Article publicat a Crític (21 febrer 2020)
https://www.elcritic.cat/opinio/la-metropoli-de-barcelona-desigualtats-socials-fractures-urbanes-i-agenda-de-politiques-50106

La reactivació econòmica no és suficient per cosir les greus ferides socials i urbanes que va deixar la Gran Recessió a la metròpoli de Barcelona. Després de cinc anys de recuperació —amb increment sostingut de la renda per càpita—, la desigualtat d’ingressos es manté al nivell dels moments més punyents de la crisi. No s’ha produït tampoc, en el cicle més recent, una reducció de la taxa de pobresa, i malgrat que ha millorat la capacitat de cobertura de necessitats bàsiques, la situació d’estrès econòmic continua ofegant àmplies capes de la societat metropolitana. Resulta avui evident que la millora de les condicions de vida del conjunt de la població de la metròpoli no s’està produint a partir d’una lògica inercial connectada a l’impuls de l’economia. Hi ha senyals clars que indiquen la doble necessitat de canvi de model, i de polítiques innovadores d’àmbit metropolità, per tal de revertir els efectes de la crisi, construir inclusió social en un marc de riscos emergents, i evitar que les fractures urbanes acabin adquirint caràcter estructural. 

Des de la transició democràtica fins a l’esclat de la bombolla immobiliària el 2007, la metròpoli de Barcelona va viure un període de reducció de la desigualtat social. Les tres dècades de la nostra particular i tardana golden age, van resultar de la combinació de tres factors principals: a) la millora de la xarxa de serveis i transferències de l’estat de benestar; b) la creació sostinguda de llocs de treball, amb especial creixement de les ocupacions intermèdies; c) els avenços en la incorporació de les dones a l’esfera laboral, amb la conseqüent expansió de les llars de doble ingrés. Aquest procés va començar a tocar sostre en el tombant de segle i es va trencar del tot a partir del 2010. L’espiral de destrucció d’ocupació que es va desencadenar, acompanyada per la gestió austeritària de la crisi i el col·lapse del sistema de protecció social, van produir un ràpid i intens increment de la desigualtat, la qual va tornar a situar-se al nivell de 1995: en pocs anys, la metròpoli va viure un retrocés de gairebé dues dècades en termes de cohesió social. Es tracta d’un fet sense precedents. Som ara a la metròpoli del 2020. S’ha generat una base sostinguda d’evidències que permeten caracteritzar un esquema metropolità post-crisi, pel que fa a les condicions de vida,  amb alguns elements centrals que el configuren: la cronificació de desigualtats i exclusions; una esfera laboral feble marcada per vinculacions precàries; i l’emergència d’un eix clau de vulnerabilitat a l’entorn de l’habitatge i la segregació urbana. 

Avui a la metròpoli tendeixen a cronificar-se els nivells de desigualtat propis del marc de la crisi, amb una taxa de pobresa lleugerament a l’alça, 21,3% (684.000 persones), i situacions de privació material severa que afecten a l’entorn del 5% de la població (160.000 persones). La distribució de la pobresa és asimètrica entre col·lectius. Cal destacar l’elevada pobresa infantil, patida per més d’una quarta part dels menors de 16 anys de la metròpoli: 26,4% el 2017-2018. En l’origen d’aquesta realitat trobem la precarietat laboral i l’impacte negatiu que comporta encara avui la maternitat en les trajectòries ocupacionals femenines. Però també les enormes febleses de les polítiques familiars i d’infància dels règims de benestar estatal i autonòmic, pel que fa sobretot a les transferències monetàries.

En relació a l’esfera laboral, encara no s’ha recuperat a la metròpoli el nivell d’ocupació previ a la crisi. La taxa d’atur a finals del 2018 a la demarcació de Barcelona era d’un 11,3%, gairebé el doble de la registrada en el mateix moment del 2007, un 6,4%. Més atur i sobretot més precarietat. El nou model de creació d’ocupació ve definit per l’increment dels contractes temporals (per sobre del 85% de la nova contractació), els falsos autònoms, el treball parcial involuntari i la reducció de salaris en termes reals (un 5% respecte el 2010). 

