Article publicat el 24 d'octubre a Llei d'Engel.
https://lleiengel.cat/barcelona-inclusiva-resposta-metropolitana/
---------------------------------------------------------------------------------
Aquest article
se situa
en l’espai
d’intersecció entre
l’agenda social i l’escala metropolitana. Explora
elements de reflexió a través de dos apartats i quatre punts. El primer apartat
dibuixa una mirada de caràcter global amb dues idees clau: el canvi d’època
convoca a la innovació de les polítiques socials; i l’era urbana ho fa a
l’enfortiment de la dimensió metropolitana de l’agenda de benestar.
L’altre apartat es focalitza en la metròpoli de Barcelona. Repassa, d’una
banda, les principals dinàmiques socioespacials que la travessen en l’escenari
postpandèmia; i proposa, d’altra banda, un ventall de polítiques socials
orientades a vertebrar una metròpoli més inclusiva.
1. Transicions múltiples i un nou
contracte social
Venim d’un temps marcat per crisis
profundes: la gran recessió, amb els seus impactes socials en marcs de gestió
austeritària; la pandèmia, amb els seus efectes sobre la salut i les condicions
de vida dels col·lectius més vulnerables; i l’escenari actual derivat de la
invasió russa d’Ucraïna, amb conseqüències geopolítiques (escalada militarista)
i econòmiques (crisi energètica i alta inflació). Però més enllà de les crisis,
s’activen dinàmiques de canvi d’època en dimensions diverses. Es desencadena un cicle de
transformacions intenses, múltiples i accelerades, cridades a redefinir les
trajectòries personals i els horitzons col·lectius que travessaran el segle
XXI.
En l’esfera ecològica s’aguditzen els
riscos ambientals socialment produïts (crisi climàtica) i es dibuixen processos
simultanis de gentrificació, segregació urbana i buidatge demogràfic. En
l’esfera socioeconòmica es desplega la transició digital, es difon la
financiarització amb les seves lògiques especulatives, i s’alteren factors de
desigualtat i expressions de vulnerabilitat. En l’esfera sociocultural irromp
un mon de complexitats quotidianes (espais multiculturals, noves relacions i
identitats de gènere), i apareixen discontinuïtats i incerteses biogràfiques
(migracions globals, edats en transició). En l’esfera política, finalment, canvien
referents de pertinença, es configuren coalicions entorn a eixos de conflicte
emergents i afloren energies ciutadanes de nou tipus. Tot això va configurant
l’escenari de transformacions quotidianes que travessen les nostres vides. Entre
aquestes transformacions i les lògiques social-keynesianes dels règims de
benestar del segle XX s’obre un abisme; els girs neoliberals recents, d’altra
banda, semblen esgotar les seves rèpliques en un context on la clau col·lectiva
resorgeix com a necessitat humana. Es tracta d’una ruptura d’època; un
desencaix bàsic entre agendes preexistents i dinàmiques emergents.
Superant mirades que tendeixen a
banalitzar o resistir les transformacions, les dimensions del
canvi d’època
poden ser
llegides com
a coordenades
de reconstrucció de ciutadania social. El context actual resultaria l’escenari on explorar una
rearticulació profunda del contracte social; on cartografiar els contractes
ecològic i de gènere per al segle XXI. Un entramat de drets connectats a la
societat sorgida
de les
grans transicions,
i a la
seva estructura de riscos i esperances; un ventall de polítiques
innovadores de benestar amb noves formes de ser produïdes.
La gramàtica
d’una ciutadania social possible per al segle XXI s’escriuria en la doble
connexió d’igualtat amb diferències i d’autonomia amb
vincles. Materialitzar
l’equitat en un marc de diversitats pot requerir un mínim de quatre girs
substantius sobre els termes del vell contracte social: cap a la
predistribució, més enllà de lògiques redistributives clàssques; cap als
feminismes, més enllà de les identitats i les relacions de gènere dominants;
cap a la interculturalitat, més enllà de les concepcions tradicionals d’integració;
i cap a les edats, més enllà dels enfocaments adultocràtics. Materialitzar
l’autonomia en un marc de fraternitat, pot requerir quatre nous girs: cap a la
renda bàsica, per garantir les condicions materials de vida i, per tant, la
llibertat real; cap a la transició ecosocial, per a
construir justícia climàtica global i sobiranies de proximitat; cap a les cures, com a bens comuns relacionals orientats a atendre vulnerabilitats
quotidianes; i cap a l’agenda urbana, per assegurar el drets a l’habitatge, al
barri i a la ciutat.
