Ahir vaig participar en una acció convocada per SOS Racisme per demanar el tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIES). Vam anar amb bicicleta des de la plaça d’Espanya fins a la Zona Franca, on n’hi ha un. Els CIES són centres on s’interna a persones immigrants sense papers a l’espera de ser expulsades. Passats 40dies o bé s’executa l’expulsió o bé segueixen aquí amb un ordre d’expulsió inexecutable (per manca de convenis amb els països d’origen). Els Centres d’Internament vulneren els drets humans. D’entrada el dret a la llibertat de persones que no han comès cap delicte. Tampoc el funcionament intern està subjecte a cap norma reguladora garantista. D’altra banda, el jutges dicten l’internament però no fan cap seguiment del procés. El tractament passa a ser en clau estrictament policial. Es configura doncs una situació d’indefensió i vulneració de drets de persones immigrants en situació d’exclusió social i relacional.

La Directiva Europea de Retorns (la directiva de la vergonya) aprovada pel Parlament Europeu ara fa un any, legitima i agreuja la situació: els estats poden incrementar el termini de detenció, es poden internar menors, i es poden aplicar prohibicions de retorn a la Unió Europea de fins a 5 anys. La directiva de la vergonya és un element central d’una política europea d’immigració que tendeix a tancar vies regulars d’entrada i a endurir les condicions per a les persones sense papers. L’Europa fortalesa que tan bé encaixa amb l’Europa dels mercaders. Aquesta política ha estat possible sobre la base d’una majoria de dretes amb el suport –molt preocupant- d’una bona part del partit socialista europeu. Els partits de l’esquerra verda sempre ens hi hem oposat. En l’acció d’ahir també hi va participar en Raül Romeva, que seguirà lluitant a Brussel.les per la derogació de la directiva de la vergonya. L’alternativa, com sempre hem proposat des d’ICV-EUiA, passa per una gestió radicalment diferent dels corrents migratoris: amb vies d’entrada potents i flexibles, i amb polítiques d’integració del tot respectuoses amb els drets humans i els principis d’igualtat i diversitat.

A Barcelona, des de l’Ajuntament i en cooperació amb el teixit d’entitats, estem treballant per un model de ciutat on és possible la convivència intercultural en tots els barris. Barcelona és diversa des del punt de vista dels orígens del seus veïns i veïnes. Les polítiques municipals es basen en valors d’igualtat, reconeixement i posada en valor de les diferències, i convivència en marcs sòlids i creatius d’interacció i mestissatge. Treballem des de l’empadronament actiu, la xarxa d’acollida de l’Acord Ciutadà, el programa de suport al reagrupament, els serveis d’acollida i de mediació intercultural, els plans comunitaris, les escoles inclusives i amb atenció a la diversitat, l’acolliment lingüístic, la participació de les persones nouvingudes en els programes d’inserció laboral… Tot això que estem impulsant i fent realitat des dels barris, el teixit social i l’Ajuntament és l’antítesi del que representen els CIES. El "model Barcelona" i el "model CIES/directiva de la vergonya" entren en plena contradicció, són antagònics. Des d’ICV-EUiA seguirem treballant per posar fi al malson del Centre d’Internament de la Zona Franca i ho farem des de la nostra aposta quotidiana per la Barcelona de la convivència intercultural i de la plena igualtat de drets i de responsabilitats.

Per acompanyar aquestes ratlles, he posat al Calaix de Música del bloc una cançó que m’agrada molt, “De amor y de casualidad” de Jorge Drexler: és un cant al mestissatge i a la diversitat.

El dijous 11 de juny vam fer la I Jornada de la Xarxa de Suport a Famílies Cuidadores, en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva (http://www.bcn.es/barcelonainclusiva/). Van haver-hi moments emocionants. A la Xarxa hi participen 8 entitats de referència en l’àmbit de les famílies que cuiden a persones amb necessitat d’atencions especials (des de nens/es amb càncer fins a malalts d’alzheimer); hi participen també l’àrea d’Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament i l’agència de Salut Pública de Barcelona. És la sisena Xarxa de l’Acord, funciona des de setembre del 2008. El món de les persones que cuiden en l’àmbit domèstic sobre la base de vincles d’afecte és un món ple de generositat que s’ha mantingut al llarg del temps socialment invisible. És, fonamentalment, un món de dones: de dones de classes populars, malabaristes de l’esforç, les emocions, el carinyo i les tristeses negociades en silenci. L’estat de benestar, construit des del món dels homes i dels treballs assalariats, no ha aportat ni coneixement ni reconeixement a aquesta realitat. Escoltar l’Àngela Riudort, persona gran, adreçant-se a un auditori de 300 persones amb una barreja d’humiltat, dignitat, força i tendresa, explicant la seva trajectòria vital cuidadora, era com participar en un acte de justícia històrica a favor de totes les dones cuidadores. La Xarxa seguirà treballant i obrint-se a noves entitats. Des de l’Ajuntament refermem el nostre compromís d’enfortir les polítiques de suport a les persones cuidadores, en un nou marc encara incipient de reconeixement de drets, de visibilització social, i de superació de les profundes desigualtats de gènere. Caldrà seguir lluitant de valent per construir el nou dret a cuidar, a aportar suport a familiars que ho necessiten, en el marc d’una nova distribució social dels temps i dels rols entre homes i dones, tot i superant per sempre més les situacions de precarietat vital, marginació i silenci que han patit tantes dones (i homes) durant tants anys. Una altra dimensió de nova quotidianitat en el camí cap a la Barcelona inclusiva i solidària que somiem.

