Recordo el Bon Pastor de principis dels anys 80, un barri de gent treballadora -paios i gitanos procedents en bona part de l’últim cicle migratori- que habitava les Cases Barates, fortament colpejat per l’atur, en el marc de la crisi industrial de l’època, i amb fortes dinàmiques de marginació social i urbana: gent jove sense formació, presència de la maleïda heroïna, manca gairebé absoluta d’equipaments públics… Han passat tres dècades i moltes coses han canviat. Avui el Bon Pastor és un barri multicultural de classe treballadora, amb 1 de cada 4 persones arribada al llarg dels últims 15 anys, des de molts llocs del món (Equador, Bolívia, Perú, Pakistan, Xina…) on dia a dia es van teixint relacions de convivència en la diversitat, de solidaritat quotidiana.

El Bon Pastor ha canviat a partir de la lluita de la seva gent per millorar de forma constant les condicions de vida del barri. I a partir de les dinàmiques de treball conjuntes amb governs municipals d’esquerres compromesos amb la inclusió social, la redistribució territorial i la regeneració urbana. No tot s’ha fet bé i falten moltes coses per fer. Però la transformació ha estat substancial. En l’àmbit urbà recordo dos moments clau.  El primer l’any 2004 quan va arrencar la primera fase de la remodelació del barri: el Patronat de l’Habitatge, l’Associació de Veïns i Veïnes, i l’àrea de Benestar Social vam signar els acords per tal que les dimensions urbana, social i participativa del procés quedessin garantides. El segon l’any 2009 quan –conjuntament amb Baró de Viver- vam aconseguir la incorporació del Bon Pastor al Pla de Barris de Catalunya, amb una aportació de 17 milions d’€ per aprofundir les millores urbanes i de l’espai públic. En l’àmbit social, el procés de guanyar equipaments per al barri ha estat constant. Al llarg dels últims deu anys: el Centre Cívic, la biblioteca, l’escola bressol, la ciberaula, el centre obert, el casal infantil, el centre de serveis socials, la residència i el centre de dia de gent gran. I una fita que relliga persones i llocs, que supera l’exclusió urbana de Bon Pastor en clau de mobilitat: el somni fet realitat de l’arribada del Metro l’abril del 2010; les línies 9 i 10 que uneixen el barri amb Barcelona, Badalona i Santa Coloma. Sí, un barri que millora com a expressió de la lluita de la seva gent i de l’acció política transformadora.

Avui les condicions tornen a ser duríssimes al Bon Pastor, com a la resta de barris populars de Barcelona. D’una banda, els impactes de la crisi-estafa en forma d’atur creixent, desnonaments, precaritat…D’altra banda, els impactes de les retallades dels governs de CiU i PP plegats a la lògica dels mercats i d’esquenes a les persones. Les desigualtats socials i entre barris augmenten a Barcelona. Els més rics es fan més rics: Pedralbes o la Bonanova no paren d’incrementar la seva renda per càpita, mentre que el Bon Pastor se situa clarament per sota de la mitjana de Barcelona i del districte de Sant Andreu. I el govern municipal de Xavier Trias s’arrenglera clarament amb aquesta lògica. Dues mostres. D’una banda, avala la congelació de la Llei de Barris, amb la conseqüent paralització de la immensa majoria de projectes de millora urbana a Bon Pastor al llarg dels últims dos anys. D’altra banda, retalla un 60% la inversió municipal en equipaments socials i de proximitat, castigant de forma especial els barris populars, entre ells el Bon Pastor. Això sí, CiU decideix invertir quasi 6 milions al Passeig de Gràcia, aportar 4 milions a la Fórmula-1, o aprovar la conversió del Port Vell en una marina de luxe per megaiots. En l’imaginari de CiU i Xavier Trias, el Bon Pastor no existeix, no hi tenen cap vinculació emocional amb la seva gent, el seu patiment i les seves lluites. Viuen en la bombolla del benestar i el luxe. Representen l’1% i treballen per l’1%.

