La Blava, fàbrica de Roda de Ter on va treballar Martí i Pol

Miquel Martí i Pol ha estat sens dubte el poeta del poble. Avui, a 10 anys de la seva mort, la seva poesia continua essent un gran patrimoni popular. Poesia cívica, de classe, nacional, ètica. Dos apunts. El primer em porta a finals dels anys 70 i principis dels 80. Temps, per mi, d’adolescència: de descoberta, d’amor i lluita. Anys inexplicables sense “Estimada Marta”, sense “La fàbrica” o sense “L’àmbit de tots els àmbits”. Recordo tardes d’Institut i de mani; d’activisme i de complicitats, tot sovint travessades per versos del poeta de Roda, que posaven paraules i emotivitat a allò que fèiem. Recordo també un disc de Ramon Muntaner, “Presagi”, amb cançons basades en poemes de Martí i Pol. Versos i músiques que dibuixaven la banda sonora de molts capvespres d’amistat. Amb un “Si fossis terra” inoblidable, que us deixo al calaix de música del Bloc. I un segon apunt, molt més recent. Martí i Pol va fer de la seva poesia un terreny de diàleg moral amb la seva condició física, amb el desenvolupament de l’esclerosi múltiple. La seva creixent fragilitat s’anava convertint en força poètica. Sense defugir la fragilitat. Fent-la el terreny d’una renovada aposta vital, fins els seus últims poemes. Al “Llibre de les solituds” i a “Després de tot” s’hi expressa amb un grau de nuesa formal i de bellesa extraordinari: “ho deixo tot, però estreno claror”, “m’enriqueixo de mi mateix i del que no viuré”, “després de tot, encara queda espai per repensar la vida”. I espai de vida per rellegir Martí i Pol.

       

Si els anys viscuts t'aquieten el gest
o llegint aquests mots sents una vaga
malenconia que no saps d'on ve,
tal volta ets en camí de fer de cada
silenci un arbre ple de melodies
i de cada neguit una esperança.
Sigues tenaç, que la lluita és molt dura.

Terra -no somnis- i també
mar immensa: coses tangibles.
Deixa que el vell prodigi
de viure es realitzi cada dia
tan plenament en tu
que ets sentis sempre
generosament nova, dignament lliure.
A cau d'orella repetim les mateixes
clares paraules. Torna la vida
i torna la dignitat, la força.

Reconduïm-la a poc a poc la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm-la la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Aquesta setmana, a les Comissions de Plenari de l’Ajuntament, defensarem dues proposicions molt diferents entre sí, però amb un element en comú: defensar el territori de Sant Andreu enfront dues decisions que l’agredeixen, per la via de l’especulació urbanística i de l’exaltació del militarisme.

L’especulació urbanística. A iniciativa de la propietat del centre comercial de La Maquinista, l’Ajuntament ha aprovat inicialment (amb l’únic vot en contra d’ICV-EUiA) una modificació de planejament que es carrega 72.000 m2 de sòl per activitats productives, incrementa un 125% la superfície de sòl comercial (fins a 45.000m2) i genera 47.000m2 d’habitatge, majoritàriament lliure, un 70% (contra el 50% de protecció que estableix el Pla d’Habitatge vigent) ubicat en torres d’entre 80 i 94m d’alçada. Una operació d’obtenció massiva de plusvàlues privades. I tant o més greu, l’operació incorpora un xantatge: l’escola pública pendent i llargament exigida pel barri es podrà construir gràcies a aquestes plusvàlues. L’empresa de La Maquinista, gran beneficiària del “pelotazo”, pagarà l’escola. Negoci rodó. Hem de dir clarament que NO volem cap operació especulativa a La Maquinista; i que SÍ volem la construcció de l’escola pagada directament amb inversió pública a càrrec dels pressupostos del 2014.