Una dimensió especialment greu la configura l’increment de la pobresa laboral^[1] a l’àrea metropolitana, la qual passa del 13,3% el 2011 —en plena crisi— al 15,4% el 2017-2018. La precarietat i la seva expressió en forma de pobresa laboral afecta particularment als adults que encapçalen llars amb infants i a la població jove, repercutint de forma clara en els elevats nivells de pobresa infantil i juvenil. Cal afegir també una realitat d’exclusió laboral com a factor explicatiu clau de les situacions de pobresa més severa. L’atur de llarga durada afecta sobretot a la població activa poc qualificada d’edat avançada, insuficientment coberta per un sistema de garantia de rendes molt feble. En aquest camp, la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), aprovada pel Parlament el 2017 com a eina bàsica d’inclusió econòmica, no està responent com s’esperava.

El tercer vector clau en la cartografia social de la metròpoli el configuren l’habitatge i la segregació urbana. La qüestió habitacional s’erigeix avui com a eix central dels riscos d’exclusió. L’escalada de preus del lloguer que s’ha produït a Barcelona des del 2014, i que ràpidament s’ha difós en l’àmbit metropolità, ha impactat a una part rellevant de la població. Avui un 31,1% dels residents a la metròpoli viu en règim de lloguer, dels quals el 36% destina al pagament de l’habitatge més del 40% de la renda familiar. Aquesta situació de sobrecàrrega de despeses d’habitatge afecta especialment a la població amb rendes baixes, així com a la població jove emancipada, ampliant els seus riscos de privació material: l’any 2017-2018, el 27,4% de la població metropolitana expressava dificultats per arribar a final de mes. No es pot oblidar que la bombolla urbana del lloguer es produeix en un marc d’absència de regulació pública de preus, de pràctica inexistència de límits a comportaments especulatius i de feblesa estructural del parc públic de lloguer social.

Més enllà de l’habitatge, les desigualtats socials es plasmen també en termes de fractures urbanes. En efecte, els espais centrals resten subjectes a dinàmiques visibles de gentrificació. Però hi ha una cara oculta de la metròpoli. Es tracta d’una gramàtica de vulnerabilitat, concentrada i persistent, que afecta àrees significatives dels eixos del Besòs i del Llobregat, dos espais de caràcter nítidament metropolità. A l’eix Besòs es troben 23 dels 39 barris metropolitans amb l’índex de vulnerabilitat urbana (IVU)^[2] més elevat. El 24% de la població d’aquest àmbit habita en barris d’alta concentració de problemes sociourbanístics, per un 13,1% en el conjunt de l’àrea metropolitana. La lògica espacial de la reactivació econòmica esperona també la reproducció de la desigualtat en l’eix centre/perifèria: els darrers anys, a la primera corona metropolitana s’ha incrementat el risc d’exclusió per sobre del municipi de Barcelona. No existeix avui, tanmateix, una agenda metropolitana orientada a la redistribució urbana i a la millora dels barris més vulnerables.

Es configura en síntesi una metròpoli on creix la renda; i on es consolida alhora la regressió social de l’última dècada: que perpetua alts nivells de desigualtat i situacions greus de pobresa infantil; que amplia les precarietats en els vincles laborals; que dispara els riscos d’exclusió habitacional; i que reprodueix fractures urbanes i vulnerabilitats de barri. Són dimensions que configuren un catàleg emergent de fragilitats amb escasses respostes públiques: enfrontades a una arquitectura poc consistent i anacrònica de l’estat de benestar; a una distribució de polítiques socials i urbanes on l’escala metropolitana juga un paper residual. El canvi de model cap a una metròpoli més inclusiva implica necessàriament una nova agenda social i urbana, així com la construcció d’una forta dimensió metropolitana en les polítiques públiques d’aquesta agenda.

