Ha passat Sant Jordi, que enguany ens ha arribat en plena setmana santa. Dies per tant de lectura i de descans, moments d’una certa tranquilitat que ens permeten recuperar forces per afrontar les properes setmanes, que seran de gran intensitat. A partir de demà ens endinsarem en noves consideracions polítiques. En propostes i reflexions per fer de les eleccions municipals un espai de mobilització ètica contra les retallades, de construcció d’esperança a partir d’idees i valors de solidaritat. Però avui encara no. Avui tinc ganes de comentar i compartir un llibre i un CD: un poemari i un recull de cançons precioses. El poemari és el nou llibre de Luis García Montero, “Un invierno propio”. El CD és el nou treball musical de Joan Isaac “Em declaro innocent”.

Luis García Montero desgrana, vers a vers, una quotidianitat emocional i fraterna. Plena de valors enfront a qualsevol temptació de cinisme; carregada de respecte, dubtes i matisos enfront a tota mena de consignes. Una quotidianitat on dialoguen la soledat imprescindible amb la comunitat que li atorga sentit; on s’hi troben –en la mateixa casa, però en habitacions separades- els somnis i la vida. Un llibre on conflueixen tots els codis ètics que dibuixen l’univers de l’autor, expressats per mitjà d’una poesia d’alt voltatge sentimental.

Joan Isaac ens ofereix un recull de cançons que el situen, sens dubte, en el punt més àlgid de la seva trajectòria artística. “Em declaro innocent” és tota una cartografia de sensibilitats, que van de la melangia a la transgressió; de l’amor i el desamor, a l’exigència ciutadana i l’alegria vital. Un catàleg d’emocions expressat, com sempre, en clau intimista, i per mitjà d’un llenguatge musical que limita al sud amb el tango irreverent de “M’agradaria tant” i al nord amb l’extraordinari lirisme de “Quatre llunes”. Des de la primera cançó (Si vols), un convit vitalista a compartir moments de quotidianitat compatibles amb la indolència amorosa “però no em parlis d’amor, que d’això no en tinc ganes”, fins a l’últim tema, en italià, (Se) on Joan Isaac consolida complicitats amb una llengua i un país que estima, es van desplegant lletres i melodies que assoleixen moments d’una bellesa sublim: “si a l’altre món hi hagués el meu germà, el meu pare... a mi no m’importaria morir-me ara mateix” (Si a l’altre món).

Us deixo aquí dos dels poemes que més m’agraden d’Un invierno propio; i deso al Calaix de Música i Poesia del bloc, la cançó “Quatre llunes” d’Em declaro innocent.

Las revoluciones son un asunto propio

No conozco un dolor
que no merezca ser compadecido.
Ningún silencio reina
sin temer el momento de romperse.
No hay poderes injustos
que no sepan controlar la rebeldía
tejida por sus sombras.

Salgo a la calle, leo los periódicos,
navego el mar de leva que mueve las noticias,
observo las coronas, las órdenes exactas,
los palcos de la fiesta,
lejanamente oigo
la voz de los discursos.

Después de las llamadas de teléfono.
de los barcos hundidos,
del pescado sin sal
y de los comentarios
son estas las razones de que siga en política.

El mundo es triste y duele
y no existe un dolor
que no merezca ser compadecido.
El reino del silencio
a veces se ha llenado de música en dos ojos,
en una libertad provisional
o en una historia que nos cuentan.
Y la sombra alargada del poder
esconde limoneros de dignidad,
documentos alegres que resisten
y lagrimas de menta para la despedida.

Por eso sé que las revoluciones
son un asunto propio
como ropa que duerme a los pies de la cama .


La tristeza del mar cabe en un vaso de agua

Los hombres tristes
que tienen en sus ojos un café de provincias,
que no saben mentir como quien dice,
que se esconden detrás de los periódicos,
que se quedan sentados en su silla
cuando la fiesta baila,
que gastan por zapatos una tarde de lluvia,
que saludan con miedo,
que de pronto una noche se deshacen,
que cantan perseguidos por la risa,
que abrazan, que importunan hasta quedarse solos,
que retornan después a su tristeza
igual que a su pañuelo y a su vaso de agua,
que ven cómo se alejan las novias y los barcos,
esos hombres manchados por las últimas horas
de la ocasión perdida,
se parecen a mí.

