Article Publicat a 'Catalunya Metropolitana' 17/10/2023.

https://catalunyametropolitana.cat/2023/10/17/lera-de-les-metropolis-en-transformacio/?hilite=ricard+gom%C3%A0

Des d’una visió global, a la cimera de l'ONU Habitat III (Quito, 2016) vam disposar d'uns primers indicadors que ens deien que la majoria de la població del planeta era urbana.  Això no havia passat mai. El 54% de la població del planeta era urbana. I el 60% d’aquesta població urbana era metropolitana.

Això podia haver no estat així; podíem anar a un model d’urbanització planetària basat en una gran xarxa de petites i mitjanes ciutats. Però no; el patró d’urbanització del planeta va cap a la concentració de la població en grans metròpolis.  De tal manera que en l’horitzó del 2030 els demògrafs ens diuen que el 40% de la població mundial habitarà àrees metropolitanes.

Aquesta és una realitat demogràfica molt potent, que a més s’ha desenvolupat en molt poc temps. Però no és només una realitat demogràfica, ho és també econòmica, social, ecològica… En les 300 metròpolis més dinàmiques del planeta es genera el 60% del PIB mundial.  Malgrat això, les desigualtats socials són molt més pronunciades en l’interior de les metròpolis que a fora, amb gran concentració de riquesa i de pobresa. 

Una de cada tres noves llars metropolitanes que es forma avui al món ho fan a assentaments informals, sense accés a serveis bàsics urbans, molt lluny del dret a la ciutat. Però també sabem que en les metròpolis s’estan assajant els models més avançats de la gestió de la diversitat. Qui ens hagués dit al començament del segle XXI que el 30% de la població de Barcelona avui seria ja d’origen migrant o que s’hi parlen 176 llengües.

O des del punt de vista ecològic, sabem que el 70% de les emissions d’efecte hivernacle,  d’escalfament global, són metropolitanes.  Però també sabem que és a les ciutats i a les metròpolis on avui s’estan assajant les polítiques més avançades de transició ecològica.

Les economies metropolitanes són especulatives i han estat les grans responsables d’això que els economistes diuen la financiarització de l’economia.  Sí, però també són enormement creatives, amb un pes molt important dels elements de ciència, de cultura.

Per tant, en les metròpolis avui s’expressen amb intensitat les principals contradiccions del segle XXI. I aquesta és una realitat que fa 3 o 4 dècades no existia. Ha estat d’un desenvolupament molt i molt ràpid. És una realitat planetària, però amb diferents configuracions.

De megalòpolis i megaregions urbanes

Amèrica Llatina—com Àsia i Àfrica– ha tingut un procés d’urbanització galopant en un model de megalòpolis. Sao Paulo, Ciutat de Mèxic, Buenos Aires, Rio, Bogotà i Lima, per sobre dels 10 milions d’habitants. O Santiago, Belo Horizonte, Guadalajara, Monterrey, entre 5-10 milions.  Megalòpolis que absorbeixen població, amb poques relacions socials i poc interconnectades entre elles. Però que són monstres demogràfics, socials, econòmics, etc.

Europa és diferent. No tenim grans megalòpolis. Cap ciutat europea està entre les principals megalòpolis del món.  Però, en canvi, tenim una xarxa molt densa de megaregions urbanes, sense cap mena de preconcepció institucional, com les xarxes metropolitanes del Rhin, dels Països Baixos i Bèlgica, l’Atlàntica i la nostra, la que va per tota la Mediterrània Occidental i puja fins a Lió, entre Montpeller i Tolosa. Aquesta xarxa d’àrees metropolitanes interconnectades és molt important.

Als Estats Units, per exemple, hi ha un model mix.  Hi ha xarxes metropolitanes, però amb grans megalòpolis: Nova York a la costa est, Los Ángeles a Califòrnia. Diem que a Catalunya en les últimes dècades hem urbanitzat molt el país i sobretot el litoral, que dels 8 milions de persones que avui hi habitem,  probablement 6 milions vivim en les comarques del litoral. En canvi, penseu que si el mapa de Catalunya el posem sobre la costa Est dels EUiA, aniria de Boston a Washington, amb Nova York i Baltimore entremig, i allà no viuen 6 milions, viuen gairebé 60.  Imagineu-vos. Per tant, a Catalunya vivim amb densitat relativa.

