Article publicat a Crític 12 juny 2019. (I.Blanco, R.Gomà)

1. Les eleccions municipals del 2015 van significar a Barcelona l’obertura d’un temps nou. L’articulació de Barcelona en Comú va implicar dotar d’expressió política a les energies del 15M i a la defensa dels drets bàsics enfront l’austeritat neoliberal, amb voluntat constructiva. L’aposta va reeixir, conformant una nova majoria a la ciutat. En un context difícil, marcat d’una banda pels impactes socials de la crisi i les retallades, i d’altra banda per l’hostilitat de l’establishment econòmic i mediàtic, l’acció del govern d’Ada Colau ha resultat emblemàtica. Ha estat un exercici quotidià, amb els seus límits i errors, de reconnexió de les institucions al bé comú, de retorn de la política municipal a la ciutadania. Ho ha fet desplegant un ventall d’accions fortament arrelades en valors: des de l’expansió de la inversió social a l’obligació del 30% per habitatge assequible, passant pel pla de barris o l’operador enèrgetic públic; des de l’agenda feminista i LGTBI a la remunicipalització de serveis, passant per la justícia climàtica o l’impuls a l’economia cooperativa. De la mà d’aquestes realitats, ha crescut el paper de la ciutat al món. Barcelona ha esdevingut referent mundial de l’alternativa municipalista als mercats globals i a les fronteres estatals; espai d’esperança democràtica enfront els discursos de l’odi; bandera dels qui arreu del planeta construeixen futur des de les ciutats com a nous subjectes polítics. Ara tot això està en joc. Ho està la possibilitat de consolidar i ampliar l’agenda del canvi. El món ens mira.      

2. El resultat del passat 26 de maig a Barcelona torna a presentar elements de gran interès. Creix la participació, però la segregació urbana es projecta en un augment de les desigualtats participatives (14,5 punts entre Sarrià i Nou Barris; 10,7 punts el 2015). Per primer cop en l’actual etapa democràtica ERC guanya, i es dóna un empat a regidories amb la segona força, BComú, a menys de 5.000 vots. Les tres candidatures més votades són d’esquerres, i sumen 28 de 41 electes (un 68,3%); en clau territorial, guanyen a 9 dels 10 districtes (6 BComú, 2 ERC, 1 PSC). Són fets sense precedents.  Són resultats que refermen el caràcter nítidament progressista de la ciutat: a l’últim baròmetre municipal, un 64,5% de la població se situava a l’esquerra; a l’enquesta de valors socials, la solidaritat, l’acollida o la consciència ecològica obtenen uns registres àmpliament majoritaris. L’hegemonia política i social de les esquerres, d’expressió molt plural, reflecteix la creixent complexitat social i urbana de Barcelona. Ara bé, les eleccions determinen la composició del consell municipal; l’alcalde o alcaldessa s’elegeix al plenari de constitució. Es tracta de la gramàtica política del model parlamentari, que en l’esfera local incorpora una clàusula final en favor de l’opció electoral guanyadora. No és un mal sistema: prioritza, primer, el suport de la majoria, i tanca l’escenari, després, amb un mecanisme d’elecció automàtica de la força més votada. Les regles del joc són per tant nítides: no hi ha, d’entrada, cap determinació sobre l’alcaldia. S’obren possibilitats diverses, totes elles igualment legítimes. ERC i BComú, separades per menys de l’1%, tenen tota la legitimitat per proposar i treballar acords de govern i candidatures a l’alcaldia.

