Article publicat a Sobiranies (8 de juny 2020) (amb Gemma Ubasart)

1. Un punt de partida amb desavantatge. La llarga nit de la dictadura franquista havia exclòs Espanya (Portugal i Grècia) de l’experiència del constitucionalisme social desenvolupada després de la II Guerra Mundial als països europeus democràtics. Des de la transició democràtica i la incorporació a la Unió Europea (UE) es produeix un procés de convergència quant a indicadors de desenvolupament econòmic i protecció social amb la resta de la UE. Es tracta d’un procés, tanmateix, amb mancances i peus de fang. El nostre estat de benestar no es va dotar de polítiques públiques d’habitatge, ni de xarxes universals de serveis socials i garantia de rendes. L’atenció a la dependència va arribar tard i no es va desplegar amb la potència prevista. Les taxes de pobresa i d’exclusió es van mantenir, fins i tot en èpoques de forta bonança, a l’entorn del 20%. D’altra banda, el mercat de treball es va precaritzar de forma galopant i la desindustrialització va ser –amb algunes excepcions– definitiva. El cicle de creixement del mil·lenni va expandir el PIB i va crear milions de llocs de treball, però s’edifica sobre la centralitat del turisme i la construcció, i sobre una desregulació financera que contribueix a inflar la bombolla especulativa.  

2. La gran recessió i l’austeritat. La intensitat de la crisi va evidenciar les febleses i els desequilibris del model productiu i de benestar del sud d’Europa, així com la seva posició subalterna respecte als països europeus «centrals». La cruesa de les retallades va fer palesa l’enorme vulnerabilitat política del nostre estat de benestar. Anys després de la recessió, la taxa d’atur a l’Estat no aconsegueix tornar al nivell precrisi i segueix doblant la mitjana europea. La dualització del mercat laboral es fa més profunda: la precarietat s’instal·la als contractes de la gent jove i de les persones amb menys qualificacions; la pobresa laboral creix i se situa avui fins i tot per sobre dels anys de la crisi. No s’ha produït tampoc, en el cicle més recent, una reducció de la taxa de pobresa, la distribució de la qual és asimètrica entre col·lectius. Cal destacar l’elevada pobresa infantil, patida per més d’una quarta part dels menors de 16 anys. En l’origen d’aquesta realitat trobem l’impacte negatiu que comporta la maternitat en les trajectòries laborals femenines, així com les grans febleses de les polítiques d’infància del nostre règim de benestar. Cal destacar finalment la cronificació de la vulnerabilitat habitacional, amb la transferència de la bombolla immobiliària al lloguer (sense polítiques de control públic de preus), així com l’ampliació de la segregació urbana, amb molts barris en situació de fragilitat.

3. Noves complexitats, incerteses i vulnerabilitats. El que vam viure fa una dècada no era tan sols una crisi econòmica. Estàvem travessant també un conjunt de canvis socials generadors de noves complexitats, incerteses i vulnerabilitats, sense pràcticament elements de resposta en les agendes públiques construïdes al segle xx. Es desencadenen, en l’esfera sociocultural, processos com la crisi de l’organització patriarcal de les cures, el canvi demogràfic o la transició a la multiculturalitat. En l’esfera econòmica es desplega la financerització de l’habitatge, amb els seus impactes de gentrificació global, o la disrupció tecnològica, amb les seves diferents formes de capitalisme de plataforma. En l’esfera ecològica s’intensifiquen els riscos ambientals produïts socialment, de la contaminació a l’emergència climàtica. Entre aquestes transformacions i les lògiques social-keynesianes s’obre un abisme, un desencaix d’època. És cert que a la crisi del 2008 es va respondre amb receptes thatcheristes: serveis públics convertits en àrees de negoci privat, i drets socials en mercaderies. Però també amb una forma de keynesianisme per als rics (keynesianisme de l’1%): volums ingents de despesa pública (i noves regulacions) per salvar la banca i la gran empresa. Ens cal repensar l’agenda de transformació: més enllà de la denúncia del neoliberalisme, més enllà també de l’estatisme clàssic. El canvi d’època implica una nova gramàtica d’emancipació. I més ara, amb un virus que ens amenaça la salut i la vida, que ens ha fet conscients, de cop, de la nostra vulnerabilitat. 

4. Els treballs i la renda. Són moltes les dimensions on podem identificar tensions i esquerdes en el teixit col·lectiu, on podem (i devem) dibuixar horitzons d’esperança postcovid. En primer lloc, els treballs assalariats han perdut capacitat de vertebrar trajectòries i de distribuir socialment la riquesa: atur, precarietat i pobresa laboral s’enfilen a nivells inassumibles. Les perspectives immediates són desoladores. La garantia pública d’ingressos, en paral·lel, segueix estancada en esquemes anacrònics i insuficients. És temps d’una doble aposta. A) Reconstruir l’economia i els treballs en clau cooperativa i feminista. Una economia ecològica per la vida, amb creació i apropiació compartida de valor, amb treballs sostenibles i centralitat de les cures. Un model que generi prosperitat cuidant les persones i el planeta. B) Refer la protecció vital i la llibertat personal des de la renda bàsica. Les polítiques de renda garantida han d’esdevenir ja un dret subjectiu de ciutadania amb capacitat d’assegurar, en situacions de vulnerabilitat econòmica, un nivell mínim d’ingressos per viure. I han d’obrir, alhora, l’horitzó de la renda bàsica: per construir autonomies reals, per desmercantilitzar, en clau universal, les condicions materials de l’existència.  

