Article publicat a El País (21 Desembre 2013)

Barcelona se halla inmersa en una situación insólita, inédita: gobernada por un alcalde en franca minoría, sin apoyo social ni político suficiente y que, sin embargo, ha renunciado a recabar dichos apoyos y se acomoda abiertamente en su precariedad, aferrado a una agenda de gobierno al servicio de intereses privados minoritarios. La Barcelona del 1% tiene en el ejecutivo de Trias su mejor garante. Trias gesticula prometiendo un diálogo y una voluntad de consenso que se han demostrado inexistentes, y que se materializan sólo para sellar acuerdos con su media naranja ideológica, el PP. Repetidamente,  las dos caras de la derecha han cerrado filas sin complejos para privatizar servicios, sacralizar una austeridad injusta o hundir la inversión social en los barrios, en beneficio de gastos tan poco prioritarios y tan clasistas como la reforma del Passeig de Gràcia, la parte alta de la Diagonal o la aportación millonaria al circuito de Montmeló.

Trias encabeza, en un contexto de acuciantes necesidades sociales y crecientes desigualdades territoriales, un gobierno insensible, inoperante, y obsesionado con la promoción a toda costa de una marca Barcelona anclada peligrosamente en el monocultivo de la burbuja turística y comercial.  Al servicio de este modelo, parece que todo vale: una marina para yates de lujo en el Port Vell, equipamientos públicos a disposición de las fiestas privadas de los magnates, el patrimonio arquitectónico de Ciutat Vella servido en bandeja a la voracidad hotelera, los nombres de las estaciones de metro subastadas al mejor postor,…

Enrocado en este orden de prioridades, Trias se aísla y recurre a una filigrana jurídica como la moción de confianza para hacer prosperar el presupuesto para 2014. Un mecanismo legal, pero que evidencia la baja calidad democrática del gobierno de CiU, a quien parece no importarle gobernar con unas cuentas que habrán sido rechazadas por nueve de los diez distritos de la ciudad, y que contarán sólo con el aval de 16 de los 41 concejales del consistorio.

Y es que este no es el presupuesto que la ciudad necesita hoy. Con 110.000 personas en paro, 17 desahucios diarios, 2.900 niños y niñas en riesgo de malnutrición, y 150.000 personas afectadas por la pobreza energética, el gobierno de Barcelona debería poner sus recursos al servicio de la lucha contra la crisis, la generación de empleo y el combate de las desigualdades que amenazan con resquebrajar la cohesión social preservada durante 32 años de gobiernos plurales de izquierdas. Es incomprensible, en el contexto actual, que la inversión per cápita prevista en el distrito del Eixample iguale a la de Nou Barris, cuando les separa una desigualdad de 51 puntos en el nivel de renta. Es incomprensible que, de los 426 millones presupuestados para inversión, sólo 14 --un 3,2%-- sean para equipamientos sociales, y sólo un 1,5% para políticas de vivienda. Que el alcalde presuma además de cerrar dos ejercicios contables con un superávit acumulado de 183 millones, más que incomprensible,  es indecente.

El gobierno municipal dispone de capacidad inversora suficiente para revertir el desplome en la inversión social y retomar, donde Trias lo frenó, el despliegue de equipamientos de educación, servicios sociales, juventud, gent gran, formación profesional y cultura. Así lo hemos propuesto en el Consell Plenari, planteando un paquete de inversiones que permitiría ampliar el parque de vivienda pública de alquiler social, las políticas de rehabilitación, las actuaciones estructurales en los barrios más frágiles y el desarrollo de nuevos planes comunitarios. Así como la construcción de nuevos centros de servicios sociales, centros abiertos de infancia, escoles bressol, casales de jóvenes, fábricas de creación y bibliotecas de proximidad. No es un brindis al sol, son equipamientos planificados en programas municipales que siguen vigentes, pero que el gobierno de CiU ha preferido congelar en aras de una austeridad dogmática que permite, sin embargo, destinar 30 millones al lifting urbano del Passeig de Gràcia y de la parte alta de la Diagonal, al dictado de los lobbies del comercio de lujo y del coche. La desconexión del gobierno de Trias con las necesidades de la ciudadanía es flagrante. Está instalado en el espejismo de la marca sin modelo, de la mercantilización de Barcelona a costa de la ciudad democrática e inclusiva.

