En moments de canvi d’època, de crisi del capitalisme financer i de la vella política, de resistències ciutadanes i de pràctiques alternatives que dibuixen horitzons d’esperança… segueixo pensant que bona part del model de societat present i futur ens el juguem a les ciutats i a la política municipal. Perquè la vida quotidiana és l’espai tangible de la transformació. Perquè les decisions polítiques de proximitat estan carregades de valors, d’ideologia, i afecten de manera intensa les persones i les relacions socials.

A Barcelona, les polítiques de CiU no responen ni a les necessitats, ni als drets, ni a les aspiracions col.lectives de la majoria. Responen als interessos de sectors poderosos, però molt minoritaris. Quan Trias defensa omplir el Port Vell de iots de luxe, quan paralitza la inversió en equipament socials als barris, o quan privatitza la gestió de les noves escoles bressol està aliniant les polítiques municipals amb el sistema que fa als rics més rics i als pobres més pobres. Però de vegades no se’n surt. Perquè l’acció política i la mobilització social derroten les polítiques de l’1%. Aquests últims dies hem tingut dos exemples molt rellevants.

D’una banda, Trias volia estendre el copagament al servei municipal de teleassistència. És molt fort, molt injust. La teleassistència pública a Barcelona ofereix un servei d’alta qualitat i gran calidesa humana a gairebé 60.000 persones grans que viuen soles. És de cobertura universal i accés gratuït. Ara el govern de CiU volia imposar un preu mensual, un altre sacrifici econòmic a un col.lectiu ja injustament afectat per l’euro per recepte o per increments abusius del preu de l’aigua, vinculats a la privatització d’aquesta. D’altra banda, Trias volia pujar el preu del Bicing un 116%. Un abús, una salvatjada. Volia fer pagar el Bicing el triple del que val a París o el doble de Londres. Una decisió classista i antiecològica: que afecta a molta gent jove amb pocs ingressos, i que apunta a desmuntar el mode de mobilitat més sostenible i saludable de Barcelona.

Però Trias ha hagut de fer marxa enrere en totes dues decisions. ICV-EUiA vam denunciar públicament el copagament de la teleassistència, i hem aconseguit que ja no hi figuri a les noves clàusules de prestació del servei per a l’any 2013. ICV-EUiA vam aconseguir que s’aprovessin dues proposicions a les Comissions de Plenari instant al govern a retirar la pujada del Bicing. No hem estat sols, hem coincidit amb la resta de partits de l’oposició i amb el teixit social de la ciutat. La bicicletada de divendres al vespre va ser un èxit. Quan les polítiques de Trias són derrotades, hi guanya la gent, hi guanya la ciutat solidària i saludable. Però en cap dels dos casos no podem baixar la guàrdia. Trias no tanca la porta al copagament de la teleassistència el 2014; ni renuncia a un sistema de tarifes del Bicing que castigui el seu ús habitual. Si poguéssin, si tinguéssin la majoria política suficient, si no hi hagués pressió social, ho farien: són així de dretes.  

Seguirem confrontant les polítiques de l’1% a Barcelona. Teixint complicitats amb els moviments socials i la ciutadania. I generant horitzons d’alternativa. Quan la indignació esdevé compromís; quan la lluita s’escriu amb lletres d’esperança; quan la resignació es transforma en il.lusió; quan a la rebel.lia s’hi suma la confiança en la capacitat col.lectiva per canviar les coses… és llavors quan la gent és imparable. A Barcelona; a Catalunya, a tot arreu. I TANT SI PODEM ! 

Falta un mes i mig mal comptat per les eleccions al Parlament. Al llarg d’aquestes setmanes miraré de desgranar algunes reflexions. Avui només un parell de pinzellades inicials.