L’exaltació del militarisme. No massa lluny de La Maquinista, el Consorci de la Zona Franca (CZF), en tant que propietari dels terrenys, ha decidit cedir un espai de 5.000m2 de les antigues Casernes de Sant Andreu a la Hermandad de Legionarios: sense cap mena de transparència ni participació; sense ni convocar la Comissió de Casernes; amb total opacitat i discrecionalitat. En comptes de vincular els terrenys de Casernes al teixit social i cultural del barri, en comptes d’aplicar solucions de base comunitària, el CZF –presidit per l’alcalde Trias- fa una aposta pel militarisme, per l’apologia pública del franquisme. Increïble. Una vulneració frontal dels valors democràtics, de Barcelona com a ciutat de pau i drets humans, com a ciutat compromesa amb la recuperació de la memòria antifeixista i de lluita per les llibertats. Cal revocar aquesta decisió i no permetre la presència dels legionaris. Dir clarament que NO volem militarisme ni apologies de la dictadura; i que SÍ volem un procés obert i participatiu per decidir quines entitats i/o activitats del barri haurien d’ocupar els terrenys de Casernes.

Aquesta setmana doncs tenim una doble lluita: retirar l’operació especulativa de La Maquinista, i revocar la presència de Legionarios a Casernes. I tenim l’oportunitat d’aconseguir-ho. La Maquinista es va aprovar inicialment amb l’únic vot del govern. Si no rectifica podem deixar-lo en minoria i derrotar el “pelotazo”. Cal que la resta de grups converteixin la seva abstenció inicial en suport a la proposició d’ICV-EUiA. Sincerament, crec que sobren els motius. I pel que fa a Casernes, se’m fa impensable que hi hagi un sol vot d’arrel antifranquista i catalanista a favor del militarisme “legionario”. Tenim doncs la possibilitat d’avançar cap a un Sant Andreu més democràtic i popular, lliure de noves agressions materials i simbòliques.  

"A mí,

en esta historia

ya sólo me importan tres cosas,

las enumeraré sin  ingún orden:

las Soledades de Góngora,

la Internacional

y tú". 

(Javier Egea)

El 1983, fa ara 30 anys, tres poetes de Granada publiquen un Manifest que titulen “Por otra sentimentalidad”. La proposta formalitza el punt de partida de la poesia de l’experiència, l’alternativa que situa la quotidianitat com a matèria primera del vers. Sense hermetismes i com a proposta de diàleg, la poesia de l’experiència esdevé alhora una pràctica de subjectivitat i de compromís amb l’entorn: l’espai de les interrelacions, en clau lírica, entre identitat personal i vinculacions socials. El poema és un terreny moral, en tant que exercici de reflexivitat, de valoració personal de les experiències. Aquestes, a més, es donen en un temps i un espai socialment compartit, i situen la poesia, també, en el terreny del compromís social.

Luís García Montero, Álvaro Salvador i Javier Egea van ser els tres signants del Manifest. Els dos primers segueixen avui escrivint i publicant. Javier Egea es va suïcidar el 1999. A diferència dels seus dos companys, Egea va publicar poc (6 poemaris) i va ser relegat per la majoria de les antologies i reculls del seu temps. Tanmateix es tracta d’un poeta excepcional. Recentment, Bartleby ha apostat per fer-li justícia i ha editat en dos commovedors volums la seva poesia completa.  

Sense desvincular-se de les claus quotidianes, urbanes i emocionals de la poesia de l’experiència, els versos de Javier Egea registren, amb intensitat, el territori de les rebel.lies. Perfilen una geografia creativa on es creuen la bellesa amb els significats emancipatoris: pràctiques poètiques socialment combatives. A mi m’agrada pensar que existeix, també una política de l’experiència. La que situa les persones i els seus entorns de quotidinaitat com els únics marcs tangibles per la revolució. La que declina els temps de les emocions i la tendresa. La política transformadora des d’una altra sentimentalitat necessària. La que s’expressa, entre síl.laba i síl.laba, a la poesia de Javier Egea.

Potser per això, el poeta de Granada ha estat injustament exclòs pels qui han generat l’imaginari poètic dominant. Potser per això, també, la seva poesia és avui –parafrasejant Celaya- una arma carregada de present. Javier Egea va optar per deixar de viure. Ara el recordem i el llegim amb unes ganes terribles de viure. De canviar la vida. De sentir a la pell de l’ànima la bellesa d’un els seus poemes contra la lletjor de totes les injustícies. 

