Postpandèmia i benestar

Article publicat a Sobiranies (8 de juny 2020) (amb Gemma Ubasart)

1. Un punt de partida amb desavantatge. La llarga nit de la dictadura franquista havia exclòs Espanya (Portugal i Grècia) de l’experiència del constitucionalisme social desenvolupada després de la II Guerra Mundial als països europeus democràtics. Des de la transició democràtica i la incorporació a la Unió Europea (UE) es produeix un procés de convergència quant a indicadors de desenvolupament econòmic i protecció social amb la resta de la UE. Es tracta d’un procés, tanmateix, amb mancances i peus de fang. El nostre estat de benestar no es va dotar de polítiques públiques d’habitatge, ni de xarxes universals de serveis socials i garantia de rendes. L’atenció a la dependència va arribar tard i no es va desplegar amb la potència prevista. Les taxes de pobresa i d’exclusió es van mantenir, fins i tot en èpoques de forta bonança, a l’entorn del 20%. D’altra banda, el mercat de treball es va precaritzar de forma galopant i la desindustrialització va ser –amb algunes excepcions– definitiva. El cicle de creixement del mil·lenni va expandir el PIB i va crear milions de llocs de treball, però s’edifica sobre la centralitat del turisme i la construcció, i sobre una desregulació financera que contribueix a inflar la bombolla especulativa.  

2. La gran recessió i l’austeritat. La intensitat de la crisi va evidenciar les febleses i els desequilibris del model productiu i de benestar del sud d’Europa, així com la seva posició subalterna respecte als països europeus «centrals». La cruesa de les retallades va fer palesa l’enorme vulnerabilitat política del nostre estat de benestar. Anys després de la recessió, la taxa d’atur a l’Estat no aconsegueix tornar al nivell precrisi i segueix doblant la mitjana europea. La dualització del mercat laboral es fa més profunda: la precarietat s’instal·la als contractes de la gent jove i de les persones amb menys qualificacions; la pobresa laboral creix i se situa avui fins i tot per sobre dels anys de la crisi. No s’ha produït tampoc, en el cicle més recent, una reducció de la taxa de pobresa, la distribució de la qual és asimètrica entre col·lectius. Cal destacar l’elevada pobresa infantil, patida per més d’una quarta part dels menors de 16 anys. En l’origen d’aquesta realitat trobem l’impacte negatiu que comporta la maternitat en les trajectòries laborals femenines, així com les grans febleses de les polítiques d’infància del nostre règim de benestar. Cal destacar finalment la cronificació de la vulnerabilitat habitacional, amb la transferència de la bombolla immobiliària al lloguer (sense polítiques de control públic de preus), així com l’ampliació de la segregació urbana, amb molts barris en situació de fragilitat.

3. Noves complexitats, incerteses i vulnerabilitats. El que vam viure fa una dècada no era tan sols una crisi econòmica. Estàvem travessant també un conjunt de canvis socials generadors de noves complexitats, incerteses i vulnerabilitats, sense pràcticament elements de resposta en les agendes públiques construïdes al segle xx. Es desencadenen, en l’esfera sociocultural, processos com la crisi de l’organització patriarcal de les cures, el canvi demogràfic o la transició a la multiculturalitat. En l’esfera econòmica es desplega la financerització de l’habitatge, amb els seus impactes de gentrificació global, o la disrupció tecnològica, amb les seves diferents formes de capitalisme de plataforma. En l’esfera ecològica s’intensifiquen els riscos ambientals produïts socialment, de la contaminació a l’emergència climàtica. Entre aquestes transformacions i les lògiques social-keynesianes s’obre un abisme, un desencaix d’època. És cert que a la crisi del 2008 es va respondre amb receptes thatcheristes: serveis públics convertits en àrees de negoci privat, i drets socials en mercaderies. Però també amb una forma de keynesianisme per als rics (keynesianisme de l’1%): volums ingents de despesa pública (i noves regulacions) per salvar la banca i la gran empresa. Ens cal repensar l’agenda de transformació: més enllà de la denúncia del neoliberalisme, més enllà també de l’estatisme clàssic. El canvi d’època implica una nova gramàtica d’emancipació. I més ara, amb un virus que ens amenaça la salut i la vida, que ens ha fet conscients, de cop, de la nostra vulnerabilitat. 

