El Raval: la Barcelona que construeix futur

Ahir vam tenir Ple a l’Ajuntament. El Ple té una dimensió litúrgica i unes formes massa rígides, amb temps estrictament pautats i vots estrictament disciplinats. Poques sorpreses. Tot i així, és l’únic espai en el que podem debrate sobre un ampli ventall de temes entre tots els grups municipals. I és clar, expressa la correlació de forces sorgida de les eleccions (algun dia haurem de parlar a fons de la necessitat de reformes substancials en un sistema electoral local que sembla més del segle XIX que del XXI). De vegades debatem al Ple qüestions molt rellevants que obtenen poc ressò. D’altres, en canvi, temes poc connectats a la vida quotidiana de la ciutadania, però instal.lats en la lògica del teatre polític, treuen fàcilment el cap en els mitjans. En qualsevol cas, hem de seguir treballant per una política local més substantiva i ciutadana; i menys declarativa i partidista. Més reflexiva i emocional; i menys adscriptiva i tacticista.

Al Ple d’ahir vam fer un debat important sobre el Raval. Hi ha sectors socials i polítics que aquests dies han generat una espiral d’estigmatització de la realitat del Raval. És difícil intervenir sobre el centre urbà-històric d’una ciutat global; i Barcelona ho és. Si no hi ha polítiques públiques potents, les forces del mercat són devastadores: desertitzen (canvien residència per negocis); gentrifiquen (expulsen classes populars per capes benestants); i degraden (deixen d’operar sobre zones al marge de les noves centralitats). Al Raval (i a tot Ciutat Vella) podien haver passat algunes o totes aquestes coses. I no n’ha passat cap. I això està molt bé. El Raval ha guanyat 10.000 residents en els últims 15 anys; té una estructura social multicultural, rejovenida i interclassista amb predomini dels sectors populars; i la majoria dels seus espais públics estan regenerats i funcionen com a llocs de trobada i convivència (de la Rambla del Raval a la plaça del MACBA). Sincerament, crec que la dreta social i política –les classes benestants i les ments benpensants- això no ho suporten. No els hi agrada que les classes populars visquin a espais centrals d’alt valor simbòlic; no els hi agrada la diversitat cultural i el pluralisme de formes familiars; no els hi agrada que creixin valors d’innovació social i de transgressió cultural al bell mig de Barcelona.

És clar que hi ha problemes al Raval. Com a d’altres barris. I alguns d’específics, per l’impacte de certs fenòmens i la feblesa històrica d’algunes polítiques públiques. Com a d’altres barris: al Raval hi ha desigualtats, pobresa i riscos d’exclusió; hi ha fragilitats convivencials. I problemes específics, o que s’expressen amb molta més força: al Raval hi ha grups de crim organitzat, explotació sexual, assetjament immobiliari, impactes negatius d’un model turísitic que cal revisar a fons, banalització urbana (dels souvenirs al fast food), aliances urbanístiques que privatitzen l’horitzó (port vell, hotel vela). Cal reorientar algunes polítiques, fer més intenses d’altres, fixar noves estratègies, però al servei d’un objectiu de llarg abast i quotidià alhora: un Raval acollidor, inclusiu, incomformista i convivencial.

I tot això s’ha de fer bastint complicitats amb el teixit social, amb les veïnes i els veïns, des d’espais d’implicació ciutadana, de treball en xarxa, fent dels conflictes oportunitats d’aprenentatge i creativitat social. Perquè la gent que viu al Raval expressa dignitat i ganes de viure-hi; exigència i corresponsabilitat. El Raval és la ciutat històrica (memòries, patrimoni, capital simbòlic, entramat urbà) però expressa sobretot els valors de la millor Barcelona, (interculturalitat, diversitat social i d’usos, solidaritat comunitària, respecte a totes les formes de convivència). Més enllà de qualsevol intent d’estigmatització, de substitució social, el Raval seguirà enfrontant els problemes amb dignitat i forjant la nova quotidianitat.