Però la gent del Bon Pastor no es resigna, no en sap. Treballa i lluita contra les polítiques injustes i classistes, genera pràctiques alternatives de solidaritat i suport mutu en la vida quotidiana del barri. L’Associació Gitana, l’Associació de Veïns i Veïnes, la comunitat educativa i de professionals de la salut i els serveis socials…han plantat cara al repagament dels medicaments, a l’augment salvatge del transport públic i de l’aigua, a la retallada del bus de barri, al desmantellament del model 0-3 de qualitat…i han posat en marxa el Banc del Temps, les iniciatives d’intercanvi solidari, els programes d’inclusió educativa i laboral dels i les joves gitanes…

El divendres passat vam poder compartir tot això i moltes altres coses amb la gent del Bon Pastor. Teixint complicitats més intenses i properes amb el patiment i la lluita de cada dia. Volem que ICV-EUiA sigui un espai que acompanyi aquest patiment, que impulsi aquestes lluites. Estem i estarem al costat de les veïnes i veïns del Bon Pastor, com de la resta de barris populars de la ciutat. Plantant cara a les injustícies, visibilitzant els conflictes, construint alternatives. Dotant de referència i articulació política a la Barcelona dels barris. A la ciutat del 99%.

“Estimades amigues i amics. Comptem 38 anys de trajectòria, plena d’il.lusions, dificultats, alegries, esperances i realitats. Es donen les circumstàncies per tancar el nostre cicle. Hem estat fidels al compromís amb la música i la cultura del nostre País. Per això podem estar satisfets de dir-vos adéu, per haver compartit amb vosaltres esta passió i la nostra vida. Us diem adéu amb una abraçada molt forta”.

Així, amb aquestes paraules s’acomiada Al Tall, el grup referent de la música folk del País Valencià i del conjunt dels Països Catalans, al llarg de les últimes dècades. Recordo haver-los sentit en directe per primera vegada el 1981, a l’immens concert popular i reivindicatiu que es va fer al Camp del Barça, la Diada de Sant Joan. I per últim cop, ja definitiu, dijous passat a l’Auditori. En Vicent Torrent, envoltat de la resta de músics del grup, ens va dir: “Estimem Barcelona. En estat ciutat vam descobrir la vertadera dimensió de la nostra nació”. I van començar a desgranar la música que han anat forjant al fil d’un temps intens i apassionant. Des d’aquell primer LP del 76 amb presentació de Joan Fuster fins al Vergonya, cavallers vergonya del 2009. Amb cançons inesborrables, des de Per Mallorca ens ix el sol fins a l’emblemàtica El tio Canya, tot un crit d’esperança, passant per La jota dels castelluts o el Cant dels Maulets. Al Tall és una història de música ben feta, de rigor, audàcia i compromís cívic. Al llarg del concert, hi va haver un espai de solidaritat i homenatge a la Primavera Valenciana.

Ara fa un any, el 16 de febrer del 2012, deu estudiants de l’Institut Lluís Vives de València eren detinguts, fruit d’una intervenció policial repressiva. La seva malifeta: manifestar-se, al costat de milers de companys i companyes, en defensa de l’educació pública, contra les retallades i privatitzacions en l’ensenyament. Les seves accions van generar una onada de fraternitat i mobilitzacions sense precedents. Es van teixir molts vincles de solidaritat, molts valors de contestació ciutadana a polítiques injustes i autoritàries. Divendres passat, el Palau de Congressos de València acollia un magnífic concert amb l’objectiu de recollir fons per la defensa dels i les estudiants expedientades o processades. Entre molts d’altres, cantautors i grups valencians com Feliu Ventura, Pau Alabajos, la Gossa Sorda i Obrint Pas desgranaven els seus acords de bona música i compromís social. En ells, Al Tall viurà per sempre. En ells, les lluites de totes les primaveres valencianes registraran la seva banda sonora.

La situació política al País València és extremadament complicada. El potencial d’articulació d’energies sociopolítiques alternatives és creixent i molt esperançador. Ho deia la Clara Dies, que va parlar al Concert en nom dels i les estudiants: “Hem eixit al carrer, hem sigut reprimits per aquells que consideren que el nostre futur no és més que un altre recurs del que disposar. Si deixem que ens furten, serem un país enganyat; si deixem que ens facen callar, serem una generació prduda. Però no cedirem. És a les nostres mans defensar el nostre futur i la nostra dignitat”. Del País Valencià arriben ja exemples carregats de futur i de dignitat. És una societat viva i dinàmica: que forja primaveres ciutadanes i que les expressa també en clau de compromís polític. Us deixo, al Calaix de Música del Bloc, una cançó de l’últim disc de Feliu Ventura, Torn de Preguntes. Una cançó que acaba proclamant: “Les nostres preguntes són la força/ que les vostres respostes no saben aturar./ Veureu senyals trencant fronteres, els murs i les barreres que vàreu construir/. No coneixeu el sud que crema per guiar el nord!” A Catalunya hi tenim molt a aprendre. Sí, serem Països Valencians.