Unes eleccions de canvi d’època. Fa anys que es cou el Nou Temps, però mai com ara s’havia expressat amb tanta força, i tan clarament en l’escenari polític. Canvi d’època, sí; perquè com diu Luís García Montero, aquesta crisi no és només un “carreró sense sortida”, sinó també un “carreró sense retorn”. Sense sortida, a no ser que construim un nou model de vincles socials i ecològics, superadors del capitalisme financer. I sense retorn, perquè res no tornarà a ser com abans de la crisi. Des de l’espai dels poderosos, el nou temps es tradueix en un exercici sistemàtic de violència institucional postdemocràtica contra els drets socials i la cultura política de la igualtat. Des de les trinxeres de la majoria, el canvi d’època genera resistències cíviques, nous compromisos i processos de creativitat social alternativa. És el conflicte social del segle XXI: un establishment voraç enfront el 99%, on s’amalgamen el dissens i la privatització del dolor. A Catalunya, a més, vivim un nou temps nacional. Tres dècades després, l’època de l’autonomia s’ha esgotat. La sentència de l’Estatut instal.la el conflicte amb l’estat. I l’esclat de força de la ciutadania obre una nova dinàmica: l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació per mitjà d’una consulta ciutadana. Res de tot això no formava part de l’escenari polític fa 2 anys: la lògica de l’austeritat destructiva tot just despuntava; ningú no podia preveure l’eclosió del 15-M, o de la immensa vaga general del 29 de Març; tampoc la històrica manifestació de l’11 de Setembre. L’impacte del canvi d’època en l’esfera política és ja una realitat indefugible.

El predomini de la incertesa electoral. Mai com ara el nivell d’indecisió havia estat tan elevat a les portes d’unes eleccions. Potser mai aquesta indecisió havia tingut un caràcter tan obert, tan de fons. Bona part de la ciutadania percep que el seu marc vital i d’expectatives ha quedat sacsejat, i això es trasllada a l’àmbit polític en forma d’interrogants electorals. ICV-EUiA afronta el procés amb tres elements de fortalesa. a) projecte i lideratge reconeguts i sòlids; b) trajectòria de radicalitat social i ecològica; c) coherència i fermesa nacional. La suma dels tres elements hauria d’implicar, més enllà dels votants més fidels, un potencial d’atractiu cap a votants d’altres espais d’esquerres en retrocés, cap a sectors alternatius vinculats als moviments socials però proclius al vot en blanc o l’abstenció, cap a nous votants joves, i cap a sectors transversals del catalanisme progressista. El camp d’influència d’ICV-EUiA s’amplia, supera fronteres tradicionals, s’obre a nous espais. Però són dinàmiques encara poc madures, que poden quallar en major o menor grau en funció del que passi les properes setmanes. Crec que ICV-EUiA creixerà. La magnitud del creixement s’anirà concretant a poc a poc, fins a l’últim moment. I aquí les variables poden ser moltes. Apunto un parell que em semblen clau: capacitat de visibilitzar el conflicte social des de la proximitat amb els col.lectius que lluiten i les persones que pateixen; i capacitat d’entroncar amb la il.lusió col.lectiva d’un futur diferent i millor, per mitjà del dret a decidir enfront l’estat i els mercats. Compromís, empatia i esperança en els àmbits social i nacional. Per tal d’assolir un bon resultat electoral. I per tal de construir, sobretot, un punt de partida sòlid cap a una nova configuració de l’esquerra nacional després del 25 de novembre: radical, innovadora, inclusiva, heterogènia, lluitadora, pròxima, generosa…

Divendres 5 d'octubre vam fer el debat de PAM 2012-2015. Aquest és un resum de la intervenció que vaig fer al Plenari en nom del Grup Municipal d'ICV-EUiA. 

Avui fem en aquest Plenari un dels debats i de les votacions més rellevants del mandat: la del Programa d’Actuació Municipal, el document que recull les orientacions i les accions programàtiques que marcaran l’acció de govern al llarg dels propers tres anys. És a dir, les polítiques que tradueixen en fets tangibles el projecte de ciutat. Poques ciutats ho fan. A Barcelona ens hem dotat de l’exigència democràtica de fer-ho. El PAM esdevé la concreció del compromís amb la ciutadania, és per tant també una eina de control de l’acció de govern, de mesura d’allò que es tira endavant i allò que s’abandona