3. En el marc de la realitat complexa de Barcelona, i davant dels escenaris oberts que plantegen els resultats electorals del 26M, la proposta d’un govern municipal tripartit (ERC, BComú, PSC) incorpora elements rellevants i positius. D’entrada, reflecteix amb fidelitat l’àmplia majoria d’esquerres i la seva pluralitat. Una ciutadania que envia un missatge tan nítid, no hauria de ser atesa amb l’articulació responsable d’un govern progressista i inclusiu? Es tracta, a més, d’una fórmula que suma perfils socials i territorials diversos: majoritària entre la gent jove i les capes populars; majoritària als barris vulnerables i també a l’Eixample. El tripartit, en segon lloc, configura una plataforma per governar de manera estable, per fer-ho des d’un programa d’accions acordat (habitatge, crisi climàtica, reducció de les desigualtats, educació pública, mobilitat sostenible, innovació...), situant les persones al centre de les polítiques, i a Barcelona al centre de la política. I és, finalment, una aposta de transversalitat, de superació de la dinàmica de blocs. El municipalisme, des de la capital del país, podria aportar condicions inicials de desbloqueig, ajudant a dibuixar un camí de superació del conflicte per mitjà de la política democràtica, que ens situi més enllà del binomi asimètric repressió (realitat)/ procés (relat). Sí, sobren els motius, però no sembla gens fàcil. És prou evident que ERC i PSC es troben avui instal·lats en una dinàmica de vetos creuats: una partida que disputen en una lògica no municipalista, on Barcelona hi queda relegada; un joc d’exclusions mútues alineades en l’eix procés/antiprocés, que prioritzen i alimenten. La proposta del govern tripartit parteix, en canvi, de reconeixements creuats, i s’erigeix com a garantia d’un govern municipalista, de polítiques valentes i transversals.

4. El sentit de la decisió de presentar la candidatura d’Ada Colau a l’alcaldia és prou clar: el joc de miralls excloents entre Esquerra i socialistes no arrossega els comuns; no aconsegueix forçar a BComú a renunciar a l’objectiu estratègic d’obrir una nova fase municipalista, que cap altra força política no està en condicions de garantir. A partir d’aquesta constatació, una bateria d’arguments avalen l’opció de no renúncia d’Ada Colau. Tres d’ells són clau. En primer lloc, la consolidació i ampliació de l’agenda del canvi. Resulta cabdal dotar d’horitzons de futur a qüestions com el pla clima, les superilles urbanes i socials, la connexió del tramvia, la recuperació de sobiranies sobre els bens comuns, les polítiques pel dret a la ciutat, o l’enfortiment de l’autoritat democràtica enfront els agents de l’economia extractiva. En segon lloc, la consolidació i ampliació del municipalisme global. En temps del Brèxit i Salvini, de Trump i Bolsonaro, Barcelona ha teixit xarxes amb Nova York, Londres, Nàpols, Viena... com espais de respostes democràtiques i inclusives a reptes estructurals (drets humans, gentrificació, emergència climàtica). En temps de forta competència urbana, Barcelona ha reeixit amb projectes col.laboratius capdavanters: des de l’institut de mobilitat de la UE al superordinador europeu, la inversió més alta en infraestructura pública de recerca. I en tercer lloc, la consolidació i ampliació de la lògica democràtica, de Barcelona com a espai de desactivació de la política de trinxeres: des del compromís antirepressiu i amb la llibertat dels presos polítics, des del catalanisme popular i republicà. El rol referencial d’Ada Colau, d’escala internacional, esdevé bàsic per a l’enfortiment de les tres dinàmiques: agenda del canvi, municipalisme global, lògica democràtica.

No és fàcil saber com i en quina direcció anirà canviant (o no) l’escenari municipal fins el proper dissabte, el dia del plenari d’investidura. Hem intentat desgranar algunes reflexions i arguments que ens condueixen a pensar en l’existència d’una estructura d’oportunitats per a la continuïtat del municipalisme del canvi, des d’un govern progressista tripartit, i des d’un paper determinant i sense renúncies de Barcelona en Comú. Som conscients també de les dificultats de concreció d’aquests escenaris. El 15 de juny hi haurà, segur, alcaldessa o alcalde, però si no s’ha assolit un acord de govern entre ERC, BComú i PSC restarà pendent l’articulació de la majoria necessària per al desplegament de l’agenda municipalista de progrés. En aquest cas, el repte de construir una majoria política que connecti amb els anhels i les esperances de la ciutadania, amb el potent missatge que els barris i la gent comuna van emetre el 26 de maig, haurà de seguir interpel·lant al conjunt de les forces progressistes. Fer-la possible ara implicaria obrir aquesta nova fase amb totes les energies necessàries. Tant de bo!.