(L'1 de febrer vam fer el Plenari de Debat sobre l'Estat de la Ciutat. En l'entrada anterior del Bloc vaig recollir una síntesi de la meva intervenció, en nom d'ICV-EUiA, pel que fa a la crítica a les polítiques de CiU. En aquesta entrada ho faig en relació a les alternatives, al Decàleg de Propostes que vaig formular a l'Alcalde). 

Avui, a l’Ajuntament de Barcelona ICV-EUiA som una oposició nítida. Confrontem les polítiques conservadores de CiU i les formes poc transparents de fer política municipal. Però som també l’expressió d’una alternativa. Una força que articula propostes des de valors d’esquerra ecologia i llibertat; que treballa al costat de la ciutadania i el teixit social per fer possible una Barcelona humana i habitable, la del 99%. Des d’aquesta lògica de construcció alternativa i des de baix, volem i aconseguim trobar espais d’entesa i de suma. Li plantegem, Alcalde, un decàleg de propostes, la majoria d’elles ja aprovades en Comissions o en Plenari, a l’entorn de les quals convidem el govern a trobar objectius compartits, processos de treball en positiu. Això sí, posant-hi les eines d’acció i els recursos necessaris.

1) Economia productiva i ocupació. Suport al teixit empresarial de l’economia verda; pla de xoc contra l’atur juvenil i per l’ocupació de les dones. 

2) Suspensió dels desnonaments i desplegament amb força de totes les mesures socials del programa d’assentaments (inserció laboral, habitatge, regularització per arrelament).

3) Educació i salut. Inversions amb calendari per totes les escoles amb barracons, i compromís amb el manteniment de la gestió pública del Clínic.

4) 185 milions més d’inversió en nous equipaments de proximitat: socials, escoles bressol, culturals i de joventut. 75% de la inversió en districtes i barris de rendes baixes.

5) Fiscalitat més justa: tarifació social en els preus públics, taxa a entitats financeres amb caixers   en façana, i recàrrec del 50% de l’IBI en pisos buits.

6) Més participació: Regulació facilitadora de la Iniciativa Ciutadana i les Consultes.

7) Mobilitat sostenible. Creació de les quatre super-illes compromeses i pla de foment de la bicicleta amb inversions concretes

8) Suspensió definitiva de la requalificació del Miniestadi i retorn a la qualificació d’equipaments de les finques del Palau de la Música

9) Aprovació de tot el planejament de preservació dels nuclis antics dels barris

10) Pla especial de protecció de Collserola

Són, totes elles, propostes amb voluntat d’acord. Amb voluntat de cercar majories per fer-les possibles. Ho farem amb tenacitat sense renunciar a cap d’elles. Com tampoc no renunciarem a seguir confrontant retallades i privatitzacions, la involució ecològica, l’urbanisme dels privilegis, la marginació dels barris o la demagògia punitiva. Estarem al costat dels moviments socials i la ciutadania.

La gent, el teixit associatiu i productiu de Barcelona, té potencial i energies per superar la crisi, n’estem convençuts. Cal l’esforç i el compromís de tothom, hi serem en aquesta lògica.  Però cal també un canvi radical de polítiques; i un canvi radical en la forma de fer política. Esperem Alcalde que aquest debat ajudi a revertir  el gir cap a la Barcelona injusta i gris que vostès representen. I que les persones i els barris tornin a situar-se en el centre de la política municipal, del futur de Barcelona. 

(L'1 de febrer vam fer al Ple de l'Ajuntament el Debat sobre l'Estat de la Ciutat. Aquesta és una síntesi de la meva intervenció, en nom d'ICV-EUiA, pel que fa a la crítica a les polítiques de CiU. A la propera entrada recolliré la part d'alternatives del nostre grup) 

El seu govern, Alcalde, afronta el 2013 en una situació complicada: sense pressupostos i sense ordenances fiscals aprovades. És a dir, sense el marc que ha de donar  coherència a la seva acció. Se li ha esgotat la tàctica de l’anar fent; se li ha diluït a les mans la geometria variable de curta volada. Per incapacitat o per deixadesa, potser per una combinació de les dues, però el fet és que el govern avui es troba instal.lat en una precarietat política sense precedents. Això no és bo. I encara menys en un context tan dur com l’actual. Nosaltres vam dir no a l’últim pressupost i també al PAM. Expressem dos models de ciutat diferents, antagònics en molts aspectes. La nostra voluntat no és avalar, ni per activa ni per passiva, el gir conservador que implica el seu govern a Barcelona. Volem construir l’alternativa. Però el que no pot fer vostè, Alcalde, és repartir culpes: aprovar el pressupost és la responsabilitat primera, prioritària, de tot govern. En majoria o en minoria. Nosaltres vam fer-ho en minoria, any rere any, durant tot el mandat passat. En aquest context de ciutat en crisi i govern en precari, ens presenten un Informe encapçalat per dos titulars: reactivació econòmica i atenció a les persones. Anem a pams. 