Cal en primer lloc una estratègia metropolitana d’inclusió i benestar. Els municipis amb més col·lectius vulnerables són també els qui tenen menys capacitat institucional per a fer-hi front. Hi ha una relació inversament proporcional entre necessitats i recursos. La construcció d’una metròpoli més cohesionada, municipi a municipi, ha tocat sostre. És més, en absència d’una escala metropolitana de redistribució, les desigualtats avui s’amplien. Les polítiques de garantia de rendes podrien jugar un paper central per corregir aquesta situació: un ingrés metropolità d’inclusió complementari a la RGC a partir de l’alineament i potenciació de les prestacions municipals; dotar d’escala metropolitana el Fons 0-16 de Barcelona (que ha reduït a la meitat la pobresa infantil severa a la ciutat); o l’aprovació, com a Londres, d’un salari mínim metropolità. En el terreny dels serveis, la metròpoli podria garantir xarxes socioeducatives i de cura en el marc d’una estratègia vinculada a la igualtat de gènere i al canvi demogràfic.

És també necessària una agenda potent d’habitatge i de millora de barris. Caldria desplegar amb força i recursos l’operador metropolità per a la promoció de lloguer assequible; enfortir els programes de rehabilitació amb criteris socials i de transició energètica; i dotar de dimensió metropolitana l’avançada política de sensellarisme articulada a Barcelona. Tampoc la metròpoli hauria de quedar al marge de l’impuls a formes cooperatives d’habitatge i, fins i tot, jugar un paper actiu en els necessaris mecanismes de regulació de preus del lloguer. En l’àmbit de la vulnerabilitat urbana, s’acumulen els arguments per un Pla de Barris metropolità, com a estratègia de justícia espacial i de coproducció de polítiques. I no hauria d’esperar més el desplegament de l’Agenda Besòs, aprovada el  2017, amb un catàleg de 50 accions concretes. Cal recordar que 16 dels 25 barris més vulnerables de l’àrea metropolitana es troben a l’eix Besòs. 

El municipalisme, sens dubte, ha estat i és una palanca de construcció del dret a la ciutat. És necessari, però no és ja suficient. La ciutat real és la metròpoli. I la que emergeix després de la crisi porta inscrites a la pell desigualtats socials i fractures urbanes, en el marc d’un model econòmic i institucional que les reprodueix. La posada en marxa d’una agenda potent de benestar, habitatge i barris sembla ineludible si es tracta de transformar el model i avançar en la construcció del dret a la metròpoli.

---

^[1] La taxa de treballadors/es sota risc de pobresa es refereix a la proporció de població entre 18 i 59 anys que, estant ocupada un mínim de 6 mesos a l'any disposa d'uns ingressos per sota del 60% de la mediana de l'àmbit territorial de referència.

^[2] Índex compost format per quatre dimensions de vulnerabilitat (laboral, econòmica, sociodemogràfica i residencial) amb vuit indicadors calculats a escala de barri, en el conjunt de barris de l’àrea metropolitana.

La dècada dels anys 10 ha estat un temps travessat per canvis intensos. El document adjunt aporta una mirada municipalista, amb Barcelona com a referència. Es tracta del recull d'una vintena de textos curts que he anat escrivint –la majoria d’ells articles publicats en premsa- ordenats de forma cronològica en dues etapes: la primera, ‘construint l’esperança’ (2011-2015) aplega reflexions dels anys previs i moments inicials de l'articulació de la confluència; la segona, ‘construint el somni’ (2015-2019) la formen escrits entorn l’acció de govern de Barcelona en Comú, amb pinzellades sobre contextos més amplis d’àmbit metropolità i de municipalisme global. En síntesi, un ventall d’aproximacionsa amb l’objectiu de teixir una mirada –construida en contextos col.lectius- sobre la dècada municipalista. 

