30 d’abril, 2014
0
Quanta desigualtat i privatització pot suportar la ciutat ?
Les
polítiques classistes i les formes autoritàries de governar són dues cares
d’una mateixa moneda a Barcelona. CiU governa d’esquenes a la ciutadania per
poder tirar endavant les polítiques de l’1%. Des de ICV-EUiA no renunciem a
forjar alternatives; tampoc a donar suport al teixit social que lluita per la
ciutat comuna contra la seva privatització. Aquesta setmana, a les Comissions
de Plenari de l’Ajuntament, n’hen tingut alguns exemples emblemàtics.
Desigualtats educatives i pobresa energètica
Les retallades
linials a les escoles públiques afecten de forma més intensa a les situades en
entorns d’alta vulnerabilitat: la supressió d’un suport educatiu o d’un Pla
d’Entorn a Nou Barris o a la franja del Besòs té un impacte molt superior que
la mateixa retallada en un barri benestant. A la dinàmica de les retallades
socialment injustes cal sumar la manca d’inversions educatives. Avui el dret a
una plaça pública de proximitat no està garantit a diversos barris de
Barcelona: no ho està a Poblenou, Sant Andreu, Sagrada Família o Sant Antoni. Enfront
a aquesta realitat, ICV-EUiA hem proposat i aconseguit que s’aprovi
l’elaboració d’un pla de xoc contra
les desigualtats educatives a la ciutat que el govern haurà de
presentar al Setembre. D’altra banda, seguirem insistint en la necessitat de
reactivació urgent de la inversió en noves escoles i instituts.
L’empobriment
de les classes populars i l’increment dels preus dels serveis bàsics ha fet
emergir amb força la realitat de la pobresa energètica. A Barcelona, un 12% de
les llars, a l’entorn de 90.000, tenen dificultats per pagar els rebuts de
l’electricitat i el gas. La resposta dels governs ha basculat entre la
connivència amb l’oligopoli elèctric i el blindatge dels seus beneficis per
mitjà de l’encariment de preus, i un grapat insuficient –indigne en molts
aspectes- de mesures d’ajut social en clau assistencial. Enfront a aquesta
realitat, ICV-EUiA hem proposat i aconseguit que s’aprovi l’obertura de
negociacions amb les companyies elèctriques per part del govern municipal, amb
l’objectiu de concretar una quitança
del deute elèctric de totes les llars en situació de vulnerabilitat.
L’Harmonia a Sant Andreu i Salvem Botticelli a Horta
La gestió
ciutadana és una fórmula de participació directa del teixit associatiu i veïnal
d’un territori en la gestió dels equipaments de proximitat. A Sant Andreu, la
Plataforma d’Entitats ha plantejat un projecte de gestió ciutadana del Casal de
Barri l’Harmonia. No només l’ha plantejat, també ha guanyat el concurs obert
per l’Ajuntament. Tot i així, el govern de CiU en una decisió de caràcter
caciquil sense precedents ha decidit barrar el pas al projecte veïnal i
mantenir el casal de barri tancat. La Federació
d’Entitats ja ha expressat que no renuncia a fer realitat el somni col.lectiu
de l’Harmonia, i que el Casal obrirà i serà del poble i per al poble de
Sant Andreu. Un bé comú, construïnt ciutat comuna.
La plaça
Botticelli és un espai públic del barri d’Horta. El govern municipal tira
endavant un projecte per fer un aparcament d’ús privat que implica posar fi al caràcter comunitari
de l’espai. L’aparcament va associat als requeriments d’implantació d’una nova
superfície comercial que, a més, planteja una amenaça frontal al teixit de
comerç urbà d’Horta. El consell de districte d’Horta-Guinardó va votar
majoritàriament contra el projecte. La
Plataforma Salvem Botticelli, que engloba la immensa majoria del teixit
social dels barris de l’entorn, lluita
per mantenir la naturalesa pública i ciutadana de la plaça, contra el
projecte de privatització urbana i bombolla comercial. Un altre bé comú,
construïnt ciutat comuna.
Labels:
educació,
Horta,
pobresa energètica,
Sant Andreu
15 d’abril, 2014
0
De la ciutat trencada a la ciutat comuna
Fa quinze dies, l’Assemblea anual de la FAVB
debatia sobre els reptes del moviment veïnal davant la “ciutat trencada”. Pocs dies després, a Can Batlló, el moviment
cooperativista compartia reflexions i pràctiques per construir la “ciutat comuna”. Sí, Barcelona s’està
trencant; i per superar el trencament, calen lògiques cooperatives i xarxa de
bens comuns.
La ciutat trencada
L’impacte de la crisi i de l’austericidi han eixamplat com mai les desigualtats a Barcelona. Més desigualtats socials: les classes populars han estat víctimes d’una dinàmica d’empobriment, mentre la franja més benestant incrementa els seus recursos. I més fractura territorial: la distància entre els barris més vulnerables i els de renda més elevada s’ha ampliat de forma substancial. Una ciutat dualitzada entre classes i entre barris. Una ciutat on milers de persones no poden satisfer les seves necessitats bàsiques, on allò que va començar amb retallades als drets socials ha acabat amb agressions a la dignitat humana. És indigne patir un tall d’aigua o de llum (per part de companyies privades amb beneficis milionaris) perquè s’ha d’elegir entre pagar els rebuts o garantir l’alimentació de les criatures. És indigne patir un desnonament i veure com, alhora, el govern et denega una renda mínima d’inserció o un ajut de lloguer. Tot això és inhumà. I és molt difícil d’entendre el passotisme del govern municipal enfront l’emergència social i habitacional. Com és possible que l’alcalde Trias no hagi aconseguit la cessió dels pisos buits dels bancs per programes de lloguer social ? Com és possible que es gastin 30 milions en el Pg de Gràcia i la part alta de la Diagonal, o regalin 16 milions a la Fòrmula 1 i, en canvi, hagin retallat o suprimit els programes de rehabilitació d’habitatges i de millora urbana de barris populars ? Ciutat trencada i polítiques classistes que la consoliden.
La ciutat comuna
La
ciutadania no s’ha quedat mirant de braços creuats. És veritat que la
precarització vital fa més difícil la resposta compartida. Molt patiment es viu
en privat, a l’interior de les llars, i no genera acció col.lectiva. Ho és
també que la resignació qualla davant les potents estratègies de naturalització de les injustícies per
part dels qui les cometen. Però tot i així, els barris i la gent de Barcelona
estan plantant cara. Ho fan amb la mobilització i la denúncia. I planten cara
també cada vegada que planten una llavor alternativa de cooperació i
fraternitat. Hi ha mobilitzacions que van aconseguint –més enllà de resultats
concrets, que també- quelcom bàsic: l’apropiació comunitària de serveis
públics. Quan la comunitat educativa defensa una escola pública, s’està
construint un bé comú. Quan un barri defensa un transport públic a preus
populars s’està construint un bé comú. D’altra banda, la posada en marxa d’ateneus,
xarxes d’intercanvi, cooperatives, bancs del temps… implica la creació d’espais
i temps alliberats de relacions mercantils. La marea groga i Stop Pujades; la
Flor de Maig i Can Batlló… fan ciutat contra la seva mercantilització. Defensen
Barcelona enfront el govern que la posa en venda.
Labels:
Barcelona,
barris,
bens comuns