Barcelona i els 30 anys de l'IMD: construint la ciutat de tothom

(Després d’algunes reformes ja torna a estar activat el bloc; perdoneu si us heu trobat que no podieu entrar. Ja veieu que ha reaparegut amb nou format… culpa de l’Eva i de l’Amèlia que són unes cracs).

Al llarg d’aquests últims dies, l’expressió mediàtica de la política municipal barcelonina ha vingut protagonitzada per alguns temes rellevants: l’aprovació inicial del pressupost del 2010, el debat sobre la transparència en la gestió pública, l’inici del nou model de neteja i recollida selectiva, la problemàtica a l’entorn de les drogues, la consulta ciutadana sobre la Diagonal. Però hi ha altres temes rellevants que surten poc als mitjans. I al llarg d’aquests últims dies hi ha hagut també a l’Ajuntament i a la ciutat un fort activisme en una de les dimensions-clau del treball per una ciutat plenament inclusiva: el 3 de desembre hem celebrat el dia internacional de les persones amb diversitat funcional, i enguany hem commemorat, també, el 30è aniversi de l’IMD (l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat). Hem debatut l’anàlisi de les necessitats de suport social per a les persones amb malalties mentals, hem fet actes i exposicions amb motiu del bicentenari de Louis Braille, hem presentat el programa d’esport sense barreres, hem assistit a la II mostra d’arts escèniques protagonitzada per persones amb discapacitat, hem visitat nous centres de dia i residències en construcció...

Sí, Barcelona ha treballat molt i bé per l’accessibilitat universal -física i comunicativa- i per la plena autonomia de les persones amb diversitat funcional. Hem fet sovint el balanç de tot el que hem anat guanyant: des de la plena adaptació del transport públic, a l’escola inclusiva; des de la cultura accessible, a la integració en el mercat laboral ordinari; des de les llars amb suport, al programa de vida independent… passant per l’atenció precoç a la petita infància, les àrees de joc adaptades, els monitors de suport en el lleure educatiu, els centres especials de treball, el servei de suport al bany… i tantes altres coses. També compartim sovint reflexions a l’entorn dels reptes emergents i els nous horitzons de la Barcelona per tothom, sí, queda molt per fer: l’habitatge plenament accessible, l’adaptació dels entorns de vida quotidiana, la comunicació accessible en tots els serveis públics, l’autonomia de les persones amb discapacitat intele.lectual, l’educació secundària i universitària inclusiva… En definitiva, avenços i compromisos en la construcció d’una ciutat on les persones amb diversitat funcional puguin realitzar, en plenes condicions d’igualtat, els seus projectes vitals.

Però avui volia sobretot subratllar una idea. Al darrere d’aquesta trajectòria de fites i reptes hi ha sempre persones concretes. La Barcelona accessible té rostres, ulls, somriures, noms, cognoms, neguits, emocions, esforços i aportacions personals. Són moltes persones, milers de ben segur, i a totes elles el meu més sincer reconeixement. Persones amb discapacitat que al llarg de 30 anys i des de múltiples trinxeres associatives han lluitat per llegar-nos una ciutat millor per tothom. I que avui segueixen a peu de carrer, plantant noves llavors de futur. I equips professionals magnífics, d’altíssima qualitat humana. I és aquí on vull expressar un agraïment ben explícit a tot l’equip directiu i a tots els treballadors i treballadores de l’IMD. Perquè sou la columna vertebral d’una utopia quotidiana. Perquè el vostre compromís ha estat i és imprescindible per fer una ciutat més humana i solidària. Gràcies Roser, Charo, Merche, Fidència, Josep Maria, Montse... gràcies a totes i tots els qui participeu i construïu, dia a dia, l’IMD: un projecte necessari, carregat de present i de futur.