Barcelona, un potent motor econòmic 

Ara aterrem en la nostra metròpoli. És veritat que és un motor econòmic que funciona, que és potent, és un dels grans motors econòmics de la Mediterrània Occidental, i després de la pandèmia i a diferència de la crisi del 2008-2010  hem tingut una recuperació econòmica relativament ràpida: l’ocupació ha aguantat bé i la qualitat de la mateixa ha millorat molt.

Penseu que a la metròpoli, abans de la reforma laboral, de tota la nova contractació, un 85% eren precaris i ara estem per sota del 40%; l’escut de protecció social generat a partir de la pandèmia ha impactat reduint els nivells de pobresa de manera important. Vivim en una metròpoli potent i amb instruments d’intervenció que generen determinats nivells de cohesió social, sobretot si ho comparem amb altres metròpolis més desiguals i més fracturades en el món i a Europa.  

Però amb risc d’exclusió social

Tot i així, tenim el risc d’exclusió social, segons un indicador europeu, harmonitzat, la taxa Arope, que combina tres elements: la pobresa relativa (llars que tenen uns ingressos per sota del 60% de la mitjana del territori de referència), la privació material severa (pobresa en termes absoluts, és a dir, aquelles llars que no poden cobrir determinades necessitats bàsiques) i la baixa intensitat laboral (persones que en els últims 12 mesos no han anat més enllà d’un 20% del seu potencial laboral). Bé, doncs, suposa el 27,2% a l’àrea metropolitana. 

Però potser encara més important és que la distribució d’aquesta taxa d’exclusió social entre col·lectius és enormement asimètrica.  Per edat, la gent gran suma el 16%; la infància, el 30%. La taxa de pobresa infantil multiplica per dos la gent gran. Per origen, la població autòctona representa el 11%; la migrant, 43%. La taxa d’exclusió social de la població migrant multiplica per quatre la de la població autòctona.

L’habitatge, més rellevant que la feina

A més, avui, l’habitatge és molt més important fins i tot que la feina en les trajectòries d’exclusió social per les enormes dificultats d’accedir-hi i de poder mantenir-lo. El 42,6% de les persones que viuen en lloguer a l’àrea metropolitana hi destinen per sobre d’un 40% dels seus ingressos mensuals. 

L’última enquesta d’equació urbana que hem fet en la metròpoli ens diu que de tota la mobilitat metropolitana residencial  un 24%, un de cada quatre, és mobilitat forçada.  És a dir, per impossibilitat de fer front al lloguer. És això que el moviment pel dret a l’habitatge  anomena els desnonaments invisibles: no són per llançament judicial, però són desnonaments.

Segregacions urbanes

Passem de les desigualtats socials a les segregacions urbanes, és a dir, com aquestes desigualtats s’expressen en el territori. A l’Institut Metròpoli hem creat l’Índex de Vulnerabilitat Urbana (IVU), que ens permet saber com tots els barris dels municipis de la metròpoli se situen en una sèrie d’indicadors de caràcter social i de caràcter residencial. Si ho posem en el mapa hi ha una concentració elevadíssima al Besòs, molt més que al Baix.

 I això suposa fragilitats comunitàries. Sabem que els territoris més vulnerables tenen menys capacitat de resposta. Però no només perquè tenen indicadors socials i residencials pitjors, sinó perquè normalment són més fràgils des del punt de vista comunitari, del teixit associatiu, d’equipaments de proximitat, de capacitat d’innovació social i, per tant, que la seva ciutadania generi respostes autogestionades en moments de crisi. 

L’asimètrica despesa pública local 

També tenim asimetries institucionals. Si distribuïm els municipis en funció de la seva despesa pública per càpita, el 25%  amb menys capacitat de despesa per càpita, inverteix 874 euros. El quartil amb més capacitat de despesa hi destina 1.441 euros. Aquí la desigualtat ja és molt alta, gairebé doble.  Però ara si mirem quina és la distribució  de les rendes més baixes i de les rendes més altes torna a haver-hi una relació inversament proporcional. Concentració de necessitats, poques capacitats.  Concentració de capacitats, poques necessitats.