5. La dignificació de les cures i la nova agenda urbana. L’actual crisi ha visibilitzat una enorme ferida social: la desatenció pública de les vulnerabilitats quotidianes (sobretot dels infants i les persones grans) i de les necessitats bàsiques d’habitabilitat (cases dignes, aire net). Caldrà generar de forma urgent drets de ciutadania en el creuament de les noves agendes social i urbana: una agenda social centrada en la dignificació dels serveis de cures, i una agenda urbana centrada en l’habitatge i l’ecologia de proximitat. A) El dret a les cures ha de gaudir, en el futur immediat, de la mateixa centralitat que tenen l’educació o la sanitat, en l’agenda de benestar. Caldrà, alhora, garantir una organització social equitativa de les cures, en el marc d’una agenda feminista forjadora d’un nou contracte de gènere. B) El dret a la ciutat, en segon lloc, ha de configurar un nou espai clau de reinvenció dels drets socials: un hàbitat digne i segur, un espai públic com a bé comú (amb menys cotxes i més verd), metròpolis que tanquen fractures culturals i educatives entre barris, territoris que guanyen sobiranies de proximitat (alimentària, energètica…).  

6. Inclusió relacional i innovació social. La covid-19 implica el risc d’aguditzar dinàmiques de segregació en múltiples esferes (barris, mobilitat, entorns alimentaris, espais educatius…) i ens planteja el repte d’enfortir un model d’acció col·lectiva com a constructora de béns comuns. Caldrà assajar una nova intersecció: entre polítiques de fraternitat orientades a crear marcs de trobada i interacció col·lectiva; i pràctiques d’innovació social i organització comunitària orientades a crear vincles, suports mutus i autodefensa de drets. Les institucions públiques de proximitat afronten el repte de desplegar polítiques d’acció comunitària generadores de marcs d’inclusió relacional. Les organitzacions socials han d’obrir-se a la comunitat, com a palanques de lluita i solidaritat. Cal teixir el comú des de dispositius públics (CAP, escoles, centres cívics, biblioteques…) i des de dispositius ciutadans (associacions veïnals, esplais, ateneus, bancs de temps, blocs ocupats…). Cal un espai institucional amb més pulsió comunitària i un espai comunitari amb més pulsió universal: erigir un àmbit compartit on teixir aliances publicocomunitàries, on restablir lògiques de fraternitat.  

7. Administracions democràtiques i deliberatives. La construcció de la nova agenda de benestar ha d’anar vinculada a un procés de canvi inajornable: la transformació de les administracions públiques cap a un model amb valors públics de referència, flexible i responsable, estratègic i creatiu, deliberatiu i relacional. L’administració no pot ser concebuda com un mer instrumental tècnic, ha d’incorporar a la seva operativa els valors que inspiren la construcció d’una societat lliure, igualitària, diversa i fraterna; ha de contribuir a forjar els escenaris col·lectius que democràticament decidim. En clau interna, l’administració pública ha de superar esquemes de rigidesa vertical i sectorial, i dotar-se de flexibilitat, d’espais que nodreixin la confiança i la responsabilitat. En clau externa, haurà d’articular respostes a una societat complexa i carregada d’incerteses. Caldrà per tant que sigui estratègica i alhora creativa/inclusiva: capaç de trobar respostes noves i de fer-se preguntes noves; oberta a l’aprenentatge i a l’abordatge de reptes emergents. Ens cal, per últim, una administració deliberativa i relacional, amb eines per incorporar intel·ligències col·lectives, per articular el diàleg i la cooperació; per activar dinàmiques de mediació entre escales de govern i amb les esferes privada i comunitària.

8. La proximitat com a escletxa democràtica. Tot això connecta amb la reflexió territorial. Fins ara, la globalització ha desfermat sensacions de desprotecció, i els estats han tendit a respondre amb fronteres excloents i replegament autoritari. En aquest context, les ciutats han impulsat l’obertura de l’escletxa democràtica. I és clar que la pandèmia les colpeja i fragilitza. Però, lluny de renunciar-hi, haurem d’explorar altres formes de viure-les. En la nova normalitat urbana no pot haver-hi lloc per a la contaminació, ni per a pràctiques especulatives: ens hi va la vida. En el món postcovid, el repte de les ciutats passa per emergir com els espais tangibles on articular lligams amb diferències, comunitat amb acollida; la geografia possible de trobada entre obertura i protecció; els llocs des d’on cuidar en comú la salut de la gent i del planeta. Perquè sigui possible, tanmateix, caldrà un canvi qualitatiu en els mapes de la governança. Una cartografia institucional amb més poder en el territori: allà on les coses passen, allà on batega la intel·ligència col·lectiva per abordar-les. Això vol dir més municipalisme, sí; i també el reconeixement d’altres escales de proximitat: dels barris a la metròpoli; dels pobles a les mancomunitats. La idea arrela en l’argument redistributiu. La metròpoli i els mecanismes de cooperació intermunicipal esdevenen l’àmbit possible de construcció de justícia socioespacial.

