La Jana i la Laia tenen 13 i 15 anys. Al llarg de l’Agost i fins a la Mercè han anat a un grapat de Festes Majors. L’Aina en té 19, i ja fa uns quants anys que hi va. Són germanes. A casa s’expliquen els concerts, els grups... i tornen a escoltar les cançons que més els hi agraden. La música ens acompanya sempre. Aquest estiu, per damunt d’altres grups, ha estat per elles l’estiu de Txarango. Txarango és una banda integrada per vuit músics del Ripollès, Osona i la Garrotxa que fusionen el reggae amb sons diversos de dub, pop, salsa...i que escriuen les seves pròpies cançons amb lletres molt acurades i de qualitat. Han enregistrat dos discos Welcome to Clownia, el 2010, i Benvinguts al llarg viatge, enguany. Amb un conjunt de cançons precioses: La dança del vestit, Per art de màgia, Benvinguts… Recordo també , fa quatre o cinc anys, com l’Aina començava a parlar de grups com La Pegatina, Els Amics de les Arts o la Troba Kung Fu; i de cantautors com Cesk Freixas o Dani Flaco. Avui segueixen sonant a casa cançons de tots ells: Sun Bay, Reikiavik, Volant, Que no ens falli mai la sort, Entre la nit i l’aurora...

Tots ells són, d’alguna manera, els components d’una recent generació de bandes i cantautors catalans que comencen a gravar les seves músiques al llarg de l’última dècada, i ho fan amb registres molt diversos que van des de la cançó d’autor a l’ska; des del rock urbà al folk-pop… D’alguna manera també, tracen un fil de continuitat amb la gent que emergeix uns anys abans, al llarg dels noranta: Gossos, Estopa, Macaco… o des del País Valencià: Obrint Pas, La gossa sorda o Feliu Ventura.

L’Aina, la Laia i la Jana no havien nascut, cap de les tres, quan a finals dels vuitanta esclatava amb força el rock català, probablement l’espai precursor de moltes de les propostes que han vingut després. Però totes tres han incorporat al seu bagatge cançons referents com El tren de mitja nit (Sau), El far del sud (Sopa de Cabra), Bon dia (Els Pets), La meva terra és el mar (Lax’n’busto), i moltes d’altres potser més conegudes. I la cosa va més enllà. En una mena de banda sonora intergeneracional de la música feta aquí, les nostres filles incorporen als seus spotify cançons que nosaltres escoltàvem quan teníem la seva edat, icones de la Nova Cançó: Que tinguem sort, Paraules d’Amor, Qualsevol nit pot sortir el sol, A Margalida… Sí, des d’aquests acords de Llach, Serrat, Sisa i Joan Isaac fins al Llarg Viatge de Txarango s’han escolat gairebé quatre dècades: un altre llarg viatge vital, on un grapat de cançons, autors i bandes dels Països Catalans han acabat teixint un fascinant pont musical per on travessen i dialoguen records, experiències i somnis.    

Un pont obert a totes les músiques del món, obert a tota mena d’intercanvis i descobriments sense fronteres: on les guitarres de London Calling o les veus de Sunshine on Leith s’entrellacen també amb els acords i les lletres de Clandestino o Cuestión de Prioridades; on Manu Chao i Melendi poden fer unes pintes de cervesa amb Joe Strummer i els bessons Reid. A un pub de Glasgow o a un bar del Port de la Selva.

(Us deixo al calaix de música un tastet de Txarango) 

El mes de setembre ha començat amb molta intensitat a Barcelona: a la ciutat i a la política municipal. L’Assemblea del món de la cultura, reunida al Tradicionàrius de Gràcia el dia 3, va decidir impulsar la Plataforma Defensem la Cultura per lluitar contra les retallades i contra l’augment de l’IVA; la Plataforma es constituirà el dimecres 19. El dia 7 vam saber que Eurovegas no vindria al Baix Llobregat: tota una victòria de la mobilització social i política; i tota una derrota per Artur Mas i el govern de CiU, en el seu intent de posar el territori als peus de la corrupció i les màfies del joc. Ara també s’haurà de dir no amb força a BarcelonaWorld, nou projecte vinculat a l’especulació i la bombolla lúdica, antagònic al model Barcelona d’economia cooperativa, sostenible i creativa que cal impulsar per superar la crisi. El dia 11, en una mani immensa pels carrers de Barcelona, vam expressar la voluntat imparable de posar en marxa el dret a decidir com a nació. L’endemà començava el curs escolar: ho feia a Barcelona amb més alumnes per aula, menys mestres, retallades, escoles bressol privatitzades…en ple atac Ardanuy-Rigau a l’escola pública. Però el mateix dia va quedar clar que no callarem. La comunitat educativa segueix fent créixer la marea groga. El dijous, amb les companyes i companys de la PAH, s’aconseguia plantar cara a la indecència de Bankia i arrencar la condonació total del deute que li exigien al Matías, desnonat de casa seva a Sant Andreu. I avui dissabte, milers de barcelonins i barcelonines han defensat els drets socials a la mani de Madrid. Per demanar un referèndum contra les retallades… i guanyar-lo, i tombar els governs del PP i de CiU. 