És molt important que cada municipi faci esforços en despesa social. Però si només és municipi a municipi, això avui amplia fractures. La metròpoli ha de disposar d’un espai institucional  amb capacitat de redistribució si no la volem fracturada, si la volem cohesionada. Benvingut sigui el pla de barris metropolità, però només s’hi destinen 10 milions d’euros. El decalatge entre les necessitats i el pla de barris metropolità avui és enorme. Tant de bo que això obri una porta perquè realment l’àrea metropolitana esdevingui no una mena de diputació dels ajuntaments metropolitans que faci una distribució lineal, sinó un veritable autogovern de la metròpoli que redistribueixi recursos en funció de prioritats.

Riscos ecològics i mobilitat

Estem construint l’Index de Vulnerabilitat al Canvi Climàtic (IVAC) i les primeres dades diuen que els efectes socioterritorials del canvi climàtic tampoc no són homogenis: hi ha 590.000 persones a l’àrea metropolitana exposades a la calor extrema, a l’escalfament global, amb pautes de concentració en territoris vulnerables molt per sobre de la mitjana del conjunt metropolità.

El mateix passa amb les taxes de contaminació. I amb la mobilitat quotidiana laboral, la d’estudis i la personal. Necessitem transitar cap a una mobilitat sostenible i tenim el potencial de fer-ho, en bona part, avui mateix: el 40% dels viatges a la feina en vehicle privat es podrien fer sense increment de temps en modes més sostenibles (gairebé 350.000 desplaçaments al dia).  

 Article publicat a Nació Digital 21 de maig de 2023 

https://www.naciodigital.cat/opinio/26075/nou-municipalisme-mes-enlla-28-maig

El 28 de maig hi ha eleccions municipals. Els resultats determinaran les prioritats, opcions i models urbans que s’aniran configurant els propers anys. Més enllà d’aquests resultats, però, operen algunes tendències de fons que poden enfortir el municipalisme com a aposta estratègica d’autogovern democràtic, en un marc d’interdependències i sobiranies compartides. Una nova vertebració de la governança global amb més poder(s) de proximitat. Hem viscut ja, des de fa alguns anys, algunes d’aquestes dinàmiques. Caldrà cuidar-les i orientar-les amb sentit.

En efecte, la gran recessió i el cicle austeritari van deixar ferides en el teixit social. L’emergència climàtica i la covid, poc després, desplegaven impactes quotidians sobre els col·lectius més vulnerables. A la fi de la pandèmia s’encadenaven invasió i guerra a Ucraïna... i espirals d’inflació a cada cantonada. A ciutats i barris d’arreu del món, d’altra banda, s’anaven activant apostes municipalistes i pràctiques d’innovació comunitària. Es tracta, tot plegat, de l’entramat local-global, les connexions diàries entre el veïnat i el planeta. Avancem, amb aquest bagatge, cap a l’horitzó 2030: un món nou d’incerteses radicals; un temps on abordar l’exigència ètica de construir esperances tangibles. Les transicions del canvi d’època (ecològica, cultural, digital, demogràfica) convoquen a l’articulació d’un nou contracte social. Una ciutadania possible on la gramàtica municipalista pot guanyar força: perquè la quotidianitat és l’únic àmbit on cristal·litzen transformacions; perquè la proximitat permet reconnectar les institucions amb la gent senzilla.

Al llarg de les últimes dècades, la vella política ha anat acumulant problemes i limitacions per processar els canvis. Han aparegut dinàmiques globals desregulades i escenaris estatals de replegament autoritari. Moltes ciutats, tanmateix, han mantingut oberta la finestra democràtica, han teixit suports enfront les vulnerabilitats i han aprofundit processos de revolució verda. Han fet possible, en síntesi, formes més col.lectives i saludables de viure. S’han enfortit, alhora, vincles i xarxes de suport mutu: espais guanyats de fraternitat. Es tracta, en definitiva, de la disputa sobre la configuració dels entramats globals de la governança. Un escenari on afrontar el repte de situar ciutats i governs locals com a protagonistes -subjectes polítics- d’un món on erigir alternatives practicables a injustícies globals i fronteres estatals.