2.
El temps de les metròpolis
La societat industrial es va configurar
en l’espai dels estats; el temps que sorgeix de les transicions del canvi
d’època s’expressa amb força en les xarxes de ciutats i de metròpolis. Vivim avui
una era urbana/metropolitana sense precedents. A la cimera Hàbitat III de l’ONU
(Quito, 2016) es constata l’indicador històric de la doble majoria: el
54,5% de la població mundial habita a les ciutats; i les 1.934 metròpolis del
planeta agrupen el 60% d’aquesta població urbana. Si la tendència no s’altera,
les metròpolis allotjaran el 39% de la humanitat el 2025 (el 62,5% dels
habitants urbans). En termes absoluts, la projecció demogràfica metropolitana
mostra una clara dinàmica de creixement: de 2.590 milions el 2020 a 3.470
milions el 2035. Serien 1.000 milions de nous pobladors metropolitans en 15
anys (1,2 milions més cada setmana). Aquestes
xifres expresarien una doble lògica estructural: a) increment de
metròpolis: de 1.934 el 2020 a 2.363 el 2.035 (una nova cada dues setmanes); b)
concentració poblacional: de 34 a 51 megalòpolis (més de 10 milions
d’habitants) i de 51 a 73 per sobre dels 5 milions, en l’horitzó 2035.
Però no és només ni principalment una
nova realitat demogràfica, aquestes xifres reflecteixen molt més. a) La
financiarització de l’economia global té el seu principal ancoratge en les
rendes immobiliàries i urbanes. Alhora, a les 500 metròpolis més dinàmiques del
mon viu el 20% de la població, però es genera més del 80% de la innovació
tecnològica del planeta. b) El conjunt de les ciutats més grans de
300.000 habitants son avui responsables del 70% de les emissions de gasos
d’efecte hivernacle; però es localitzen també en elles les estratègies més
avançades de transició ecològica. c) L’índex de desigualtat social, amb
el seu correlat de segregació, ha crescut en les metròpolis un 20% en els
últims 20 anys; mentre s’articulaven, també, noves xarxes de solidaritat
comunitària. En síntesi, les metròplis construeixen i reflecteixen el mon del segle XXI, amb totes les seves tensions:
especulació urbana
i dinamisme econòmic;
escalfament global
i acció climàtica; desigualtats i innovació social. Es desenvolupen,
en elles, les lògiques d’acció col.lectiva i
les alternatives polítiques més rellevants: la construcció municipalista i
metropolitana del dret a la ciutat, com a finestra democràtica enfront a
mercats globals i fronteres estatals.
Les
consideracions anteriors mostren la consolidació d’una realitat global marcada
per l’hegemonia urbana/metropolitana. Fins a quin punt aquesta realitat estaria
vinculada a les grans transicions?. Les metròpolis
del segle
XXI operen com a espais centrals en el
cicle de canvi d’època. a) En la seva configuració. La
digitalització consolida
la xarxa
de metròpolis globals i, en elles, l’aparició de noves
ocupacions urbanes de plataforma. Les lògiques especulatives converteixen a
habitatges i espais en actius financers. b) En els seus impactes.
L’exlusió habitacional, la pobresa hídrica i energètica, els efectes de la
gentrificació sobre les comunitats, la vulnerabilitat i la segregació
residencial o la informalitat urbana se situen en el nucli de la nova
estructura de riscos socials. c) En les respostes. La
configuració metropolitana dels canvis i els seus impactes socials han activat
noves formes i processos de resposta sociopolítica: en el terreny institucional
(el cicle d’innovació municipalista) i en el terreny ciutadà (el cicle
d’innovació social i de xarxes solidàries).
3.
Barcelona, una metròpoli amb fractures.
