El dijous 11 de juny vam fer la I Jornada de la Xarxa de Suport a Famílies Cuidadores, en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva (http://www.bcn.es/barcelonainclusiva/). Van haver-hi moments emocionants. A la Xarxa hi participen 8 entitats de referència en l’àmbit de les famílies que cuiden a persones amb necessitat d’atencions especials (des de nens/es amb càncer fins a malalts d’alzheimer); hi participen també l’àrea d’Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament i l’agència de Salut Pública de Barcelona. És la sisena Xarxa de l’Acord, funciona des de setembre del 2008. El món de les persones que cuiden en l’àmbit domèstic sobre la base de vincles d’afecte és un món ple de generositat que s’ha mantingut al llarg del temps socialment invisible. És, fonamentalment, un món de dones: de dones de classes populars, malabaristes de l’esforç, les emocions, el carinyo i les tristeses negociades en silenci. L’estat de benestar, construit des del món dels homes i dels treballs assalariats, no ha aportat ni coneixement ni reconeixement a aquesta realitat. Escoltar l’Àngela Riudort, persona gran, adreçant-se a un auditori de 300 persones amb una barreja d’humiltat, dignitat, força i tendresa, explicant la seva trajectòria vital cuidadora, era com participar en un acte de justícia històrica a favor de totes les dones cuidadores. La Xarxa seguirà treballant i obrint-se a noves entitats. Des de l’Ajuntament refermem el nostre compromís d’enfortir les polítiques de suport a les persones cuidadores, en un nou marc encara incipient de reconeixement de drets, de visibilització social, i de superació de les profundes desigualtats de gènere. Caldrà seguir lluitant de valent per construir el nou dret a cuidar, a aportar suport a familiars que ho necessiten, en el marc d’una nova distribució social dels temps i dels rols entre homes i dones, tot i superant per sempre més les situacions de precarietat vital, marginació i silenci que han patit tantes dones (i homes) durant tants anys. Una altra dimensió de nova quotidianitat en el camí cap a la Barcelona inclusiva i solidària que somiem.
a la part superior de cada escrit
4 comments:
Immediatament després de les jornades, quan les persones allà presents es varen anar trobant a estonetes per comentar la jugada, hi va haver qui va preguntar per què a l'administració pública li és tan difícil captar i donar marge als aspectes intangibles de la intervenció social. La pregunta és un repte per a la política pública. Massa sovint els i les responsables públics se centren en computar de manera quantitativa quanta atenció social es pot arribar a concretar (quantes hores d'atenció domiciliària, quantes teleassistències, quants àpats a domicili, quants projectes d'intervenció comunitària, quantes residències i centres de dia...). Evidentment, poder arribar a saber què s'arriba a oferir i en quina quantitat és fonamental, però és igualment important que la política pública en l'àmbit social ajudi a generar les condicions perquè les relacions entre persones, incloses les de cura, prenguim el relleu i el reconeixement social que es mereixen. I és que les relacions entre persones permeten adquirir la seguretat vital necessària per a encarar sense por el futur, i suposen el fonament de la possibilitat de ser feliç. La política pública ha de poder treballar amb aquesta mena de transcendentals intangibles. Aquest és el repte que les Jornades va saber expressar.
Ahir a la reunió d'ICV Sant Martí vam comentar precissament que per part del Ricard Gomà s'està fent una manera diferent de fer política social, per contra altres administracions sols arriben a gestionar els serveis. Cal seguir treballant en aquesta línia, entendre no tan sols que hem d'oferir uns recursos sinó anar més enllà i plantejar-nos quina política de suport a les persones volem oferir. Felicitats per la feina que feu.
És veritat que "L’estat de benestar, construit des del món dels homes i dels treballs assalariats, no ha aportat ni coneixement ni reconeixement a aquesta realitat.", però ho és encara més que les polítiques d'atenció a les persones s'han construit des del món dels "cuidadors" i no pas des dels "cuidats", de manera que també s'ha menystingut el coneixement que es deriva de l'experiència vital de "ser cuidat". Com a persona amb necessitat de suports generalitzats per a les activitats quotidianes, se'm posa la pell de gallina quan sento això del "dret a cuidar", em sento reduit a un mer objecte que ha de servir per a la realització personal d'algú altre. No existeix el "dret a cuidar", existeix el "dret a ser cuidat". El que cal garantir són eines socials que possibilitin una llibertat real de triar entre rebre només suports familiars, rebre només suports professionals i tota la gamma intermitja que poguem imaginar. Molta atenció, perquè si la llibertat no és real (recursos suficients) el "dret a cuidar" esdevé el que ha estat sempre "l'obligació patriarcal de cuidar", i a sobre institucionalitzada, apuntalada i beneïda des de l'Administració. En aquest sentit, tal i com diu el Pere, cal felicitar la Regiduria d'Acció Social per les polítiques innovadores i transformadores que està desenvolupant.
Hola Antonio,gràcies pel teu comentari, que trobo molt interessant i encertat (també els vostres Xavier i Pere, com sempre !!). Tens raó, el nucli del tema és crear eines socials que possibilitin una llibertat REAL de triar, és a dir, la llibertat entesa com a absència de relacions de dominació de tot tipus, i per tant superar l'obligació patriarcal de cuidar. És només en aquest marc que entenc que podem parlar d'un dret social a cuidar, com a opció que també ha de ser possible, de forma realment lliure i en un context de nou contracte social de gènere i de nova distribució social dels temps. Caldrà seguir impulsant reflexions i pràctiques innovadores i transformadores. I aquí el moviment per la vida independent hi teniu molt a dir, com ja esteu fent, i tots i totes nosaltres molt a aprendre.
Publica un comentari a l'entrada