4. Els treballs i la renda. Són moltes les dimensions on podem identificar tensions i esquerdes en el teixit col·lectiu, on podem (i devem) dibuixar horitzons d’esperança postcovid. En primer lloc, els treballs assalariats han perdut capacitat de vertebrar trajectòries i de distribuir socialment la riquesa: atur, precarietat i pobresa laboral s’enfilen a nivells inassumibles. Les perspectives immediates són desoladores. La garantia pública d’ingressos, en paral·lel, segueix estancada en esquemes anacrònics i insuficients. És temps d’una doble aposta. A) Reconstruir l’economia i els treballs en clau cooperativa i feminista. Una economia ecològica per la vida, amb creació i apropiació compartida de valor, amb treballs sostenibles i centralitat de les cures. Un model que generi prosperitat cuidant les persones i el planeta. B) Refer la protecció vital i la llibertat personal des de la renda bàsica. Les polítiques de renda garantida han d’esdevenir ja un dret subjectiu de ciutadania amb capacitat d’assegurar, en situacions de vulnerabilitat econòmica, un nivell mínim d’ingressos per viure. I han d’obrir, alhora, l’horitzó de la renda bàsica: per construir autonomies reals, per desmercantilitzar, en clau universal, les condicions materials de l’existència.  

5. La dignificació de les cures i la nova agenda urbana. L’actual crisi ha visibilitzat una enorme ferida social: la desatenció pública de les vulnerabilitats quotidianes (sobretot dels infants i les persones grans) i de les necessitats bàsiques d’habitabilitat (cases dignes, aire net). Caldrà generar de forma urgent drets de ciutadania en el creuament de les noves agendes social i urbana: una agenda social centrada en la dignificació dels serveis de cures, i una agenda urbana centrada en l’habitatge i l’ecologia de proximitat. A) El dret a les cures ha de gaudir, en el futur immediat, de la mateixa centralitat que tenen l’educació o la sanitat, en l’agenda de benestar. Caldrà, alhora, garantir una organització social equitativa de les cures, en el marc d’una agenda feminista forjadora d’un nou contracte de gènere. B) El dret a la ciutat, en segon lloc, ha de configurar un nou espai clau de reinvenció dels drets socials: un hàbitat digne i segur, un espai públic com a bé comú (amb menys cotxes i més verd), metròpolis que tanquen fractures culturals i educatives entre barris, territoris que guanyen sobiranies de proximitat (alimentària, energètica…).  

6. Inclusió relacional i innovació social. La covid-19 implica el risc d’aguditzar dinàmiques de segregació en múltiples esferes (barris, mobilitat, entorns alimentaris, espais educatius…) i ens planteja el repte d’enfortir un model d’acció col·lectiva com a constructora de béns comuns. Caldrà assajar una nova intersecció: entre polítiques de fraternitat orientades a crear marcs de trobada i interacció col·lectiva; i pràctiques d’innovació social i organització comunitària orientades a crear vincles, suports mutus i autodefensa de drets. Les institucions públiques de proximitat afronten el repte de desplegar polítiques d’acció comunitària generadores de marcs d’inclusió relacional. Les organitzacions socials han d’obrir-se a la comunitat, com a palanques de lluita i solidaritat. Cal teixir el comú des de dispositius públics (CAP, escoles, centres cívics, biblioteques…) i des de dispositius ciutadans (associacions veïnals, esplais, ateneus, bancs de temps, blocs ocupats…). Cal un espai institucional amb més pulsió comunitària i un espai comunitari amb més pulsió universal: erigir un àmbit compartit on teixir aliances publicocomunitàries, on restablir lògiques de fraternitat.  