Article publicat a Treball. Maig del 2019

El proper 26 de maig exercirem el dret a votar els nostres ajuntaments. El municipalisme és una de les claus de volta de l’entramat democràtic: per proximitat, com sempre; per rellevància més que mai. Ho és també per convicció: allà on la política és quotidianitat i bé comú, on batega la vida, és on poden traçar-se camins de felicitat col.lectiva. Quin balanç podem fer dels anys més recents?. Quins compromisos programàtics dibuixen el futur proper? 

Hem travessat moments intensos. Recordem-ho. El 2015 veníem d’un temps injust i molt difícil per la gent: governs corruptes que rescataven bancs amb els diners de les nostres escoles i hospitals, desnonaven famílies, precaritzaven vides i pretenien amordassar-nos. Però veníem també d’un gran esclat d’energies populars: les places del 15M, les marees ciutadanes, el dret a decidir, les pràctiques d’innovació social i les del bell municipalisme transformador. I llavors vam fer-ho. Amb valentia generosa es van articular les candidatures ciutadanes i de confluència: llocs de trobada entre trajectòries diverses d’acció col.lectiva; entre dinàmiques plurals d’organització social i política. El municipalisme i l’aposta per guanyar van operar com a forces catalitzadores; el rescat democràtic i la construcció d’esperança com a fils per teixir el futur.

Entre 2015 i 2019 s’han posat els somnis a treballar. Des de les ciutats del canvi s’ha avançat per camins d’empoderament col.lectiu i humanització de la política, situant les persones i la vida al centre de cada acció. Un esquema senzill de balanç ens diu que s’han transformat polítiques i agendes, ampliant l’horitzó del possible (reducció de les desigualtats, economia cooperativa, feminisme, justícia climàtica); que el dret a la ciutat s’ha anat forjant amb la gent i els moviments socials (30% per habitatge assequible, patrimoni ciutadà i comuns urbans, pressupostos participatius, biennals de cultura); que les relacions de poder s’han començat a alterar: barris versus especulació, sobiranies versus lobbies (remunicipalitzacions, transició energètica i desconnexió de l’oligopoli); i que, des de la política municipal s’ha fet una aposta per abordar el conflicte nacional en clau de diàleg i defensa dels drets humans, contra la lògica del bloqueig i la repressió. Sabem com és de difícil construir i avançar... i sabem també que és massa fàcil, encara, destruir i revertir. Per tot això és tan important tornar a guanyar: per fer créixer les llavors arrelades, per consolidar les dinàmiques de canvi, i anar més enllà. Caldrà en tot cas aplegar il.lusions, com al 2015: amb molta energia, amb més experiència i confiança.

El context ha mutat molt ràpid. La política tradicional i les velles polítiques públiques acumulen problemes de fons per processar el canvi d’època. S’han intensificat recentment lògiques globals d’involució (que fan més vulnerables les vides i el planeta) i escenaris estatals de replegament autoritari (que ofereixen protecció en forma de murs i xenofòbia). Però ha avançat també, en clau democràtica i a escala internacional, l’alternativa municipalista. Prenen relleu xarxes globals (CGLU, C-40, Sharing Cities, Cities for Housing, Fearless Cities) on les ciutats van teixint aprenentatges i agendes que aborden qüestions estructurals (desigualtats, migració i drets humans, canvi climàtic, economies de plataforma, gentrificació). Xarxes on Barcelona ha anat desplegant un rol impulsor i referencial. Són les coordenades des de les quals el municipalisme comença a cartografiar una nova governança. Les ciutats del segle XXI com a subjectes polítics que vehiculen alternatives als mercats globals i a les fronteres estatals; com a llocs on articular vincles amb diferències, on generar alhora comunitat i acollida. Territoris oberts i cuidadors, on crear equitat i reconèixer identitats.