Pero otras prioridades y otras formas de hacer política son posibles y necesarias, para que no se fracture el tejido social y urbano de Barcelona, para afrontar el cambio de época desde la solidaridad y la dignidad. Queremos articular una mayoría sociopolítica alternativa, de confluencia, constituyente, para poner el gobierno de Barcelona en manos de la ciudadanía, para construir la ciudad democrática, para ganar el derecho a la ciudad. Y queremos hacerlo con rebeldía y creatividad; desde una amplia red de compromisos y confianzas mutuas. 

Barcelona és una ciutat de barris i districtes. Els barris són referents d’identitat comunitària i espais on es va teixint bona part de l’organització veïnal i ciutadana. Els districtes responen a realitats històriques –antigues viles del pla de Barcelona- (Gràcia, Sant Andreu…) o a realitats urbanes que expressen el desenvolupament més recent de la ciutat (Eixample, Nou Barris…). Són la trama d’una ciutat complexa, les barcelones que narrava Manolo Vázquez Montalbán. Barris i districtes són també àmbits d’activisme polític. El camp de treball, entre moltes d’altres persones, de les conselleres i els consellers de districte. Fan una feina poc coneguda, silenciosa i tenaç. Però molt rellevant. Conselleres i consellers que lluiten colze a colze amb els moviments veïnals i socials del territori; que treballen amb el teixit associatiu. I que construiexen i defensen iniciatives polítiques vinculades a la realitat dels barris a cadascun dels 10 Plenaris de Districte. Són companyes i companys compromesos que fan una feina extraordinària. Us explico, molt en síntesi, algunes de les causes que les conselleres i consellers d’ICV-EUiA han defensat en els seus respectius Plenaris al llarg d’aquestes últimes setmanes.

Un primer conjunt d’iniciatives s’articulen entorn a la defensa dels serveis públics, en un temps d’erosió dels drets socials que impacta de forma directe en la vida quotidiana de la gent. A l’Eixample això s’ha traduït en una aposta aferrissada per aturar el procés de privatització de l’atenció al Clínic. Un Clínic que és de totes, del barri, un bé comú que cap governant injust i classista no ens pot prendre. A Gràcia ha passat per treballar amb la coordinadora d’AMPAs del districte, espai clau d’empoderament de la comunitat educativa, i demanar al govern una resposta positiva als reptes que planteja l’Estudi d’Escolarització de la Coordinadora: l’enfortiment de l’oferta i de la qualitat de l’escola pública. A Sants-Montjüic, els consellers d’ICV-EUiA han defensat el transport públic, enfront les supressions de línies i les retallades de freqüències que afecten barris com La Marina o La Bordeta. A Horta-Guinardó i a Nou Barris, les propostes d’ICV-EUiA s’han orientat e exigir respostes en el terreny de la pobresa energètica i del risc de malnutrició infantil, defensant els dret universal d’accés als consums bàsics de la llar i a una alimentació digna i autonòma.

Un segon conjunt d’iniciatives operen en el terreny de la radicalitat democràtica i els drets civils. Les conselleres i consellers de Les Corts i Sant Andreu han defensat propostes en favor de la gestió ciutadana d’equipaments de barri: el Centre Cívic i el Casal l’Harmonia. La gestió ciutadana suposa processos d’apropiació social i comunitària de bens públics, barrant alhora el pas a dinàmiques de gestió sota criteris mercantils. A Ciutat Vella, ICV-EUiA hem tornat a demanar el cessament de Manel Prat, el director general de la polícia, a conseqüència de la mort de Juan Andrés Benítez després de ser apallissat pels Mossos al Raval. I tant a Sant Martí com a Sant Andreu hem expressat suport als veïns imputants arran de la vaga general del 29 de març, demanant que l’Ajuntament es retiri de l’acusació particular.

Finalment, a Sarrià-Sant Gervasi hem situat en l’agenda els problemes i les necessitats específiques dels barris de muntanya, tot i proposant l’elaboració d’un pla de suport a l’aprofitament agrícola de Vallvidrera, el Tibidabo i Les Planes, una àrea de Barcelona sovint oblidada i que requereix de polítiques específiques a partir de l’experiència i el coneixement del seu veïnat en la gestió del territori i els recursos naturals. 

Són només unes breus pinzellades, però que volen donar visibilitat a una realitat tan rellevant com poc coneguda: l’activisme social, polític i institucional de les conselleres i els consellers d’ICV-EUiA als 10 districtes de la ciutat. Una tasca prioritària en la lluita per una ciutat de barris habitables on les persones visquin amb dignitat.  

