Aquesta setmana comencem les trobades amb les Agrupacions d’ICV de tots els Districtes de Barcelona per tal de debatre i compartir els elements de proposta política que ens han de portar a les eleccions municipals del 2011. També per posar en comú neguits i esperances. Per aplegar il.lusions i forces que facin d’ICV-EUiA un referent de futur, més fort que mai, per a totes les persones que volem una Barcelona humana i habitable. He presentat la meva candidatura per encapçalar la llista de la coalició. Ara toca fer un bon procés de primàries, participatiu i engrescador. Assumeixo el repte. Ho faig des de la meva experiència, amb respecte i responsabilitat. Amb molta il.lusió, i amb voluntat de compartir processos i objectius de forma col.lectiva.

Ho faig des del bagatge de 7 anys de treball com a regidor d’ICV-EUiA a Barcelona. Anys d’esforços en comú per una ciutat més inclusiva i solidària. Impulsant polítiques per la igualtat, el respecte a les diferències, la convivència i l’autonomia personal. Des del treball de base, la participació i la radicalitat democràtica. Ho faig amb molt de respecte per les persones que m’han precedit, i per tota una trajectòria col.lectiva de lluita al servei d’una Barcelona humana i habitable. Sento la responsabilitat d’assumir un llegat extraordinari, i de contribuir a projectar-lo a un futur que volem diferent i millor.

Ho faig amb il.lusió, amb l’energia que neix del convenciment que ICV és una aposta política del tot necessària, posada al servei de la gent senzilla i dels barris de Barcelona, per construir una nova quotidianitat, on tots els projectes de vida siguin possibles en condicions reals d’igualtat. Cal molt inconformisme i molta creativitat. I m’agradaria que el repte fos viscut de forma col.lectiva. Que dialoguem i ens escoltem. Que siguem capaços de valorar els compromisos, aportacions i mirades dels altres. Consciències personals per teixir ètiques col.lectives i revolucions quotidianes.

Els reptes de la Barcelona del 2011 són prou diferents als de fa tan sols quatre anys. La ciutat ha tancat una dècada de grans canvis en el seu teixit humà i ara estem vivint els impactes socials d’una crisi rabiosament injusta. En aquest context, la nostra proposta política guanya força i potencial de futur. La nova Barcelona ha d’emergir amb les lluites per superar la crisi des de valors d’equitat i solidaritat; des de l’ecologisme de la quotidianitat i del compromís ètic amb el futur del clima i del planeta. Aquests propers anys haurem de redoblar el nostre compromís per teixir una ciutat de convivència intercultural, per defensar aferrissadament l’educació pública i la cultura com a eines d’emancipació personal i col.lectiva, per fer possible un nou urbanisme ecològic i al servei de les persones. Per superar la vella política.

Ho podem aconseguir. Però caldrà més Iniciativa. Presento la meva candidatura amb la voluntat d’aportar el meu esforç per contribuir a fer-ho possible. Els suports i l’escalf de moltes companyes i companys que he rebut al llarg d’aquest temps m’encoratgen a fer aquest pas. El faig amb molta confiança, sabent que el col.lectiu de dones i homes que conformem ICV a Barcelona és la millor garantia per assolir els reptes ambiciosos i radicals que tenim per davant. Serà apassionant i ens anirà molt bé, n’estic segur ! Moltes gràcies i som-hi.

Hem parlat molt sobre la Diagonal. Ha passat ja una setmana des que va finalitzar la Consulta Ciutadana. El proper divendres, al Ple de l’Ajuntament, presentarem l’Informe del procés i el podrem debatre amb el conjunt de grups municipals. Cal construir l’escenari polític post-Diagonal, el que ens portarà a un proper curs de caràcter ja nítidament electoral: primer les eleccions al Parlament, després les municipals. De forma molt esquemàtica, voldria formular algunes de les reflexions que estem elaborant aquests dies i que han d’articular el punt d’inflexió cap els propers mesos.

