Text de l'article que em publica El Periódico (10 de Desembre 2015)

Fa ara 10  anys aquest diari mostrava la història de 3 nenes moçambiqueses trobades per Unicef en una zona rural, òrfenes i desnodrides, per l’impacte de la guerra i la sida. La seva situació il.lustrava la vulnerabilitat severa de centenars de milions de persones. Avui Laura, Grenilda i Anastasia podrien ser encara el rostre d’un dolor persistent. L’any 2000 l’ONU adoptava els Objectius del Mil.leni. S’establia per primer cop una Agenda d’accíó global orientada a assolir, en 15 anys, fites mesurables de desenvolupament humà. Els objectius es definien en termes de millora rellevant respecte del punt de partida. Els resultats han estat desiguals: avenços clars coexistint amb realitats desoladores. Revisem els elements clau. 

Els Objectius del Mil.leni plantejaven 3 fites principals: reducció a la meitat de la malnutrició, la pobresa extrema i la mortalitat infantil (0-5 anys); escolarització bàsica universal; i augment substancial de persones amb accés a aigua potable i serveis de sanejament. La fam s’ha reduït en 15 anys del 19% al 12% de la població mundial i la pobresa extrema del 40% al 19%. Rere els percentatges s’amaguen però realitats frapants: 780 milions de persones passen gana i 836 milions viuen avui amb poc més d’un euro al dia. La mortalitat infantil s’ha retallat a la meitat, però 16.000 menors de 5 anys segueixen morint cada dia per malalties curables en entorns desenvolupats. S’ha assolit una taxa alta d’inclusió educativa (91% en primària) i una forta reducció de l’exclusió hídrica. Tampoc aquí els avenços no poden deixar-nos tranquils: hi ha encara 57 milions d’infants desescolaritzats i 663 milions de persones sense accés quotidià a l’aigua potable.  

Són dades que ens parlen d’un món on la vida i l’existència digne no estan garantides. I són també el mirall on s’hi reflecteixen les grans desigualtats: entre homes i dones, entre el nord i el sud, entre el món urbà i el rural. El nombre de llars en pobresa extrema cau; però la feminització de la pobresa creix. Les dones superen en un 17% els homes en llars pobres –el doble de l’any 2.000- i l’esquerda salarial a igual feina roman a l’entorn d’un 24%. El Sud expressa la injustícia. A l’Àfrica subsahariana la pobresa extrema afecta el 41% de la població, 3 milions d’infants petits moren cada any, i una de cada tres persones viu sense accés a aigua potable: Àfrica dibuixa una geografia humana d’exclusió intensa. Més de la meitat de la població mundial viu avui en entorns urbans, però l’accés a serveis bàsics és un miratge per 880 milions de persones, que resideixen en condicions de marginalitat urbana. Tot i així, el món rural multiplica per quatre la taxa urbana d’exclusió hídrica, i només un 56% dels naixements rurals són atesos per personal de salut capacitat (un 87% a les ciutats).     

Un món injust i desigual. On el futur del planeta segueix amenaçat: les emissions de diòxid de carboni han augmentat un 50% entre 1990 i 2015. On els conflictes armats segueixen operant com l’obstacle principal al desenvolupament. Avui hi ha 60 milions de persones desplaçades, el nivell més alt des de la II Guerra Mundial. Els infants, d’altra banda, representen la meitat de tota la població refugiada sota responsabilitat de l’ACNUR. A finals del 2015 el món segueix solcat per realitats de patiment moralment indignants i políticament evitables. L’acció a escala global segueix essent imprescindible. El setembre passat, l’ONU va adoptar els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible 2015-2030. Aprofundeixen la lògica del mil.leni. S’afirma l’objectiu d’eradicar la fam, la pobresa extrema i la violència contra les dones; s’expressa també la fita d’accés universal a l’aigua, als serveis de sanejament i a l’educació primària i secundària. Queden en canvi en un terreny retòric el combat contra les desigualtats, l’acció pel clima, o la lluita contra el comerç  d’armes.      

Es tracta d’una agenda que cal transitar; una agenda que mostra també els límits que imposa l’estructura de poder realment existent: la cobdícia d’una minoria potent i desvinculada del bé comú. La cooperació segueix lluny del 0,7%; el deute dels països empobrits no s’aborda amb regles justes; la despesa militar galopa, quan una reducció global del 2% alliberaria recursos per assolir en aquesta dècada els nous objectius. La lògica de la guerra s’instal.la com a forma de resolució de conflictes; i Europa és incapaç d’arbitrar una resposta humana al drama dels refugiats. Hi ha però un horitzó d’esperança. Creix una ciutadania activa que genera vincles solidaris; creix un nou municipalisme que articula valors democràtics i polítiques d’acollida. Barcelona ha estat sempre al capdavant de les xarxes locals per un altre món necessari. Ara enforteix l’aposta per un món nou ja en construcció, convençuts, com fa el proverbi, que “és millor encendre un llum que maleir la foscor”.

