Les polítiques del govern de CiU a la Generalitat han implicat un gir clar cap a la dreta, no només en relació a les del tripartit, sinó també respecte del llegat del pujolisme. Les retallades sanitàries, el menysteniment de l’escola pública o l’estigmatització de la pobresa, al costat de l’enduriment policial com a eina de repressió del conflicte social, dibuixen un escenari de país més proper a la tradició individualista i neocon d’arrel thatcheriana, que al bagatge socialcristià europeu on, d’alguna manera, s’inscrivia el pujolisme. L’alineament amb els mercats pel que fa a política fiscal; i amb els privilegis legals dels bancs, contra les persones víctimes de la bombolla hipotecària-immobiliària, acaben de pintar un panorama polític amb regust a Tea Party, per gentilesa de CiU (pel.lícula coprotagonitzada per PSOE i PP).

 

I a Barcelona ? Xavier Trias tenia un relat diferent. Un relat de mà estesa i de sensibilitat social. Tenia. Perquè els fets l’han esmicolat. La mà estesa ha esdevingut tancament de files polític amb el PP. I la suposada prioritat social s’ha traduït en un model business-first de resposta a la crisi que exclou les polítiques d’ocupació, i en unes ordenances fiscals que preparen el camí a les retallades. Sí, el Plenari de divendres passat va escenificar que també a Barcelona CiU balla la música de la dreta i que el PP li escriu la lletra de la cançó. Les ordenances fiscals defineixen la part de la política d’ingressos d’estricte competència municipal. A Barcelona, al llarg dels últims anys, havíem avançat cap a una política de fiscalitat socialment avançada, amb capacitat de sostenir l’expansió dels serveis públics; i ambientalment responsable, al servei de la mobilitat sostenible. Ara, les ordenances de la dreta, de CiU amb el PP, imprimeixen un doble gir. D’una banda, un regal fiscal de 17 milions d’euros; d’altra banda una involució ecològica concretada en la gratuïtat de l’àrea verda i la rebaixa de l’impost de vehicles. Males notícies per la Barcelona solidària i sostenible, de part del Tea Party municipal. Ja teníem indicadors. CiU i PP havien assajat majories per frenar les escoles bressol públiques, per fer més hotels a Ciutat Vella, per introduir el negoci privat en la promoció pública de lloguer, o per dinamitar la pacificació del trànsit. Però l’últim Plenari ha implicat la primera gran escenificació política de les polítiques. La involució en els continguts va venir de la mà d’un acord CiU-PP, on el Partit Popular va mostrar sense complexos la capacitat de dibuixar-li a Xavier Trias l’escenari polític.

 

Novembre i desembre acabaran de perfilar l’escenari. Des d’ICV-EUiA enfortirem la nostra acció política, des de la confrontació, l’alternativitat i la connexió amb la ciutadania i les mobilitzacions socials. Ja sap Xavier Trias que no callem, i sap també que seguirem plantant cara a totes les regressions socials, urbanes i ecològiques del govern. Però no farem política només –ni principalment- en clau resistencial. Som gent rebel, però constructiva. Seguirem aprofitant les escletxes de la minoria de CiU, i la fortalesa dels arguments polítics alternatius per guanyar votacions, defensar avenços i impulsar noves realitats. En l’últim plenari vam aconseguir guanyar la reactivació de la Llei de Barris, amb CiU aïllada i en minoria. I vam aconseguir introduir la presència de bancs, caixes i jutjats en la comissió municipal de prevenció dels desnonaments. No són poca cosa. Ara caldrà batallar-les perquè siguin realitat, més enllà de les parets de la sala de plens. I no podrem fer-ho, no volem fer-ho, sense acompanyament i complicitats socials. Amb el moviment veïnal, defensant les inversions i les polítiques d’habitatge als barris; amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, defensant les famílies contra la voracitat de les entitats financeres. Cal molta empenta i molta confiança. Empenta per canviar tantes coses; confiança en la capacitat col.lectiva per canviar-les.

 

Ara vénen dues setmanes on haurem de combinar el treball municipal amb la campanya del 20-N. Cap problema, tot al contrari. Tenim ganes i il.lusió per fer-ho. Aportarem l’experiència de la política municipal al servei d’una campanya on caldrà guanyar la batalla de la indiferència i passar a l’acció, fer d’ICV-EUiA el referent polític dels milers de persones que no ens resignem. I convertirem les eleccions generals en una nova injecció de moral i confiança per fer més i millor política als barris de Barcelona, al costat de la gent i dels moviments socials.

