Sempre m’ha agradat Joan Isaac. Em vaig mirar moltes vegades amb enyorança els seus vinils, desats a un prestatge de casa, des d’aquell dia que el meu tocadiscos va deixar de girar. A finals dels anys 70 i al tombant dels 80, les cançons de Joan Isaac formaven part de la banda sonora d’un temps de descobertes i il.lusions: des de la sublim “A Margalida”, un cant intimista a Salvador Puig Antich, fins a “El desertor”, (senyor governador, li dic que em nego a fer-la...) cançó-himne en temps d’insubmissió. Passant per “Barcelona ciutat gris” o “l’Estació de França”, cançons que posaven paraules i acords a l’encara difícil tasca de teixir vincles emocionals amb Barcelona.

Després de molts anys de silenci, Joan Isaac ens ha tornat a regalar una colla de cançons molt maques i ens ha permès escoltar novament les d’abans. Músiques i lletres d’amor precioses: “Però prefereixo els teus ulls”, “No hi ha res urgent menys abraçar-te”, o “Breu cançó d’amor per a dues filles” (que es fongui el gel, que plogui sofre, que pugi el preu de l’esperança, que a mi ja no m’importa res si us tinc a prop de matinada). Esperança i tendresa contra l’alzheimer a “Els Infants”, o contra l’anorèxia a “Alícia i el mirall” (No és veritat el que t'han dit: ets preciosa tal com ets…). El 2002 Joan Isaac va editar "Joies Robades" on traduïa i cantava veritables tresors robats a, per exemple, Paolo Conte (Gènova per nosaltres), Serrat (Aquelles petites coses) o Sabina (La Magdalena). Ja llavors es va atrevir amb un parell de joies d’Aute. I ara tots dos es fonen en un CD preciós on Joan Isaac tradueix i canta, entre d’altres: A l’alba; La bellesa; d’Alguna manera; o Les Quatre i deu.

He posat al Calaix de música i poesia del bloc “T’estimo en la rutina”, una bellíssima cançó d’amor quotidià. La gravació correspon al concert que Joan Isaac ens va oferir aquest estiu a la Festa Major de Gràcia. I us deixo aquí la lletra de “Gràcies, vida gràcies”, un mosaic d’agraïments amb els que m’identifico del primer a l’últim…

Gràcies, vida gràcies

Per parir-me prop del mar,
sota el sol meridional,
per omplir-me l'horitzó d'oliveres,
pels capvespres de Fornells,
pels oasis de Tozeur,
pel pont vell de Florència.
Pel color del desert
i l'atzur profundíssim dels mars.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies.
Per la música de jazz,
per Joan Manuel Serrat,
per Jacques Brel, Debussy i Mozart,
pels amics que m'has donat,
pels que hi són i els que no hi són,
pels clavells d'un abril a Lisboa.
Pels ulls dels infants
quan travessen la nit dels Tres Reis.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies.
Pel dream-team, pel 0-5,
pels diumenges de gol nord,
on vaig abraçar-me tant al pare,
pels somriures del Carib,
perquè encara no estic tip
de pintar cançons a l'aire.
Perquè estic convençut
que és possible seguir somniant.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies…

Arenys de Munt ha aconseguit situar el tema de les consultes locals en l’agenda pública. La política sol ser una combinació d’identitats, valors i interessos. Quan les identitats comunitàries entren en joc de manera predominant el debat tendeix a ser efervescent. La política dels valors i dels interessos, en canvi, sol jugar-se en escenaris menys emocionals, encara que igualment rellevants per a la configuració d’una societat. A Catalunya, la qüestió nacional és un eix definidor del conflicte polític. Avui tenim un nou Estatut que ens dota d’una autonomia ampliada i d’un reconeixement nacional més clar. Tot i així, el dret a l’autodeterminació (el dret de decidir) no està reconegut en l’actual marc jurídico-polític. Crec que defensar l’Estatut –aprovat en referèndum per la ciutadania- és bàsic. Crec també que cal seguir lluitant per la plena sobirania nacional de Catalunya. Per mi, Estatut i sobirania configuren un mateix terreny d’acció i compromís polític. D’altra banda, les consultes populars són eines d’aprofundiment democràtic, de generació de vincles entre les persones i els projectes col.lectius, de protagonisme d’actors socials més enllà dels partits. L’esfera local ha estat i és un àmbit clau d’innovació democràtica: per mitjà de múltiples instruments (nuclis d’intervenció participativa, pressupostos participatius, consultes ciutadanes…) on s’han dirimit qüestions ben diverses (des d’un pla urbanístic fins a l’energia nuclear o el deute extern…).