Reactivació econòmica

L’atur no para de créixer i se situa com el principal problema de la ciutadania a Barcelona. Vostès, en canvi, es carreguen el Pacte per l’Ocupació de Qualitat. Ens diuen que no és el seu model, que el canviaran. Però a la pràctica, desmantellen les polítiques d’ocupació a Barcelona Activa; i sí, creen la Taula Barcelona Creixement, però resulta que en 30 mesures no fan ni una sola referència, ni una, a l’atur juvenil. Ara jo ho sabem, el seu model és de demolició, sense alternativa. Vostès han penjat el cartell de liquidació a les polítiques de lluita contra l’atur. I més d’un any després, el resultat de BCN Creixement és, simplement, la crònica d’un fracàs. Això sí, han estat molt actius en el suport a les 2 últimes reformes laborals, la del PSOE i la del PP: que han servit per acomiadar i no per contractar, per precaritzar treballs i vides.

Com és possible tanta desconnexió amb la realitat; tanta incapacitat per traduir els seus discursos en fets ? Vostè, Alcalde, en poc més d’un any, ha passat de ser un bon venedor de paraules a un mal venedor de fum. Aquest govern avui ens ensenya el llautó de la seva indolència neoliberal.

I què en sabem de la seva agenda de reactivació i creixement ? Els mega-iots al Port Vell, la Fórmula-1 a Montmeló, els casinos a BCN World, l’espiral turisme-creuers-hotels de luxe-més turisme... Una nova bombolla del joc i del luxe, de la banalització urbana. Res més lluny del model d’economia productiva i sostenible del Pla Estratègic Metropolità; res més lluny del model Barcelona. 

Atenció a les persones.

Al llarg de l’últim any vostès han elaborat i ens han presentat el nou Pla d’Inclusió, el seu full de ruta social. Hi hem col.laborat. Hem fet una valoració matisada: elements positius al costat de manca d’ambició. Les necessitats socials a BCN es disparen, com mai; la despesa social creix, però molt menys que en el període 2008-2011.

Però passa que al llarg de l’últim any a Barcelona ha guanyat terreny la vella recepta conservadora de tractar la pobresa com una qüestió d’ordre públic, de jutges i policies. Sí, s’ha intensificat la pressió sobre els col.lectius més vulnerables. Els hi posaré tres exemples.

-          Els desnonaments no han parat de créixer. En alguns barris, la pèrdua de l’habitatge és un fet quotidià: com és possible Alcalde que vostè no s’hagi implicat personalment,  que no hagi assolit la cessió, per part de cap banc, d’un sol habitatge buit ?. Al Congrés de Diputats, en canvi, sí que són actius: CiU impulsa la figura del desnonament exprés, i no vota la dació en pagament. Sensibles al lobby immobiliari allà, insensibles amb les persones aquí.

-          Fa un any, Alcalde, va afirmar en aquest Plenari que vostè no volia que es multessin persones sense llar, en aplicació de l’ordenança del civisme. Alguna acció per modificar l’ordenança i fer que aquesta pràctica immoral no sigui possible, que no torni a passar ? Cap ni una. Al llarg del 2012 han crescut les sancions a persones en exclusió social (més de 2.000).  Això sí, a remolc del PP modifiquen l’ordenança... per perseguir les treballadores sexuals a cop de multa, i fer-les així invisibles, i encara més vulnerables, com li recorda tantes vegades la Síndica de Greuges.

-          Tercer exemple. Ens presenten el Pla d’Assentaments, basat en criteris d’inclusió social: tot el suport. I tanmateix ens trobem, a manera d’estrena, una escalada repressiva sense precedents: en una setmana, tres desallotjaments, intervenció de la polícia amb criteris racistes, detencions i un ingrés al CIE. Que no veuen que la lògica social i la policial no són compatibles: que no es pot predicar el respecte i alhora mirar cap a una altra banda quan es vulneren els drets humans ? Alcalde, el CIE de la Zona Franca és la BCN més excloent i autoritària, antagònica a la ciutat de la diversitat i la inclusió. Vostè no pot amagar el cap sota l’ala. Impliqui’s. Faci tot el possible perquè el govern de l’Estat aprovi el reglament del CIE. Nosaltres ja seguirem lluitant per tancar-lo.

