Mittal, Barcelona

Ahir la neboda d’un magnat indi, Lakshmi Mittal, celebrava una festa privada al Palau Nacional de Montjuïc, que es tancava tot el dia al públic per acollir un selecte grup de convidats en una apoteosi de luxe i ostentació. Riquesa en temps de crisi; ús privatiu i excloent de bens comuns. Vet aquí la Barcelona de l’alcalde Trias.  

- Luxe i ostentació en temps durs de crisi, pobresa i injustícies socials

 “Mittal és un tauró, un patxà arrogant que creu que els treballadors som súbdits. Però sobretot és un perill per la indústria europea de l’acer, a penes inverteix però ha repartit 19.000 milions en dividends; els seus deutes els paguem els obrers”.

Són paraules d’un activista sindical afectat pel tancament i acomiadament de 600 treballadors per part de Lakshmi Mittal a la planta francesa de Florange, fa només 6 mesos. Uns anys abans, Mittal havia tancat la seva siderúrgia de Cork (Irlanda), enviant a l’atur a 400 treballadors, i provocant danys ambientals sobre el port de la ciutat estimats en 70 milions €. Mittal ha estat un gran beneficiari de la privatització de la indústria de l’acer als països de l’antiga URSS. A Kazajistan, al llarg dels últims 10 anys, han mort més de 100 obrers en mines propietat de Mittal, amb condicions de seguretat més que precàries i salaris de misèria. El mateix The Times ha parlat de “slave labour” (treball esclau) referint-se a les empreses de Lakshmi Mittal. L’imperi multinacional del magnat, amb una fortuna a l’entorn dels 30.000 milions de dòlars, és dirigit des de Londres (on viu en una mansió que va comprar a Bernie Ecclestone per 130 milions €), té formalment la seu a Luxemburg i registra els seus beneficis al paradís fiscal de les Antilles holandeses. Sí, un mosaic d’explotació, mort, agressions ambientals i evasió fiscal barrejat amb luxe, ostentació i banalitat (la seva mansió londinenca és coneguda com el Taj Mittal per estar construïda amb el mateix marbre que el mausoleu indi).

Aquests són part dels ingredients de la realitat en que es mou el magnat anglo-indi que ha aconseguit tancar el MNAC tot un dia i fer funcionar les Fonts de Montjuïc al seu gust per celebrar la festa privada de casament de la seva neboda, a la qual ha assistit com a convidat l’alcalde Xavier Trias. Estic segur que Trias és coneixedor de tot això. Tant com partícep d’una cerimònia d’exhibició de riquesa la mateixa nit que milers de famílies de la ciutat en situació de pobresa energètica no podien escalfar les seves llars. Famílies que, de ben segur, al veure el seu alcalde a la festa de Mittal van sentir tant o més fred a l’ànima que al cos.    

- El patrimoni i l’espai públic de la ciutat al servei de negocis privats

La ciutat de Barcelona -els seus equipaments, patrimoni i espai públic- està en venda: raó senyor Trias. És una dinàmica creixent. L’any passat Antoni Vives anava a Mònaco a vendre als propietaris de megaiots el Port Vell de Barcelona (“two minutes walking from my office” els hi deia) (http://www.youtube.com/watch?v=yunAUSRYtqs) amb el projecte d’una Marina de Luxe promoguda per un fons d’inversió (el Salamanca Group fundat per Martin Bellamy, “someone who is becoming a friend” els hi deia també) que ja anuncia, a més, els grans beneficis privats que es derivaran d’operacions d’especulació immobiliària a la Barceloneta. No n’hi havia prou. Calia enterrar el Pla d’Usos de Ciutat Vella i aprovar –contra la voluntat democràtica del districte- un nou pla que situa el patrimoni dels barris al servei del negoci hoteler, instal.lat en plena bombolla turística. Una mica més amunt, la Plaça de Catalunya –la plaça ciutadana del 15M- ha deixat de ser aquests dies un espai públic de referència, privatitzada amb una pista de gel al servei d’incrementar el negoci d’uns quants. Continuem per la geografia de la banalitat. Al passeig de Gràcia –comerços de luxe, hotels de cinc estrelles...- li plouen les inversions municipals, les mateixes que giren l’esquena a les necessitats socials dels barris populars (Trinitat Nova, Besòs...). Per acabar-ho de completar, el govern municipal posa en venda al capital privat el nom de les estacions de metro, i permet la sobreocupació de l’espai públic per tota mena de terrasses amb una nova ordenança que vulnera el model d’accessibilitat universal de Barcelona, en nom del neoliberalisme urbà. (Xavier Gonzálbez explica molt bé avui aquesta dinàmica al seu bloc) (http://xgonzalbez.blogspot.com.es/)

Aquests precedents emmarquen i expliquen el tancament del MNAC i l’alteració de les Fonts de Montjuïc, aquest dissabte, al servei de la festa privada de la neboda de Mittal. Són l’expressió amb més càrrega simbòlica d’aquesta dinàmica. Sí, en l’imaginari de Trias, a la ciutat, tot té un preu, tot es pot comprar. És una lògica èticament devastadora: la mercantilització sense límit aparent dels bens comuns urbans. La substitució de la Barcelona dels barris i dels valors, l’espai de ciutadania on fer créixer projectes col.lectius de transformació social, per la marca Barcelona, la plataforma d’aterratge del negoci privat i dels seus protagonistes, es diguin Martin Bellamy o Lakshmi Mittal.