9. Més Europa en un món de riscos globals. L’enfortiment de lògiques de proximitat ha de vincular-se a la multigovernança a diferents escales territorials. No es tracta de reproduir vells esquemes jeràrquics, sinó d’articular escenaris de sobiranies lliurement compartides, amb relacions d’interdependència i horitzontalitat per abordar problemes, gestionar conflictes i construir acords. En aquest context, l’estat-nació ha de perdre centralitat política i simbòlica. Bona part dels reptes emergents, de l’emergència climàtica al crim organitzat passant per la pandèmia, requereixen un salt d’escala cap a àmbits supranacionals. I és aquí, en aquest món global i del risc, on toca donar la batalla per Europa. Per una UE amb més capacitats de govern i elaboració de polítiques enfront dels estats i les seves reticències anacròniques a cedir més poder; per una UE plenament democràtica que fa girar la seva integració entorn dels drets civils, socials i polítics; per una UE que actua com a subjecte polític en l’escena internacional i treballa de forma cooperativa i horitzontal en tots els àmbits de proximitat.  

10. Per un no-retorn a la normalitat excloent. Construir l’esperança. En síntesi, el coronavirus ens situa, com a societat, enfront del mirall dels nostres desgavells col·lectius i ens emplaça a buscar (i a forjar) finestres de futur compartit. Es tracta d’explorar camins de cooperació i renda bàsica, de reconèixer la naturalesa essencial de les cures i el caràcter inajornable de la transició ecològica, de revertir el declivi de la fraternitat i impulsar la construcció del comú. Es tracta de fer-ho des de la deliberació democràtica i la gramàtica política de la quotidianitat, des de proximitats empoderades i la batalla per Europa. La societat postcovid haurà de reescriure els llenguatges de l’emancipació i haurà, sobretot, d’explorar les pràctiques tangibles que la facin possible: avançar per cada camí que permeti realitzar, en condicions d’igualtat i en comú, els més diversos projectes de vida.

Article publicat el 6/5/2020 a l'espai "Reflexions covid-19" www.igop.uab.cat

Abans que es desencadenés  la pandèmia, solíem emmarcar les nostres reflexions en el llegat de la gran recessió i de l’austeritat: parlàvem de desigualtats ampliades i cronificades. Però no era tan sols això. Estàvem travessant també un conjunt de canvis socials generadors de noves complexitats, incerteses i vulnerabilitats, sense pràcticament elements de resposta en les agendes públiques construides al segle XX. El coronavirus intensifica aquest desencaix, i incorpora aspectes emergents. Són moltes les dimensions on podem identificar tensions i esquerdes en el teixit col.lectiu; on podem (i devem) dibuixar horitzons d’esperança post-covid. N’esmentaré algunes que crec rellevants.

En primer lloc, els treballs assalariats han perdut capacitat de vertebrar trajectòries, i de distribuir socialment la riquesa: la precarietat s’instal.la en els contractes, i la pobresa laboral creix. Les perspectives immediates són desoladores. La garantia pública d’ingressos, en paral.lel, segueix estancada en esquemes anacrònics i insuficients. És temps d’una doble aposta: reconstruir l’economia i els treballs en clau cooperativa i feminista; refer la protecció vital i la llibertat personal des de la renda bàsica. En segon lloc, l’actual crisi ha visibilitzat una enorme ferida social: la desatenció pública de les vulnerabilitats quotidianes (sobretot dels infants i les persones grans), i de les necessitats bàsiques d’habitabilitat (cases dignes, aire net). Caldrà generar urgentment drets de ciutadania en el creuament de les noves agendes social i urbana: una agenda social centrada en la dignificació dels serveis de cures; i una agenda urbana centrada en l’habitatge i l’ecologia de proximitat. Finalment, la covid-19 implica el risc d’aguditzar dinàmiques de segregació en múltiples esferes (barris, mobilitat, entorns alimentaris, espais educatius…) i ens planteja el repte d’enfortir un model d’acció col.lectiva com a constructora de bens comuns. Caldrà assajar una nova intersecció: entre polítiques de fraternitat orientades a crear marcs de trobada i interacció col.lectiva; i pràctiques d’innovació social i organització comunitària orientades a crear vincles, suports mutus i autodefensa de drets.

Tot això connecta amb la reflexió territorial. Fins ara, la globalització ha desfermat sensacions de desprotecció, i els estats han tendit a respondre amb fronteres excloents i replegament autoritari. En aquest context, les ciutats han impulsat l’obertura de l’escletxa democràtica. I és clar que la pandèmia les colpeja i fragilitza!. Però lluny de renunciar-hi, haurem d’explorar altres formes de viure-les. En la nova normalitat urbana no pot haver-hi lloc per la contaminació, ni per pràctiques especulatives: ens hi va la vida. En el món postcovid, el repte de les ciutats passa per emergir com els espais tangibles on articular lligams amb diferències, comunitat amb acollida; la geografia possible de trobada entre obertura i protecció; els llocs des d’on cuidar en comú la salut de la gent i del planeta.

Per que sigui possible, tanmateix, caldrà un canvi qualitatiu en els mapes de la governança. Una cartografia institucional amb més poder en el territori: allà on les coses passen, allà on batega la intel.ligència col.lectiva per abordar-les. Això vol dir més municipalisme, sí; i també el reconeixement d’altres escales de proximitat: dels barris a la metròpoli. Caldria aprofitar el marc de reactivació per enfortir la governança metropolitana. La idea arrela en l’argument redistributiu. A Barcelona, els municipis de l’àrea metropolitana amb els indicadors d’exclusió més elevats són els que presenten menys capacitats institucionals per fer-hi front. I els barris metropolitans vulnerables, castigats intensament per l’emergència, són els que disposen de menys capacitats cíviques de resposta. Hi ha per tant una (doble) relació de desencaix entre necessitats i recursos: en el pla institucional i en el comunitari. La metròpoli esdevé l’àmbit possible de correcció, de construcció de justícia socioespacial.