UNA MIRADA MUNICIPALISTA. Recull de reflexions d'una dècada

Article publicat a Crític 12 juny 2019. (I.Blanco, R.Gomà)

1. Les eleccions municipals del 2015 van significar a Barcelona l’obertura d’un temps nou. L’articulació de Barcelona en Comú va implicar dotar d’expressió política a les energies del 15M i a la defensa dels drets bàsics enfront l’austeritat neoliberal, amb voluntat constructiva. L’aposta va reeixir, conformant una nova majoria a la ciutat. En un context difícil, marcat d’una banda pels impactes socials de la crisi i les retallades, i d’altra banda per l’hostilitat de l’establishment econòmic i mediàtic, l’acció del govern d’Ada Colau ha resultat emblemàtica. Ha estat un exercici quotidià, amb els seus límits i errors, de reconnexió de les institucions al bé comú, de retorn de la política municipal a la ciutadania. Ho ha fet desplegant un ventall d’accions fortament arrelades en valors: des de l’expansió de la inversió social a l’obligació del 30% per habitatge assequible, passant pel pla de barris o l’operador enèrgetic públic; des de l’agenda feminista i LGTBI a la remunicipalització de serveis, passant per la justícia climàtica o l’impuls a l’economia cooperativa. De la mà d’aquestes realitats, ha crescut el paper de la ciutat al món. Barcelona ha esdevingut referent mundial de l’alternativa municipalista als mercats globals i a les fronteres estatals; espai d’esperança democràtica enfront els discursos de l’odi; bandera dels qui arreu del planeta construeixen futur des de les ciutats com a nous subjectes polítics. Ara tot això està en joc. Ho està la possibilitat de consolidar i ampliar l’agenda del canvi. El món ens mira.      

2. El resultat del passat 26 de maig a Barcelona torna a presentar elements de gran interès. Creix la participació, però la segregació urbana es projecta en un augment de les desigualtats participatives (14,5 punts entre Sarrià i Nou Barris; 10,7 punts el 2015). Per primer cop en l’actual etapa democràtica ERC guanya, i es dóna un empat a regidories amb la segona força, BComú, a menys de 5.000 vots. Les tres candidatures més votades són d’esquerres, i sumen 28 de 41 electes (un 68,3%); en clau territorial, guanyen a 9 dels 10 districtes (6 BComú, 2 ERC, 1 PSC). Són fets sense precedents.  Són resultats que refermen el caràcter nítidament progressista de la ciutat: a l’últim baròmetre municipal, un 64,5% de la població se situava a l’esquerra; a l’enquesta de valors socials, la solidaritat, l’acollida o la consciència ecològica obtenen uns registres àmpliament majoritaris. L’hegemonia política i social de les esquerres, d’expressió molt plural, reflecteix la creixent complexitat social i urbana de Barcelona. Ara bé, les eleccions determinen la composició del consell municipal; l’alcalde o alcaldessa s’elegeix al plenari de constitució. Es tracta de la gramàtica política del model parlamentari, que en l’esfera local incorpora una clàusula final en favor de l’opció electoral guanyadora. No és un mal sistema: prioritza, primer, el suport de la majoria, i tanca l’escenari, després, amb un mecanisme d’elecció automàtica de la força més votada. Les regles del joc són per tant nítides: no hi ha, d’entrada, cap determinació sobre l’alcaldia. S’obren possibilitats diverses, totes elles igualment legítimes. ERC i BComú, separades per menys de l’1%, tenen tota la legitimitat per proposar i treballar acords de govern i candidatures a l’alcaldia.

