Els bancs o la vida

Aquests dies hem parlat molt de la Cimera del Clima que es desenvoluparà el mes vinent a Copenhaguen. El canvi climàtic és una de les expressions més palpables del caràcter insostenible del model de producció i consum predominant. Des d’una perspectiva ecologista d’esquerres, la lluita contra el canvi climàtic a escala global és una prioritat política indiscutible. També al màxim nivell de prioritat cal situar el combat contra la fam. Aquesta setmana té lloc a Roma la Cimera Mundial sobre Seguretat Alimentària convocada per l’ONU. Cap dels màxims dirigents del G8 no hi serà. Se’n desentenen. Les paraules d’obertura del secretari general de Nacions Unides no podien ser més frapants: “avui moriran 17.000 nens en el món per desnutrició”. Al llarg dels dos últims anys, s’ha incrementat en 170 milions el nombre de persones que passan fam. Lula, que sí que hi és a Roma, va dir-ho ben clar: “amb la meitat dels recursos que els líders mundials han invertit per salvar els bancs n’hi hauria prou per eradicar la fam al món”. Sí, salvar la caiguda dels bancs provocada pel neoliberalisme i la cobdícia ha estat prioritari; lluitar contra la fam segueix sent marginal en l’agenda del capitalisme global. La FAO disposa d’un pressupost de 7.900 milions de dòlars per programes de seguretat alimentària (famílies camperoles del tercer món colpejades pel canvi climàtic); en demana arribar a 44.000. Els països rics destinen 365.000 milions a l’any per sostenir les rendes dels seus agricultors. Al darrera d’aquestes xifres s’amaga un exercici de violència estructural contra 1.000 milions de persones. De Roma sortirà poc més que el compromís de seguir treballar pels Objectius del Mil.leni: reduir a la meitat la fam al món el 2015. Avui estem més lluny d’aquest objectiu que en el moment de la seva assumpció pels caps d’estat l’any 2000. La banca privada reflotada amb diner públic a raig. Les persones en risc de desnutrició poden esperar. Desesperant.

Però la indignació no ens farà caure ni en el desànim ni en el simple resistencialisme. Cal enfortir tots els mecanismes de denúncia i d’acció. De rebelia i de creativitat. Aquest dissabte farem a Bolonya la reunió semestral de la Comissió d’Inclusió Social i Democràcia Participativa (CISDP) de CGLU (l’organització mundial de municipis). Des de la presidència de la CISPD seguirem impulsant dues idees-propostes bàsiques: a) les polítiques de lluita contra la pobresa s’han de situar al centre de les prioritats polítiques locals: b) les ciutats hem de ser presents en primera línia en les polítiques orientades a l’acompliment dels Objectius del Mil.leni. La nostra aportació, la de les ciutats compromeses amb l’eradicació de la fam és limitada. Però és ferma i insubstituible. L’espai local-global ha de fer de punta de llança, d’espai de consciència i d’activisme. Seguirem treballant perquè el combat contra l’exclusió vertebri a les ciutats del món, i perquè aquest compromís s’expressi en una cimera mundial d’alcaldes per l’eradicació de la pobresa a celebrar a Barcelona a finals del 2010. Els governs locals entenem més de fets que de paraules. A Barcelona, en el periode 2008-2012, doblem el pressupost de cooperació internacional. I cap despesa creix com ho fa la d’inclusió social. Ho fem de la mà de les organitzacions socials. Cal enfortir la coalició local-global entre ciutats i moviments socials com a factor de contrapunt a la renúncia dels estats i al seu servilisme respecte el capital financer. Des de Barcelona, des dels valors de l’esquerra verda, ho seguirem fent