En síntesi, el coronavirus ens situa, com a societat, enfront el mirall dels nostres desgavells col.lectius; i ens emplaça a buscar (i a forjar) finestres de futur compartit. Es tracta d’explorar camins de cooperació i renda bàsica; de reconèixer la naturalesa essencial de les cures, i el caràcter inajornable de la transició ecològica; de revertir el declivi de la fraternitat, i impulsar la construcció del comú. Es tracta de fer-ho des de la gramàtica política de la quotidianitat; des de la centralitat del dret a la ciutat, amb el convenciment que només serà possible si incorpora una forta dimensió comunitària i metropolitana.

Article publicat a Política & Prosa (3 d'abril de 2020)

I.  ESCENARIS POSSIBLES: AUTORITARISME O SOLIDARITAT

L’esclat de la crisi del Covid-19 ha sacsejat les vides de milions de persones arreu del planeta. Ho ha fet d’una manera del tot inesperada, amb conseqüències immediates i radicals sobre la vida quotidiana de la gent i amb efectes que, de ben segur, seran profunds i de llarga durada. El caràcter imprevist de la crisi, l’escàs temps transcorregut des de l’inici de la pandèmia i les incerteses relatives a l’evolució del coronavirus fan que qualsevol exercici prospectiu en aquests moments resulti excessivament agosarat. Convé però reflexionar sobre les transformacions socials i polítiques que es puguin derivar d’aquesta crisi, conjurar-nos col·lectivament contra els possibles retrocessos en la qualitat de les nostres democràcies i promoure les oportunitats que puguin emergir per a la construcció de societats cuidadores de la vida i del planeta, més justes, participatives i solidàries.

Les reflexions que han anat apareixent en els últims dies respecte aquesta qüestió apunten cap a dos escenaris possibles, de signe oposat. En un extrem, hom albira el reforçament dels autoritarismes, el retrocés en els drets individuals, les retallades en drets socials, el creixement de la xenofòbia i el debilitament de la confiança social. Un escenari de poders estatals forts, amb un relat de protecció i seguretat, configurat des del rebuig a la diversitat i el tancament de fronteres. Això podria anar acompanyat d’una creixent fragmentació del món en blocs econòmics i geopolítics, tal com advertia Branko Milanovic recentment a Foreign Affairs. En l’altre extrem, resultaria plausible també que la crisi actués com un antídot contra l’individualisme, evidenciés la importància d’un Estat de Benestar arrelat en la vida quotidiana i d’uns serveis públics considerats com a béns comuns, promogués els comportaments solidaris, impulsés les cures i la seva distribució equitativa i ens obligués a reconsiderar radicalment la nostra relació amb el medi ambient. En aquest sentit, Ezra Klein, afirmava fa pocs dies que la qüestió més crucial de totes les que hem d’afrontar ara és si “la solidaritat pot replicar-se més de pressa que el virus”.

El més probable és que l’evolució dels fets ens situï en una combinació d’elements propis d’un escenari i de l’altre. En tot cas, la seva definició resulta clarificadora respecte els grans dilemes que col·lectivament haurem d’afrontar. Les tecnologies digitals emergeixen en aquest context com una arma de doble tall: al servei d’una política autoritària que retalla llibertats i drets en nom de la seguretat de comunitats concebudes com a homogènies i tancades; o al servei d’una política democràtica que promou nous vincles socials solidaris i noves pràctiques de participació per part de comunitats obertes i diverses.

De l’anàlisi preliminar de les respostes socials a la crisi que s’han anat produint en les últimes setmanes, creiem que se’n deriven alguns senyals esperançadors, senyals que, si bé en absolut no fan desaparèixer les amenaces, mereixen ser valorats i promoguts. Ens referim, concretament, a la proliferació de nombroses iniciatives de solidaritat ciutadana orientades a pal·liar els efectes més immediats de la crisi social i sanitària i que poden arribar a jugar un paper molt important per a la preservació de la cohesió social en el mig i el llarg termini. En contrast amb algunes imatges repetides pels mitjans de comunicació durant els primers dies de la crisi (com les de persones acaparant productes de primera necessitat en els supermercats, o les de milers de vehicles desplaçant-se cap a les seves segones residències), la resposta social dominant a la crisi fins el moment no ha estat pas l’individualisme, sinó la solidaritat i les cures.

II.  SOLIDARITATS CONTAGIOSES: CONTINUÏTATS I INNOVACIONS

La solidaritat és l’expressió d’un sentiment de pertinença col·lectiva i de compromís amb la comunitat que ens impel·leix a ajudar-nos mútuament, tot compartint altruísticament amb els altres les nostres pròpies capacitats (el nostre temps, les nostres capacitats físiques, els nostres coneixements, les nostres habilitats, la nostra experiència, els nostres recursos...). L’esclat de solidaritat que la crisi del coronavirus ha motivat en aquestes darreres setmanes s’ha concretat en nombroses i molt diverses iniciatives entre les que podem destacar, almenys, cinc tipus principals:

1.      Les xarxes de suport mutu constituïdes expressament com a reacció a la crisi social i sanitària provocada pel Covid-19, com per exemple aquelles iniciatives que s’agrupen sota el paraigua de la xarxa digital ApoyoMutuoC19, que dues setmanes després de l’inici del confinament recull ja més de 300 iniciatives d’arreu de l’estat.

2.      Les iniciatives de reciprocitat en els àmbits de la proximitat veïnal i familiar, que cobreixen aspectes tant significatius per a la vida quotidiana de les persones com anar a fer les compres per a la gent gran o tenir cura dels infants per a pares i mares que han de treballar.

