A Barcelona, construïm el dret a la mobilitat inclusiva i sostenible

Aquesta setmana, en el marc del procés Diàlegs amb Barcelona, espai d’elaboració participativa de reflexions i propostes de futur, hem fet el Diàleg de Mobilitat. L’hem fet en una setmana on hem parlat molt de mobilitat, al fil del debat sobre la transformació de la Diagonal. La nova Diagonal reflecteix un determinat model de ciutat, de forta càrrega política. I en ella, la mobilitat és una dimensió bàsica. A ICV-EUiA defensem, amb arguments sòlids i tot el convenciment, que la Diagonal del futur ha de ser emblema de mobilitat humana i sostenible: amb més i millor espai per caminar-la, plenament accessible, segura i de qualitat per les bicis, amb tramvia i bus exprés, amb una reducció substancial dels cotxes. Un model que incorpora els valors i les solucions que han de vertebrar el conjunt de la mobilitat a Barcelona i a escala metropolitana.

El canvi de paradigma cap a la mobilitat ecològica té dimensió metropolitana. Cada dia feiner entren i surten de Barcelona 1.300.000 vehicles. Cal rebaixar aquesta xifra. Per tal de fer-ho possible, hi ha tres elements necessaris. D’una banda, l’aposta ferma i amb fets pels trens de rodalies. El Pacte Nacional d’Infrastructures recull el compromís de quadruplicació de vies al nord i al sud de la ciutat, tot superant els objectius del limitat Pla de Rodalies del Ministeri de Foment. Ara cal tirar endavant un procés d’execució àgil i prioritari. D’altra banda, cal la implantació i posada en marxa dels carrils Bus-VAO (vehicles d’alta ocupació) com a eines bàsiques per al canvi modal en els desplaçaments interurbans. Però no n’hi ha prou. Més transport públic, sí. Noves infrastructures viàries, no. L’oferta crea la demanda del seu ús. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials…) com a condició necessària per a fer possible el canvi modal.

També a l’interior de Barcelona la transició cap a la mobilitat humana i sostenible té reptes pendents. El Pla de Mobilitat Urbana és una bona eina de treball. Però calen polítiques públiques més intenses. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona: l’enfortiment del servei públic de Bicing, l’ampliació dels carril-bici a la xarxa bàsica, l’impuls a la cultura de la convivència segura i pacifica entre bicicletes i vehicles motoritzats a tot arreu. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant alhora en proximitat i en eficiència.

Per ICV-EUiA, les noves pautes de mobilitat expressen un compromís profund amb els valors de l’ecologisme de la quotidianitat i del compromís global de les ciutats en la lluita contra el canvi climàtic. Però expressen també, amb el mateix nivell d’intensitat, el compromís amb la ciutat inclusiva, amb la garantia dels drets socials i del dret a la salut per tothom. Per això, quan parlem de mobilitat hem de situar en el centre de les nostres prioritats la batalla per la Llei de Finançament del Transport Públic, l’avenç cap a una tarifació més social i progressiva, la plena efectivitat dels criteris d’accessibilitat universal, l’acció sostinguda contra la sinistralitat, la millora de la salut de les persones amb l’aposta pels modes menys contaminants i per la gestió saludable de la mobilitat, el dret dels treballadors/es a l’accés als polígons industrials amb transport públic, o la planificació de la mobilitat per mitjà de processos d’àmplia participació social.

N’estic convençut, en síntesi, que el compromís amb la mobilitat sostenible i inclusiva és una dimensió bàsica del projecte de transformació social cap a una nova quotidianitat que estem construint des de l’esquerra verda. La Barcelona humana i habitable per la que treballem a ICV-EUiA només serà possible si avancem cap a una ciutat amb pocs cotxes, amb alternatives de mobilitat pública a l’abast de tothom i, sobretot, pensada des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de vincles solidaris.