Dues
idees clau emergeixen en els apartats anteriors. El canvi d’època, d’una banda,
genera les coordenades per a la reconstrucció de la ciutadania social: els
paràmetres on articular el nou contracte de benestar i les seves polítiques
innovadores. L’era urbana, d’altra banda, presenta un fort biaix metropolità; i
es perfila un escenari de centralitat de les metròpolis en el context de les
grans transicions. Les polítiques socials haurien de respondre,
per
tant,
a
la
combinació de les dues lògiques: innovació, més enllà d’agendes i
fórmules preexistents; i localització en àmbits urbans i metropolitans,
més enllà de l’escala nacional-estatal predominant. És evident que les noves
polítiques
socials
en
l’esfera
metropolitana
han
d’ajustar-se
a
realitats concretes, en el temps i en l’espai. Situem ara la reflexió en el
temps post-covid i en l’espai de la metròpoli de Barcelona.
Des d’una mirada social àmplia, la Barcelona metròpoli i postpandèmica pot
caracteritzar-se a partir de quatre dimensions:
A. Desigualtats socials.
En l’àmbit de la renda, l’impacte més potent
de la pandèmia es desplega en forma de pobresa: la població en risc ha augmentat d’un 20% a l’àrea metropolitana de
Barcelona. Quan la pobresa mostra la seva distribució entre
perfils, s’observen unes pautes d’alta focalització: efectes molt intensos
sobre les classes treballadores, infants i persones migrants. En l’esfera
laboral, el nou escenari ha ampliat asimetries preexistents. La població jove,
les dones i els col.lectius amb vincle laboral precari han rebut els cops més
intensos. La
pandèmia ha ampliat també la clivella de les edats com a eix de desigualtat. Els
malestars van ser més intensos en infants amb situacions familiars de risc,
condicions precàries d’habitabilitat i manca
d’eines per l’educació no presencial. Bona part de la gent jove viu un context
d’inseguretat econòmica i residencial: mercats de treball i d’habitatge
excloents. A la metròpoli, la taxa d’atur juvenil creix de forma desigual
segons l’origen, la renda i els barris: el nivell d’atur dels joves migrants
dobla el dels autòctons; i l’atur dels residents a barris de rendes baixes
multiplica per tres el dels joves de barris benestants. La crisi de la covid-19, en síntesi, fragmenta i
polaritza encara més l’estructura social metropolitana.
B. Segregacions urbanes.
L’habitatge
es consolida en el nucli dels riscos d’exclusió social a la
metròpoli, de forma més intensa per a les persones que viuen en règim de
lloguer. El percentatge de llogateres
que està patint sobrecàrrega de despeses d’habitatge segueix creixent. Estretament vinculada a la distribució espacial de
preus del sòl i immobiliaris, la plasmació territorial de la desigualtat ha
guanyat també visibilitat en el context de la pandèmia. A l’àrea metropolitana de Barcelona la vulnerabilitat urbana presenta un
triple patró de persistència (es cronifiquen els àmbits de pobresa),
concentració (focalització en l’espai) i complexitat (diferents articulacions
entre els vessants social i residencial). Des de fa dècades l’exclusió
s’expressa amb intensitat als eixos del Besòs (sobretot) i el Llobregat,
afectant àmplies àrees transmunicipals configurades sobre una lògica clarament metropolitana. La pandèmia,
finalment, ha alterat de forma substancial algunes dinàmiques de mobilitat. El
confinament i el ventall de restriccions van implicar una reducció inèdita de
fluxos. L’escenari, tanmateix, va evidenciar amb força les pautes de segregació
socioeconòmica en l’espai: a les zones benestants, el teletreball provoca la
caiguda dels patrons preexistents d’hipermobilitat en vehicle privat; als
barris de rendes baixes, l’ocupació en serveis essencials de caràcter
presencial manté un ús molt més elevat del transport públic col.lectiu.
