Poesia de Barcelona.

Les ciutats són la matèria de molts poemes. Barcelona ha quedat atrapada entre els versos de poemaris preciosos de Gil de Biedma, Goytisolo, Margarit... Però n’hi un de recent que és especialment emocionant. Es tracta de “l’Última Oda a Barcelona” de Lluís Calvo i Jordi Valls. Són dos poetes que sostenen que “la poesia no és un gènere literari, sinó una actitud davant la vida”. Fet que s’expressa de manera nítida en el seu llibre conjunt. Tots dos van caminar plegats l’estiu del 2007, “entre carrers interminables, cerveses, suors i, sobretot, versos”. Es tracta d’un passeig poètic per una Barcelona que porta tatuatges a la pell i cicatrius a l’ànima, la que va del Fondo a Sant Cosme, passant per Torre Baró (“tira cap al nord i gira cap al somni”), Poblenou, la Model o Mercabarna. ...”la realitat és un jove amb xandall del Pryca i rasurat a l’u,/ que atura el cotxe tunejat amb la música a tot volum,/ i a crits reclama: ¿Jessi bajas? / I Jessi, com deessa suburbial, / fendint el vent amb veu furient, respon: / Bajaré cuando me salga del coño !”. La Barcelona que no surt a les postals, però que és molt més guapa que la que hi surt. Plena de vida; el territori quotidià de les batalles i els afectes de gent de tot arreu, que va teixint la nova Barcelona, que va convertint els espais en llocs. Aquí us deixo una petita mostra del poemari de Calvo i Valls.

Camí del Fondo

Pots resumir-ho tot en un sol vers:
la Terra és una llar, però no sempre t’hi esperen.
Digues que això és el món: l’has encertada.
Camí del Fondo, final de la línia 1.

El llibreter de la Catalònia no és el de Kabul,
però l’Eufrates davalla, a cops, com el Besòs
i algú arriba, cruel, de l’Orient.
Aquí pots fer la volta al món
i assajar camins sense marrada.
Però, fet i fet, no ets un galant de Bollywood:
Amitabh Bachchan és un miratge
i la cançó, aquest cop, no sona per tu.
El carrer Pirineus puja fins a Badalona
i el batec dels turons és un tatuatge
que segella els teus ulls. ¿Quines paraules
t’encalcen en les cent setanta llengües
dels qui han vingut a refundar la teva ?
La saba corre, no s’estanca pas.
i tu, Mohammed, ets el nou timbaler del Bruc,
del carrer Bruc del Fondo, aquí, a Santa Coloma.
Però també vosaltres, Xin, Rishi, Kevin,
toqueu el gran timbal: no me n’oblido.
Urdú, xinès, bengalí, romanès: nous accents, noves veus.

Quin poema escriuria, aquí, el Mestre Foix ?.
Digueu-ho clarament, caguerris de part alta.
I vosaltres, Calvo i Valls, no exerciu de pontífexs,
que un pobre poeta no és, ben bé, un poeta pobre.
Tenir vista és no perdre el món de vista,
és a dir que cadascú ha de fer el seu camí
sense mites absurds ni veus edulcorades.
Que ara tot és multicultural, multicolor i multisala.
I per això cal dir-ho tot ben clar:
el mot sempre a l’aguait, la rima ben sincera.
I a la beata del loft, que mai viuria aquí,
una estada ben llarga al pis pastera.