 

 

Ahir la neboda d’un magnat indi, Lakshmi Mittal, celebrava una festa privada al Palau Nacional de Montjuïc, que es tancava tot el dia al públic per acollir un selecte grup de convidats en una apoteosi de luxe i ostentació. Riquesa en temps de crisi; ús privatiu i excloent de bens comuns. Vet aquí la Barcelona de l’alcalde Trias.  

- Luxe i ostentació en temps durs de crisi, pobresa i injustícies socials

 “Mittal és un tauró, un patxà arrogant que creu que els treballadors som súbdits. Però sobretot és un perill per la indústria europea de l’acer, a penes inverteix però ha repartit 19.000 milions en dividends; els seus deutes els paguem els obrers”.

Són paraules d’un activista sindical afectat pel tancament i acomiadament de 600 treballadors per part de Lakshmi Mittal a la planta francesa de Florange, fa només 6 mesos. Uns anys abans, Mittal havia tancat la seva siderúrgia de Cork (Irlanda), enviant a l’atur a 400 treballadors, i provocant danys ambientals sobre el port de la ciutat estimats en 70 milions €. Mittal ha estat un gran beneficiari de la privatització de la indústria de l’acer als països de l’antiga URSS. A Kazajistan, al llarg dels últims 10 anys, han mort més de 100 obrers en mines propietat de Mittal, amb condicions de seguretat més que precàries i salaris de misèria. El mateix The Times ha parlat de “slave labour” (treball esclau) referint-se a les empreses de Lakshmi Mittal. L’imperi multinacional del magnat, amb una fortuna a l’entorn dels 30.000 milions de dòlars, és dirigit des de Londres (on viu en una mansió que va comprar a Bernie Ecclestone per 130 milions €), té formalment la seu a Luxemburg i registra els seus beneficis al paradís fiscal de les Antilles holandeses. Sí, un mosaic d’explotació, mort, agressions ambientals i evasió fiscal barrejat amb luxe, ostentació i banalitat (la seva mansió londinenca és coneguda com el Taj Mittal per estar construïda amb el mateix marbre que el mausoleu indi).

Aquests són part dels ingredients de la realitat en que es mou el magnat anglo-indi que ha aconseguit tancar el MNAC tot un dia i fer funcionar les Fonts de Montjuïc al seu gust per celebrar la festa privada de casament de la seva neboda, a la qual ha assistit com a convidat l’alcalde Xavier Trias. Estic segur que Trias és coneixedor de tot això. Tant com partícep d’una cerimònia d’exhibició de riquesa la mateixa nit que milers de famílies de la ciutat en situació de pobresa energètica no podien escalfar les seves llars. Famílies que, de ben segur, al veure el seu alcalde a la festa de Mittal van sentir tant o més fred a l’ànima que al cos.    

- El patrimoni i l’espai públic de la ciutat al servei de negocis privats

La ciutat de Barcelona -els seus equipaments, patrimoni i espai públic- està en venda: raó senyor Trias. És una dinàmica creixent. L’any passat Antoni Vives anava a Mònaco a vendre als propietaris de megaiots el Port Vell de Barcelona (“two minutes walking from my office” els hi deia) (http://www.youtube.com/watch?v=yunAUSRYtqs) amb el projecte d’una Marina de Luxe promoguda per un fons d’inversió (el Salamanca Group fundat per Martin Bellamy, “someone who is becoming a friend” els hi deia també) que ja anuncia, a més, els grans beneficis privats que es derivaran d’operacions d’especulació immobiliària a la Barceloneta. No n’hi havia prou. Calia enterrar el Pla d’Usos de Ciutat Vella i aprovar –contra la voluntat democràtica del districte- un nou pla que situa el patrimoni dels barris al servei del negoci hoteler, instal.lat en plena bombolla turística. Una mica més amunt, la Plaça de Catalunya –la plaça ciutadana del 15M- ha deixat de ser aquests dies un espai públic de referència, privatitzada amb una pista de gel al servei d’incrementar el negoci d’uns quants. Continuem per la geografia de la banalitat. Al passeig de Gràcia –comerços de luxe, hotels de cinc estrelles...- li plouen les inversions municipals, les mateixes que giren l’esquena a les necessitats socials dels barris populars (Trinitat Nova, Besòs...). Per acabar-ho de completar, el govern municipal posa en venda al capital privat el nom de les estacions de metro, i permet la sobreocupació de l’espai públic per tota mena de terrasses amb una nova ordenança que vulnera el model d’accessibilitat universal de Barcelona, en nom del neoliberalisme urbà. (Xavier Gonzálbez explica molt bé avui aquesta dinàmica al seu bloc) (http://xgonzalbez.blogspot.com.es/)