ICV-EUiA hem expressat una crítica de fons al procés que ens ha portat fins avui. El govern de CiU s’ha entestat a degradar políticament el PAM. A) Amb un document aprovat inicialment marcat per les vaguetats i els enunciats generalistes. Molt pobre, molt feble. Sense reflexió ni perspectiva estratègica. B) Amb un procés de participació de tràmit, de fireta, sense cap voluntat d’aconseguir la implicació efectiva de la ciutadania. C) Amb una dimensió territorial de resultats demolidors, sense precedents: 9 districtes han rebutjat el PAM i 7 districtes no han aprovat els seus respectius PAD. En el millor dels casos, un full de ruta amb peus de fang: àmpliament rebutjat en el territori.

ICV-EUiA no hem volgut deixar-nos emportar per aquesta dinàmica de degradació política del PAM. Vam elaborar un text alternatiu, en clau netament propositiva, perquè no hem renunciat, ni ho farem, a disputar-li a CiU el present i el futur de Barcelona sobre la base d’un model alternatiu de ciutat: una ciutat al servei dels drets i les aspiracions del 99%. Una proposta amb 256 actuacions vertebrades en 5 eixos: a) l’economia verda i l’ocupació de qualitat per superar la crisi amb un nou model productiu i de consum; b) els drets socials universals per construir igualtat i lluitar contra tota mena d’exclusions; c) l’ecologia com a marc vertebrador de qualsevol actuació urbanística; d) l’educació pública i la democratització cultural; e) la radicalitat democràtica en una ciutat oberta, on no es retallin drets civils ni llibertats personals.

Una proposta alternativa que va ser lliurada al govern. La resposta ha servit per constatar l’existència de dos models, legítims, però en bona part antagònics d’entendre i intervenir a la ciutat. A) Un model, el de CiU, de dretes i antic: més sensible a les pressions dels lobbies que a les aspiracions de la ciutadania; de gir conservador, involució ecològica i enduriment repressiu. B) Un model d’esquerres, -en el que treballem cada dia per ser referents- orientat a fer de Barcelona una ciutat del segle XXI, humana, activa i ecològica, des de la complicitat amb els barris, la ciutadania i els moviments socials. Des d’aquesta constatació, avui tornarem a dir NO al PAM.

No podem fer el debat del PAM al marge del context que l’emmarca. Amplis sectors socials viuen avui a Barcelona una situació de gran duresa: un atur que ha tornat a créixer aquests últims mesos; centenars de desnonaments de risc social al llarg de l’últim any; un inici de curs amb més alumnes i menys mestres; increments en els preus de l’aigua i del transport; milers d’infants que entren en situació de pobresa. Impactes de la crisi, sí; de les retallades també: de l’austeritat del dolor, enfront de la qual vostè, alcalde, ha actuat entre la complicitat i la manca de lideratge: doblegat davant dels incompliments de la Generalitat; feble i ineficaç davant les agressions de l’estat.

Sí, més d’un any sense capacitat per definir un model estratègic de ciutat; més d’un any sense capacitat per articular una majoria de suport. Un govern erràtic, i tan minoritari com el primer dia. El PAM que avui ens presenten evidencia aquesta feblesa i manca de model. Però evidencia també una altra cosa: un conjunt de polítiques de gir a la dreta, de reorientació conservadora del model de ciutat construït per les esquerres, amb implicació veïnal i del teixit social dels barris. Sí, aquest PAM és una peça més d’aquest procés que va desembocant dia a dia en una Barcelona més injusta i més grisa. Podem destacar alguns exemples:

Aquest PAM és el marc programàtic on s’inseriran a partir d’avui: les polítiques de degradació de la qualitat de l’escola pública; la dinàmica de privatització del 0-3 en aules massificades on es fa gairebé impossible l’educació inclusiva i en la diversitat; el desmantellament del Pacte per l’Ocupació de Qualitat i del Model de Barcelona Activa; o la pràctica liquidació de les polítiques directes de lluita contra l’atur.