Consultes locals com la d’Arenys poden ser una oportunitat interessant. Al meu entendre, però, s’haurien de desenvolupar d’acord a certs criteris. D’una banda, intentar no situar la qüestió en un terreny d’alt voltatge emocional. L’opció per la independència de Catalunya és ben legítima; com també ho són qualsevol de les altres (federalisme, autonomia…). Totes poden ser sostingudes amb arguments interessants i oberts. D’altra banda, crec que les iniciatives de consulta local han de poder fer compatible l’opció independentista amb el reconeixement a la decisió nacional que Catalunya va prendre a l’aprovar l’Estatut en referèndum. Per últim, crec que les consultes, en tant que espais de democràcia participativa, han de ser impulsades i protagonitzades pel teixit social, sense que els partits polítics intentin colonitzar-les, ni situar-les en la lògica de la seva confrontació.

D’acord a aquests criteris, crec que cal valorar les consultes com a dinàmiques per aprofundir la qualitat de les nostres democràcies locals, i com a oportunitats per a seguir debatent, amb respecte i serenament, el nostre horitzó de llibertat nacional.

El dilluns passat vam fer l’acte "Revolucions Quotidianes. Diàlegs amb Barcelona”. Crec que va anar bé. Es tractava de generar un espai de reflexió participativa, pluralista, a l’entorn de la Barcelona que somiem i per la qual treballem dia a dia; amb els seus problemes i sobretot les seves energies de transformació, expressades des del compromís de persones i entitats. Voliem que fos, d’alguna manera, el punt d’arrencada d’un procés de diàleg obert, a múltiples bandes, entre tothom qui vulgui aportar els seus punts de vista per dibuixar un horitzó col.lectiu d’il.lusions. Il.lusions al voltant d’una Barcelona que estimem i ens agrada, però que la volem també diferent i millor. Estic convençut que no falten experiències, ganes ni idees. Cal articular-les i fer-les créixer per mitjà de la deliberació democràtica. Només des del diàleg, des de l’expressió de totes les veus, tindrà sentit construir una proposta de futur per Barcelona, carregada de rebelia i creativitat. ICV-EUiA obrirà un espai de construcció participativa d’un nou projecte per Barcelona, d’una nova quotidianitat més humana, en barris més habitables. Ens hi posem des d’ara. Anirem trobant els espais i els formats. Les maneres de fer-ho. Reconeixent-nos mútuament, en els acords i en les diferències, amb voluntat de suma i aprenentatge.

Us vull agraïr de tot cor la participació, l’interès, l’acompanyament de tothom. Els qui vau ser coprotagonistes del diàleg: moltes gràcies Ada, Albert, Fina, Francesc, Jaume, Joan Carles, Mònica, Montserrat, Pau i Ricard. Gràcies també als qui heu estat al llarg d’aquests mesos implicats en el procés perquè tot sortís bé. Gràcies als qui vau venir i m’heu expressat afecte, ànims i confiança. Serà un plaer seguir construint utopies quotidianes amb totes i tots vosaltres.

La Diada és reivindicació nacional. És també un moment per defensar els vincles indestriables entre l’alliberament nacional i la transformació social i ecològica. La Diada és solidaritat: amb el poble de Xile en el seu onze de setembre, i amb tots els pobles del món en situacions difícils (portem Palestina al cor).

Com cada 11 de setembre, des de fa molts anys, he pujat al Carmel, a la Plaça Salvador Allende, a compartir l’expressió d’un sentiment molt fort: l’agermanament històric entre la gent humil de Catalunya i de Xile. El record als nostres presidents màrtirs, Allende i Companys; la dignitat de tantes persones que al llarg de tants anys han lluitat contra les dictadures i han construit futur; el compromís de seguir treballant per la recuperació de la memòria democràtica. Enguany, hem commemorat el 70è aniversari del Winnipeg, el vaixell de l'esperança que el govern de Xile va posar a disposició de republicans catalans i espanyols refugiats a França el 1939, i que va ser rebut a Valparaiso, entre d’altres, per un jove ministre xilè de salut anomenat Salvador Allende. Sens dubte, el més emotiu ha estat la presència a la plaça de la Carme i la Salomé, dues dones grans que van viatjar al Winnipeg i que avui han estat el testimoni viu de la solidaritat, la tendresa i la dignitat.