Les ciutats del 2023 expressen totes les tensions i els reptes del segle XXI: són tan vulnerables a l’especulació com activistes i cooperatives; carregades de tantes fragilitats socials com energies comunitàries; responsables de l’escalfament global i referents alhora de transicions ecològiques avançades. Les ciutats del segle XXI poden resultar l’espai on articular igualtat amb diferències, i autonomia amb vincles. I el nou municipalisme pot resultar el projecte col·lectiu on generar comunitat i acollida: l’esfera democràtica de trobada entre benestar, arrelament i responsabilitat climàtica. A hores d’ara, des de la suma d’experiències concretes, ciutats i territoris com Amsterdam, Barcelona, Bogotá, Copenhague, Jackson, Rojava, Viena… van configurant una esfera municipalista referent de democràcia comunal i economia solidària; d’interculturalitat i feminisme; de gestió pública de l’aigua, mobilitat sostenible i transició energètica; de control de lloguers i transformació urbana. Tot això configura les coordenades de fons on seguir desplegant, els propers anys, respostes locals a reptes globals: els reptes de cuidar la vida, protegir les persones i enfortir les comunitats.

Cuidar la vida, ja que la crisi ecològica i la pandèmia han accelerat i intensificat el procés de canvi de paradigma urbà. Guanyar la batalla pel clima esdevé condició de possibilitat per a qualsevol altre projecte col.lectiu. I la transformació de les ciutats opera com a clau de volta per fer-ho factible. Ens hi va la vida. El repte passa per bastir un municipalisme en defensa del clima, on construir sobiranies de proximitat. Un futur de barris verds i biodiversitat, amb mobilitat activa i compartida, carrers i places on respirar aire net, conviure i exercir ciutadania. Protegir les persones, perquè les desigualtats s’han incrementat i res no és més corrosiu. L’habitatge -amb la pobresa infantil i l’exclusió de col·lectius migrants- s’instal·len en el nucli dels riscos d’exclusió. Emergeix un doble repte interconnectat. Enfortir el municipalisme per la inclusió, amb polítiques socials innovadores, més localitzades i comunalitzades, on l’esfera local esdevingui l’eix vertebrador del dret a l’habitage i a la ciutat. I enfortir el municipalsme de la diversitat, feminista i LGTBI, acollidor i intercultural, on el dret a la ciutat ho sigui per a totes les edats. Enfortir les comunitats, perquè quan les desigualtats es cartografien en el territori apareixen amb força segregacions urbanes i fragilitats comunitàries. I aquí el municipalisme torna a esdevenir fonamental. L’esfera local hauria de disposar de l’instrumental d’acció per millorar els hàbitats més vulnerables, enfortir llurs capacitats de resposta col.lectiva, i articular la quotidianitat amb una organització comunitària i compartida de les cures. Tres dimensions travessades pel repte compartit d’impulsar models de prosperitat sense creixement, amb forta presència d’infraestructures econòmiques comunals.  

Creuant tot l’anterior, l’aposta municipalista pot canalitzar una gramàtica política més humil per escoltar i més oberta a aprenentatges; més empàtica per incorporar el batec de les intel·ligències col·lectives; més valenta per innovar i alterar les relacions socials de poder. Una política de la quotidianitat amb la deliberació ciutadana i la construcció del comú gravades a la pell.

Al llarg dels últims anys, el nou municipalisme ha dibuixat camins que humanitzen la política i amplien la democràcia; ha explorat utopies quotidianes a través del diàleg entre diferents, enfront a discursos d’odi i pràctiques de trinxera. Queden molts camins a recórrer, i cal més municipalisme per fer-ho. Davant la geopolítica dels estats i els seus tambors bèl·lics, la cultura de pau de pobles i ciutats; davant d’estats i mercats excloents, la sintaxi d’allò comú; davant la depredació climàtica del planeta, l’ecologisme de cada dia. Més municipalisme per no deixar ningú enrere i ningú sol, per construir sentit col·lectiu en contextos d’incerteses i fragilitats. En ple segle XXI, la política democràtica ha de construir les condicions per fer el futur possible. Per fer-lo més inclusiu i habitable necessitem que sigui una democràcia de proximitat modesta i audaç, que s’assembli a la vida de la gent i no sigui aliena a cap dels seus problemes, a cap dels seus horitzons d’esperança.