No podem oblidar tampoc que l’economia i el benestar, a la ciutat, tenen un fort component ambiental. Voldriem polítiques valentes (avui inexistents) de suport al teixit econòmic verd i cooperatiu. Un sector que aguanta bé la crisi, que crea ocupació estable i genera vincles de solidaritat, amb gran potencial de futur. Per contra, hem assistit aquest any a dos elements d’involució ecològica amb un fort impacte social.

D’una banda, el seu govern s’ha plegat a un increment abusiu dels preus del transport públic, al costat d’una retallada sense precedents a TMB, amb supressió de línies i busos de barri. Això sí, regals fiscals a l’ús del cotxe: reducció de l’impost de vehicles i gratuïtat de l’àrea verda. Decisions que, alhora, debiliten el finançament públic del bicing. Un servei de transport públic que vostès han posat sota sospita: amb l’intent de castigar les persones usuàries, amb la voluntat de situar-lo com una peça residual del nostre esquema de mobilitat urbana. Alcalde, no hem escoltat ni una sola declaració seva en favor de la bicicleta. Només propostes erràtiques que han estat socialment contestades i, algunes d’elles, retirades d’immediat. Això sí, pressió al bicing i amenaça de cop d’ordenança, sense les inversions prèvies necessàries de foment de l’ús de la bicicleta.

Però no és l’únic pas enrere en clau social i ecològica. BCN inicia el 2013 amb la privatització en marxa del cicle integral de l’aigua; amb la fi de la gestió pública del sanejament. I amb pujades de preu de més del 20% en un any, amb l’únic objectiu de blindar els beneficis de les empreses. En aquest cas, CiU i el PSC, a l’AMB, han actuat com a veritable guàrdia pretoriana del negoci privat de l’aigua. A costa d’un dret bàsic, a costa de milers de persones i famílies. Amb una operació opaca, i més que dubtosa en termes jurídics; en sentirem a parlar, segur.   

Vull referir-me a un últim aspecte de la seva acció de govern amb un gran impacte sobre l’estat de la ciutat: l’urbanisme excloent i la fractura territorial. Avui la dreta d’aquest Plenari -CiU i PP- tancaran files per aprovar la Marina de Luxe al Port Vell. És més que una operació urbanística o econòmica: és la icona d’una manera d’entendre la ciutat. Un Port Vell privatitzat, d’usos excloents i elitistes, desconnectat del seu entorn urbà. Un Port Vell que atempta contra el dret democràtic al mar, que aixeca barreres, amb més mobilitat privada i consums insostenibles. Al servei de l’economia del luxe i del frau fiscal: de la mà dels megaiots, ens volen imposar un Port Vell amb bandera de conveniència.  

I mentrestant, la Llei de Barris congelada, la Gardunya i el calaix de Sants aturats, i tisorada d’un 60% en les inversions socials de proximitat, amb càstig inclòs als districtes de classes populars, afectats per les màximes retallades en inversió per càpita: estan assentant vostès les bases de la fractura territorial del futur. Miri, Alcalde, amb dades seves: la inversió en equipaments municipals de proximitat cau en 180 milions d’€ respecte el periode 2008-2011: en tots els àmbits, des de la reducció del 42% en benestar fins el 79% en centres educatius. I és a més regressiva entre barris: al llarg del mandat anterior, la inversió per càpita als districtes de rendes baixes doblava la dels districtes més rics (1.535€ - 852€), ara gairebé s’igualen (390€ - 329€). Amb el seu govern, desapareix el compromís amb la inversió redistributiva en el territori. Vostès s’arrengleren, no lluiten contra les desigualtats.      

I governen d’esquenes a la ciutadania. Les seves polítiques resulten incompatibles amb la participació. Són les dues cares d’una mateixa moneda. Polítiques neoliberals i maneres de fer poc transparents; privatitzen la ciutat i pretenen privatitzar la política. Però la gent a Barcelona es mou i no permet que la menystinguin, s’estima massa la ciutat com per deixar-la en mans d’un govern insensible. Es mou en clau de resistència, sí; però també de construcció d’alternatives.