C. Fragilitats (i energies) comunitàries. El
90% de la població metropolitana conviu en blocs, fet que emmarca les condicions
dels pisos i la dinàmica de relacions veïnals. El confinament evidencià les fractures quotidianes
que travessen l’espai de les
llars: desigualtats en les pròpies condicions d’habitabilitat, en les relacions
de gènere vinculades als temps de cura, en la dimensió digital connectada a
l’educació... La pandèmia ha suposat també en molts casos una redescoberta del
veïnat, un enfortiment de les relacions i la solidaritat comunitària. La
realitat és però complexa. I han crescut també les experiències de solitud. La
situació d’aquelles persones que, tot i viure en entorns de densitat, expressen
una absència no volguda de relacions quotidianes, i el fet de no poder comptar
amb amics o familiars en cas de necessitat. Una solitud que
afecta sobretot les persones més vulnerables en l’àmbit de la salut, les llars
unipersonals, i aquelles formades per persones d’edat més avançada.
Els
actors del territori, d’altra banda, han mostrat un potencial d’agència
rellevant per a fer front a la pandèmia. Les respostes s’han anat articulant
des de l’acció col.lectiva urbana. Cal considerar, en el camp de la ciutadania,
un cicle llarg de creixement i diversificació de pràctiques connectades a la
tutela comunitària de drets i a la cobertura de necessitats bàsiques. Adopten
primer el format d’experiències d’autogestió urbana, en el tombant del
mil.leni. Cristal.litzen poc després -en resposta a la gran recessió i en el
marc del 15m- com a pràctiques d’innovació social. Seria difícil d’entendre,
sense aquest bagatge, el nou esclat de la lògica col.laborativa com a resposta
als impactes de la pandèmia. Emergeixen nous tipus d’iniciatives ciutadanes de
solidaritat: xarxes orientades al suport mutu i a l’activació de llaços veïnals
i comunitaris, per tal de fer front a les vulnerabilitats materials i
relacionals que la pandèmia deixa al descobert.
D. Asimetries institucionals. La distribució de
recursos municipals reflecteix les desigualtats socioespacials i, en lloc de funcionar
com a element reequilibrador, tendeix a reproduir i ampliar les bretxes
territorials preexistents. S’observa una alta disparitat en els ingressos per
càpita: la distància entre els ingressos mitjans dels municipis situats en els
extrems de la distribució és del 65,5% (947€ enfront a 1.567€). Del conjunt de
la població vulnerable, el 75% resideix en els municipis del primer quartil
(els d’ingressos més baixos), i el 96% en els 81 municipis amb ingressos per
càpita per sota de la mitjana. Les desigualtats en els ingressos es tradueixen
en desigualtats de despesa i d’inversió. Aquestes
xifres confirmen una idea clau: la relació inversa entre necessitats socials
i fortaleses institucionals. Els municipis metropolitans on es dona una
major concentració de barris vulnerables, amb la conseqüent necessitat de
polítiques socials intenses, son també aquells que disposen de capacitats
fiscals i d’acció menors. Les agendes estrictament municipals son importants i
haurien d’enfortir-se per a construir més inclusió. Però son ja
del
tot
insuficients: emergeix
la
necessitat de polítiques en clau redistributiva supramunicipal
per a construir, també, una metròpoli més cohesionada.
4. Construir
la metròpoli inclusiva: les agendes d’acció.
El projecte d’una metròpoli de Barcelona inclusiva es
pot anar articulant a partir de dues idees entrellaçades: el gir innovador
en les polítiques socials, per connectar amb realitats emergents sorgides de la
combinació de crisis i canvi d’època; i el gir metropolità, és a dir, el
rol
determinant de l’Àrea Metropolitana de Barcelona com a subjecte institucional
amb capacitat de desplegar polítiques socials i d’interactuar en marcs de
governança multinivell de l’estat de benestar. Les dinàmiques socials que es dibuixaven en l’apartat anterior poden fonamentar
aquest gir metropolità sobre una doble base. A) La hipòtesi d’escala:
les desigualtats socials, segregacions espacials i fragilitats comunitàries considerades
s’expliquen i s’expressen (en molt bona mesura) en l’àmbit metropolità, operen
des de lògiques transmunicipals. B) La hipòtesi redistributiva:
les asimetries institucionals entre municipis, pel que fa a recursos
disponibles, cristal·litzen en una relació inversament proporcional entre
capacitats de despesa i necessitats socials. Des d’aquest conjunt d’evidències i arguments, la metròpoli
inclusiva hauria de dotar-se d’un marc d’acció que, en la proposta que avancem,
s’estructura en cinc agendes:
-
Agenda d’economia social i ocupació de qualitat. L’elaboració d’una
estratègia metropolitana per l’impuls de l’economia social i solidària (resilient
en les cadenes de producció i equitativa en la distribució de valor); per una
transició digital inclusiva; i per l’enfortiment de sectors de ciència, cultura
i creativitat. I l’elaboració d’una estratègia per
l’ocupació de qualitat que incorpori l’aprovació d’un salari mínim metropolità,
d’acord al càlcul territorial del cost de la vida per àrees urbanes.
