L'onze de setembre


La Diada és reivindicació nacional. És també un moment per defensar els vincles indestriables entre l’alliberament nacional i la transformació social i ecològica. La Diada és solidaritat: amb el poble de Xile en el seu onze de setembre, i amb tots els pobles del món en situacions difícils (portem Palestina al cor).

Com cada 11 de setembre, des de fa molts anys, he pujat al Carmel, a la Plaça Salvador Allende, a compartir l’expressió d’un sentiment molt fort: l’agermanament històric entre la gent humil de Catalunya i de Xile. El record als nostres presidents màrtirs, Allende i Companys; la dignitat de tantes persones que al llarg de tants anys han lluitat contra les dictadures i han construit futur; el compromís de seguir treballant per la recuperació de la memòria democràtica. Enguany, hem commemorat el 70è aniversari del Winnipeg, el vaixell de l'esperança que el govern de Xile va posar a disposició de republicans catalans i espanyols refugiats a França el 1939, i que va ser rebut a Valparaiso, entre d’altres, per un jove ministre xilè de salut anomenat Salvador Allende. Sens dubte, el més emotiu ha estat la presència a la plaça de la Carme i la Salomé, dues dones grans que van viatjar al Winnipeg i que avui han estat el testimoni viu de la solidaritat, la tendresa i la dignitat.

La plaça Salvador Allende és al Carmel, un barri que expressa els millors valors en la construcció de la Barcelona democràtica: senzillesa, treball, acollida, mestissatge, moviment veïnal. Un barri de dones i homes que segueix millorant dia a dia, i on conflueixen les energies de transformació de persones, entitats i un districte liderat per l’Elsa Blasco que fa del diàleg i la proximitat les millors eines per anar fent possible una nova quotidianitat. En un temps de crisi, com el que vivim ara, els barris esdeven espais imprescindibles per teixir xarxes de cohesió i fraternitat. Avui també col.lectius de treballadors i treballadores en atur han expressat la seva denúncia als ERO i als acomiadaments, en el marc d’empreses que segueixen fent beneficis. La lluita de classes del segle XXI. No hi ha neutralitat possible. I som majoria els que creiem que el més just i responsable és defensar els drets socials i una nova economia ecològica al servei de les persones, superadora del capitalisme.

És aquesta solidaritat entre pobles germans, aquesta nova quotidianitat amb capacitat de transformar la vida, aquesta lluita tenaç per la igualtat social el que dóna sentit a la reivindicació nacional. Vivim pendents d’una sentència del TC sobre el nostre Estatut. Fet que contradiu la lògica democràtica de la plurinacionalitat. Només al poble de Catalunya li hauria de correspondre l’última paraula a l’entorn de les relacions polítiques pactades amb l’estat espanyol. I la ciutadania va dir sí, molt ampliament, a l’Estatut del 2006. El seu desplegament, per tant, s’ha d’anar produint amb tot convenciment i confiança, concretant els seus potencials socials i nacionals. L’autogovern de la quotidianitat, com a eina per un país més humà i habitable; i com a camí cap a horitzons de plena llibertat nacional, d’independència de Catalunya en un futur post-estatal, de relacions de federalitat entre els pobles de la Unió Europea.

1 comentaris:

16 de setembre de 2009 a les 20:10 Marc ha dit...

Enhorabona per la conferència!