Aquests precedents emmarquen i expliquen el tancament del MNAC i l’alteració de les Fonts de Montjuïc, aquest dissabte, al servei de la festa privada de la neboda de Mittal. Són l’expressió amb més càrrega simbòlica d’aquesta dinàmica. Sí, en l’imaginari de Trias, a la ciutat, tot té un preu, tot es pot comprar. És una lògica èticament devastadora: la mercantilització sense límit aparent dels bens comuns urbans. La substitució de la Barcelona dels barris i dels valors, l’espai de ciutadania on fer créixer projectes col.lectius de transformació social, per la marca Barcelona, la plataforma d’aterratge del negoci privat i dels seus protagonistes, es diguin Martin Bellamy o Lakshmi Mittal. 

El context polític: divendres passat CiU va presentar el pressupost al plenari i va ser rebutjat. El va sotmetre a una qüestió de confiança i li va ser denegada. Vam sortir del plenari amb un pressupost contra la majoria que, en tot cas, entrarà en vigor per una drecera jurídica no democràtica; i amb un govern incapaç i aïllat, com mai abans.  El context social: els efectes de la crisi i de les retallades s’intensifiquen sobre les classes i els barris populars de Barcelona. Assistim a una segona onada d’impactes: atur de llarga durada desprotegit, desnonaments per no poder pagar el lloguer, malnutrició infantil, talls d’aigua, pobresa energètica, increment galopant de les desigualtats socials i urbanes. 

En aquest doble context es mou Xavier Trias. L’alcalde d’un govern que no pot tirar endavant la seva principal eina d’actuació (el pressupost); i l’alcalde d’una ciutat on no paren de créixer riscos i situacions de pobresa i exclusió. I Xavier Trias fa dues coses: d’una banda segueix venent paraules (diàleg, mà estesa, culpabilització de tothom…); d’altra banda, intenta que aquestes paraules tapin la realitat d’unes polítiques classistes, d’un govern de l’1%. Però ara ja sabem que les paraules són fum. I que el fum no pot tapar un pressupost socialment excloent i molt injust amb els barris. Un pressupost sense base territorial (9 de 10 districtes l’han rebutjat), sense base política (25 regidores i regidors sobre 41 l’han rebutjat) i sense base social (refugiat en l’escalfor de la marca Barcelona però desconnectat del patiment i els drets de la ciutadania).

1) Un pressupost que cavalca sobre l’espiral privatitzadora del govern (pàrquings, serveis funeraris…); 2) que s’instal.la en l’austeritat injusta i dogmàtica (superàvits milionaris per satisfer les agències de qualificació del deute mentre es desatenen necessitats socials); 3) que retalla la despesa en habitatge i ocupació; 4) que enfonsa la inversió als barris populars mentre la concentra a les zones del luxe (Pg de Gràcia, zona alta de la Diagonal…). És la traducció en xifres d’un govern diligent amb els poderosos i indolent amb la majoria; sensible als lobbies de les bombolles turística i comercial, però girat d’esquenes a les persones que ho passen malament i a la gent que lluita. Un pressupost que, pels seus continguts, aïlla al govern que el presenta. I l’impulsa a substituir un procés de negociació i acord, per la filigrana d’una qüestió de confiança que degrada i banalitza la política municipal, i per una certa teatralització pretesament encobridora de tot plegat: del classisme i de la degradació democràtica.         

És important plantar cara a tot això. Però ho és més encara construir l’alternativa. Perquè és possible un pressupost sense privatitzacions ni dogmatisme neoliberal; amb inversió social, escoles bressol, habitatge públic i programes d’ocupació; amb prioritat als barris; amb economia verda i cooperativa. Però per fer-ho possible cal que la majoria social esdevingui majoria política. Que els valors de solidaritat generin una nova correlació de forces per acabar amb el govern de l’1%. Seguirem treballant per aconseguir-ho. Forjant el nou subjecte sociopolític que catalitzi el procés constituent municipal. Abans que s’ho carreguin tot. Per reconstruir la ciutat democràtica.