Ahir, centenars de milers de ciutadans i ciutadanes van omplir els carrers de moltes ciutats del món en defensa de la dignitat personal i col.lectiva. Heterogeneïtat, colors, totes les edats, amics, famílies de tota mena. L’evidència d’un nou temps pel que fa a valors i aspiracions d’emancipació. A Barcelona, va ser una nova expressió multitudinària d’indignació; però sobretot de ganes de seguir lluitant, de dir “aquí estem”, amb força, ràbia, alegria i confiança. “Aquí estem” i seguirem, barri a barri, defensant els serveis públics: els centres de salut contra contra les retallades; les escoles bressol contra la privatització. “Aquí estem” i seguirem, barri a barri, impedint desnonaments contra la voracitat hipotecària dels bancs; al costat de les persones més vulnerables, contra la voracitat anti-social del Conseller Mena. Però també un senyal en clau de dignitat democràtica. Un “aquí estem” perquè volem agafar el futur amb les nostres mans, ens en volem fer càrrec: superar la vella política que no ens representa i forjar una nova política deliberativa i transparent, re-apropiada, ciutadana i pròxima.

 

Totes aquestes energies que ahir ocupaven els carrers, el Passeig de Gràcia o Wall Street, haurien d’anar ocupant també més i més espais socials i institucionals. Per anar configurant la nova quotidinaitat, el nou món. Cal omplir tots els espais, presentar combat i aixecar propostes en tots els àmbits, no entregar-ne cap als poderosos. Construir pràctiques d’alternativitat política des de trinxeres socials: plans comunitaris, assemblees de barri, cooperatives de consum, economia solidària, bancs del temps, banca ètica, ecomobilitat, reapropiacions d’habitatges buits... I construir pràctiques d’alternativitat política des de trinxeres institucionals: convertint el 20N, per exemple, en una bona oportunitat ciutadana per girar l’esquena a PP, PSOE i CiU -en justa correspondència al que han fet ells- i donar més força que mai, a través del vot, a les esquerres que planten cara, amb el compromís de defensar a les institucions propostes d’emancipació i radicalitat democràtica.

 

Es construeix un futur diferent participant en una mani, sent membre d’una cooperativa de consum agroecològic, defensant l’escola pública des de l’AMPA, impulsant una ILP per la dació en pagament, fent activisme polític o votant el 20N a les esquerres verdes i alternatives que posen la vida per davant de la borsa. Calen totes les energies en tots els àmbits. Els zapatistes de Chiapas ens parlaven “de un mundo donde quepan todos los mundos”; necessitem ara més que mai una esperança on hi càpiguen totes les lluites, socials i polítiques.

 

A l’Ajuntament, ICV-EUiA seguirem aportant el nostre gra de sorra. Aquesta setmana tenim comissions de plenari: donarem veu als moviments socials, confrontarem noves retallades i proposarem alternatives. Donarem veu a la FAPAC, als sindicats, a les AAVV, a les assemblees de barri, a la PTP, al col.lectiu LGTB. Denunciarem la paràlisi de la formació ocupacional, la supressió del suport al servei d’acollida matinal, i la frenada als ajuts econòmics de serveis socials. I proposarem un nou impuls al Pacte per l’Ocupació de Qualitat, així com passes endavant clares en mobilitat humana i sostenible: rebuig a l’ampliació de la ronda litoral al Morrot i voreres lliures de motos a tota la ciutat. Lluita social i activisme institucional per una Barcelona solidària i ecològica, que planta cara i aixeca horitzons d’esperança enfront el govern municipal gris, submís i retallador de CiU.

“aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,

el consol de saber que podíem haver estat feliços”...

Fa poc més d’una setmana, el 29 de setembre de matinada, el Salvador Iborra va morir, va ser mort violentament, al barri Gòtic de Barcelona, al costat de casa seva. El Salva era jove, tenia 32 anys. Va estudiar filologia catalana a la Universitat de València i va venir a viure a Barcelona. Feia feines periodístiques i el curs passat va treballar fent classes a l’Institut Jaume Mimó de Cerdanyola del Vallès.

Però sobretot, Salvador Iborra era poeta. Havia publicat tres poemaris: Un llençol per embrutar (2003), Les entranyes del foc (2005) i Els cossos oblidats (2009). Aquest últim llibre va rebre el Premi Ciutat de Sagunt, a la vetllada literària del 25 d’abril (Diada del País Valencià), fou publicat per Onada Edicions i presentat a Barcelona a l’Ateneu Layret fa poc més d’un any. En ell, la poesia del Salvador assoleix una gran bellesa, fidel al seu estil, a la seva manera de construir bellesa amb les paraules: directa, realista, amb molta vitalitat i brins intensos de tristesa alhora.