7. Administracions democràtiques i deliberatives. La construcció de la nova agenda de benestar ha d’anar vinculada a un procés de canvi inajornable: la transformació de les administracions públiques cap a un model amb valors públics de referència, flexible i responsable, estratègic i creatiu, deliberatiu i relacional. L’administració no pot ser concebuda com un mer instrumental tècnic, ha d’incorporar a la seva operativa els valors que inspiren la construcció d’una societat lliure, igualitària, diversa i fraterna; ha de contribuir a forjar els escenaris col·lectius que democràticament decidim. En clau interna, l’administració pública ha de superar esquemes de rigidesa vertical i sectorial, i dotar-se de flexibilitat, d’espais que nodreixin la confiança i la responsabilitat. En clau externa, haurà d’articular respostes a una societat complexa i carregada d’incerteses. Caldrà per tant que sigui estratègica i alhora creativa/inclusiva: capaç de trobar respostes noves i de fer-se preguntes noves; oberta a l’aprenentatge i a l’abordatge de reptes emergents. Ens cal, per últim, una administració deliberativa i relacional, amb eines per incorporar intel·ligències col·lectives, per articular el diàleg i la cooperació; per activar dinàmiques de mediació entre escales de govern i amb les esferes privada i comunitària.

8. La proximitat com a escletxa democràtica. Tot això connecta amb la reflexió territorial. Fins ara, la globalització ha desfermat sensacions de desprotecció, i els estats han tendit a respondre amb fronteres excloents i replegament autoritari. En aquest context, les ciutats han impulsat l’obertura de l’escletxa democràtica. I és clar que la pandèmia les colpeja i fragilitza. Però, lluny de renunciar-hi, haurem d’explorar altres formes de viure-les. En la nova normalitat urbana no pot haver-hi lloc per a la contaminació, ni per a pràctiques especulatives: ens hi va la vida. En el món postcovid, el repte de les ciutats passa per emergir com els espais tangibles on articular lligams amb diferències, comunitat amb acollida; la geografia possible de trobada entre obertura i protecció; els llocs des d’on cuidar en comú la salut de la gent i del planeta. Perquè sigui possible, tanmateix, caldrà un canvi qualitatiu en els mapes de la governança. Una cartografia institucional amb més poder en el territori: allà on les coses passen, allà on batega la intel·ligència col·lectiva per abordar-les. Això vol dir més municipalisme, sí; i també el reconeixement d’altres escales de proximitat: dels barris a la metròpoli; dels pobles a les mancomunitats. La idea arrela en l’argument redistributiu. La metròpoli i els mecanismes de cooperació intermunicipal esdevenen l’àmbit possible de construcció de justícia socioespacial.

9. Més Europa en un món de riscos globals. L’enfortiment de lògiques de proximitat ha de vincular-se a la multigovernança a diferents escales territorials. No es tracta de reproduir vells esquemes jeràrquics, sinó d’articular escenaris de sobiranies lliurement compartides, amb relacions d’interdependència i horitzontalitat per abordar problemes, gestionar conflictes i construir acords. En aquest context, l’estat-nació ha de perdre centralitat política i simbòlica. Bona part dels reptes emergents, de l’emergència climàtica al crim organitzat passant per la pandèmia, requereixen un salt d’escala cap a àmbits supranacionals. I és aquí, en aquest món global i del risc, on toca donar la batalla per Europa. Per una UE amb més capacitats de govern i elaboració de polítiques enfront dels estats i les seves reticències anacròniques a cedir més poder; per una UE plenament democràtica que fa girar la seva integració entorn dels drets civils, socials i polítics; per una UE que actua com a subjecte polític en l’escena internacional i treballa de forma cooperativa i horitzontal en tots els àmbits de proximitat.  

10. Per un no-retorn a la normalitat excloent. Construir l’esperança. En síntesi, el coronavirus ens situa, com a societat, enfront del mirall dels nostres desgavells col·lectius i ens emplaça a buscar (i a forjar) finestres de futur compartit. Es tracta d’explorar camins de cooperació i renda bàsica, de reconèixer la naturalesa essencial de les cures i el caràcter inajornable de la transició ecològica, de revertir el declivi de la fraternitat i impulsar la construcció del comú. Es tracta de fer-ho des de la deliberació democràtica i la gramàtica política de la quotidianitat, des de proximitats empoderades i la batalla per Europa. La societat postcovid haurà de reescriure els llenguatges de l’emancipació i haurà, sobretot, d’explorar les pràctiques tangibles que la facin possible: avançar per cada camí que permeti realitzar, en condicions d’igualtat i en comú, els més diversos projectes de vida.