Tot guanyat. Tot per guanyar

Per la gent futbolera i sobretot per als culers aquest any ha estat fascinant. El futbol i el Barça formen part del meu territori emocional des de que era ben petit. Els partits de futbol al pati del cole, inclosos dissabtes al matí; i els que muntàvem a Lliçà els caps de setmana i a l’estiu eren moments de màxima felicitat. Recordo el primer partit que el meu pare m’hi va portar al Camp Nou, jo deuria tenir 6 anys, allà pel 1970. El Barça va guanyar el Celta amb gol de Fusté. Va ser aquella lliga que van disputar Barça i València fins a l’últim partit, i que va acabar guanyant el València. Des de llavors, tot un conjunt de jugadors, partits, moments, equips, victòries i derrotes formen un cert fil conductor, una mena de banda sonora on es reconeixen memòria i sentiments.

Recordo els anys setanta, marcats pel 0-5 del Bernabeu i la lliga de Cruyff. Eren moments de futbol molt físic, amb jugadors com Migueli, Asensi o Neeskens. A mi m’agradaven més els que la tocaven com Costas o Marcial. I un davanter centre que em tenia el cor robat: Milonguita Heredia. Després va venir Basilea, espai mític on el Lobo Carrasco va agafar el relleu de Rexach, com a referent d’un futbol i d’un equip que no s’entenen sense extrems. I Maradona, que ens va deixar clavats a la mirada i a la pell fragments de futbol sublim. La lliga de l’Urruti t’estimo va tenir sabor i accent britànic (Venables, Archibald) però el qui va saber guardar les essències del futbol de la masia va ser Rojo, un jugador de la casa amb una esquerra de vellut.

El dream team és l’equip fundacional del Barça que avui coneixem i reconeixem. Una manera d’entendre la competició i el futbol: jugar bé, estimar la pilota i articular un sentit estètic del joc, no només com l’ideari màxim a preservar, sinó també com la manera més directa i eficaç de guanyar. El futbol irrenunciable del coneixement, el de Guardiola, Txiki, Eusebio i Laudrup. L’equip del Centenari i del tombant de segle ens va tenir amb l’ai al cor, però alguns jugadors van saber dialogar amb el llegat rebut i construir un pont cap el Barça actual: gràcies Pitu Abelardo, Rivaldo, Cocu, Riquelme… Probablement tot això i moltes altres coses expliquen i han fet possible el Barça de Rijkaard i el del Pep. Un equip que ho ha guanyat tot des del futbol dels valors i no del resultadisme; des de la pedrera i no des del mercat; des del futbol concebut com un ofici d’esforç, treball, vincles col.lectius d’equip, intuició i talent. Serà difícil tornar a guanyar-ho tot, però segur que Valdés, Iniesta, Messi, Piqué, Busquets, Pedro, Bojan i companyia seguiran sent durant molts anys referents d’una manera de practicar i entendre aquest meravellós esport. Aquest Barça demostra que un altre futbol és possible. Un futbol que creix també, partit a partit, en el territori de les utopies quotidianes.