(Text de l'article que em publica El Crític el 23 d'octubre de 2015)

El 27 de setembre la lògica plebiscitària va quallar. D’una banda, les forces polítiques erigides en referents principals d’aquesta lògica obtenen bons resultats: majoria absoluta d’escons elegits amb mandat d’independència (mai abans havia passat) i creixement de Ciutadans molt més enllà de les fronteres socials del seu vot. D’altra banda la participació va ser desbordant. Cap previsió la situava en el 77.5%: un milió més de votants en 5 anys, una altra dada inèdita. Un marc conceptual (frame) traslladat a l’escenari polític com a factor de mobilització electoral funciona si connecta amb l’experiència i l’esperança de la gent. És la ciutadania qui l’avala o el refusa, i el 27S el va avalar: pels resultats, i pel nivell incontestable de participació. Es tracta, en síntesi, d’una polarització en l’eix nacional, en clau dicotòmica sobre la independència, que pren força sobre la resta de dimensions del conflicte polític (esquerra/dreta; vell/nou...). A partir d’aquí és rellevant reflexionar sobre tres qüestions: 1) genera aquest escenari una dinàmica de fractura social?; 2) és l’escenari amb més potencial de superació de l’status quo nacional, de resolució en clau democràtica del conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol?; 3) dibuixen les properes eleccions del 20D una nova finestra d’oportunitat, té sentit batallar per obrir-la?. Cap de les tres qüestions té respostes nítides, però s’hi poden estirar fils de reflexió.

1) A la societat catalana segueixen predominant lligams interpersonals i col.lectius de tota mena; segueixen predominant dinàmiques de mestissatge i creuament de vincles. Estem lluny d’una fractura social. La clivella política a l’entorn de l’eix socioeconòmic no ha desaparegut (expressa desigualtats col.lectives múltiples i potents), i segueix operant de forma transversal i no acumulativa a l’eix nacional. Tant o més rellevant, l’espai polític que es va forjant a l’entorn de les confluències –Barcelona en Comú, Catalunya Sí que es pot…- reprodueix i articula una valuosa heterogeneïtat nacional, cohesionada pel teixit de valors del catalanisme popular (el nou catalanisme de la unitat popular?). Existeix, d’altra banda, una base sòlida de polítiques públiques orientades a garantir que llengua i origen no operin com a elements causals de desigualtat o segregació: molt clarament, el model escolar d’immersió lingüística, i les polítiques urbanes del municipalisme d’esquerres. Hi ha tanmateix una realitat punyent on l’origen és factor estructural de discriminació: l’exclusió de la ciutadania de milers de persones migrants, fruit d’una normativa estatal d’estrangeria sistemàticament avalada per PP, PSOE, C’s i CiU. I hi ha també un element de risc: l’opció de connectar la qüestió nacional a l’esfera vital i identitària. És significativa, en aquest sentit, l’apel.lació emocional de JxS al “vot de la teva vida”, o la profusió de banderes i cors en la campanya de Ciutadans; en contrast amb el caràcter més laïc i republicà del “governem-nos” de la CUP. L’estat propi no hauria d’anar d’identitats personals, sinó de redistribució estructural del poder polític.

2) El procés sobiranista ve impulsat per una gran força ciutadana, i en ell hi participen una pluralitat d’agents polítics. Són dos elements rellevants. La mobilització social el situa en coordenades d’ampliació democràtica. La pluralitat d’actors el fa inclusiu i heterogeni alhora. Sobre aquesta base, s’adopten dues estratègies que defineixen la seva fase més recent. D’una banda, l’ANC i Òmnium decideixen traslladar la dinàmica ciutadana a l’escenari electoral, en forma de suport explícit a determinades forces polítiques (des del propi naixement d’una de les candidatures). D’altra banda, el frame plebiscitari es defineix en termes d’independència i no de sobirania. Cap de les dues estratègies, al meu entendre, no enforteixen el procés ni ajuden a viabilitzar el full de ruta.  L’autonomia dels moviments socials en relació a les forces polítiques ha estat un avenç democràtic al llarg de les últimes dècades. El 27S marca una dinàmica de retrocés en aquest aspecte. I no serà fàcilment reversible. Pel que fa a l’altra qüestió, polaritzar en termes d’independència –en comptes de sobirania i dret a decidir- fa més petit el camp del sí. I dibuixa, a més, una trajectòria de resolució democràtica del conflicte nacional menys sòlida i efectiva que fer-ho a través de l’acumulació de forces per arrencar tant el referèndum com els mecanismes jurídics que permetin viabilitzar un resultat d’independència, si aquesta fos la voluntat ciutadana.