Tots aquests dies he volgut escriure sobre les eleccions europees i els seus resultats, però no he trobat el moment de fer-ho. Sort que al cap de setmana sempre hi ha alguna estona de més tranquilitat. Diumenge passat vaig votar el Raül Romeva amb plena satisfacció i convenciment. El Raül ha treballat molt i bé a Brussel.les durant cinc anys. Ho ha fet amb multitud d’iniciatives concretes a favor dels drets socials i laborals (derrotant la directiva de les 65 hores), en defensa del territori i del medi ambient, d’una Europa oberta i d’acollida (lluitant contra la directiva de la vergonya), compromesa amb la pau i els drets humans arreu del món. Ha estat sens dubte un dels millors eurodiputats verds i d’esquerres. La campanya electoral ho ha refermat. El Raül ens ha parlat de propostes concretes per una Europa diferent, vinculada als drets i les expectatives quotidianes de la gent, des de valors irrenunciables de solidaritat i ecologia. Una Europa federal de pobles lliures. La seva re-elecció ens assegura que la tasca tindrà continuitat i que des d’un grup verd enfortit el Raül seguirà teixint esforços i complicitats per una Europa més humana i habitable.

Però una àmplia majoria social s’ha situat al marge d’aquestes eleccions. A Catalunya l’abstenció ha arribat al 62,5%. A més, les desigualtats socials es tradueixen nítidament en desigualtats participatives: a Barcelona entre els districtes més benestants i els més populars la diferència de participació és de 15 punts a favor dels primers. I d’entre els qui van anar a votar, a Catalunya un 3% (60.000 persones) van posar una papereta en blanc (5 vegades més que al 2004). Em sembla greu, però no m’estranya, crec que hi ha raons potents que poden explicar-ho. N’esmentaré tres. a) l’actual model de construcció europea no genera ja cap element sòlid de vinculació amb la ciutadania, és percebut com a llunyà, tecnocràtic i capturat per interessos poderosos; b) les lleis electorals són anacròniques i de molt baixa intensitat democràtica: en ple segle XXI tenim mecanismes de representació política que semblen del segle XIX; i c) els partits grans, els de l’establishment (que ocupen la immensa majoria de l’espai mediàtic) fan campanyes que o bé són intercanviables, o bé es limiten a la desqualificació en abstracte de l’adversari. Enfront d’això, cal construir un europeïsme crític que doti d’horitzons emergents i alternatius a l’actual procés; calen lleis electorals amb demarcacions més petites, llistes obertes i desbloquejades… cal transferir poder de decisió a les persones; i cal que les forces polítiques majoritàries revisin a fons les seves maneres de fer barroeres i deshonestes.

Ens esperen uns anys durs. Les dretes i els populismes xenòfobs tenen majoria al parlament europeu. Els qui han generat la crisi segueixen tenint una posició predominant per fixar les orientacions de sortida. La socialdemocràcia, que en molts casos s’ha aliniat amb polítiques públiques de dretes, ha retrocedit substancialment. A estats com Gran Bretanya, França o Itàlia a penes és avui identificable l’espai socialdemòcrata. Però ha quedat ben palès també que hi ha altres esquerres: innovadores, sense renúncies i carregades de futur. A 9 països de la UE-15 les esquerres alternatives se situen per sobre del 15%; a França, Alemanya, Suècia, Dinamarca o Holanda es col.loquen per davant o molt a prop del socialistes; en aquest marc, l’ecologisme polític (l’esquerra verda) emergeix com l’espai que més creix. Tot un repte per ICV i per la nostra coalició. Un doble repte: enfortir les polítiques ecologistes i d’esquerres dels governs on participem (sobretot del govern de Catalunya, enfront l’alta vulnerabilitat a la dretanització del PSC i ERC); i explorar de debò els camins de la nova política, enfortint els vincles amb una ciutadania crítica i reflexiva que ha votat en blanc, però amb la que hem de generar més i millors espais de diàleg i complicitat per a construir colze a colze una Europa federal de ciutats inclusives i ecològiques i de nacions lliures.