Tenia un bloc “La ruta desconeguda” on ens anava deixant reflexions i fragments de la seva experiència vital i quotidiana. Ja no podrem llegir-ne de nous, la ruta desconeguda ha dut el Salva a una mort del tot a deshora, rabiosament incomprensible. Però podrem tornar sobre el seu temps i manllevar les seves mirades sobre la realitat. Podrem també repassar, una i altra vegada, els seus poemaris i manllevar bocins de la bellesa que ens ha llegat. A manera de petit homenatge, dos poemes que m’agraden molt de Els cossos oblidats.

Afirmació possible
 Encara escoltes música quan l’amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s’apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d’escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il•lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m’ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.


Comiat
 Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà a l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense cap més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.

Setembre ha marcat la plena entrada en el curs polític municipal, amb tots els elements del nou escenari, després de les eleccions del 22 de maig i la constitució del nou govern de CiU el mes de juliol. Podem fer doncs un primer balanç des de la nostra perspectiva. En el vessant institucional hem endegat la nostra tasca d’oposició i ho hem fet des de la doble perspectiva de confrontació i alternativitat.

Confrontació perquè Xavier Trias ens han ensenyat ja amb nitidesa la seva cara dretana. Amb fets i amb silencis. Amb fets: CiU ha tancat files amb el PP per impulsar la privatització del model d’escoles bressol, per defensar el desmantellament inhumà de la RMI, o per promoure nous hotels de luxe a Ciutat Vella. I amb silencis de complicitat: amb la brutal retallada sanitària de Sant Pau o amb els desnonaments hipotecaris. ICV-EUiA hem plantat cara. Hem estat referents, a Plenari i a Comissions, de la defensa de les escoles bressol municipals, de la sanitat pública (de Sant Pau, al CAP de Trinitat Vella), de les famílies vulnerables enfront de la voracitat dels bancs, del dret a una renda mínima digne contra la pobresa, i del Pla d’Usos de Ciutat Vella que barra el pas al creixement hoteler. I quelcom important: hem aconseguit frenar l’intent de reducció de les beques menjador. Celebrem que, després de la nostra denúncia, l’Alcalde s’hagi compromès a mantenir la política de cobertura universal. Però no n’hi ha prou; cal passar del pedaç a la política estructural i exigir a la Generalitat, en el marc del Consorci d’Educació, que faci les aportacions de recursos necessaris per finançar amb solidesa una política bàsica de suport als infants i les famílies.

Hem aconseguit també tirar endavant propostes que marquen la nostra capacitat política de generar acords a l’entorn d’alternatives. Hem impulsat que l’Ajuntament reclami un nou decret de cessió incondicional del castell de Montjuïc, superant l’actual escenari de subordinació de la ciutat a l’Estat i de la pau al militarisme; hem assolit el compromís d’elaboració d’un nou pla d’inclusió i d’un pla municipal de mesures de qualitat de l’aire vinculades a la mobilitat; i hem arrencat també el compromís que –malgrat el desmuntatge de garanties de la llei òmnibus- Barcelona seguirà apostant pel registre únic de sol.licitants i pel sorteig públic d’accés a l’habitatge.

Hem fet una tasca institucional connectada a la interlocució amb el teixit associatiu i amb la nostra presència en les dinàmiques de mobilització ciutadana, com a força de lluita i activisme que som. Hem donat veu als col.legis professionals, a l’assemblea d’aturats/des, a les entitats d’acció social i als sindicats; hem estat al costat de les entitats memorialistes, contra el buidatge del Memorial Democràtic i la decisió unilateral de trasllat a Montjuïc; seguim treballant en el moviment del 15-M (assemblees de barri i manifestació en defensa dels serveis públics); hem sortit al carrer, convocats per la PAH, a defensar el dret a l’habitatge contra els desnonaments; i hem participat a la concentració contra la pròrroga de funcionament de la central d’Ascó (també al Plenari vam presentar una declaració institucional en aquest sentit, però l’aposta irresponsable de CiU, PSC i PP per l’energia nuclear, va impedir que prosperés).

Hi ha hagut més coses: el plenari extraordinari, per exemple, on vam defensar la immersió lingüística i l’oposició a les retallades educatives com a dues cares indestriables d’una mateixa lluita. O aquest mateix cap de setmana, la nostra oposicó –al costat de la Fundació per la Pau- a la presència d’avions militars a la Festa al Cel.

I això és només el començament. Ens comprometem a seguir treballant de valent, a l’Ajuntament, als barris, a les places i als carrers, per tal de construir resistències ètiques i polítiques sempre que calgui; i per tal d’articular alternatives des de la implicació ciutadana, al costat de la gent i dels barris de Barcelona.