El resultat de la Consulta no deixa marge al dubte. Les alternatives de transformació han quedat limitades a un suport popular minoritari (a l’entorn de 34.000 vots). Ens hem equivocat en la gestió del procés. No hem sabut traslladar ni els nostres arguments, ni les nostres il.lusions. S’ha expressat un desencaix important entre les nostres propostes, d’una banda, i les prioritats i les percepcions de la ciutadania, d’una altra. Hem de saber llegir aquesta realitat, aprendre de les errades comeses, i dialogar políticament, amb molta humilitat, amb la multiplicitat de raons que hi ha al darrera de tantes persones que no han votat, o ho han fet per l’opció de refús a les propostes de millora. Tot i així, que el mal resultat no ens condueixi a menystenir el valor del doble compromís pel que hem treballat. a) Una aposta d’esquerres i ecologista: la nova Diagonal com a expressió d’una Barcelona que guanya espai per les persones i que avança cap a la mobilitat sostenible; b) Una aposta de radicalitat democràtica: mai tantes persones havien debatut tant sobre un projecte de transformació urbana. CiU ha jugat al tacticisme i a l’immobilisme. Ha aconseguit activar els sectors socials de classes mitjanes i altes, emplaçats a frenar una transformació socialment i ecològicament avançada, i a dipositar un vot de càstig al govern d’esquerres. Però també moltes persones progressistes ens han dit: ara no, i així no. Haurem de reconstruir una majoria ciutadana i política que faci possible impulsar la millora de la Diagonal. No ens desanimem: seguirem lluitant per una Diagonal convivencial i accessible, per la connexió dels tramvies. N’estic segur que tot això s’anirà obrint pas. D’una altra forma, també participativa, amb creativitat, però més ajustada a les vivències quotidianes dels contextos, i a l’acompanyament dels canvis culturals necessaris per obrir el futur.

Les conseqüències polítiques de la Consulta han estat rellevants. La sortida de Carles Martí és un cop per al govern de la ciutat. En Carles ha estat un bon primer tinent d’alcalde. Li he expressat el nostre agraïment i la nostra voluntat de seguir treballant per transformar Barcelona. CiU i els sectors conservadors treuen pit. Des del govern de la ciutat hem d’expressar amb més força que mai el compromís per situar en el centre de les nostres prioritats la lluita contra la crisi, les polítiques socials i la convivència en la proximitat. L’aportació d’ICV-EUiA pren més sentit i força que mai. Ens hem implicat a fons en el procés de la Diagonal, com el qui més. I ens implicarem a fons aquests propers mesos, des del govern, des del carrer i des del teixit social. Governant i lluitant, com sempre. Aportant la nostra mirada insubornable, fent avançar les polítiques de lluita contra l’atur i per l’ocupació de qualitat, les polítiques de lluita contra la pobresa i per la inclusió social, les polítiques ecològiques, les polítiques de barri i d’interculturalitat. I direm no i resistirem sempre que calgui, com sempre. Contra qualsevol intent de criminalitzar l’expressió de la fragilitat social en l’espai públic, contra qualsevol temptació de discriminar en funció de l’origen o la situació legal d’una persona. Contra l’urbanisme de les plusvàlues que satisfà interessos privats contra necessitats socials. I ho farem en un context complicadíssim. D’una crisi llarga i profunda. D’unes polítiques del govern de l’estat socialment injustes, de tot punt innacceptables. Treballarem perquè Barcelona sigui referent d’una altra sortida possible a la crisi, social i solidària. Treballarem per reconstruir ponts de diàleg i confiança amb les persones senzilles i amb el teixit social que comparteix valors de transformació de la vida, de construcció de nous entorns de quotidianitat sense desigualtats, més humans i habitables. N’estic segur que ICV-EUiA creixerà cada dia al fil d’aquesta tasca. I que el nostre creixement contribuirà a produir els canvis que, a Barcelona com a Catalunya, ningú més farà.

Anem avançant en el procés dels Diàlegs amb Barcelona. Anem construint reflexions, escoltant i intercanviant opinions, amb moltes persones vinculades al teixit social de la ciutat, per tal d’anar dibuixant compromisos de futur, articulant les idees i les pràctiques que ens facin més forts per transformar Barcelona. Fa uns dies vam fer el Diàleg d’Habitatge, una trobada amb un grup de persones que treballen a l’entorn del dret a l’habitatge digne i per tothom. Voldria destacar algunes de les idees clau que vam debatre i que han de marcar propostes i polítiques de futur.

1. L’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions d’habitabilitat digne per tothom han de quedar no només reconeguts sinó també garantits per mitjà d’un conjunt de polítiques públiques potents. L’habitatge ha de situar-se de forma definitiva en el terreny dels drets socials i no del mercat. Les polítiques d’habitatge han de passar a ser una dimensió bàsica de l’estat de benestar i de les polítiques d’inclusió social d’àmbit local. L’habitatge ha de configurar entorns ecològics de vida quotidiana.

2. La llei del dret a l’habitatge i el nou programa municipal d’habitatge de Barcelona impliquen un salt endavant positiu en els instruments d’intervenció. Cal fer una aposta clara per desplegar el parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, i les polítiques de rehabilitació. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges.