Aquesta setmana he guardat al calaix de música i poesia del Bloc la cançó “I’m gonna be (500 miles)” del grup escocès The Proclaimers. Proclaimers són Craig i Charlie Reid, dos germans bessons d’Edimburgh que als anys vuitanta van gravar el seu primer disc “Sunshine on Leith”. Leith (que vol dir vida en gaèlic-escocès) és un barri de classes populars del nord d’Edimburgh on van néixer Craig i Charlie (també Irvine Welsh, l’autor de Trainspotting, és de Leith). Des de llavors, i al llarg de més de vint anys, The Proclaimers han gravat vuit discos amb un centenar de cançons precioses. “I’m gonna be” és una cançó d’amor que Creig va fer el 1988 a Petra, la seva nòvia llavors i ara. Expressa amb molta força i tendresa una col.lecció de desitjos de compartir moments i emocions molt quotidianes. Craig i Charlie són dos tipus senzills, que fan una música d’autor, molt fidel al seu entorn social, plena de sons escocesos, i fusionada amb ritmes diversos del panorama musical britànic. Per mi són, sobretot, la banda sonora d’una Escòcia batalladora i cordial que no he deixat mai de trobar a faltar. Cap el 15 de juny surt el nou CD dels Proclaimers, “Notes and Rhymes”. Jo l’espero amb ganes. Espero també que us agradi.

A l’últim Ple de l’Ajuntament -el passat divendres 29 de maig- vam aprovar el Pla d’Habitatge de Barcelona 2009-2016. Als vots del govern (PSC i ICV-EUiA) s’hi van afegir els d’ERC. Els partits de la dreta (CiU i PP) van votar en bloc en contra del Pla. Una vegada més, les dretes voten contra una proposta d’avenç social molt important, tal com ja van fer, per exemple, amb el nou servei universal d’atenció domiciliària. No els serà fàcil d’explicar. Cal dir, d’altra banda, que el conjunt d’entitats que participen al Consell de l’Habitatge han mostrat el seu suport al Pla, el qual neix, per tant, amb un sòlid acord social.

Cal subratllar alguns aspectes del Pla 2009-2016 que són cabdals des d’una perspectiva progressista, i de clara vinculació entre l’habitatge i l’objectiu d’una ciutat més inclusiva i solidària. 1) la política pública s’estructura a partir de les necessitats socials de tres grans col.lectius: els qui necessiten accedir a un habitatge (compromís d’impuls de 24.000 nous habitatges protegits), els qui han de preservar i millorar les condicions d’habitabilitat (polítiques de rehabilitació i accions integrals als barris) i les persones socialment vulnerables en risc de perdre l’habitatge (programes de prestacions i ajuts socials al lloguer). 2) el Pla presenta elements potents d’innovació de fort contingut social, val a destacar la creació i dotació d’un fons públic de lloguer (3.000 habitatges més el 5% de tota nova promoció de lloguer no dotacional); l’aposta per l’allotjament en dret de superfície, fet que comporta el compromís municipal de no vendre sòl destinat a habitatge protegit; les estratègies de mobilització d’habitatges buits per mitjà de la borsa única de lloguer social; el programa d’ajuts per a la instal.lació d’ascensors; les polítiques contra el mobbing immobiliari; o la definició d’àrees d’exercici del dret públic de tanteig i retracte.

Més enllà dels elements anteriors, la principal novetat del pla és la voluntat d’esdevenir una veritable estratègia d’inclusió residencial, és a dir, interconnectar les polítiques d’habitatge amb les polítiques municipals d’inclusió social i acció contra la pobresa, per mitjà de programes concrets d’habitatge social adreçats a col.lectius en risc d’exclusió. Fins ara, les polítiques socials d’habitatge es focalitzaven en dos sectors de població: la gent jove i les persones grans de rendes baixes. El nou pla, d’una banda, amplia aquestes apostes, amb un nou marc de polítiques d’emancipació (renda bàsica, borsa de lloguer i més de 1.500 nous habitatges dotacionals per a joves) i amb un horitzó ambiciós de 2.000 nous habitatges amb serveis per a gent gran. D’altra banda, es defineixen tres nous programes socials molt rellevants, adreçats a dones víctimes de violència masclista, persones amb discapacitat i persones socialment vulnerables (més de 2.200 noves places en habitatges d’inclusió, habitatges per famílies en situació de pobresa i habitatges d’emergència social).

Aquests programes específics d’inclusió residencial han estat elaborats a partir d’un intens procés de diàleg amb els col.lectius implicats, fet que porta a destacar un últim tret definitori de la nova política d’habitatge: la voluntat de proximitat i participació. La Xarxa d’Oficines d’Habitatge, amb presència a tots els districtes de la ciutat, operarà com un servei integral de proximitat a la ciutadania. El Consell de l’Habitatge Social de Barcelona s’enfortirà amb funcions propositives i de seguiment de les accions. Per últim, els processos de millora de barris amb un fort component d’habitatge se situaran en espais de plena participació i corresponsabilitat veïnal, com ara el procés iniciat a Trinitat Vella amb motiu de l’enderroc de la presó. En síntesi, el nou Pla 2009-2016 dibuixa un horitzó ambiciós i de gir social, tot i situant la política d’habitatge en el cor del projecte d’una ciutat inclusiva i cohesionada, pensada i practicada des dels barris i la implicació d’una ciutadania activista i responsable.

Seguim traduint en fets, amb un important impuls d’ICV-EUiA, el compromís de nova etapa, amb noves prioritats i gir a l’esquerra. Continuem a peu de carrer construint la Barcelona ecològica i solidària.