3.      Les iniciatives culturals, educatives, esportives, de suport psicològic que proliferen en les xarxes socials digitals i que tant presents han esdevingut en el dia a dia de les persones des de l’inici del confinament. 

4.      Les pràctiques de solidaritat vehiculades a través de les entitats del Tercer Sector Social (bancs d’aliments, robers i menjadors socials, iniciatives de suport a col·lectius vulnerables) que adquireixen avui un valor renovat davant de la situació d’emergència social.

5.      Les pràctiques d’autoorganització social que precedeixen l’esclat d’aquesta crisi, moltes de les qual van sorgir justament en el context de la crisi econòmica de 2008, i que avui es reorienten cap a la satisfacció de necessitats col·lectives derivades de l’emergència social i sanitària.  

De fet, l’expansió de les iniciatives solidàries ha estat una constant en les situacions de crisi i d’emergència social com les que estem travessant. Malgrat dècades de prèdiques neoliberals i de difusió dels presumptes valors de l’individualisme, l’acció col·lectiva continua tenint una importància clau tant a l’hora de pal·liar els efectes socials de les crisis com en la defensa dels drets socials. Ho vam poder constatar a la crisi del 2008, que va esperonar l’impuls d’una gran quantitat d’iniciatives cooperatives en camps com les cures i l’ajuda mútua, el consum de productes agroecològics, els bancs de temps, les xarxes d’intercanvi, les monedes socials, les cooperatives d’habitatge o les assemblees contra els desnonaments. El seu desenvolupament va reflectir un canvi significatiu en les formes d’acció col·lectiva, com vam observar també als estudis sobre Moviments Socials i Dret a la Ciutat, transitant des del predomini dels models merament resistencials i de denúncia, cap a pràctiques cooperatives i creatives, amb voluntat d’impulsar canvis de fons per mitjà d’impactes transformadors reals sobre la quotidianitat de les persones.

En l’estudi Barris i crisi vam poder observar com aquest tipus d’iniciatives s’estenien i adquirien un valor particular en tres àmbits principals: 1) la provisió de béns i serveis que, en les circumstàncies de la crisi, ni el mercat ni les administracions públiques estaven en condicions de proporcionar; b) la defensa i la reivindicació de drets socials; c) l’exploració de formes alternatives d’organització econòmica i social. La gran majoria de les més de 700 iniciatives incloses en el Mapa de la Innovació Social a Catalunya, o de les més de 600 del Mapa de la Innovació Social a l’AMB, es van constituir amb posterioritat a l’esclat de la crisi econòmica i financera del 2008 i, molt particularment, després del 2011, probablement com a conseqüència de l’agreujament de la crisi social i de l’impuls que suposà el moviment del 15M.

L’elevat volum d’iniciatives col·lectives sorgides en els anys de la crisi del 2008 va propiciar l’acumulació d’un capital social que avui està reemergint amb força en el combat contra les conseqüències del Covid19. L’ús de les xarxes socials digitals com a eina d’acció col·lectiva i les manifestacions espontànies de suport als professionals que actuen en la primera línia de la lluita contra la crisi sanitària, per exemple, són en bona mesura el reflex dels aprenentatges col·lectius realitzats durant els anys precedents. El fenomen que s’ha produït durant les darreres dues setmanes, però, presenta algunes particularitats respecte les respostes socials a les crisis precedents, entre les que convé destacar:

1.      La velocitat i la intensitat amb la que estan emergint aquestes iniciatives, que és proporcional a la magnitud de l’emergència social i sanitària provocada per la pandèmia.

2.      La consciència que aquesta és una crisi que dibuixa un horitzó d’incerteses sense precedents i que afecta a tota la societat en el seu conjunt, sense distincions de classe, per més que els seus efectes siguin molt desiguals segons els grups socials.

3.      El fort protagonisme de les xarxes socials digitals: bona part de l’ajuda mútua que ens oferim avui es produeix a través de les xarxes virtuals, per la raó evident del confinament. Sense menystenir els efectes de la bretxa digital, la gran expansió de les xarxes socials afavoreix que aquest tipus d’iniciatives arribin a molta gent.

III.   L’ACCIÓ COL·LECTIVA: LIMITACIONS I NECESSITAT  

Probablement, mai com en aquesta crisi ha quedat tan palesa la importància cabdal de la co-responsabilitat ciutadana. Això és així per dues raons: per un costat l’existència de les xarxes de suport mutu està sent crucial per frenar l’expansió de la malaltia; per l’altra, la solidaritat és essencial per pal·liar els seus efectes socioeconòmics. Així, com ha argumentat Yuval Noah Hariri a partir de l’experiència internacional, la confiança i la solidaritat poden ser molt més efectives que no pas el control a l’hora de fer efectiu el compliment de les mesures de confinament i de prevenció de la transmissió de l’epidèmia. Més enllà de la disciplina social, una crisi com l’actual, amb els seus efectes socials presents i futurs, ens demana, també, mobilitzar-nos en clau col.lectiva per a donar-nos suport els uns als altres.

La solidaritat té doncs efectes positius i insubstituïbles  tant des del punt de vista de la salut com del punt de vista social. Permet afrontar la crisi tot potenciant, al mateix temps l’equitat i els drets socials, tot obviant la falsa alternativa que ens obligaria a haver de triar entre la salut i l’increment del control social. A més de fer viable la convivència de salut i llibertat, la solidaritat fa possible reduir els efectes socials de la crisi i distribuir-ne millor els costos. Així, el valor de la solidaritat ha de ser mesurat pels seus efectes a curt termini, per la seva capacitat de pal·liar els efectes més immediats de la crisi, però també a mig i llarg termini, per la seva contribució a la cohesió social en un context econòmic i social que previsiblement serà molt dur.