La plaça Salvador Allende és al Carmel, un barri que expressa els millors valors en la construcció de la Barcelona democràtica: senzillesa, treball, acollida, mestissatge, moviment veïnal. Un barri de dones i homes que segueix millorant dia a dia, i on conflueixen les energies de transformació de persones, entitats i un districte liderat per l’Elsa Blasco que fa del diàleg i la proximitat les millors eines per anar fent possible una nova quotidianitat. En un temps de crisi, com el que vivim ara, els barris esdeven espais imprescindibles per teixir xarxes de cohesió i fraternitat. Avui també col.lectius de treballadors i treballadores en atur han expressat la seva denúncia als ERO i als acomiadaments, en el marc d’empreses que segueixen fent beneficis. La lluita de classes del segle XXI. No hi ha neutralitat possible. I som majoria els que creiem que el més just i responsable és defensar els drets socials i una nova economia ecològica al servei de les persones, superadora del capitalisme.

És aquesta solidaritat entre pobles germans, aquesta nova quotidianitat amb capacitat de transformar la vida, aquesta lluita tenaç per la igualtat social el que dóna sentit a la reivindicació nacional. Vivim pendents d’una sentència del TC sobre el nostre Estatut. Fet que contradiu la lògica democràtica de la plurinacionalitat. Només al poble de Catalunya li hauria de correspondre l’última paraula a l’entorn de les relacions polítiques pactades amb l’estat espanyol. I la ciutadania va dir sí, molt ampliament, a l’Estatut del 2006. El seu desplegament, per tant, s’ha d’anar produint amb tot convenciment i confiança, concretant els seus potencials socials i nacionals. L’autogovern de la quotidianitat, com a eina per un país més humà i habitable; i com a camí cap a horitzons de plena llibertat nacional, d’independència de Catalunya en un futur post-estatal, de relacions de federalitat entre els pobles de la Unió Europea.

Ja hi tornem a ser. El setembre marca l’inici del curs, i és potser el punt d’inflexió més rellevant en la seqüència anual dels temps: tornem de vacances, comencen les escoles, celebrem la Diada i la Mercè, i rebem la tardor, que ens retornarà a una certa quotidianitat amb sabor de déjà vu. I comença també el curs polític. Tindrem temps d’anar desgranant temes, reflexions, dubtes, horitzons…

A Barcelona hem tingut un estiu amb molta activitat. Les Festes Majors de Gràcia i de Sants han anat molt bé (també les Festes de Sant Roc al Gòtic!), han estat dies de convivència a peu de carrer, implicació veïnal, sentit comunitari, i d’una programació d’actes per tots els gustos i d’una gran qualitat. Ha fet calor i sortosament cadascú ha pogut anar pel carrer amb o sense la roba que ha volgut… faltaria més !! (I ja que parlem de Festes Majors, felicitats als Verds de Vilafranca pel seu preciós 3 de 9 amb l’agulla descarregat l’endemà de Sant Fèlix).

Però aquesta primera setmana de setembre s’ha (re) instal.lat el debat a l’entorn de l’exercici de la prostitució al carrer per part, majoritàriament, de dones immigrants en situació irregular al barri del Raval, i totes les derivades que això comporta. En parlarem a bastament, però no puc passar per alt una profunda tristesa pel tractament majoritari de la qüestió. No, no és un problema d’incivisme: és una crua realitat d’explotació humana i sexual brutal, on les dones en són les víctimes principals.

Més ordenança?, podem intentar suprimir a cops d’autoritat les expressions de l’exclusió social en l’espai públic… però no és molt millor atendre les persones més vulnerables des de la lògica estricta de les polítiques d’inclusió, al marge de tot catàleg de prohibicions-sancions?. Més policia al carrer?, potser farem menys visible el problema per un temps i en un entorn… però no és molt millor orientar les polítiques de seguretat a combatre frontalment les xarxes de tràfic de dones ?. Més expulsions?, la llei d’estrangeria estableix l’expulsió de persones a la pràctica inexpulsables, que romandran aquí en situació de vulnerabilitat i exclusió extrema… no és molt millor plantejar-se vies sòlides de suport i processos de regularització, amb ple respecte als drets humans ?. Més control sobre l’espai públic?, podem posar càmeres i tancar espais… però no és molt millor impulsar pràctiques de regeneració urbana d’alta implicació ciutadana, amb diàlegs i acords de proximitat, i amb una clara perspectiva de gènere?

Des d’ICV-EUiA seguirem fent tot el possible per argumentar i defensar punts de vista basats en la necessitat de regulació del treball sexual, d’enfortiment dels programes d’atenció i inserció social, de lluita contra l’explotació de les dones, d’acollida i arrelament, de gestió participativa i comunitària de l’espai públic. Ho estem fent i ho seguirem fent des de l’exercici de les nostres responsabilitats de govern; des de la nostra aportació qualitativa al desplegament del PAM; des del nostre compromís en el govern plural d’esquerres com a motor de transformació de Barcelona; i des de la nostra aposta pel diàleg amb la resta de partits com a manera d’entendre i de fer política.