Londres és una ciutat-taller de rebelies i creativitats: de les places de Bloomsbury als centres comunitaris de Brixton; del Soho als carrers de Camden; dels gunners de Highbury als spurs de Tottenham. Una ciutat global i comunitària, que es reconeix en les diferències, laboratori de multiculturalitat i punta de llança en pràctiques d’ecologia urbana. Mentre el Regne Unit travessava el tsunami conservador de Margaret Thatcher, Londres assajava una experiència política alternativa als tories: la rainbow coalition de Ken Livingstone, una xarxa de grups i moviments que van anar configurant, barri a barri, les bases de suport que van dur Red Ken a l’alcaldia de la ciutat. La innovació sociopolítica, la nova esquerra urbana, tenia el seu correlat en el terreny de la creativitat cultural i musical. El principal referent va ser The Clash. Joe Strummer i Mick Jones van liderar una de les millors bandes de rock de finals del segle XX. Els ritmes urbans i radicals del punk-rock s’articulaven a les influències del reggae i l’ska, i sortien veritables himnes amb lletres fortament compromeses pels drets civils i contra tota mena d’autoritarisme.

Recordo London Calling, Clampdown, the Guns of Brixton o Spanish Bombs (un preciós tribut musical al combat republicà contra el feixisme) com la banda sonora d’un Londres que em xiluava somnis de futur a cada cantonada. Fa uns dies he tornat a Londres i intentava mirar les mateixes cantonades amb els ulls adolescents i desperts de les meves filles. Joe Strummer ja no hi és, però London Calling sonava per elles. No ha deixat mai de sonar. Ni d’acompanyar nous somnis –i noves causes- en els capvespres plujosos de tardor sobre les places de Bloomsbury, els carrers de Camden o els pubs de Brixton… Us deixo al calaix de música tota la força i la tendresa de London Calling, per seguir compartint utopies quotidianes.

El cap de setmana passat es va celebrar el II Congrés de les Dones de Barcelona. Més de 1.700 dones van participar de forma activa, implicades en la construcció de reflexions, l’aportació de pràctiques i l’elaboració de propostes, per tal d’avançar en una nova quotidianitat de dones i homes superadora del patriarcat, on s’articulin relacions de gènere igualitàries i respectuoses de les diferències. El Congrés ha estat el resultat d’un llarg i dinàmic procés participatiu de milers de dones, que han expressat la seva voluntat de seguir operant com a veritables agents de transformació de la vida a Barcelona.

En el marc del Congrés, la Victòria Sau (vicepresidenta del Consell de Dones de Barcelona) ha fet entrega a Gladys Acosta, representant de l’ONU, de la “Declaració Universal del Reconeixement, Perdó i Abolició del Patriarcat”. Barcelona esdevé així l’escenari d’una nova dimensió per a l’acompliment dels Drets Humans, ciutat de referència global cap a un nou contracte igualitari de gènere amb voluntat d’abolir totes i cadascuna de les pràctiques i les relacions patriarcals encara existents, a qualsevol racó de Barcelona i del món.

Més enllà d’aquest fet, les conclusions del Congrés són tot un repte engrescador de futur. En elles, i com a element més destacat, les dones –seguint l’empenta creativa que sempre ha caracteritzat el discurs i el moviment feminista- han construït i ens han regalat un nou concepte, la cuidadania. Cuidadania com a nova dimensió de la ciutadania, on els temps i les tasques de tenir cura dels altres se situïn al bell mig dels valors personals i col.lectius; siguin espais generadors de drets i reconeixement; i siguin àmbits compartits de manera paritària per dones i homes. Dit molt en síntesi, no hi ha ciutadania sense cuidadania. Només farem una Barcelona de persones protagonistes dels seus propis projectes vitals si som capaços de generar una nova ètica –i una nova realitat- on les dones i els homes compartim els temps i les tasques cuidadores. La nova quotidianitat serà de dones i homes compartint, en peu d’igualtat, vida i treballs; energies i il.lusions; responsabilitats i drets. La superació del patriarcat i la superació de la centralitat dels temps productius són elements que travessen el conjunt de revolucions quotidianes que van configurant la nova Barcelona.