3. En el marc de la realitat complexa de Barcelona, i davant dels escenaris oberts que plantegen els resultats electorals del 26M, la proposta d’un govern municipal tripartit (ERC, BComú, PSC) incorpora elements rellevants i positius. D’entrada, reflecteix amb fidelitat l’àmplia majoria d’esquerres i la seva pluralitat. Una ciutadania que envia un missatge tan nítid, no hauria de ser atesa amb l’articulació responsable d’un govern progressista i inclusiu? Es tracta, a més, d’una fórmula que suma perfils socials i territorials diversos: majoritària entre la gent jove i les capes populars; majoritària als barris vulnerables i també a l’Eixample. El tripartit, en segon lloc, configura una plataforma per governar de manera estable, per fer-ho des d’un programa d’accions acordat (habitatge, crisi climàtica, reducció de les desigualtats, educació pública, mobilitat sostenible, innovació...), situant les persones al centre de les polítiques, i a Barcelona al centre de la política. I és, finalment, una aposta de transversalitat, de superació de la dinàmica de blocs. El municipalisme, des de la capital del país, podria aportar condicions inicials de desbloqueig, ajudant a dibuixar un camí de superació del conflicte per mitjà de la política democràtica, que ens situi més enllà del binomi asimètric repressió (realitat)/ procés (relat). Sí, sobren els motius, però no sembla gens fàcil. És prou evident que ERC i PSC es troben avui instal·lats en una dinàmica de vetos creuats: una partida que disputen en una lògica no municipalista, on Barcelona hi queda relegada; un joc d’exclusions mútues alineades en l’eix procés/antiprocés, que prioritzen i alimenten. La proposta del govern tripartit parteix, en canvi, de reconeixements creuats, i s’erigeix com a garantia d’un govern municipalista, de polítiques valentes i transversals.

4. El sentit de la decisió de presentar la candidatura d’Ada Colau a l’alcaldia és prou clar: el joc de miralls excloents entre Esquerra i socialistes no arrossega els comuns; no aconsegueix forçar a BComú a renunciar a l’objectiu estratègic d’obrir una nova fase municipalista, que cap altra força política no està en condicions de garantir. A partir d’aquesta constatació, una bateria d’arguments avalen l’opció de no renúncia d’Ada Colau. Tres d’ells són clau. En primer lloc, la consolidació i ampliació de l’agenda del canvi. Resulta cabdal dotar d’horitzons de futur a qüestions com el pla clima, les superilles urbanes i socials, la connexió del tramvia, la recuperació de sobiranies sobre els bens comuns, les polítiques pel dret a la ciutat, o l’enfortiment de l’autoritat democràtica enfront els agents de l’economia extractiva. En segon lloc, la consolidació i ampliació del municipalisme global. En temps del Brèxit i Salvini, de Trump i Bolsonaro, Barcelona ha teixit xarxes amb Nova York, Londres, Nàpols, Viena... com espais de respostes democràtiques i inclusives a reptes estructurals (drets humans, gentrificació, emergència climàtica). En temps de forta competència urbana, Barcelona ha reeixit amb projectes col.laboratius capdavanters: des de l’institut de mobilitat de la UE al superordinador europeu, la inversió més alta en infraestructura pública de recerca. I en tercer lloc, la consolidació i ampliació de la lògica democràtica, de Barcelona com a espai de desactivació de la política de trinxeres: des del compromís antirepressiu i amb la llibertat dels presos polítics, des del catalanisme popular i republicà. El rol referencial d’Ada Colau, d’escala internacional, esdevé bàsic per a l’enfortiment de les tres dinàmiques: agenda del canvi, municipalisme global, lògica democràtica.

No és fàcil saber com i en quina direcció anirà canviant (o no) l’escenari municipal fins el proper dissabte, el dia del plenari d’investidura. Hem intentat desgranar algunes reflexions i arguments que ens condueixen a pensar en l’existència d’una estructura d’oportunitats per a la continuïtat del municipalisme del canvi, des d’un govern progressista tripartit, i des d’un paper determinant i sense renúncies de Barcelona en Comú. Som conscients també de les dificultats de concreció d’aquests escenaris. El 15 de juny hi haurà, segur, alcaldessa o alcalde, però si no s’ha assolit un acord de govern entre ERC, BComú i PSC restarà pendent l’articulació de la majoria necessària per al desplegament de l’agenda municipalista de progrés. En aquest cas, el repte de construir una majoria política que connecti amb els anhels i les esperances de la ciutadania, amb el potent missatge que els barris i la gent comuna van emetre el 26 de maig, haurà de seguir interpel·lant al conjunt de les forces progressistes. Fer-la possible ara implicaria obrir aquesta nova fase amb totes les energies necessàries. Tant de bo!.