Territoris d'esperança

Frei Betto és un dels grans referents del pensament i la pràctica emancipatòria d’Amèrica Llatina. Quan va exercir la tasca de primer coordinador del programa Fam Zero de Lula, el 2003, va publicar una “Carta a Che Guevara” que, entre d’altres coses, deia això:

“Querido Che: Ya pasaron muchos años desde que la CIA te asesinó en Bolivia. Tus verdugos pensaban que condenarían tu memoria al olvido. Ignoraban que, al contrario de los egoístas, los altruistas nunca mueren. En todos estos años ha habido muchos cambios. A pesar de derrotas y errores logramos conquistas importantes. Los movimientos populares irrumpieron en todo el continente. Hoy en muchos países están mejor organizadas las mujeres, los campesinos, los obreros, los indios y los negros. Entre los cristianos, una parte significativa optó por los pobres y creó la Teología de la Liberación. Sacamos importantes lecciones del gobierno de Unidad Popular de Allende, de la revolución sandinista, de la lucha del pueblo de El Salvador. En Brasil el PT llegó al gobierno, en Guatemala los indígenas van conquistando espacios, en Chiapas los zapatistas ponen al desnudo la política neoliberal. Pero hay mucho que hacer aún, querido Che...”

Avui, set anys després, Frei Betto li explicaria a Che Guevara que els moviments socials i les esquerres polítiques d’Amèrica Llatina han continuat assolint avenços importants: a Brasil els camperols de l’MST segueixen lluitant per terra i llibertat, i Lula està combatent la pobresa; a Bolívia i Equador les nacions indígenes transiten de la marginació a la dignitat, mentre Evo Morales i Rafael Correa impulsen millores polítiques i culturals profundes; a El Salvador la gent humil ha fet fora l’oligarquia, i el govern del FMLN obre horitzons inèdits de democràcia; els pobles de Cuba i Nicaragua defensen els valors de les seves revolucions... I a Uruguai, aquest dilluns 1 de març veurem Lucía, la vella guerrillera i avui presidenta del Senat, prenent declaració al company amb qui comparteix la vida, el vell guerriller Pepe Mujica, com a nou president del país. Amèrica Llatina segueix essent un territori de rebel.lies i esperances.

Però com deia Frei Betto a la Carta, “hay mucho que hacer aún”. A Colòmbia els drets humans se segueixen vulnerant quotidianament; a Hondures l’oligarquia de sempre ha tornat a actuar com sempre, cop d’estat militar inclòs; el terratrèmol d’Haití no era evitable, però sí que ho eren els seus efectes devastadors sobre els més pobres; a Mèxic, més de 500 dones han estat víctimes dels feminicidis de Ciudad Juárez… I a Cuba acaba de morir, després de 85 dies de vaga de fam, el presoner de consciència Orlando Zapata. Amèrica Llatina és també un territori de repressió i dolor. Però els moviments socials, els partits democràtics, els activistes pels drets humans i els pobles de Colòmbia, Hondures, Haití, Mèxic o Cuba anirant obrint, des de moltes revolucions quotidianes, nous espais de respecte a la vida. Nous territoris d’esperança.