Pinzellades d'inici de primavera a Rosario

A Rosario el sol començava a escalfar encara amb timidesa, aquests primers dies de la primavera austral. Feia encara fresca i calia anar abrigat, de bon matí, per les places i carrers del centre i Pichincha; o al vespre, passejant pel bulevar Oroño o la riba del riu Paraná. No hi havia estat mai a Rosario, i agraeixo de cor a les companyes d’allà que m’hagin ofert l’oportunitat d’anar-hi, al fil del Congrés de la Xarxa de Ciutats de Santa Fe. Coneixia per documents i converses algunes de les iniciatives en marxa i, sobretot, l’existència d’un projecte col.lectiu orientat a millorar la vida de la gent, per mitjà de polítiques de proximitat i accions comunitàries. Com gairebé sempre a Amèrica Llatina torno amb la sensació d’un intercanvi desigual: n’aprenc molt més del que jo pugui aportar. Tot i que l’experiència de Barcelona, de les seves lluites socials i polítiques municipals, segueix essent, allà, una referència valorada i estimada.

La pell de Rosario porta gravades les ferides del capitalisme especulatiu: patrimoni cultural substituït per edificis d’alta rendibilitat immobiliària; trames històriques desmantellades; classes populars expulsades del centre. Però des de fa dues dècades, Rosario incorpora també un nombre creixent de pràctiques urbanes democràtiques, amb resultats de sostenibilitat i cohesió. Destaca la recuperació de catorze quilòmetres de riba del Paraná, convertits en una xarxa de parcs i verd urbà, avui blindada de la voracitat especulativa; la inminent posada en marxa d’un servei de bicing; o l’existència d’una xarxa municipal de centres de salut de qualitat i accés universal. En el terreny comunitari, experiències com la biblioteca popular Pocho Lepratti segueixen articulant la lluita pels drets humans, i contra la impunitat històrica de les agressions institucionals i de classe. Lepratti va ser un activista assassinat per la policia mentre defensava l’ocupació d’un espai convertit en menjador popular d’infants pobres. Avui, la frase “Pocho Vive” és molt més que una proclama a les parets; és la dignitat indestructible dels més vulnerables.

Són només algunes pinzellades. El pla estratègic de Santa Fe, la província de Rosario, parla de “convertir sueños en hospitales, escuelas y agua potable”; parla també de reconèixer i respectar “las diferentes formas de vivir, sentir, crear y luchar”. Sempre és més fàcil dir-ho que fer-ho. Però he vist ganes de convertir paraules en realitats. La cultura política argentina, la d’una certa esquerra també, tendeix molt a la inflació discursiva; i a la polarització. Potser la meva impressió és esbiaxada o poc fonamentada, però a Rosario, als seus col.lectius socials i polítics progressistes, he intuït una manera de fer que, com diu la cançó de Serrat, “prefiere las nueces al ruido”. I cultiva l’amabilitat i les complicitats en les relacions humanes.