Com en la crisi precedent, la mobilització solidària pot acomplir funcions tant importants com:

-          Proveir-nos de béns i de serveis necessaris per a la vida quotidiana que ni les administracions públiques ni el mercat en aquests moments poden satisfer per si sols.

-          Crear i reforçar llaços socials que ens ajuden a combatre la por i l’angoixa que provoca una situació dramàtica i incerta com l’actual i que ens recorden que no estem sols, que pertanyem a una comunitat, i que per tant compartim problemes i que podem arribar a compartir solucions.

-          Promoure la denúncia i la mobilització contra les injustícies que es produeixen en el transcurs de la crisi (els acomiadaments injustificats, l’explotació laboral, els desnonaments, els talls de subministraments, les discriminacions racistes, etcètera).

-          Explorar i promoure models ecològics, socials i econòmics alternatius, que la crisi actual evidencia com a particularment necessaris i urgents.

No podem deixar de considerar, però, les limitacions i, fins i tot, els possibles efectes perversos de certes formes de solidaritat ciutadana en un context com l’actual. La literatura sobre el capital social, per exemple, ha constatat que no totes les formes de reciprocitat són igualment positives per a la qualitat de les democràcies. Certes pràctiques de solidaritat reforcen els llaços socials entre persones properes i amb característiques socials i culturals compartides, alhora que n’exclouen aquelles que són percebudes com a estranyes o diferents, contribuint així a generar comunitats més fragmentades i excloents. Les formes de capital social més positives per a la democràcia, en canvi, són aquelles capaces de crear vincles de confiança i de reciprocitat entre grups socials diversos (l’anomenat capital social bridging, que tendeix ponts).

A la línia de recerca de Barris i Crisi, a més, vàrem constatar una altra de les limitacions importants d’aquest tipus d’iniciatives, que reclamen unes capacitats d’autoorganització social que estan desigualment distribuïdes entre la població i que, per tant, sense mesures compensatòries de cap tipus, poden contribuir a reproduir i eixamplar les desigualtats. Sense caure en el determinisme social, l’evidència empírica acumulada ens demostra que l’acció col·lectiva acostuma a ser major entre els grups socials de rendes mitjanes i mitjanes-altes, i en el marc dels barris amb més capital social i relacional; i en canvi és significativament menor entre els col·lectius i els territoris socialment més vulnerables. Les tradicions de participació associativa en els barris i municipis poden arribar a contrarestar en part l’efecte de la condició socioeconòmica, però la correlació entre les variables de renda i la participació continua sent forta en termes generals.

Algunes dades aparegudes recentment, que sens dubte hauran de ser llegides amb molta cautela, ens indiquen que la incidència dels contagis per Covid19 està sent més acusada en els barris i municipis amb menor renda, probablement com a conseqüència d’una combinació de factors com són la major densitat de població i la menor capacitat de fer-hi complir les mesures de confinament. Més enllà dels indicis sobre la prevalença de la malaltia en aquest tipus de barris i la seva possible major incidència en les taxes de mortalitat, resulta evident que les conseqüències socials de la crisis del coronavirus colpejaran amb molta més força aquest tipus d’àrees urbanes on des de fa temps ja es concentren les situacions de major necessitat social. La solidaritat ciutadana esdevindrà aquí més important que en cap altre indret, però l’aposta per l’acció comunitària en resposta a aquesta crisi haurà de tenir molt present que aquesta ha de ser acompanyada per una acció institucional decidida, capaç de contrarestar tant les desigualtats en les capacitats d’acció col·lectiva de la població, com les inequitats en les capacitats institucionals dels municipis per fer front a les realitats socials de les seves respectives poblacions.

La gestió de la crisi del coronavirus posa en evidència la importància de l’acció del poders públics. Després de dècades de prèdiques sobre la reducció de l’Estat, ara es fa palès que aquesta resulta imprescindible, en molts àmbits i, de manera molt destacada, en els camps de la salut i de les cures. La seva acció institucional que haurà de tenir forts components de proximitat i quotidianitat, per protegir sense recórrer a paternalismes i jerarquies. Així mateix, la crisi mostra la necessitat i la urgència d’establir instruments de governança global democràtica davant els reptes als que han de fer front les societats contemporànies. Ara bé, aquesta acció dels poders públics ha de ser impulsada i acompanyada per l’acció col·lectiva  d’una ciutadania activa que no renuncia al protagonisme de la fraternitat. Només així, només a través de l’enfortiment de la solidaritat i dels drets socials, la crisi podrà afrontar-se de manera eficaç i justa.   

Referències

Blanco, Ismael & Nel·lo, Oriol, eds.: Barrios y crisis. Crisis econòmica, segregación urbana e innovación social en Cataluña, València, Tirant lo Blanch, 2018.

Harari, Yuval Noah: “The world after coronavirus”, Financial Times, 20 de març 2020.

Ibarra, P. Gomà, R. et al ed: Movimientos sociales y derecho a la ciudad, Barcelona, Icària, 2018.

Klein, Ezra: “The Covid-19 question: Can social solidarity replicate faster than the virus?”, vox.com, 17 de març 2020.

Milanovic, Branko: “The Real Pandemic Danger Is Social Collapse”, Foreign Affairs, 19/3, 2020.

