Joan Margarit (un altre diàleg amb Barcelona)

Els que aneu visitant aquest bloc sabeu que de tant en tant s’hi aboquen versos i poetes. M’agrada encorar les utopies quotidianes en ports de bellesa, en els versos d’un grapat de poetes necessaris. He recordat els mestres Mario Benedetti i Ángel González; la poesia de l’experiència de García Montero i Ángeles Mora; la senzillesa fascinant de Kirmen Uribe; o les veus i els colors de la Barcelona suburbial atrapats en els versos de Calvo i Valls.

Avui, la tranquilitat d’un vespre de diumenge de febrer em condueix a Joan Margarit. Persona i poeta de referència: per la seva trajectòria, per la seva actitud, per la implacable honestedat de la seva poesia. A llibres com Joana, Casa de Misericòrdia o Misteriosament feliç, Joan Margarit fabrica, vers a vers, una bellesa dura i alhora tendre des dels plecs més difícils de la vida. Barcelona és també per ell un territori de construcció poètica. Aquests dies he rellegit Barcelona amor final, el poemari on Margarit dialoga amb la ciutat. És una antologia sublim. Joan Margarit escriu en l’Obertura del llibre: “Els carrers m’emparen des de dintre. La ciutat prova que la superfície és la manifestació del fons. Per a mi, Barcelona és una superposició d’estats d’ànim i sentiments, com les capes de pintura damunt d’una fusta molt vella. Aquest gruix evoca sempre una escalfor, un familiaritat i una nostàlgia”. Sí, Javier Cercas ho expressa molt bé al pròleg: “la Barcelona dels poemes de Margarit no és la que registren els mapes, sinó una Barcelona moral, aspra i dolorosa, i malgrat tot estranyament hospitalària”.

Per Joan Margarit, Barcelona són “les restes del somni”. Barcelona és també un entramat de llocs i d’emocions on el somni ha de ser possible: des de les dificultats i les injustícies que encara la configuren i hem de superar; des de la lluita i les il.lusions; des de les revolucions quotidianes que la milloren i la transformen cada dia. Un somni fet de realitats. Amb poesies als balcons. Us en deixo aquí només una; una de les que més m’agraden de Barcelona amor final.

La primera vegada.

Ens vam trobar a la Plaça Catalunya,
davant la filera de rellotges
que marcaven l’horari de les ciutats del món.
Ja no he parat de riure o de plorar per tu.
La lluna sempre ha estat als vidres freds
de les finestres de la nostra vida
com un d’aquells rellotges, que ara marquen
el passat i el demà del nostre amor.
En alguna ciutat del pensament
jo t’estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l’esfera de la lluna sobre el mar.

(Joan Margarit)