3) Catalunya sí que es pot (CSQP) ha intentat, des d’una nova aposta de confluència, articular la visibilitat de l’eix social a la defensa del referèndum vinculant. Els resultats han quedat per sota de les expectatives. Crec que no expressen errades de fons, però sí insuficiències i límits en el model de confluència (hi faltaven actors i dimensió ciutadana) i en el relat polític (presència insuficient de la narrativa constituent i sobiranista). La lògica de canvi d’època fa necessària la construcció d’un nou subjecte, fruit d’una confluència ampliada i ciutadana, referent de múltiples cultures emancipatòries, i amb voluntat de generar hegemonia, com ja passa avui amb Barcelona en Comú. Les eleccions generals poden, en aquest sentit, configurar una nova finestra d’oportunitat. Clarament, la confluència hauria de gestar-se en clau nacional, responent a les inquietuds i anhels de la gent de Catalunya: la necessitat de derrotar el govern de Rajoy, de superar el règim del 78 i el bloqueig de l’estat a l’autodeterminació; així com la necessitat d’un horitzó d’esperança a l’entorn de la justícia social, la política neta i la democràcia real. La xarxa de ciutats del canvi arreu de l’estat, expressió tangible d’un municipalisme constituent i guanyador, pot operar com a ancoratge de solidaritat i causa compartida.

El procés constituent català, en tot cas, ha de tirar endavant, en totes les seves dimensions. Si després del 20D l’immobilisme persisteix, a Catalunya la lògica democràtica ha de resultar imparable. Caldrà anar forjant la nova legalitat de ruptura que permeti exercir la sobirania i convocar el referèndum –amb reconeixement i empara internacional- per tal que, amb plenes garanties democràtiques, la gent decideixi lliurement la relació jurídica de la nova república catalana amb l’estat espanyol. Es tracta, molt en síntesi, de construir confluències i exercir sobiranies: avançar en l’articulació d’un nou subjecte (superador d’identitats polítiques preexistents) per guanyar un futur radicalment democràtic (superador d’injustícies socials i nacionals persistents).

Cent dies són poc més del 5% del temps d’un mandat municipal, un període breu de govern, poc rellevant en termes quantitatius. La tradició ens diu, a més, que si es tracta dels cent dies inicials, haurien de considerar-se com un període de gràcia, és a dir, un temps on el govern podria assentar-se sense enfrontar una oposició dura i sistemàtica; més encara si l’executiu és nou, fruit d’un canvi de majories. Res de tot això reflecteix el que ha passat a Barcelona entre el 13 de juny i el 20 de setembre. Més aviat al contrari, al llarg dels primers cent dies de Barcelona en Comú (BComú) el ritme i el calat de l’acció de govern han estat intensos. Els grups de l’oposició, d’altra banda, han apretat de valent (3 plens extraordinaris els primers 100 dies!, tots abans del primer ordinari!). Tenim, en síntesi, un govern en minoria potent, i una oposició majoritària presentant batalla, emmig d’una forta presència mediàtica, com mai abans. BComú  resitua la política municipal en el centre  del debat i les percepcions col.lectives. 

L’orientació del govern, a més, ha estat netament de canvi: de ruptura amb les prioritats i la gramàtica  política de CiU; de recuperació de valors de dignitat i ciutadania. S’han ofert mirades diverses sobre aquests cent dies, totes elles aporten, segur, elements valuosos. Crec que el més significatiu ha estat l’exercici d’honestedat que implica haver començat a traduir amb força els compromisos electorals en polítiques públiques; i l’exercici de valentia que comporta fer-ho des de valors transformadors. Sí, s’està construint la Barcelona referent d’igualtat; i s’està articulant en comú, generant espais d’obertura i protagonisme col.lectiu. En concret, el programa de BComú ens parla d’una ciutat més humana, justa, habitable i democràtica. Són quatre horitzons vers els quals s’estan transitant camins.

1)    Humana, és a dir, amb ple respecte pels drets bàsics i la dignitat personal ; la ciutat que té cura de tothom, la que aposta per la vida. Cal destacar en aquest terreny: el pla d’acció contra la pobresa (amb increment substancial de recursos per garantir la cobertura alimentària de tots els infants); el programa contra l’emergència habitacional (amb aturada de desnonaments, mobilització de pisos buits i ampliació d’ajuts al lloguer); i el programa Ciutat Refugi amb l’articulació de la xarxa de ciutats d’acollida.