Ismael Blanco,

Institut de Govern i Polítiques Públiques

Ricard Gomà,

 Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona

Oriol Nel·lo

Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona

Article publicat a Crític (21 febrer 2020)
https://www.elcritic.cat/opinio/la-metropoli-de-barcelona-desigualtats-socials-fractures-urbanes-i-agenda-de-politiques-50106

La reactivació econòmica no és suficient per cosir les greus ferides socials i urbanes que va deixar la Gran Recessió a la metròpoli de Barcelona. Després de cinc anys de recuperació —amb increment sostingut de la renda per càpita—, la desigualtat d’ingressos es manté al nivell dels moments més punyents de la crisi. No s’ha produït tampoc, en el cicle més recent, una reducció de la taxa de pobresa, i malgrat que ha millorat la capacitat de cobertura de necessitats bàsiques, la situació d’estrès econòmic continua ofegant àmplies capes de la societat metropolitana. Resulta avui evident que la millora de les condicions de vida del conjunt de la població de la metròpoli no s’està produint a partir d’una lògica inercial connectada a l’impuls de l’economia. Hi ha senyals clars que indiquen la doble necessitat de canvi de model, i de polítiques innovadores d’àmbit metropolità, per tal de revertir els efectes de la crisi, construir inclusió social en un marc de riscos emergents, i evitar que les fractures urbanes acabin adquirint caràcter estructural. 

Des de la transició democràtica fins a l’esclat de la bombolla immobiliària el 2007, la metròpoli de Barcelona va viure un període de reducció de la desigualtat social. Les tres dècades de la nostra particular i tardana golden age, van resultar de la combinació de tres factors principals: a) la millora de la xarxa de serveis i transferències de l’estat de benestar; b) la creació sostinguda de llocs de treball, amb especial creixement de les ocupacions intermèdies; c) els avenços en la incorporació de les dones a l’esfera laboral, amb la conseqüent expansió de les llars de doble ingrés. Aquest procés va començar a tocar sostre en el tombant de segle i es va trencar del tot a partir del 2010. L’espiral de destrucció d’ocupació que es va desencadenar, acompanyada per la gestió austeritària de la crisi i el col·lapse del sistema de protecció social, van produir un ràpid i intens increment de la desigualtat, la qual va tornar a situar-se al nivell de 1995: en pocs anys, la metròpoli va viure un retrocés de gairebé dues dècades en termes de cohesió social. Es tracta d’un fet sense precedents. Som ara a la metròpoli del 2020. S’ha generat una base sostinguda d’evidències que permeten caracteritzar un esquema metropolità post-crisi, pel que fa a les condicions de vida,  amb alguns elements centrals que el configuren: la cronificació de desigualtats i exclusions; una esfera laboral feble marcada per vinculacions precàries; i l’emergència d’un eix clau de vulnerabilitat a l’entorn de l’habitatge i la segregació urbana. 

Avui a la metròpoli tendeixen a cronificar-se els nivells de desigualtat propis del marc de la crisi, amb una taxa de pobresa lleugerament a l’alça, 21,3% (684.000 persones), i situacions de privació material severa que afecten a l’entorn del 5% de la població (160.000 persones). La distribució de la pobresa és asimètrica entre col·lectius. Cal destacar l’elevada pobresa infantil, patida per més d’una quarta part dels menors de 16 anys de la metròpoli: 26,4% el 2017-2018. En l’origen d’aquesta realitat trobem la precarietat laboral i l’impacte negatiu que comporta encara avui la maternitat en les trajectòries ocupacionals femenines. Però també les enormes febleses de les polítiques familiars i d’infància dels règims de benestar estatal i autonòmic, pel que fa sobretot a les transferències monetàries.

En relació a l’esfera laboral, encara no s’ha recuperat a la metròpoli el nivell d’ocupació previ a la crisi. La taxa d’atur a finals del 2018 a la demarcació de Barcelona era d’un 11,3%, gairebé el doble de la registrada en el mateix moment del 2007, un 6,4%. Més atur i sobretot més precarietat. El nou model de creació d’ocupació ve definit per l’increment dels contractes temporals (per sobre del 85% de la nova contractació), els falsos autònoms, el treball parcial involuntari i la reducció de salaris en termes reals (un 5% respecte el 2010). 

Una dimensió especialment greu la configura l’increment de la pobresa laboral^[1] a l’àrea metropolitana, la qual passa del 13,3% el 2011 —en plena crisi— al 15,4% el 2017-2018. La precarietat i la seva expressió en forma de pobresa laboral afecta particularment als adults que encapçalen llars amb infants i a la població jove, repercutint de forma clara en els elevats nivells de pobresa infantil i juvenil. Cal afegir també una realitat d’exclusió laboral com a factor explicatiu clau de les situacions de pobresa més severa. L’atur de llarga durada afecta sobretot a la població activa poc qualificada d’edat avançada, insuficientment coberta per un sistema de garantia de rendes molt feble. En aquest camp, la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), aprovada pel Parlament el 2017 com a eina bàsica d’inclusió econòmica, no està responent com s’esperava.