Les dones en són les impulsores i les creadores d’espais d’innovació i transformació. Les dones i els homes hem de co-protagonitzar els canvis. El II Congrés de les Dones de Barcelona ha estat una tasca col.lectiva, de moltes persones que han fet aportacions diverses i igualment rellevants. Però no hagués estat possible sense l’impuls, els esforços i la magnífica feina feta per la Regidoria de Dones de l’Ajuntament: per l’Elsa com a regidora que demostra cada dia que són possibles lideratges habilitadors i generadors de confiança, per la Laia, la Malika, per totes les dones de l’equip i del Consell. Gràcies a totes. Ho deia l’Elsa, “cal seguir convertint el discurs feminista en pràctica política”. Sí, en nova política emancipatòria; en utopies quotidianes que vagin fent realitat la Barcelona per la qual treballem, sabent-nos hereus d’un passat de dones lluitadores i cuidadores, i fidels a un futur que volem d’homes i dones que lluitem i cuidem colze a colze.

A Barcelona, CiU i Xavier Trias estan en campanya electoral. A més d’un any i mig de les municipals. I ja porten uns quants mesos. Res de nou, el mandat passat van fer el mateix: a dos anys de les últimes eleccions ja ens desplegaven reclams electorals en forma de poma. És una manera de fer política anacrònica, a remolc dels publicistes, instal.lada en les creences del màrqueting polític més convencional: propaganda sense contingut, formes poc respectuoses, consideració passiva de la ciutadania com a espectadora-receptora de missatges estereotipats. Tot plegat bastant coherent amb el tipus de política que practica Xavier Trias a l’Ajuntament: retòrica buida, discursos superficials, de saló, desconnectats de la quotidianitat de les persones. Últimament, és cert, ha introduït alguns elements de contingut en el relat. I ho ha fet per aliniar-se amb el catastrofisme conservador, amb el menysteniment i l’estigmatització de barris i persones. Per instal.lar-se en la narrativa dretana del tipus “Barcelona és una ciutat incívica i degradada”. Discurs que, d’altra banda, és ben coherent amb els constants suports mutus, i coincidències de vot i argumentari entre CiU i el PP a l’Ajuntament.

L’última campanya de Xavier Trias aporta un document amb 100 idees. Benvingut sigui, d’això es tracta: de poder expressar propostes i de poder confrontar-les. Un cop llegides, cap sorpresa. Algunes mesures que reflecteixen el que avui ja recull el PAM i el govern està desplegant; combinat amb mesures d’orientació conservadora i oblits ben significatius. Un programa de regust antic i dretà.

Alguns exemples. Ni un sol esment a l’escola pública. Això sí, queda clar que Xavier Trias paralitzaria el programa de noves escoles bressol municipals. En canvi, xecs escolars i facilitats perquè les escoles trïin (segreguin) famílies. Ni una sola ratlla de compromís amb les persones en situació d’exclusió social i pobresa (ni tan sols apareix la pobresa). Cap proposta per la vida independent de les persones amb discapacitat. Només un respir per les famílies, temporal és clar, i ingressant les persones amb discapacitat en centres; per CiU no deu existir el dret a l’autonomia personal. Doble xarxa d’atenció social: una per als autòctons, l’altre per als nouvinguts (com fa el PP a Madrid). Ni una paraula de compromís amb les polítiques de reducció de danys a les persones drogodependents. Defensa d’una fiscalitat socialment regressiva: lligada al nombre de fills/es i no al nivell d’ingressos. Ja ho sabem, Xavier Trias no vol ni sentir a parlar d’apujar els impostos als rics. Polítiques antiecològiques, desarrollistes, i contràries a la mobilitat sostenible: més túnels (Montjuïc), més cotxes (ampliació de les rondes), més velocitat (revisió a l’alça dels 80 km/h) i carril-bus amb motos. I per acabar-ho d’arrodonir, CiU es mostra partidària d’una gestió municipal lligada als valors mercantils de competitivitat i productivitat; cap defensa d’una gestió pública vinculada a valors de proximitat, calidesa, personalització i ciutadania. El que dèiem, CiU i Xavier Trias comencen a destapar (un cop més) un programa de regressió social i ecològica. Ancorat en les formes de la vella política i carregat d’orientacions conservadores.