Es configura així una estructura d’oportunitats on desplegar una nova onada de municipalisme creatiu. Amb les candidatures, els governs i els grups municipals dels Comuns com a espais on convertir  aspiracions col.lectives en respostes concretes, en noves capacitats de transformació. Es tractaria d’ancorar d’una banda els ajuntaments com a patrimoni comunitari; i les polítiques de proximitat com a eines de llibertat, igualtat i fraternitat. I fer dels carrers i les places, d’altra banda, els llocs d’empoderament de la gent senzilla: allà on la vida en comú, l’amor i l’esperança li disputen la partida a la soledat, l’odi i les pors. És temps d’estrènyer els vincles d’una gran aliança ciutadana, diversa i transversal, per produir futur des de baix, a peu de carrer. Teixir, des del llegat de la Catalunya popular, un nou bloc de canvi municipalista per al segle XXI. L’eix vertebrador d’un país lliure i fratern.  

Per tal d’afrontar el repte, el programa marc de Catalunya en Comú per a les eleccions del 26 de maig -elaborat des de la implicació de moltes persones, sectors i territoris- vol esdevenir un espai  de convocatòria d’aquest nou municipalisme. I articula una proposta travessada per cinc eixos d’idees-força. 1) Pobles i ciutats cuidadores i inclusives; on res no passa per davant del combat contra les desigualtats. Un municipalisme que reconeix les cures i les posa al centre de la vida, per a que siguin compartides; que sap que només hi ha dret a la ciutat si ho és per a totes les edats. Un municipalisme apassionat per l’educació i la cultura. 2) Pobles i ciutats feministes, LGTBI i de drets humans, que construeixen quotidianament igualtat amb diversitat. Un municipalisme compromès amb l’acollida i la justícia global. Sempre dempeus enfront els abusos de poder i la impunitat, que treballa per garantir els drets civils i recupera la memòria per forjar futur. 3) Pobles i ciutats valentes i radicalment democràtiques que planten cara als lobbies i als privilegis. Que recuperen la sobirania de la gent sobre l’energia, l’aigua i els aliments; sobre les finances i la tecnologia. On la ciutadania exerceix de forma activa el poder i coprodueix les polítiques. On la política és honesta, i la gestió és austera i transparent. 4) Pobles i ciutats habitables i segures, amb carrers i places per trobar-nos persones diferents, passejar, jugar i exercir ciutadania en comú. Un municipalisme per la vida, que prioritza la transició ecològica enfront el canvi climàtic; que lluita pel dret a l’habitatge i al barri enfront l’especulació; i que aposta amb fets per la mobilitat saludable contra la contaminació. 5) Pobles i ciutats amb futur, talent i cooperatives, que produeixen coneixement per viure millor, amb economies al servei del bé comú, ecològiques i solidàries. Barris actius, amb mercats, intercanvis i comerç de proximitat. Un municipalisme que no es resigna enfront la precarietat, que impulsa polítiques per treballs amb drets i salaris dignes.  

Són els eixos a l’entorn dels quals s’aplega una geografia diversa de valors. Un municipalisme compromès amb ciutats on tots els projectes de vida siguin possibles, i el feminisme ho impregni tot. On s’organitzi la gestió col.lectiva dels bens comuns, i la intel.ligència dels barris bategui amb força. On mai més ningú pugui destruir la natura.

Queden moltes coses a canviar; i queda la confiança en què la força de la gent farà possible els canvis. Avui, al maig del 2019, el municipalisme dels comuns és una proposta republicana que situa la democràcia deliberativa de proximitat com a eix vertebrador d’una Catalunya lliure i fraterna, construida a cada poble, a cada barri. Un municipalisme per posar la vida en mans de la gent: on la política quotidiana pugui escriure’s amb la gramàtica de les ciutats cuidadores, feministes, valentes i  habitables; i on la governança global pugui traçar-se des d’aquestes ciutats articulades en xarxa, referents de vida, drets humans i democràcia.

Article publicat a Barcelona Metròpolis (Abril 2019)

Del dret a la ciutat...

Sota les llambordes de la primavera de París no hi havia arena de platja, però arrelaven llavors de llibertat. I de dret a la ciutat. Era 1968, i Henri Lefebvre publicava ‘le droit à la ville’, on plantejava retornar les claus d’un futur millor als temps de la quotidianitat i als espais de la proximitat. La proposta implicava cartografiar la transformació sobre carrers i places, des de les relacions urbanes. Anys després, al tombant del mil.leni, es desplegaven nous mapes de revolta: els moviments socials polititzaven la globalització, i les ciutats emergien com a espais de fraternitat. David Harvey publicava ‘spaces of hope’, una crida a traçar geografies urbanes d’esperança, a construir somnis a peu de barri. Avui el dret a la ciutat retorna amb força, i ho fa de la mà de tres coordenades globals molt potents: l’era urbana, la rellevància de l’espai en els processos de canvi d’època, i el nou municipalisme.