3. Cal avançar en una veritable política pública d’inclusió residencial. És a dir, les estratègies que permetin connectar l’habitatge amb les polítiques de lluita contra l’exclusió. En aquest sentit, s’estan desplegant o s’han de posar en marxa iniciatives com: a) la taula d’habitatges d’emergència social, b) la xarxa d’habitatges d’inclusió, c) els nous habitatges dotacionals per a persones i famílies socialment vulnerables, d) el programa municipal d’ajuts al lloguer en el marc dels programes d’inclusió residencial.

4. En temps de crisi s’han d’incrementar els recursos per les polítiques d’habitatge, i garantir respostes clares a les noves situacions de dificultat. Cal prevenir i evitar els desnonaments per motius econòmics.

5. S’ha de seguir avançant en les dimensions de proximitat i de participació. La Xarxa d’Oficines d’Habitatge de Barcelona, d’àmbit de districte, s’ha de potenciar com a punt de referència integral en matèria d’habitatge. D’altra banda, cal fer del Consell de l’Habitatge Social un espai d’implicació del conjunt d’agents institucionals i socials que operen en la satisfacció de necessitats i drets d’habitatge.

Només avançarem en la construcció de la Barcelona dels drets socials per tothom si també ho fem en les polítques d’inclusió residencial. Sense habitatge digne i ecològic no hi ha nova quotidianitat. La ciutat on tots els projectes de vida siguin possibles en igualtat de condicions necessita situar l’habitatge en el centre de les seves prioritats. Des d’ICV-EUiA treballarem de valent en aquesta direcció.

La relació entre educació, territori i inclusió social s’ha de situar com a eix vertebrador de tota política educativa progressista. L’educació és un espai bàsic d’articulació de condicions d’igualtat. La igualtat, però, no pot generar-se en abstracte, es construeix en marcs quotidians i comunitaris, barri a barri, allà on s’expressen les desigualtats, i els potencials de transformació.

El món local, al llarg de més de 20 anys, ha anat enfortint el seu compromís amb l’educació. Els projectes educatius de ciutat i de barri han estat contextos de participació i reflexió, dels quals han emergit noves estratègies i serveis educatius vinculats a objectius d’equitat i redistribució d’oportunitats vitals en àmbits d’alta vulnerabilitat social. Sovint, durant els anys de CiU, aquestes pràctiques educatives locals es desplegaven sense la complicitat del govern de la Generalitat. CiU va fer una política educativa orientada a la consolidació de l’escola privada-concertada i amb ben poca sensisbilitat pel territori.

Els governs catalans d’esquerres, de 2003 ençà, es van conjurar per capgirar aquesta tendència. Calia fer una aposta nítida per l’increment dels recursos de l’escola pública i per enfortir els serveis educatius de proximitat. El Pacte Nacional per l’Educació, l’increment substancial en la contractació de mestres, així com la posada en marxa de noves iniciatives: els equips de llengua i cohesió social, els plans educatius d’entorn o les aules d’acollida anaven en aquesta direcció.

Tanmateix, el gir de la política educativa liderada pel conseller Maragall és ben preocupant, des d’una perspectiva social i de proximitat. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) trenca el consens del Pacte Nacional i de la comunitat educativa, tot i abraçant el model de doble xarxa i segmentació social que CiU havia construït (però no s’havia atrevit a legislar). El desplegament de la llei segueix sent una font permanent de neguit. D’una banda, per l’estil unilateral de presa de decisions per part del Departament, reticent al diàleg i a escoltar el conjunt dels agents de la comunitat educativa. D’altra banda, pel contingut de les seves decisions: la retallada en l’oferta de batxillerats en barrils fràgils, i la reducció de professionals dels serveis educatius de proximitat (centres de recursos pedagògics, equips d’atenció psicopedagògica, equips de llengua i cohesió social).

A Barcelona, la decisió de supressió de batxillerats en barris d’alta vulnerabilitat social, barris que –d’altra banda- estan impulsant processos de transformació comunitària amb forta implicació del món educatiu, es pren sense construir processos de diàleg i acord amb els centres implicats. La decisió en sí obre riscos d’aprofundiment de les inequitats socioeducatives a la ciutat. És per això que des d’ICV-EUiA hem expressat la nostra preocupació, i volem manifestar que no compartim ni les formes ni bona part dels criteris de fons d’aquestes decisions. Cal una altra política educativa, pensada i practicada des del diàleg amb els agents educatius del territori, i basada en valors d’igualtat, atenció a la diversitat i proximitat.