London Calling


Londres és una ciutat-taller de rebelies i creativitats: de les places de Bloomsbury als centres comunitaris de Brixton; del Soho als carrers de Camden; dels gunners de Highbury als spurs de Tottenham. Una ciutat global i comunitària, que es reconeix en les diferències, laboratori de multiculturalitat i punta de llança en pràctiques d’ecologia urbana. Mentre el Regne Unit travessava el tsunami conservador de Margaret Thatcher, Londres assajava una experiència política alternativa als tories: la rainbow coalition de Ken Livingstone, una xarxa de grups i moviments que van anar configurant, barri a barri, les bases de suport que van dur Red Ken a l’alcaldia de la ciutat. La innovació sociopolítica, la nova esquerra urbana, tenia el seu correlat en el terreny de la creativitat cultural i musical. El principal referent va ser The Clash. Joe Strummer i Mick Jones van liderar una de les millors bandes de rock de finals del segle XX. Els ritmes urbans i radicals del punk-rock s’articulaven a les influències del reggae i l’ska, i sortien veritables himnes amb lletres fortament compromeses pels drets civils i contra tota mena d’autoritarisme.

Recordo London Calling, Clampdown, the Guns of Brixton o Spanish Bombs (un preciós tribut musical al combat republicà contra el feixisme) com la banda sonora d’un Londres que em xiluava somnis de futur a cada cantonada. Fa uns dies he tornat a Londres i intentava mirar les mateixes cantonades amb els ulls adolescents i desperts de les meves filles. Joe Strummer ja no hi és, però London Calling sonava per elles. No ha deixat mai de sonar. Ni d’acompanyar nous somnis –i noves causes- en els capvespres plujosos de tardor sobre les places de Bloomsbury, els carrers de Camden o els pubs de Brixton… Us deixo al calaix de música tota la força i la tendresa de London Calling, per seguir compartint utopies quotidianes.