Te escribo nuevamente desde un día
de esos en que nos puede el sentimiento…
y comprenderás este bello recurso de contarte la vida,
poblando de historia y de sueños
las hojas tibias de la tarde
que tanto me recuerdan tus labios, tus banderas

volverá el amor a sorprendernos con su mano abierta,
a dejar en la playa de tu mirada,
como alga de plata que reposa,
la fruta roja y brillante del deseo

por eso he de decirte –aunque sea por escrito-
que está la noche abierta para ti,
que te esperan los libros, el té, las dudas,
la pequeña verdad
que no se tiene en pie sin tus palabras.

Hay cosas en la vida tan fuertes… Yo no sé !
y poemas que se escriben…

y te da por pensar que es posible,

cuando toda la historia apenas si consiste

en decirnos que sí, que nos amamos.

(Javier Egea)

El Raval és un barri de classes populars, multicultural i on s’articulen cada dia dinàmiques de convivència en la diversitat i el respecte. És també una comunitat colpejada per la crisi i les desigualtats; i pressionada per un model turístic al servei del negoci d’uns quants, i privatitzador de l’espai. Un barri per viure, lluitador i solidari, ple de dignitat i amb moltes fragilitats. 

El 6 d’octubre a la nit, al cor del barri, els Mossos d’Esquadra clavaven cops de puny i puntades de peu a un veí del Raval, Juan Andrés Benítez. Poc després moria. L’escenaria era el petit carrer de l’Aurora, a ponent de la Rambla del Raval. La mort del Juan Andrés marca un punt d’inflexió, un salt qualitatiu; però s’inscriu en una trajectòria recent de fets molt greus que tenen com a epicentre la Comissaria de Nou de la Rambla. Allà mateix, el mes de juny passat el periodista Bertran Cazorla va ser detingut, agredit i vexat. I poc després, el dia de l’Orgull LGTB, la policia esbotzava la porta de La Bata Boatiné, al carrer Robadors, i desencadenava una batuda intimidatòria i violenta. No pot ser. No pot ser que la violència policial senyoregi els carrers i els locals del Raval. No pot ser tampoc que les treballadores sexuals pateixin de forma quotidiana la pressió policial i siguin expulsades cap a espais d’alta vulnerabilitat a l’explotació. No pot ser que la Guàrdia Urbana segueixi tractant a cop de multa les persones sense llar que dormen als carrers del barri.   

Ha passat gairebé un mes de la mort del Juan Andrés, i s’acumulen informacions i testimonis que van tirant per terra les versions oficials dels fets. Però el conseller d’Interior segueix sense actuar. No ha pres en cap moment cap de les mesures imprescindibles. El director general de la polícia no hauria de seguir ni un minut més en el seu càrrec; els i les agents que van protagonitzar els fets no haurien de seguir ni un minut més de servei. Manel Prat hauria d’haver estat cessat; els polícies apartats cautelarment. Com a punt de partida per crear les condicions necessàries per anar a fons; per realitzar una investigació exhaustiva, transparent, i orientada a dilucidar totes les responsabilitats. Gravíssims els fets, indignant la resposta. Indignants també els fets, vergonyant la resposta.

Però no tot passa per l’escenari del departament d’Interior. La clau local, urbana, de barri és fonamental. No havien de ser, els Mossos, una polícia comunitària?; com pot ser, en canvi, que hagin esdevingut a Ciutat Vella també un factor d’inquietud quotidiana? El model policial de proximitat a Barcelona implica lideratge municipal i participació ciutadana. Com és possible que l’Alcalde no hagi convocat encara el Consell de Seguretat Urbana ?. Què més ha de passar perquè l'Alcalde trenqui el seu silenci ?. Novament, estem davant de l’Alcalde absent d’un govern insensible.

Seguirem exigint, a l’Ajuntament, transparència i justícia. Al Raval, com a tot arreu, la primera trinxera democràtica se situa en la defensa aferrissada dels drets humans, en especial de la vida de les prsones i els col.lectius més vulnerables. No oblidarem el Juan Andrés. I estarem al costat de les veïnes i els veïns del Raval, de la comunitat LGTB, construint dignitat, convivència i futur.