A banda de tot això, ahir vam saber que el PSC, a Barcelona, farà possible l’aprovació del PAM de dretes de Xavier Trias. Un acord sociovergent sobre un full de ruta que avala, per exemple, l’increment de ràtios i la gestió privada d’escoles bressol, l’urbanisme elitista i excloent (Marina de Luxe al Port Vell), la recentralització contra els districtes, la privatització de l’aigua o l’enduriment repressiu de l’ordenança del civisme. Enfront d’aquest PAM, enfront d’aquest acord CiU-PSC, nosaltres redoblem el compromís de forjar l’alternativa política a Barcelona. I fer-ho amb la ciutadania, teixint complicitats amb moltíssima gent, des dels espais socials on s’articulen valors i pràctiques de solidaritat i creativitat. Amb tota humilitat, amb treball de formiguetes, però amb el convenciment que l’alternativa s’ha de construir i ha d’arribar a ser majoritària. Perquè com deia el Pocho Lepratti (l’activista comunitari dels barris de Rosario), "una xarxa de formigues pot més que un elefant" (o que dos). 

El 2012 ha estat un any de fortes mobilitzacions ciutadanes en clau social. L’ofensiva dels mercats, l’austeritat destructiva de CiU i del PP, i la política exercida d’esquenes a la gent han estat àmpliament contestades al carrer. Podem recordar, a tall d’exemple, tres grans manifestacions a Barcelona: la de la vaga general del 29 de març, la del 1er aniversari del 15M i la del 19 de juliol contra les retallades. En totes tres, centenars de milers de persones hem expressat el rebuig a la dictadura dels mercats vehiculada per la vella política, i hem deixat clar que ni callem ni ens resignem, que apostem per l’esperança i les alternatives. 

Demà, 11 de Setembre, cal dir amb molta força que les retallades de CiU i el PP no només generen fractura social i recessió econòmica; també afebleixen el país, ataquen directament el projecte nacional. Perquè sense cohesió social, sense una Catalunya d’oportunitats vitals per tothom, no hi ha emancipació nacional possible. I expressarem també amb força la indignació popular enfront la recentralització galopant de l’estat; enfront les agressions sistemàtiques a l’autogovern impulsades pel PP i el PSOE, amb la complicitat de CiU quan es tracta de defensar interessos de classe (perquè la llei d’estabilitat pressupostària o la reforma laboral, votades per CiU, no només desmantellen drets socials, són també dràstiques retallades a l’autonomia).

Espero que la manifestació de demà a la tarda sigui també immensa. I que hi hagi molta presència de ciutadanes i ciutadans socialment i nacionalment compromesos. Jo hi seré per tornar a reivindicar la lluita i l’esperança; el compromís i l’optimisme. L’exercici de la sobirania nacional i social; del dret a decidir enfront de l’Estat, els mercats i les retallades. Cal l’empoderament democràtic de la ciutadania. Un referèndum d’autodeterminació per decidir si volem ser independents o el tipus de relació amb l’estat; i un referèndum per decidir si volem posar fi a les retallades i reconstruir un model de drets socials i redistribució fiscal. Jo vull un país lliure, amb estat propi; i una societat igualitària, on tots els projectes de vida siguin possibles. 

Per això demà no em quedaré a casa, no faré el joc a l’espanyolisme del PP i del PSOE. Aniré a la mani, però tampoc faré el joc a CiU: hi aniré amb la gent socialment combativa, amb ICV-EUiA, els sindicats i la resta de partits d’esquerres, per l’Estat propi i els Drets socials. I el dia 12 a seguir lluitant, al costat dels mestres i les famílies, fent créixer la marea groga contra les retallades educatives de CiU; i el dia 15 a Madrid a la gran mani contra les polítiques injustes i indecents del PP… un inici de curs mogut, preludi d’un nou temps on obrir espais de lluita i d’esperança; on donar la batalla i guanyar el futur, en clau democràtica, d’emancipació social i nacional.