Salvador Iborra




aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el consol de saber que podíem haver estat feliços”...

Fa poc més d’una setmana, el 29 de setembre de matinada, el Salvador Iborra va morir, va ser mort violentament, al barri Gòtic de Barcelona, al costat de casa seva. El Salva era jove, tenia 32 anys. Va estudiar filologia catalana a la Universitat de València i va venir a viure a Barcelona. Feia feines periodístiques i el curs passat va treballar fent classes a l’Institut Jaume Mimó de Cerdanyola del Vallès.

Però sobretot, Salvador Iborra era poeta. Havia publicat tres poemaris: Un llençol per embrutar (2003), Les entranyes del foc (2005) i Els cossos oblidats (2009). Aquest últim llibre va rebre el Premi Ciutat de Sagunt, a la vetllada literària del 25 d’abril (Diada del País Valencià), fou publicat per Onada Edicions i presentat a Barcelona a l’Ateneu Layret fa poc més d’un any. En ell, la poesia del Salvador assoleix una gran bellesa, fidel al seu estil, a la seva manera de construir bellesa amb les paraules: directa, realista, amb molta vitalitat i brins intensos de tristesa alhora.

Tenia un bloc “La ruta desconeguda” on ens anava deixant reflexions i fragments de la seva experiència vital i quotidiana. Ja no podrem llegir-ne de nous, la ruta desconeguda ha dut el Salva a una mort del tot a deshora, rabiosament incomprensible. Però podrem tornar sobre el seu temps i manllevar les seves mirades sobre la realitat. Podrem també repassar, una i altra vegada, els seus poemaris i manllevar bocins de la bellesa que ens ha llegat. A manera de petit homenatge, dos poemes que m’agraden molt de Els cossos oblidats.

Afirmació possible
 Encara escoltes música quan l’amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s’apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d’escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il•lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m’ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.


Comiat
 Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà a l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense cap més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.

1 comentaris:

10 de febrer de 2012 a les 0:19 Nuria ha dit...

Salvador siguis on siguis , sempre et portare al meu cor .