
hi
ha
una
cara
oculta
de
la
metròpoli.
Es
tracta
d’una
gramàtica de vulnerabilitat, concentrada i persistent, que afecta àrees
significatives dels eixos del Besòs i del Llobregat, dos espais de caràcter
nítidament metropolità. A l’eix Besòs es troben 23 dels 39 barris metropolitans
amb l’índex de vulnerabilitat urbana (IVU)[2] més
elevat. El 24% de la població d’aquest àmbit habita en barris d’alta
concentració de problemes sociourbanístics, per un 13,1% en el conjunt de
l’àrea metropolitana. La lògica espacial de la reactivació econòmica esperona també
la reproducció de la desigualtat en l’eix centre/perifèria: els darrers anys, a
la primera corona metropolitana s’ha incrementat el risc d’exclusió
per sobre del municipi de Barcelona. No
existeix avui,
tanmateix, una
agenda
metropolitana orientada a la redistribució urbana i a la millora
dels barris més vulnerables.
Es
configura en síntesi una metròpoli on creix la renda; i on es consolida alhora
la regressió social de
l’última dècada: que perpetua
alts nivells de desigualtat i situacions greus de pobresa infantil; que amplia
les precarietats en els vincles laborals; que dispara els riscos d’exclusió
habitacional; i que reprodueix fractures urbanes i vulnerabilitats de barri.
Són dimensions que configuren un catàleg
emergent de fragilitats amb escasses respostes
públiques: enfrontades a una arquitectura poc consistent i anacrònica de l’estat de benestar;
a una distribució de polítiques socials i urbanes on l’escala metropolitana
juga un paper residual. El canvi de model cap a una metròpoli més inclusiva
implica necessàriament una nova agenda social i urbana, així com la construcció
d’una forta dimensió metropolitana en les polítiques públiques d’aquesta
agenda.
Cal en primer lloc una estratègia metropolitana d’inclusió i
benestar. Els municipis amb més col·lectius vulnerables són també els qui tenen
menys capacitat institucional per a fer-hi front. Hi ha una relació inversament
proporcional entre necessitats i recursos. La construcció d’una metròpoli més
cohesionada, municipi a municipi, ha tocat sostre. És més, en absència d’una
escala metropolitana de redistribució, les desigualtats avui s’amplien. Les
polítiques de garantia de rendes podrien jugar un paper central per corregir
aquesta situació: un ingrés metropolità d’inclusió complementari a la RGC a
partir de l’alineament i potenciació de les prestacions municipals; dotar
d’escala metropolitana el Fons 0-16 de Barcelona (que ha reduït a la meitat la
pobresa infantil severa a la ciutat); o l’aprovació, com a Londres, d’un salari
mínim metropolità. En el terreny dels serveis, la metròpoli podria garantir
xarxes socioeducatives i de cura en el marc d’una estratègia vinculada a la
igualtat de gènere i al canvi demogràfic.
És també necessària una agenda potent d’habitatge i de millora de
barris. Caldria desplegar amb força i recursos l’operador metropolità per a la
promoció de lloguer assequible; enfortir els programes de rehabilitació amb
criteris socials i de transició energètica; i dotar de dimensió metropolitana
l’avançada política de sensellarisme articulada a Barcelona. Tampoc la
metròpoli hauria de quedar al marge de l’impuls a formes cooperatives
d’habitatge i, fins i tot, jugar un paper actiu en els necessaris mecanismes de
regulació de preus del lloguer. En l’àmbit de la vulnerabilitat urbana, s’acumulen els arguments per un Pla de Barris metropolità, com a estratègia de justícia espacial i
de coproducció de polítiques. I no hauria d’esperar més el desplegament de
l’Agenda Besòs, aprovada el 2017, amb un
catàleg de 50 accions concretes. Cal recordar que 16 dels 25 barris més
vulnerables de l’àrea metropolitana es troben a l’eix Besòs.
El
municipalisme, sens dubte, ha estat i és una palanca de construcció del dret a
la ciutat. És necessari, però no és ja suficient. La ciutat real és la
metròpoli. I la que emergeix després de la crisi porta inscrites a la pell
desigualtats socials i fractures urbanes, en el marc d’un model econòmic i
institucional que les reprodueix. La posada en marxa d’una agenda potent de
benestar, habitatge i barris sembla ineludible si es tracta de transformar el
model i avançar en la construcció del dret a la metròpoli.
[1] La taxa de treballadors/es sota risc de pobresa es refereix a la
proporció de població entre 18 i 59 anys que, estant ocupada un mínim de 6
mesos a l'any disposa d'uns ingressos per sota del 60% de la mediana de l'àmbit
territorial de referència.
[2] Índex compost format per quatre dimensions de vulnerabilitat
(laboral, econòmica, sociodemogràfica i residencial) amb vuit indicadors
calculats a escala de barri, en el conjunt de barris de l’àrea metropolitana.
a la part superior de cada escrit