El tercer vector clau en la cartografia social de la metròpoli el configuren l’habitatge i la segregació urbana. La qüestió habitacional s’erigeix avui com a eix central dels riscos d’exclusió. L’escalada de preus del lloguer que s’ha produït a Barcelona des del 2014, i que ràpidament s’ha difós en l’àmbit metropolità, ha impactat a una part rellevant de la població. Avui un 31,1% dels residents a la metròpoli viu en règim de lloguer, dels quals el 36% destina al pagament de l’habitatge més del 40% de la renda familiar. Aquesta situació de sobrecàrrega de despeses d’habitatge afecta especialment a la població amb rendes baixes, així com a la població jove emancipada, ampliant els seus riscos de privació material: l’any 2017-2018, el 27,4% de la població metropolitana expressava dificultats per arribar a final de mes. No es pot oblidar que la bombolla urbana del lloguer es produeix en un marc d’absència de regulació pública de preus, de pràctica inexistència de límits a comportaments especulatius i de feblesa estructural del parc públic de lloguer social.

Més enllà de l’habitatge, les desigualtats socials es plasmen també en termes de fractures urbanes. En efecte, els espais centrals resten subjectes a dinàmiques visibles de gentrificació. Però hi ha una cara oculta de la metròpoli. Es tracta d’una gramàtica de vulnerabilitat, concentrada i persistent, que afecta àrees significatives dels eixos del Besòs i del Llobregat, dos espais de caràcter nítidament metropolità. A l’eix Besòs es troben 23 dels 39 barris metropolitans amb l’índex de vulnerabilitat urbana (IVU)^[2] més elevat. El 24% de la població d’aquest àmbit habita en barris d’alta concentració de problemes sociourbanístics, per un 13,1% en el conjunt de l’àrea metropolitana. La lògica espacial de la reactivació econòmica esperona també la reproducció de la desigualtat en l’eix centre/perifèria: els darrers anys, a la primera corona metropolitana s’ha incrementat el risc d’exclusió per sobre del municipi de Barcelona. No existeix avui, tanmateix, una agenda metropolitana orientada a la redistribució urbana i a la millora dels barris més vulnerables.

Es configura en síntesi una metròpoli on creix la renda; i on es consolida alhora la regressió social de l’última dècada: que perpetua alts nivells de desigualtat i situacions greus de pobresa infantil; que amplia les precarietats en els vincles laborals; que dispara els riscos d’exclusió habitacional; i que reprodueix fractures urbanes i vulnerabilitats de barri. Són dimensions que configuren un catàleg emergent de fragilitats amb escasses respostes públiques: enfrontades a una arquitectura poc consistent i anacrònica de l’estat de benestar; a una distribució de polítiques socials i urbanes on l’escala metropolitana juga un paper residual. El canvi de model cap a una metròpoli més inclusiva implica necessàriament una nova agenda social i urbana, així com la construcció d’una forta dimensió metropolitana en les polítiques públiques d’aquesta agenda.

Cal en primer lloc una estratègia metropolitana d’inclusió i benestar. Els municipis amb més col·lectius vulnerables són també els qui tenen menys capacitat institucional per a fer-hi front. Hi ha una relació inversament proporcional entre necessitats i recursos. La construcció d’una metròpoli més cohesionada, municipi a municipi, ha tocat sostre. És més, en absència d’una escala metropolitana de redistribució, les desigualtats avui s’amplien. Les polítiques de garantia de rendes podrien jugar un paper central per corregir aquesta situació: un ingrés metropolità d’inclusió complementari a la RGC a partir de l’alineament i potenciació de les prestacions municipals; dotar d’escala metropolitana el Fons 0-16 de Barcelona (que ha reduït a la meitat la pobresa infantil severa a la ciutat); o l’aprovació, com a Londres, d’un salari mínim metropolità. En el terreny dels serveis, la metròpoli podria garantir xarxes socioeducatives i de cura en el marc d’una estratègia vinculada a la igualtat de gènere i al canvi demogràfic.

És també necessària una agenda potent d’habitatge i de millora de barris. Caldria desplegar amb força i recursos l’operador metropolità per a la promoció de lloguer assequible; enfortir els programes de rehabilitació amb criteris socials i de transició energètica; i dotar de dimensió metropolitana l’avançada política de sensellarisme articulada a Barcelona. Tampoc la metròpoli hauria de quedar al marge de l’impuls a formes cooperatives d’habitatge i, fins i tot, jugar un paper actiu en els necessaris mecanismes de regulació de preus del lloguer. En l’àmbit de la vulnerabilitat urbana, s’acumulen els arguments per un Pla de Barris metropolità, com a estratègia de justícia espacial i de coproducció de polítiques. I no hauria d’esperar més el desplegament de l’Agenda Besòs, aprovada el  2017, amb un catàleg de 50 accions concretes. Cal recordar que 16 dels 25 barris més vulnerables de l’àrea metropolitana es troben a l’eix Besòs. 

El municipalisme, sens dubte, ha estat i és una palanca de construcció del dret a la ciutat. És necessari, però no és ja suficient. La ciutat real és la metròpoli. I la que emergeix després de la crisi porta inscrites a la pell desigualtats socials i fractures urbanes, en el marc d’un model econòmic i institucional que les reprodueix. La posada en marxa d’una agenda potent de benestar, habitatge i barris sembla ineludible si es tracta de transformar el model i avançar en la construcció del dret a la metròpoli.

---

^[1] La taxa de treballadors/es sota risc de pobresa es refereix a la proporció de població entre 18 i 59 anys que, estant ocupada un mínim de 6 mesos a l'any disposa d'uns ingressos per sota del 60% de la mediana de l'àmbit territorial de referència.

^[2] Índex compost format per quatre dimensions de vulnerabilitat (laboral, econòmica, sociodemogràfica i residencial) amb vuit indicadors calculats a escala de barri, en el conjunt de barris de l’àrea metropolitana.