La retallada més inhumana i arrogant

Les retallades i els dèficits democràtics han generat els moviments de mobilització i indignació ciutadana que esclaten amb força el 14 i el 15 de maig passats. El desmantellament dels drets socials i l’afebliment democràtic són dues dinàmiques diferents però amb fortes interconnexions. Quan les institucions polítiques no articulen espais de deliberació, control social i participació ciutadana, esdevenen molt més vulnerables a les pressions dels lobbies i poderosos de tota mena que mantenen ben engreixats els seus canals d’influència sobre els governs. Avui a Catalunya, el govern de CiU no només és vulnerable a aquestes pressions, és expressió directe d’interessos de classe. Per poder-los realitzar per mitjà de polítiques neoliberals necessita restringir al màxim els processos de debat democràtic d’idees i d’implicació ciutadana. Sí, el govern d’Artur Mas és un agent de producció quotidiana d’injustícies socials, és una màquina insensible causant de dolor sobre moltes persones humils. Però per fer-ho necessita espais d’impunitat: l'engany de guanyar unes eleccions dient que no retallaria; o una llei òmnibus que s’emmarca en formes d’actuar autoritàries. Per això és tan important la confrontació política, la contestació social i la generació d’alternatives. Per això és tan necessari construir sinèrgies entre l’acció política d’ICV-EUiA, els sindicats i el moviment del 15-M. Espero que les mobilitzacions del 19 i del 21 de juny siguin un èxit, que l’arrelament territorial i la dimensió propositiva de la indignació vagin guanyant força, i que ICV-EUiA segueixi aportant elements de construcció d’alternativitat i nova política.

La tempesta de les retallades és tan intensa i continuada que cadascuna d’elles és de seguida tapada per la següent. Però hi ha una en concret que no voldria deixar passar per alt: la de la Renda Mínima d’Inserció (RMI). Perquè afecta les persones en risc o situació d’exclusió social. I perquè –a diferència de les retallades en sanitat o educació- no té un col.lectiu amb capacitat d’articular una resposta compartida. La RMI és una prestació social de caràcter econòmic orientada a garantir uns ingressos mínims a les persones i famílies en situació de pobresa. El 1997 el govern de Pujol li va donar naturalesa de dret reconegut per llei. Els govers d’esquerres la van enfortir tant des del punt de vista normatiu com pressupostari. A Barcelona, al llarg dels últims anys, les persones amb RMI s’han incrementat substancialment. Ha estat una eina clau d’acció contra la pobresa i les conseqüències socials de la crisi. Ara, el desmantellament parcial de la RMI és l’expressió, al meu entendre, de la cara més elitista i indolent del govern de CiU.

S’introdueixen 3 tipus de canvis. El de més calat és el que buida de contingut el dret a la prestació. La contrareforma estableix que es fixi anualment una quantitat màxima al pressupost de la Generalitat, sense cap garantia de cobertura del conjunt de les necessitats existents. En segon lloc, es restringeixen amb duresa els criteris d’accés (d’1 a 2 anys de residència i de 6 a 12 mesos amb ingressos insuficients) i s’elimina la possibilitat de pagament immediat en cas de necessitat. Finalment, si el Departament de Benestar Social no respon a la sol.licitud dels serveis socials municipals la RMI es considera denegada (fins ara el silenci, passats 2 mesos, implicava aprovació). En síntesi, un desmuntatge de garanties i una ampliació dels criteris d’exclusió. Al final, menys drets socials i una retallada arrogant i inhumana. Cal treballar amb totes les nostres forces per impedir-ho. No podem renunciar al nostre compromís amb les persones més vulnerables, contra la pobresa i les desigualtats.