2)    Justa, la ciutat que aposta per la redistribució de recursos i el treball digne; que redefineix el model productiu i l’economia urbana en clau solidària i de bé comú. Val a destacar aquí: l’assignació de 98 milions del superàvit a inversions de proximitat; la reactivació de les polítiques d’ocupació i el programa de lluita contra l’atur de llarga durada; les substancials millores socials i laborals de l’atenció domiciliària; el compromís de vinculació del MWC a polítiques d’inclusió digital; i el NO de l’Ajuntament al TTIP.   

3)    Habitable, on es fa efectiu el dret a la ciutat, amb carrers i places per viure, amb mobilitat sostenible i aire net per respirar. Cal remarcar en aquest àmbit: els acords de moratòria d’allotjaments turístics i creació del Consell de Ciutat i Turisme; la defensa de l’espai públic, amb la revisió participativa de l’ordenança de terrasses i la denegació de permís a la pista de gel; i el pas endavant en mobilitat i qualitat de l’aire que implica l’inici del procés de connexió del tramvia per la Diagonal.

4)    Democràtica, on veïnes i veïns s’impliquen i resolen problemes en comú ; la ciutat laica que recupera la memòria històrica i republicana. S’ha de subratllar aquí: l’elecció directa de conselleres i consellers de BComú i l’obertura dels plenaris de districte a la ciutadania; l’aplicació del codi ètic amb transparència i rebaixa substancial de sous; la retirada de simbologia monàrquica; i la desvinculació institucional de la missa de la Mercè     

Fa quatre anys CiU arrencava el seu mandat paralitzant les inversions als barris. Després Trias viatjaria a Davos a mostrar complicitat amb els responsables de la crisi. Avui el govern de Bcomú reconstrueix la ciutat dels drets i el dret a la ciutat. I Ada Colau viatja a Leipzig a conèixer les experiències d’acollida amb dignitat de persones refugiades. La revolució del bé comú està en marxa.

Compromís per la Independència, com a corrent d’ICV, hem impulsat i presentat un manifest de suport a Catalunya sí que es pot (CSQP). Vull per Catalunya un estat independent i per això votaré CSQP. Crec que el procés de mobilització sobiranista és una gran força col.lectiva que expressa una de les dimensions del conflicte social a Catalunya: la que enfronta la lògica autoritària de l’estat amb el dret a decidir. I crec que aquest procés ha de transitar un full de ruta rupturista, democràtic i efectiu. Rupturista per mitjà d’un procés constituent català a partir del 28 de setembre; democràtic a través d’un referèndum d’autodeterminació (que no pot ser substituït per cap altre mecanisme); i efectiu per mitjà del seu caràcter vinculant (la independència ha de ser una realitat si així ho decideix la ciutadania). La proposta de CSQP em sembla, en aquest sentit, la més sòlida. La que millor entronca, també, amb la trajectòria d’una esquerra nacional que acull l’opció per la independència des d’una lògica d’ampliació democràtica, de diàleg inclusiu amb les cultures autodeterministes de caràcter federal/confederal, i de vincle indestriable amb els drets socials i ecològics.

I és aquí on trobo la resta de motius, igualment rellevants, per votar CSQP. Perquè crec que recull els anhels de revolució ciutadana expressats en les candidatures de confluència a les passades eleccions municipals, que estan ja transformant les nostres ciutats (sense demanar permís a ningú i sense esperar cap escenari de futur). Perquè connecta amb la contestació contra les retallades i la corrupció,  i permet construir un horitzó de justícia social i ètica col.lectiva. I a més –i sobretot- perquè CSQP és un espai de persones lluitadores i generoses, amb presència quotidiana als barris, allà on la gent construeix futur des de vides humils i un teixit de vincles solidaris. En Lluís Rabell deia l’altre dia que la insuportable arrogància pija d’Artur Mas -en menysprear els sectors populars articulats a l’entorn del “sí se puede”- era el que l’havia acabat de convèncer a encapçalar aquest projecte. Em sembla la millor raó: honesta i autèntica. D’algú com el Lluís, que personalitza amb naturalitat el conjunt d’opcions i de valors del “sí que es pot”. Gràcies Lluís. 

Fins el dia 27 caldrà seguir estenent l’activisme, aportant arguments, debatent propostes, entroncant amb emocions i esperances. És veritat, les properes eleccions no són ordinàries. Ens hi juguem l’obertura d’un escenari constituent: on canviar les polítiques injustes des del primer dia (com s’ha fet a Barcelona i a moltes altres ciutats); i on canviar també les regles del joc per fer fora la corrupció i els corruptes, per fer possible la independència de Catalunya.