(Decàleg elaborat pel 'Conversatori sobre Acció Comunitària) 

1. Nuestro mundo de la acción comunitaria Quienes hemos elaborado este texto somos personas interesadas en el estudio e implicadas en la práctica de la acción comunitaria. En este breve documento queremos plasmar un cierto y mínimo lenguaje común y algunas visiones o concepciones básicas compartidas, con el fin de contribuir al impulso y la mejora de nuestra acción comunitaria, sobre la base del fortalecimiento de los lazos y colaboración entre nosotras y, por tanto, de una mayor vertebración de nuestro mundo de la acción comunitaria; un mundo que es de por sí diverso y cambiante y que está abierto siempre a nuevas personas, experiencias y aportaciones. 

2. Comunidad: realidad y proyecto, simultáneamente Cuando hablamos de comunidades, en estas páginas, nos referimos a realidades existentes. Las comunidades existen, las relaciones comunitarias existen. Pero somos conscientes de que, en muchas ocasiones, la comunidad es más un proyecto que una realidad. Quizá hablamos más de la comunidad porque echamos de menos la comunidad. Muchas veces la comunidad a la que nos referimos es una comunidad en construcción, incluso una comunidad soñada: un proceso de profundización y extensión de relaciones y dinámicas comunitarias que, en contextos de individualismo, desvinculación, expropiación de la dimensión comunitaria de las personas y retroceso de la democracia, se abre camino. 

3. Comunidad: de qué estamos hablando Hablar de comunidad es hablar de un grupo o un conjunto de personas, de un sistema o ecosistema de relaciones, emociones y referencias. La comunidad sería una realidad más reducida y abarcable que la sociedad. Parece que el concepto de comunidad nos remite a una cierta importancia, entre esas relaciones, de las relaciones primarias de afecto, compromiso y reciprocidad (sean más intensas o más débiles) y de una cierta autoidentificación e identificación desde fuera de unas personas (y no otras) como miembros de la comunidad. La comunidad frecuentemente tiene conexión con un territorio significativo y una historia más o menos narrada. Hablar de comunidad también conduce a hablar de posibilidades de autoorganización solidaria, economía colaborativa, institucionalidad de proximidad. De ciudadanía activa, agencia política, democracia participativa. Ponemos el foco en la comunidad, pero no desconocemos la existencia de determinaciones o determinantes estructurales sociales que la atraviesan. También sabemos que no todos estos ingredientes o rasgos son imprescindibles para que podamos hablar de comunidad (puede haber realidades comunitarias en las que falte alguno de ellos). 

4. La comunidad como realidad conflictiva y bien deseable Sabemos que las comunidades pueden ser negativas, dañinas y perniciosas y que en ellas encontramos barreras, segregación, hostilidad, maltrato y violencia. Las comunidades reales, en todo caso, son imperfectas y conflictivas y están atravesadas por contradicciones y antagonismos. Rechazamos la visión edulcorada, consensual y estática de la comunidad que oculta interesadamente injusticias estructurales que rompen y deforman las comunidades y apostamos por la construcción de comunidades participativas, equitativas y fraternas. Afirmamos, en todo caso, que estar en comunidad, participar en relaciones, redes y sistemas comunitarios es, en principio, bueno para las personas. Es capital relacional y activo valioso para la persona. La comunidad, entonces, puede ser un factor positivo para la calidad de vida y el bienestar de las personas; espacio de acogida, hospitalidad, confianza, cuidado y protección; así como articulador de la participación ciudadana para el bien común y el interés general. 

5. Acción comunitaria: hacia una delimitación Llamamos acción comunitaria a una actuación colaborativa, organizada e intencional de dinamización participativa de una comunidad hacia un objetivo compartido, que busca su empoderamiento colectivo, su transformación como sujeto consciente y la mejora de la vida de todas las personas que son o pueden ser parte de ella. La acción comunitaria se apoya en las dinámicas comunitarias realmente existentes e intenta ayudar a que sus potencialidades se desarrollen y fructifiquen en comunidades abiertas e inclusivas, catalizando los vínculos y las relaciones entre las personas. La expresión intervención comunitaria (o trabajo comunitario) podría referirse más bien a una acción comunitaria realizada por (o en la que participan) profesionales. Desarrollo comunitario haría más bien referencia a la finalidad de la acción comunitaria. En cualquier caso, acción comunitaria parece ser la expresión en la que más tradiciones se pueden reconocer y con la que más personas podemos sintonizar. 