1. La societat industrial va cristalitzar en l’àmbit dels estats; el temps nou que vivim és urbà. Després de la gran recessió, les ciutats es consoliden com espais clau en la configuració de la societat líquida i l’economia digital. A Habitat III (Quito 2016) es constata que la majoria de la població mundial és urbana. Les ciutats del 2019 expressen totes les tensions i els reptes del segle XXI: són tan vulnerables a l’especulació com innovadores i cooperatives; carregades de tantes vulnerabilitats socials com energies comunitàries; responsables del canvi climàtic i referents alhora de les transicions ecològiques més avançades. Es fa tangible avui l’hegemonia del fenomen urbà: les ciutats esdevenen l’epicentre de la quotidianitat de la majoria, el lloc on s’organitza la disputa entre la por i l’esperança.

2. En el marc d’aquesta era urbana, el canvi d’època desplega  una nítida dimensió espacial. Les lògiques del canvi sociocultural perfilen un escenari de complexitats i incerteses vitals -en les esferes familiar, laboral, afectiva, residencial...- que impulsen l’enfortiment de la dimensió de proximitat de l’estat de benestar (acollida, organització de les cures, cicles de vida...). Les lògiques del canvi socioeconòmic, d’altra banda, situen la financiarització de l’habitatge en el nucli de l’acumulació, i dibuixen un escenari de bombolla immobiliària, risc d’exclusió habitacional, gentrificació i segregació residencial que crida a l’enfortiment de l’agenda urbana de l’estat de benestar (habitatge social i control de lloguers, regulació d’usos turístics, millora de barris amb eines de defensa del veïnat...). El dret a la ciutat, com a dimensió quotidiana i comunitària de tots els drets bàsics, guanya força com a espai de reconstrucció d’una ciutadania per al segle XXI. 

3. El canvi d’època genera les condicions per un model social menys jeràrquic en les seves polítiques. I més municipalista també en la seva arquitectura: el municipalisme com la dimensió institucional de la nova espacialitat. Vivim un temps on la política té problemes per processar els canvis. Apareixen lògiques d’involució i escenaris estatals de replegament autoritari. Però avança també, en el camp progressista, l’alternativa municipalista: governs de proximitat –en interacció amb pràctiques d’innovació social i moviments urbans- com a àmbits d’empoderament col.lectiu, ampliació democràtica i recuperació de les institucions com a patrimoni popular, reconnectades al bé comú. Prenen relleu xarxes globals (CGLU, Eurocities, C-40, Sharing Cities, Cities for Housing...) on les ciutats van teixint aprenentatges i agendes municipalistes que aborden qüestions estructurals (desigualtats, migració i drets humans, canvi climàtic..). El municipalisme redibuixa la geografia de la governança mundial: ciutats i governs locals comencen a esdevenir subjectes polítics que vehiculen alternatives als mercats globals i a les fronteres estatals. Les ciutats del segle XXI com a projectes de cohesió, on articular vincles amb diferències; i el nou municipalisme com a projecte humanitari, on generar alhora comunitat i acollida. Els territoris possibles de trobada entre obertura i protecció, on construir equitat i reconèixer identitats.

 ... Al dret a la metròpoli

La majoria de la població del planeta viu a les ciutats; i la majoria de la població urbana ho fa a les metròpolis, en assentaments humans policèntrics, per sobre del milió d’habitants i en ràpida expansió. Construir el dret a la ciutat, per tant, no pot deixar d’implicar processos a escala metropolitana. És al tauler metropolità on es dòna avui el combat entre habitabilitat i especulació; entre justícia socioespacial i gentrificació. On es desplega la disputa entre exclusió econòmica i formes cooperatives de producció i consum; entre el canvi climàtic i el respecte als límits ambientals del planeta (mobilitat sostenible, emissions zero, agroecologia urbana...). Al segle XXI, el dret a la ciutat és també el dret a la metròpoli.