(Luis García Montero)

Als dos últims escrits al Bloc, explicava les “Trobades als Barris” i la “Llista” d’ICV-EUiA per a les eleccions del 22 de maig. Aquests últims dies el conjunt de candidats i candidates de la coalició no parem, estem treballant de valent explicant la feina feta, debatent i compartint propostes amb la gent… les “Trobades” estan anant molt bé, són espais de diàleg amb veïns i veïnes, amb persones vinculades al teixit social dels barris de Barcelona, amb els que posem en comú idees i projectes per avançar cap a una Barcelona més ecològica i solidària. I ahir vam fer un altre pas endavant molt important: vam celebrar la Jornada Programàtica i al final d’un matí de treball intens, vam aprovar el Programa i els “25 Compromisos Prioirtaris” d’ICV-EUiA per Barcelona. Voldria destacar, en primer lloc, la manera de fer-ho. El Programa i les Prioritats han estat elaboracions col.lectives fruit de moltes aportacions personals. A la Jornada cada participant va poder votar les 25 propostes que va considerar prioritàries, i el resultat final configura el nucli de la proposta política de la coalició. Qualsevol acord de govern amb ICV-EUiA haurà de recollir substancialment aquestes 25 Prioritats. El Programa aprovat vol ser, bàsicament, tres coses:

1) Un Programa per la mobilització contra les retallades.

El gir neoliberal del PSOE (regals fiscals als més rics, congelació de pensions, acomiadament més fàcil i més barat…) i les retallades de CiU (salut, educació, serveis socials, cultura, transport públic…) al costat de l’ampliació dels privilegis d’uns pocs (supressió de l’impost de successions, concerts amb escoles d’èlit, l’eliminació de les garanties públiques en l’habitatge protegit…) són decisions polítiques que no tenen res a veure amb la lluita contra la crisi: són una altra cosa. Expressen un procés de desmantellament de l’estat de benestar entès com a contracte social teixit per drets de ciutadania i serveis públics universals. És un procés d’aprofundiment de les desigualtats i les injustícies, al servei d’interessos de classe. La crisi opera com a simple pretext, dictat pels mercats. Enfront a això, cal superar les pors i articular escenaris de contestació ciutadana, aliances entre col.lectius, construcció de ponts entre greuges i revoltes. Farem del nostre Programa, un espai de politització del malestar, i compartirem dinàmiques de mobilització i de conflicte. En defensa dels drets i del benestar de la majoria.

2) Un Programa crític amb la Barcelona que no ens agrada.

ICV-EUiA som gent compromesa amb el govern i la transformació de Barcelona. Des de sempre. I reivindiquem la nostra trajectòria: hem impulsat polítiques socials, ambientals, d’habitatge, urbanístiques, de drets civils, de convivència intercultural... que no haurien estat possibles sense la nostra presència coherent i determinant al govern de la ciutat. Però ningú més sincer, crític i exigent que nosaltres amb les coses que no ens agraden de la Barcelona que tenim; tan diferent encara a la Barcelona que somiem. El nostre projecte de ciutat és democràticament antagònic al de CiU; però és també substancialment diferent al del PSC. No ens hi trobaran mai en la Barcelona d’aparador i de grans esdeveniments (Jocs d’Hivern…); ni en la ciutat elitista que tremola davant dels poderosos i els seus interessos urbanísitcs (hotel Vela…); ni en la ciutat autoritària i punitiva (ordenança del civisme…); ni en la ciutat grisa, dels cotxes i el ciment (més túnels…) . Farem del nostre Programa un espai d’inconformisme enfront la Barcelona que no ens agrada.

3) Un Programa de nova etapa: esquerra, ecologia i llibertat

Per damunt de tot, el Programa d’ICV-EUiA és una proposta innovadora, que vol anar molt més enllà, carregada d’idees en positiu, de confiança en la capacitat de la gent per canviar les coses i assolir nous reptes. És un Programa amb una clau que obre la porta a una resposta ecològica a la crisi: a la construcció d’un nou model productiu i d’ocupació, a noves maneres sostenibles de consumir, moure’ns i conviure a la ciutat. A un futur on el verd s’imposi al gris. És un Programa amb una altra clau que obre la porta a la defensa de l’estat de benestar de proximitat, a l’autonomia personal, a barris solidaris i convivencials. A un futur on la igualtat s’imposi a la pobresa i l’exclusió. I és un Programa amb una clau de llibertat, que obre la porta a una ciutadania per tothom, a la transparència i la radicalitat democràtica, a la nova política, a l’emancipació de la gent jove. A un futur on la vida s’imposi a la por i les renúncies.

En definitiva, un Programa que vull útil per resoldre els problemes de la gent i dels barris; que vull engrescador per animar la gent a mobilitzar-se; que vull creïble per fer créixer la confiança i l’esperança. Un instrument per recórrer el camí de les nostres aspiracions, de les aspiracions de la majoria.