6. Enfoque, mirada, orientación, perspectiva comunitaria Hay actuaciones que, como tales, no pueden ser consideradas en o por sí mismas como acción comunitaria pero que pueden ser especialmente fértiles en su contribución a la generación de posibilidades de acción comunitaria. Nos referimos a servicios, programas o intervenciones con enfoque comunitario, mirada comunitaria, orientación comunitaria o perspectiva comunitaria, que pueden realizarse en (o con) diferentes contextos, encuadres, escenarios o ámbitos. Cuando se habla, por ejemplo, de atención comunitaria, nos estamos refiriendo a servicios o intervenciones que tienen en cuenta la dimensión comunitaria de las personas y se apoyan en (y dan soporte a) entornos y relaciones comunitarias de las personas que reciben la atención. Compartir enfoque, mirada, orientación o perspectiva comunitaria puede ser una buena base para construir encargos explícitos y estrategias transformadoras de acción comunitaria. 

7. Acción comunitaria: instituciones públicas y sociedad civil Son diversos los agentes que pueden realizar (o tomar parte en) iniciativas de acción comunitaria. En todo caso, si hablamos de acción comunitaria, la intervención del sector público (personas con responsabilidades políticas y técnicas) ha de desencadenar necesariamente (o ser activada por) un protagonismo de la sociedad civil, un aumento de la capacidad de agencia de ésta, una potenciación de su acción colectiva. Acción colectiva merecedora de compromiso y respeto como fuente que es de profundización democrática a través de la cogestión de políticas públicas. 

8. Acción comunitaria y ámbitos de actividad En algunos casos la acción comunitaria es sectorial, es decir, tiene lugar principalmente dentro de un determinado ámbito de actividad, como puede ser, por ejemplo, el ámbito de la salud, de la educación, de los servicios sociales, del empleo, del urbanismo, de la vivienda, de la cultura, del turismo, de la seguridad u otros. En el caso de la acción comunitaria sectorial hay una sinergia entre la finalidad propia del ámbito (por ejemplo, en el caso del ámbito sanitario, la salud) y la finalidad definitoria de la acción comunitaria (la construcción de comunidad) que realiza aportaciones especialmente importantes en claves de prevención y promoción. Lógicamente también existe la acción comunitaria que se realiza fuera o más allá de los ámbitos sectoriales (o que los atraviesa y los conecta entre sí). En cualquier caso, tanto las políticas públicas sectoriales como las transversales ofrecen servicios y equipamientos (estructuras e infraestructuras sociales) de proximidad que son importantes para la acción comunitaria. 

9. Acción comunitaria, profesiones y disciplinas, metodologías y tecnologías Cuando la acción comunitaria es diseñada, realizada y evaluada por profesionales, hemos de entender que se trata de un campo en el que operan diversas profesiones y disciplinas (o áreas de conocimiento). Cada una de estas profesiones y disciplinas y todas ellas juntas disponen de un acervo de metodologías y tecnologías comunitarias, mereciendo aquí una mención especial la investigación-acción participativa. Apostamos por una acción comunitaria con aliento ético y por más investigación y evaluación que nos permitan contar con evidencias que sean cada vez más convincentes para impulsar la acción comunitaria. 

10. Vertebrando nuestro mundo de la acción comunitaria Las personas que hemos elaborado este sencillo documento (integrantes, por ello, del que hemos llamado Conversatorio sobre Acción Comunitaria, lugar abierto para seguir debatiendo y construyendo) nos damos la mano y la ofrecemos a otras personas para seguir vertebrando nuestro mundo de la acción comunitaria, para ir profundizando y desarrollando lo que decimos en él. Y sobre todo nos comprometemos a seguir llevándolo a la práctica en una acción comunitaria que queremos cada día más extendida y transformadora.