Ken Loach i Paul Laverty (Looking for Eric)

Ahir vaig anar a veure Buscando a Eric, l’última pel.lícula de Ken Loach, amb guió de Paul Laverty. És una peli que s’inscriu sense sorpreses en l’univers Loach-Laverty: històries de quotidianitat, amb forts components de fragilitat social, entorns urbans i laborals de classe obrera, trajectòries i realitats personals intenses i dures, però alhora teixides per fils de tendresa i humor. Buscando a Eric introdueix també algunes novetats en aquest univers loachià. De format, la presència i els diàlegs del protagonista amb un metafòric Eric Cantona. I de continguts: una intensificació del gir cap a les relacions intergeneracionals, familiars i de gènere. Si us agrada el cinema de Ken Loach, val la pena de veure-la. És, com sempre, una proposta interessant i honesta. Amb un gran treball d'Steve Evets (a la foto de l'encapçalament).

Ken Loach i Paul Laverty són dos referents artístics i cívics, al llarg ja de molts anys. Vaig descobrir Loach fa uns vint anys, amb Agenda Oculta, la pel.lícula que narrava la vulneració dels drets humans a Irlanda del Nord per part de les forces de seguretat britàniques. El vaig conéixer personalment a Managua, l’any 1996, quan fèiem els fòrums de presentació de La canción de Carla, una preciosa història d’amor que rememora la dignitat d’una generació de joves nicaragüencs en defensa de la seva revolució. Ken Loach té altres pel.lícules on tracta de forma oberta i directa qüestions sociopolítiques molt rellevants. Ja sigui en clau històrica: la mirada llibertària sobre la guerra civil amb Tierra y Libertad; o el duríssim relat sobre el conflicte armat per la independència d’Irlanda a El viento que agita la cebada. Ja sigui en clau molt més actual, com la magnífica Pan y Rosas, on es construeix una entranyable i alhora dura història sobre els drets socials dels immigrants mexicans a Califòrnia.

Però al meu parer, el millor Ken Loach esclata amb força a tot un conjunt de pel.lícules vertebrades per la quotidianitat de gent humil que viu vides difícils en barris populars a diferents ciutats angleses i escoceses. Històries senzilles on s’expressen els impactes més a flor de pell d’un entorn d’injustícies i desigualtats socials; i també de lluites personals i col.lectives per superar-les i construir futurs millors. Loach i Laverty manlleven la mirada dels qui ho passen malament. I apunten, en una combinació reixida de delicadesa, humor i compromís valent, les causes d’aquest malestar. Causes que tenen a veure, també, amb la crueltat antisocial dels valors i les polítiques neoliberals dels governs de Thatcher, Major i Blair. Per pel.lícules com Riff-Raff, Lloviendo Piedras, Ladybird Ladybird o La Cuadrilla (veritables joies) desfilen joves, famílies, immigrants, treballadors en precari… que afronten problemes i construeixen esperances, sovint a través de petites escletxes per on, malgrat tot, s’escolen il.lusions i projectes, arrelats sempre en valors insubornables com l’amistat, la solidaritat, l’afecte o la identitat de classe. Les pel.lícules de Ken Loach són una aportació de gran valor artístic i humà. I una referència molt sòlida per seguir construint, des de la proximitat, la nova política d’esquerres i ecologista del segle XXI.