Nosaltres, des d'ICV-EUiA, seguim treballant al costat de la Barcelona desperta, dinàmica, creativa, rebel, des de la nova política (senzillesa, respecte, diàleg, construcció participativa de propostes) i impulsant valors de justícia social i ecològica. Avançant, des d’una xarxa de revoltes quotidianes, cap a una ciutat humana i habitable.

Ahir vam tenir Ple a l’Ajuntament. El Ple té una dimensió litúrgica i unes formes massa rígides, amb temps estrictament pautats i vots estrictament disciplinats. Poques sorpreses. Tot i així, és l’únic espai en el que podem debrate sobre un ampli ventall de temes entre tots els grups municipals. I és clar, expressa la correlació de forces sorgida de les eleccions (algun dia haurem de parlar a fons de la necessitat de reformes substancials en un sistema electoral local que sembla més del segle XIX que del XXI). De vegades debatem al Ple qüestions molt rellevants que obtenen poc ressò. D’altres, en canvi, temes poc connectats a la vida quotidiana de la ciutadania, però instal.lats en la lògica del teatre polític, treuen fàcilment el cap en els mitjans. En qualsevol cas, hem de seguir treballant per una política local més substantiva i ciutadana; i menys declarativa i partidista. Més reflexiva i emocional; i menys adscriptiva i tacticista.

Al Ple d’ahir vam fer un debat important sobre el Raval. Hi ha sectors socials i polítics que aquests dies han generat una espiral d’estigmatització de la realitat del Raval. És difícil intervenir sobre el centre urbà-històric d’una ciutat global; i Barcelona ho és. Si no hi ha polítiques públiques potents, les forces del mercat són devastadores: desertitzen (canvien residència per negocis); gentrifiquen (expulsen classes populars per capes benestants); i degraden (deixen d’operar sobre zones al marge de les noves centralitats). Al Raval (i a tot Ciutat Vella) podien haver passat algunes o totes aquestes coses. I no n’ha passat cap. I això està molt bé. El Raval ha guanyat 10.000 residents en els últims 15 anys; té una estructura social multicultural, rejovenida i interclassista amb predomini dels sectors populars; i la majoria dels seus espais públics estan regenerats i funcionen com a llocs de trobada i convivència (de la Rambla del Raval a la plaça del MACBA). Sincerament, crec que la dreta social i política –les classes benestants i les ments benpensants- això no ho suporten. No els hi agrada que les classes populars visquin a espais centrals d’alt valor simbòlic; no els hi agrada la diversitat cultural i el pluralisme de formes familiars; no els hi agrada que creixin valors d’innovació social i de transgressió cultural al bell mig de Barcelona.

És clar que hi ha problemes al Raval. Com a d’altres barris. I alguns d’específics, per l’impacte de certs fenòmens i la feblesa històrica d’algunes polítiques públiques. Com a d’altres barris: al Raval hi ha desigualtats, pobresa i riscos d’exclusió; hi ha fragilitats convivencials. I problemes específics, o que s’expressen amb molta més força: al Raval hi ha grups de crim organitzat, explotació sexual, assetjament immobiliari, impactes negatius d’un model turísitic que cal revisar a fons, banalització urbana (dels souvenirs al fast food), aliances urbanístiques que privatitzen l’horitzó (port vell, hotel vela). Cal reorientar algunes polítiques, fer més intenses d’altres, fixar noves estratègies, però al servei d’un objectiu de llarg abast i quotidià alhora: un Raval acollidor, inclusiu, incomformista i convivencial.

I tot això s’ha de fer bastint complicitats amb el teixit social, amb les veïnes i els veïns, des d’espais d’implicació ciutadana, de treball en xarxa, fent dels conflictes oportunitats d’aprenentatge i creativitat social. Perquè la gent que viu al Raval expressa dignitat i ganes de viure-hi; exigència i corresponsabilitat. El Raval és la ciutat històrica (memòries, patrimoni, capital simbòlic, entramat urbà) però expressa sobretot els valors de la millor Barcelona, (interculturalitat, diversitat social i d’usos, solidaritat comunitària, respecte a totes les formes de convivència). Més enllà de qualsevol intent d’estigmatització, de substitució social, el Raval seguirà enfrontant els problemes amb dignitat i forjant la nova quotidianitat.