Hi ha en marxa, com hem vist, un procés d’enfortiment del govern local, de construcció municipalista del dret a la ciutat. Els àmbits metropolitans, tanmateix, (i a diferència dels municipis) mostren encara mancances clau en les seves capacitats de govern, així com grans fragilitats en la seva arquitectura institucional. Estem davant d’una paradoxa: vivim l’era de les metròpolis, però aquestes arrosseguen febleses d’agenda i democràtiques difícilment explicables. Si bona part dels reptes de futur s’expressen avui en l’escala metropolitana, semblaria coherent definir una agenda àmplia de polítiques de resposta. Resulta clar a més que aquesta agenda no és ni serà un ventall de serveis proveïts en clau tecnocràtica. És un marc de valors en conflicte, de construcció de models. És una realitat de naturalesa política. I no hauria de quedar per tant al marge de la lògica democràtica (vincle de representació i dimensió participativa). Es perfila així el repte: caldria transitar cap a una esfera de democràcia metropolitana, amb capacitat política per construir el dret a la metròpoli.  

A Barcelona es desplega una realitat metropolitana vibrant. En el terreny institucional, la trajectòria ha estat complexa. Després de l’abolició de la Corporació el 1987, es va instaurar un model d’agències (mobilitat i medi ambient) i una mancomunitat de municipis, fins que el 2010 el Parlament va restaurar la plena institucionalitat. L’actual Àrea Metropolitana (AMB) és un ens territorial amb un conjunt de competències, on els òrgans i les majories de govern es configuren a partir de les eleccions municipals (sense mecanismes propis d’elecció directa). En el terreny substantiu, la metròpoli ha travessat un cicle de crisi dur i afronta ara nous reptes. Tenim una xarxa de barris i ciutats dinàmiques, però amb fractures urbanes persistents i nous eixos de vulnerabilitat social lligats a l’habitatge i a la precarietat laboral. I tenim un espai metropolità amb procesos de transició ambiental i econòmica en marxa, però amb esquemes persistents de mobilitat insostenible, gestió privada dels bens comuns (aigua i energia) i fragilitat en les dinàmiques d’innovació tecnològica i cooperativa. La metròpoli del 2020 és un territori que ha superat l’esquema de jerarquia espacial entre Barcelona i una corona crescuda amb lògica de perifèria. L’AMB és avui una comunitat de municipis interdependents que han forjat els seus propis projectes de ciutat, i que han dotat  l’àrea d’una estructura policèntrica. És un dens entramat d’identitats i relacions a reconèixer i governar

Creix avui l’acord sobre la necessitat d’un salt endavant que impliqui elaborar noves polítiques metropolitanes de redistribució social, justícia urbana i canvi ecològic. Fer-ho possible, tanmateix, fa inel.ludible plantejar una qüestió clau: la necessitat també d’un nou esquema de governança que faci possible construir el dret a la metròpoli. Des de l’actual AMB, es podria avançar cap a un model amb capacitat política, cooperatiu, obert a la participació i d’elecció directa. Un model articulat d’una banda per la hibridació de components supramunicipals (àmplies competències metropolitanes) i intermunicipals (relacions horitzontals i coproducció de polítiques entre municipis). I basat d’altra banda en un fort vincle democràtic: elecció metropolitana directa i instruments de participació (iniciativa i consulta ciutadana, coproducció de polítiques amb la ciutadania). La dimensió democràtica, a més, pot esdevenir palanca per enfortir el demos metropolità -un subjecte col.lectiu que s’autogoverna i genera actors metropolitans- sobre la base d’identitats de barri i de ciutat a ser també preservades i projectades al futur.

Es tracta en síntesi d’avançar amb determinació política i col.lectiva cap a un escenari on sigui possible a Barcelona la construcció metropolitana del dret a la ciutat. O dit d’una altra forma, la construcció democràtica, cooperativa i comunitària del dret a la metròpoli. No és fàcil. Però no hi veig cap raó per l’immobilisme. A Barcelona, més d’hora que tard, s’haurà d’activar i organitzar l’esperança metropolitana.