- Agenda
d’igualtat i lluita contra la pobresa. L’articulació de xarxes socioeducatives i de cura universals en l’àmbit
metropolità (0-3, educació en el lleure, atenció domiciliària...) com a
estratègia predistributiva i vinculada a la igualtat de gènere i al canvi
demogràfic. I l’establiment, com a complementari de la Renda Garantida de
Ciutadania i l’Ingrés Mínim Vital, d’un suport econòmic metropolità de caràcter
incondicional a partir d’un procés d’harmonització i enfortiment dels ajuts
municipals d’urgència.
- Agenda de transició ecosocial. El desenvolupament d’una estratègia metropolitana que connecti
transició ecològica i inclusió social: acció climàtica i lluita contra la
contaminació als barris i col·lectius (infants) més vulnerables; preservació de
la biodiversitat com a millor assegurança col.lectiva de salut i vida;
sobiranies de proximitat (energètica, alimentària) garantint l’accés universal
i la gestió pública dels recursos naturals. Implementació del
pla metropolità de mobilitat amb perspectiva de gènere, prioritzant polítiques
orientades
al
canvi
modal
(mobilitat activa i transport públic), la cohsió socioterritorial i la
tarifació inclusiva.
- Agenda de millora urbana i
d’habitatge. La posada en marxa d’un pla de barris metropolità com a política
estructural per abordar la vulnerabilitat urbana, amb processos de coproducció ciutadana. I el desplegament de l’estratègia d’habitatge:
operador metropolità de lloguer, generació d’habitatge assequible en el parc
existent, regla del 30% d’habitatge protegit en sòl urbà, impuls a l’habitatge
cooperatiu en cessió d’ús i rehabilitació amb criteris ecosocials.
- Agenda
d’enfortiment comunitari. La
definició d’un marc metropolità de suport a les pràctiques d’innovació social i
a les xarxes solidàries, que faci possible
tant
el
reescalatge
d’aquestes
com
l’enfortiment
del teixit veïnal en barris altament vulnerables. I la definició d’un marc de
gestió ciutadana d’equipaments, infraestructura verda i espais metropolitans
(Collserola,
Delta,
parcs
agraris
i
fluvials),
que
permeti
la
implicació
comunitària
en
la
vertebració
del
territori.
Per
tancar l’itinerari reflexiu i propositiu, cal encara un últim apunt en clau
de governança. És cert que les metròpolis, Barcelona inclosa, solen mostrar
grans fragilitats en la seva arquitectura institucional, així com límits
rellevants en les seves capacitats de govern. No deixa de ser paradoxal. Vivim
l’era de les metròpolis, i s’expressen en elles les dinàmiques i les fractures,
els reptes i els dilemes del canvi d’època. Aquestes mateixes metròpolis,
tanmateix, arrosseguen febleses institucionals, d’agenda i democràtiques
persistents. Es poden esmentar dos motius: les resistències
municipals/regionals i els problemes de demos (la debilitat de les
metròpolis com a àmbits de pertiença col·lectiva) que plantegen dificultats
d’agència i de legitimitat. En tot cas, el desplegament de les polítiques
socials per una metròpoli inclusiva exigeix la superació dels escenaris
de
governança
avui
vigents. Cap a on? Calen canvis substancials i no reproduir esquemes del
passat. En concret, a Barcelona la construcció d’una forta dimensió
metropolitana de benestar pot operar com a finestra d’oportunitat per a
impulsar una governança de la metròpoli: a) amb elecció democràtica
directa; b) amb més capacitats d’autogovern; i c) més
cooperativa amb el territori i la ciutadania, enfortint el ja constituït
Fòrum Social Metropolità com a espai de cocreació de les agendes
d’inclusió.
a la part superior de cada escrit