Els hi posaré un exemple. El govern es carrega el model d’escoles bressol: en comptes de construir noves escoles per atendre més infants, amplia ràtios i massifica aules; privatitza, fractura la xarxa i les encareix. Però el més greu és que tot això ho fa com si les bressol fossin seves. I no, resulta que són de tothom, i la comunitat educativa no es dóna per vençuda i alça la veu. Avui la Plataforma 0-3 està impulsant, en positiu, una proposta global en forma Iniciativa Ciutadana –una ILP local- la primera que es posa en marxa a Barcelona, ara en fase de recollida de signatures. N’estic convençut que s’arribarà a presentar, que la comunitat educativa trencarà el setge dels fets consumats. I el govern quedarà emplaçat: a seguir desmuntant del model o a rectificar; i encara més important: a respectar o a menystenir la ciutadania

ICV-EUiA hem portat iniciatives potents d’aprofundiment democràtic: el pressupost participatiu d’inversions, la consulta ciutadana del Port Vell... I sempre hem xocat amb el seu no. S’enrecorden què em van dir ? “que seria posar la democràcia al servei de la demagògia”... s’atreviran a dir el mateix amb la Iniciativa Ciutadana del 0-3 ?

No veuen que no podran impedir que la ciutadania es mogui, defensi, imagini, proposi... i moltes vegades guanyi. I els obligui a fer marxa enrere, en benefici de la majoria, com ha passat aquest any: el nucli antic de Sant Andreu se salvarà, el bicing no serà a preu d’or, no hi haurà copagament a la teleassistència (almenys per ara), i Barcelona seguirà cooperant amb Palestina. Res de tot això hagués estat possible sense el compromís de la gent. Quan vostès tanquen la porta a la democràcia participativa, la gent l’obre. I sovint guanya, amb força i amb arguments.

Tenim un govern poc sensible, en relació a la gent i als barris. I amb poc coratge, per defensar Barcelona en un entorn polític complicat. Voldríem un Alcalde que posés en valor els projectes de Barcelona; lluny d’això, avui la nostra ciutat ha desaparegut com a protagonista amb veu pròpia en l’escenari polític general. La manca de lideratge aplana el camí perquè la Generalitat i l’Estat s’atreveixin amb Barcelona: vulneració de la Carta, incompliments a dojo. Mas i Rajoy saben que poden menystenir Barcelona i que vostè Alcalde no hi oposarà un projecte fort per fer respectar la ciutat. 

Hem arribat a un nivell de deute de la Generalitat amb l’Ajuntament sense precedents. Un increment de 18 milions mensuals de mitjana el 2012. I no para de créixer. És injust i no és sostenible. I vostè Alcalde va a veure al President i acota el cap. Ni un bri d’exigència, ni un sol compromís arrencat. O el que és encara pitjor: ho intenta explicar com un servei al país. No Alcalde, no és cap servei al país afeblir la salut financera de Barcelona per tapar les vergonyes i les renúncies de CiU. No ho és tampoc que vostè actui més com un dòcil dirigent de CiU que com un exigent Alcalde de Barcelona.      

Barcelona ha de fer de capital de Catalunya. I ha de tenir un paper específic i positiu en el procés per exercir el dret a decidir. Però fer de capital del país no vol dir acomodar Barcelona als interessos del govern de la Generalitat. I apostar per estructures d’estat és incompatible amb debilitar o destruir les que tenim avui en l’àmbit local: amb privatitzar les estructures de l’aigua, de l’educació o de la salut, com està fent el govern de CiU. Perquè no hi ha cap drecera al dret a decidir que passi per les retallades als barris. Barcelona, en el procés nacional, ha de ser referent del municipalisme i de la cohesió; d’un país que el volem lliure d’imposicions de l’estat, i lliure de desnonaments, precarietat i pobresa.  

I avui, en canvi, l’impacte de les retallades de la Generalitat posa en risc la prestació de serveis bàsics a Barcelona. I vostès no planten cara. És clar que l’Ajuntament ha de garantir les beques-menjador amb recursos propis, li hem demanat sempre i ho està fent. Però no avalin la retallada amb silencis de complicitat. Alcin la veu. Posin de manifest que l’austeitat injusta sitúa els nostres barris populars al frec de l’abisme social.  

Alcalde, passi de la incapacitat al lideratge; de la subordinació a l’exigència; no calli, planti cara. Estic segur que en aquest Plenari i en el conjunt de la ciutadania trobarà el suport i la força que l’acompanyi.