Aquest PAM és el marc programàtic que consolida, a partir d’ara: l’enduriment repressiu de l’ordenança del civisme: amb les multes a les treballadores sexuals que generen, només, invisibilitat i més vulnerabilitat a l’explotació; la pujada de preus del transport públic mentre es retallen serveis als barris; la pujada abusiva del bicing mentre es fa gratuïta l’àrea verda i es desfiscalitza el cotxe; o el procés de privatització de l’aigua

Aquest PAM és el marc que farà possible: la Marina de Luxe, convertint la ciutat en negoci privat; i el Port Vell en un espai elitista i excloent, al servei de l’economia dels paradisos fiscals; o la reobertura del Pla d’usos de Ciutat Vella, amb la més que possible construcció de nous hotels de luxe; mentre es tanca la porta a nous plans d’usos en altres barris impactats pel turisme.

Aquest PAM, finalment, avala l’opció per l’aturada dels principals programes d’inversió educativa i social als barris: escoles bressol, casals de gent gran o centres de serveis socials. Afeblint i posant en risc el principi vertebrador de la cohesió territorial.

Però més enllà del marc de polítiques municipals que consolida, el PAM s’aprovarà avui en un escenari polític nou, inèdit. L’abstenció del PSC farà possible el PAM de dretes de CiU; l’abstenció del PSC, per tant, aplanarà el camí, oferirà oxigen al govern en el procés de reorientació conservadora i antiecològica del model de ciutat rebut. Ens costa d’entendre aquesta reubicació política del PSC. Encara més li deu costar al conjunt d’espais socials que al llarg de l’últim any han articulat les respostes ciutadanes a les polítiques del govern. Perquè podem fer-nos algunes preguntes en relació a aquest PAM:

Es garanteixen les ràtios de qualitat a les escoles bressol i el model de xarxa única de gestió pública sense fractures ? Es garanteix el finançament de les polítiques d’ocupació que substitueixi la brutal retallada del SOC, s’estableix un nou espai de concertació amb els sindicats que substitueixi la liquidació del Pacte per l’Ocupació de Qualitat ?

Es el PAM un instrument de defensa de l’interès públic a Ciutat Vella i al Port enfront la voracitat dels agents privats ? fa el PAM impossible la Marina de Luxe ? garanteix que no hi haurà en tot el mandat ni una sola plaça hotelera nova en el Districte ? Servirà el PAM per fer marxa enrere en la criminalització de les treballadores sexuals o per garantir els drets civils i les llibertats personals enfront la cultura de la delació impulsada pel govern? Hi ha al PAM un compromís contra la jerarquització dels espais urbans, queda garantit el criteri que qualsevol carrer de qualsevol barri popular serà tan premium com el Passeig de Gràcia ?

Creiem malauradament que la resposta és un NO en tots els casos. Es dibuixa per tant un projecte antagònic en moltes dimensions al de la ciutat solidària i ecològica de les esquerres. Perquè no es pot estar alhora amb la marea groga i la plataforma 0-3, i avalar les polítiques de retallada i privatització de les bressol. No es pot estar alhora al costat de les entitats veïnals, i reobrir la porta al negoci privat sobre l’espai públic al Port Vell i a tot Ciutat Vella. No es pot estar amb els treballadors i les treballadores i avalar alhora les polítiques de retallada salarial i desmuntatge de les empreses públiques

En qualsevol cas el nostre NO al PAM. És un sí ben fort, a seguir construïnt Barcelona des de valors alternatius; a seguir treballant colze a colze amb la comunitat educativa i els professionals dels serveis públics; amb la Plataforma en Defensa del Port Vell; amb els creadors culturals de base i l’assemblea defensem la cultura; amb els sindicats, la plataforma l’aigua és vida i el moviment d’afectats per la hipoteca…

El nostre NO al PAM. És un sí ple de convenciment i il.lusió per treballar en positiu, per convertir la resistència en alternativa: forjar l’alternativa quotidiana a aquest PAM; i l’alternativa política a la dreta i a les polítiques sociovergents. Dotar Barcelona d’un horitzó col.lectiu d’esperança, de reconstrucció d’un projecte de ciutat solidària i ecològica del segle XXI.