Desigualtats

El dilluns passat el diari El País (pàgina 22) ens explicava que els 562 alts executius de les empreses de l’Ibex 35 van cobrar l’any 2008 de mitjana 915.000 euros. També se’ns deia que els 29 alts directius del Banc Santander van tenir uns ingressos mitjans de 4 milions d’euros per persona. I al capdamunt del rànquing, Alfredo Sáenz del Santander, Francisco González del BBVA i Ignacio Sánchez d’Iberdrola van cobrar al voltant dels 20 milions d’euros cadascú. He fet algun càlcul. Un o una mileurista hauria de teballar 65 anys per guanyar 915.000; i hauria de fer-ho durant 1.521 anys per guanyar 20 milions. Cadascuna de les 300.000 persones que viuen a Barcelona per sota del llindar de pobresa relativa, menys de 600 euros al mes, hauria de sumar els seus ingressos durant 127 anys per arribar als 915.000; i al llarg de (només) 2.780 anys per enfilar-se als 20 milions que cada directiu ha guanyat en un any (de crisi). El total que han guanyat els 562 alts executius en un any s’acosta als 515 milions d’euros; una quantitat semblant a la despesa social de l’Ajuntament de Barcelona el 2008 (547 milions d’euros), diners amb els que, per exemple, es van finançar les escoles bressol de la ciutat, es prestà teleassistència o atenció domiciliària a més de 40.000 persones, o es va fer funcionar la xarxa de biblioteques públiques. Els governs del PP van abaixar els impostos als rics, i els governs del PSOE han mantingut o accentuat aquestes baixades. I aquests alts directius són els que, en situació de crisi, surten primer amb la cantarella que cal congelar els salaris dels treballadors, reduir la despesa social o contenir les pensions públiques. És a dir, asseguts sobre milions d’euros de guanys personals demanen que mileuristes i jubilats s’estrenyin el cinturó; i que els ajuntaments retallem la despesa que ens permet millorar la vida de persones humils. I per descomptat, seguiran pressionant per aconseguir noves baixades d’impostos sobre els seus propis beneficis.

Em sembla radicalment injust. El contracte social d’un país democràtic avançat no hauria de permetre aquestes desigualtats, i la cultura política d’una societat avançada no hauria de permetre que el relat dels poderosos determinés les decisions dels governs. Combatre les desigualtats segueix essent una de les principals assignatures morals pendents. Ja no des de posicions estrictament d’esquerres, sinó des d’un punt de vista d’humanisme democràtic. És possible fer-ho, hi ha polítiques fiscals i econòmiques alternatives. Des d’ICV-EUiA hem proposat la creació d’un impost sobre la riquesa, la limitació per llei de les retribucions dels directius i l’increment de la despesa social municipal. Són propostes que apunten cap a una sortida progressista i solidària a la crisi. I cap a la cosntrucció d’una nova economia democràtica al servei de les persones. Massa sovint ens hem quedat sols –entre les forces polítiques- en aquesta lluita per la igualtat. Però estic convençut que aquest combat s’anirà obrint pas. Com diu l’eslògan de la campanya d’ICV-EUiA a les eleccions europees “crisi de dretes; solucions d’esquerres”. Entre la borsa o la vida, seguirem treballant per la vida.